Lectures: Gotham City Sirens - Strange Fruit

Primer de tot em vull disculpar per no haver actualitzat el bloc en 6 dies, però he tingut una setmana força atrafegada. De ganes, però, no me'n faltaven. Dit això, comencem: avui parlaré de la lectura del tercer volum recopilatori de la col·lecció Gotham City Sirens, amb el subtítol Strange Fruit i protagonitzat, com sempre, per la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn. 

Aquest volum conté els números americans 14 a 19 (setembre 2010 - març 2011) de la col·lecció, i es divideix en dues trames. A la primera hi veiem la Poison Ivy perdent els papers i enfrontant-se a la Humanitat, dins la qual inclou les seves dues amigues/companyes de pis. No sorprèn en excés, perquè deixant de banda la Catwoman, que és normal, tenim la Harley, que és boja, i la Poison Ivy que, directament, no és del tot humana. Per tant, havia de passar. 

El que ho desencadena tot és que la infiltració de la Pamela als laboratoris S.T.A.R. comporta el descobriment d'un exemplar aparentment mort d'extraterrestre provinent d'una raça de plantes humanoides. La parella perfecta per a la senyoreta Isley, i és així com ella ho percep. Des que la van transformar en el que és sempre ha estat més en comunió amb les plantes que amb els éssers humans, i per això no li costa gens ajudar el seu nou "xicot" a posar en marxa la invasió de la Terra que era, de fet, la seva missió fins que va ser capturat pel predecessor de la Poison Ivy a S.T.A.R.

Després d'aquella història de dos números arriba la que és la més interessant i la que arriba al final del volum: un intent de segrestar la Catwoman demostra un cop més, com deixa ben clar la Talia al Ghul (que, per cert, en sumar-se a les altres tres completa el repartiment de dolentes principals d'en Batman), que és un perill que la Selina conegui la identitat civil del Cavaller Fosc.

Les seves companyes ja l'hi van intentar arrencar al primer volum de la sèrie, però llavors ens van explicar que precisament la Talia havia ensenyat a la seva rival per l'amor d'en Bruce una tècnica de bloqueig mental que li impedeix revelar-ne la identitat fins i tot sota tortura, llevat que ho vulgui fer per voluntat pròpia.

Però això no vol dir que no l'hi puguin treure la informació mitjançant la màgia, de manera que convenç la Zatanna, un altre dels amors d'en Batman, per tal que li esborri del tot aquest coneixement. Ja sabem que en el passat no només va esborrar informació del cervell del Dr. Light (cosa que va desencadenar un terrabastall a la saga Identity Crisis), sinó que també havia manipulat la mateixa Selina per tal de fer-la tornar bona. 

El cas és que en aquesta història veiem com, després d'un dur debat intern i una conversa amb el seu difunt pare, decideix treure la identitat real d'en Batman de la ment de la Catwoman, mentre la Poison Ivy i la Harley Quinn intenten aconseguir la informació, com també els segrestadors de la Selina. Però... d'on han sortit, aquests enemics que s'han ficat al cap de la Catwoman? Qui els ha enviat? Qui en surt més beneficiat, de la desaparició d'aquesta informació? Ja li està bé, a la Selina? Què s'estima més: recordar en Bruce i el patiment que li provoca la seva indiferència —això diu ella, tot i que jo no estic gens d'acord amb que el tio passi de la Selina— o oblidar-ne l'existència i, de retruc, de sentir el que sent per ell? (bon moment per recomanar la pel·lícula Eternal Sunshine of the Spotless Mind, de la Kirsten Dunst i en Jim Carrey —però drama—, que és del mateix tema)

En conjunt és un volum entretingut però, per a mi, està per sota del nivell dels dos primers. I la resolució de les històries em sembla correcta, però no passarà a l'enciclopèdia de grans moments de la sèrie. Això sí: ens deixa amb un petit cliffhanger, perquè la reflexió de la Catwoman fa pensar la Harley Quinn, que porta temps afirmant que ja no està penjada del Joker, que hi podria haver una manera definitiva de treure-se'l del cap.

En l'apartat tècnic, continua com a guionista en Tony Bedard, que es va fer càrrec de la sèrie a partir del número 12, inclòs al segon recopilatori, i ara tenim l'Andrés Guinaldo com a dibuixant fent equip amb els entintadors Lorenzo Ruggiero (números 14 i 15), BIT (16 i 18) i Walden Wong (17 i 19). Un ball d'entintadors que fa que sembli que els dibuixants també siguin diversos, cosa que com sempre no m'agrada i, per altra banda, tampoc no em sembla que facin una gran feina. Potser és que enyoro en Guillem March, ara només portadista...