Sèries: Arrow (cinquena temporada)

Una temporada més d'Arrow, la sèrie més veterana de les que es basen en els còmics de DC, la iniciadora de l'anomenat Arrowverse, que ja inclou, a més de la primigènia, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. 

Sèries que van començar més o menys bé, però que s'han consolidat, mentre que Arrow ha tingut alts i baixos, correccions, correccions de les correccions i algunes etapes una mica estranyes. La quarta temporada va fer un gir a la foscor del qual la cinquena no ha sortit, fins i tot hi va introduir la tragèdia, però em sobrava una mica l'element màgic, que ja vaig comentar que no considerava gaire adequat per al personatge, i per sort a la cinquena aquest ingredient ha desaparegut.

Després del final agredolç de la temporada anterior, amb la mort de la Laurel i el desmembrament del Team Arrow, l'Oliver Queen ara és l'alcalde de Star City i està en principi retirat de les tasques de vigilant. 

Tampoc no sembla que vulgui fer gaire cas del consell de la Felicity pel que fa a formar un nou equip, però al final accepta, tot i que el període de formació serà dur per al ja conegut Mr. Terrific (Echo Kellum), en René Ramírez o Wild Dog (Rick González), en Ragman (Joe Dinicol) i l'Evelyn Sharp (Madison McLaughlin). 

Més endavant, i continuant amb les correccions i les correccions de les correccions del personatge de la Black Canary, que sembla que no s'acabin de decidir amb quina versió fer servir i com s'anomena la seva identitat civil, s'uneix al nou grup, on també hi ha problemes, la Dinah Drake (Juliana Harkavy), una metahumana amb el poder del crit del canari (quina casualitat!) que té el nom de la Black Canary original dels còmics, després reconvertida en mare de la Dinah Laurel Lance, a la televisió predecessora d'ella. Un embolic, vaja.

M'agrada la nova Black Canary, tot i que s'ha aprofundit poc en el seu passat com a policia, i per als fans de la Katie Cassidy, tranquils, que com que ara existeixen diversos universos, l'actiu torna a aparèixer, tot i que en una versió dolenta. 

Per la seva banda, la Felicity flirteja amb Helix, un grup de hacktivistes que és molt útil per als protagonistes en un moment determinat, especialment per rescatar un John Diggle que, turmentat per haver matat el seu germà, no vol lluitar contra un injust empresonament sorgit d'un muntatge. 

El problema és que aquests grups de hackers anònims tenen el seu particular codi i quan les seves accions entren en conflicte amb les del Team Arrow la noia es veu obligada a decidir a quin bàndol pertany. 

Si la Felicity és una mena de versió de la Barbara Gordon en la seva identitat d'Oracle, no pas de Batgirl, un altre element de l'univers Batman que ja fa temps que es fa servir a Arrow és el de la família Al Ghul, però en aquest cas sobretot perquè fa la seva aparició televisiva la Talia Al Ghul, la filla més coneguda d'en Ra's, interpretada en aquest cas per la Lexa Doig.

No té gaire rellevància, en realitat, però la veiem als seus flashbacks ajudant l'Oliver a abraçar la seva part fosca, amb què començaria les seves activitats de justicier assassí, a més de saber que també va entrenar el gran enemic d'aquesta temporada.

Es tracta d'en Prometheus, un enemic que tradicionalment és d'en Batman, però que va perjudicar tràgicament la família Queen al volum Justice League: Cry for Justice i que aquí té una identitat civil diferent, que no revelaré tot i que la vaig trobar especialment fàcil d'endevinar. 

Es dedica a matar civils llançant-los shuriken, però després veiem que té fixació amb en Green Arrow, i és l'enemic més temible a què s'han enfrontat des de l'època d'en Merlyn, i sense recórrer a la màgia. En aquest sentit ho he trobat refrescant, atès el camí que havia agafat la sèrie a la quarta temporada.

El que no canvia són els pesats flashbacks, que trenquen el ritme i que en aquest cas ens expliquen una cosa que no ens havien explicat, és cert: el pas de l'Oliver per la Bratva, la màfia russa, i la seva definitiva conversió en Arrow, després Green Arrow. 

El més interessant d'això és l'aprofundiment en el personatge de l'Anatoli Knyazev (el txec David Nykl, amb un rus prou creïble si no fos per alguna errada clamorosa que el delata), que ja havia sortit breument a la primera etapa de l'Oliver a l'illa de Lian Yu. També tenim com a convidat especial el llegendari Dolph Lundgren, que fa de Konstantin Kovar. 

Finalment volia esmentar el crossover multitudinari de quatre parts (oficialment 3, però no és ben bé així) Invasion!, amb els personatges de The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, de tema alienígena i, per tant, segurament amb els personatges d'Arrow més fora de lloc que els altres. Però bé, almenys fa que tots plegats es coneguin en pantalla i per als seguidors dels còmics de DC és una delícia.

La cinquena temporada d'Arrow m'ha agradat més que la quarta. Hi ha molts canvis, però també coses que tornen al seu lloc, de manera que el resultat final és una barreja del millor d'abans amb el millor d'ara, com quan un equip esportiu fa canvis encertats a la plantilla. 

Hem vist també l'Oliver lluitant per la justícia de manera pública, com a alcalde, com ha intentat refer la seva vida sentimental amb èxit desigual, una nova Black Canary i un enemic formidable. No se li pot demanar gaire més. Bé, sí, un final que ens deixa amb l'ai al cor fins a la propera temporada, i ens l'ha donat.

