Lectures: Els Barrufets - àlbums 7 a 9

Benvingudes i benvinguts a una altra ressenya triple d'àlbums dels Barrufets, un clàssic del còmic francobelga -bé, si ens posem específics és, concretament, belga- que fins ara no havia llegit en el seu format original, però gràcies a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona estic podent reparar aquest greuge amb mi mateix.

Aquest cop toca parlar dels àlbums 7 a 9, i com faig sempre comentaré per sobre cadascun dels recopilatoris, així com les històries que contenen, sense entrar en excessius detalls. 

El primer d'aquesta tongada és L'aprenent de barrufet, originalment de 1971, que comença amb la història que dona nom a l'àlbum i que va ser publicada en revista l'any 1970. 

A aquestes altures ja sabem que els barrufets són, en general, una mica babaus, si més no els que podríem anomenar "estàndards", els que no tenen un adjectiu assignat, vaja. En aquest cas, el protagonista és un d'aquest barrufets, que vol emular el Gran Barrufet i fer pocions, però ignorant els advertiments del líder del poble sobre la seva inexperiència, tira endavant igualment i arriba a límits perillosos que provoquen una incòmoda situació que després serà el barrufet més veterà qui haurà de solucionar.

A continuació, Trampes per a barrufets (1968, ja vam establir que l'ordre de les recopilacions no és el de la publicació original a la revista Spirou), una divertida història d'en Gargamel fent paranys específics per a cada barrufet, que és sorprenent perquè, que nosaltres sapiguem, no els hauria de conèixer amb tant de detall, i Romeus i Barrufeta (1971), un seguit de gags de molt poques pàgines en què diferents barrufets fan intents de conquerir el cor de la Barrufeta.

El vuitè àlbum duu el nom de Històries de barrufets, un títol força genèric publicat originalment el 1972 i que té la particularitat que no conté dues o tres històries, com sempre, sinó una cinquantena.

Podria semblar que això resta interès a la trama, perquè tot l'àlbum està format per gags curts d'una pàgina, i he de reconèixer que abans de llegir-me'l em feia una mica de mandra, perquè em venia de gust una història més desenvolupada.

Però em va sorprendre, perquè si bé les històries que ens expliquen Peyo i Delporte fan més o menys gràcia -tot i que això ja depèn del gust del lector-, el cas és que són molt lleugeres i amenes, de manera que la lectura del llibre sencer és d'allò més ràpida. 

Hi veiem els barrufets amb els seus raonaments ingenus, cometent errors, tenint idees de bomber i qualsevol cosa que podem esperar d'ells, i el llegim amb un somriure a la cara.

Finalment, el novè àlbum, i l'últim d'aquesta entrada, és Clar i barrufet i barrufet i català, curiós i òbviament adaptat títol (l'original es diu Schtroumpf vert et vert Schtroumpf) que es va publicar per primer cop el 1973 i que em tenia molt encuriosit respecte a per on anaven les coses.

Reflectint el conflicte sociolingüístic belga entre les comunitats francòfona i neerlandòfona -segons la Wikipedia, és clar, no és que jo hi hagi caigut llegint aquesta història-, ens mostra una mena de guerra civil -o municipal- lingüística entre els barrufets del nord i del sud, que empren el seu particular idioma de manera diferent i es discuteixen per aquesta qüestió.

A la segona història, Els jocs barrufolímpics, esperava trobar-m'hi un altre relat de certa extensió, amb alguna competició esportiva, però no és ben bé això: es tracta d'un recull de gags que tenen a veure amb situacions més o menys esportives protagonitzades pels barrufets, sense més connexió que el tema general, tot i que, de fet, n'hi ha unes quantes que giren al voltant del tir amb arc i la incapacitat d'un dels barrufets per practicar-lo amb un mínim d'encert.

Són, doncs, tres àlbums més dels Barrufets que m'han agradat i que he llegit de gust, i que continuen consolidant aquest univers de personatges i ens ajuden a anticipar quina mena de coses els poden passar, però alhora hi ha marge per sorprendre'ns amb les premisses argumentals que presenten.