Lectures: Batman Incorporated - Gotham's Most Wanted

Ha arribat el moment. Després de 7 anys de l'inici del pas del guionista escocès Grant Morrison per l'univers Batman —tot i que ja hi havia dit la seva en la per a mi sobrevalorada Arkham Asylum—, he llegit el final de la seva llarga i aclamada etapa al capdavant del Cavaller Fosc versió "pre-The New 52". 

Una etapa amb què ens ha explicat una enrevessada, riquíssima i emocionant història passant primer per Batman, després per Batman and Robin, The Return of Bruce Wayne i finalment per Batman Incorporated, aquesta última creada expressament per a l'ocasió i que al número 13 del seu volum 2 ha acabat, un verb que no es pot fer servir amb gaires col·leccions de superherois, llevat de quan les cancel·len.

Amb els números 7 a 13 del volum 2 de Batman Incorporated, editats individualment de març a setembre de 2013, i un especial publicat l'octubre d'aquell mateix any, Batman Incorporated: Gotham's Most Wanted conté el vibrant final del que Morrison ens volia explicar.

I alhora continua el que vèiem al recopilatori anterior, que com ja vaig dir entrava a l'era The New 52 sense perdre res del que l'havia caracteritzat abans. De fet, les col·leccions del Cavaller Fosc i els seus aliats han estat les que han patit menys canvis en aquest reset que va fer l'Univers DC el 2011, i les coses que s'han mantingut són precisament les que va establir Grant Morrison, entre les quals l'arribada del fill natural del protagonista, en Damian Wayne, l'adopció de la capa i la caputxa per part d'en Dick Grayson després de la desaparició d'en Bruce Wayne o la complicada i duradora trama que va estrenar el guionista al 655 de Batman, de setembre de 2006.

A Demon Star, el recopilatori anterior, vèiem com després de revelar-se que era la líder del moviment Leviathan, la Talia al Ghul posava preu al cap del seu propi fill, en Damian, i ens quedàvem amb un gran cliffhanger que almenys jo he trigat a resoldre perquè fins fa poc no em vaig comprar el recopilatori següent (ja he dit més d'un cop que els preus de The Book Depository no són els d'abans).

Aquí l'atac global de Leviathan contra el món, i específicament contra en Batman i els seus "empleats" en la iniciativa Batman Incorporated, arriba al seu clímax i pel camí s'endú tràgicament en Damian, spoiler que pel que sembla va fer la mateixa DC Comics abans que el còmic on succeeix es publiqués, tot per tal de captar nous lectors. I que quan es va començar a saber em va fer pensar que es veuria a la saga Death of the Family, cosa que al final no va ser certa. No es pot dir que no fos lògic pensar-ho, oi?

Una mort que torna a obligar en Batman a tenir un Robin inert als braços, aquest cop sang de la seva sang. Un personatge que tot i ser repel·lent, arrogant i en alguns moments insuportable hem arribat a estimar durant aquests anys i que ens ha donat moments molt bons, però que mor durant la batalla, tot pagant el preu per trair la seva mare i passar al bàndol dels bons.

Les conseqüències d'aquest duríssim cop les veurem més endavant, en d'altres col·leccions, però el més immediat aquí és acabar la guerra contra la Talia, una guerra començada per ella, per despit, i que té un final espectacular, amb sorpreses i girs inclosos, i més defuncions en un bàndol i l'altre, si bé no tan impactants com la del cinquè Robin de la història.

Aquesta llarguíssima història que ens ha explicat en Grant Morrison s'ha caracteritzat, entre altres coses, per la immensa quantitat de referències que l'escocès ha fet, en forma de personatges i esments, a la història d'en Batman en general. 

Hi ha recuperat, ho hem vist altres vegades, personatges i etapes oblidats i descartats per poc importants, per tal de fer que tornessin a tenir validesa, que fossin canònics altre cop. I ha aprofitat per a fer força homenatges, com aquest que veiem aquí sobre, que recorda la mítica novel·la gràfica Son of the Demon, de 1987, on va aparèixer per primer cop un Damian Wayne que posteriorment veuria el seu origen lleugerament modificat. 

I fins i tot es permet fer una petita referència al futur de la que ara és la col·lecció principal del Cavaller Fosc, Batman, en esmentar el concepte de "Zero Year", nom de la saga de Snyder i Capullo immediatament posterior a Death of the Family. És com si digués: "ara ja he dit tot el que havia de dir, gràcies per deixar-m'ho fer ben entrat The New 52, endavant amb els que remenen les cireres batmanianes actualment". Molt gran.

L'etapa ha estat trepidant i interessantíssima, però no perfecta. De fet, el seu principal punt feble és que no és apta per a tots els lectors. Calen uns coneixements previs de la història d'en Batman molt profunds, i freqüents repassos, perquè tots els elements que ha anat recuperant i creant en aquests 7 anys tenen la seva importància i sens dubte se'n gaudeix més coneixent la història fil per randa, cosa que malgrat els meus esforços no es pot dir que sigui el meu cas. I menys amb la memòria de peix que tinc. 

A més, ja se sap que l'estil del senyor Morrison a l'hora de narrar no és precisament entenedor. Després tot lliga —llevat de la represa d'un flash forward del recopilatori anterior, que no s'entén gaire i té errors i incongruències—, i al·lucinem, però no seria la lectura més fàcil del món. 

El llibre acaba amb el número 11 (va ser una pausa de la col·lecció i com que va a banda el posen al final), protagonitzat pel Batman de Japó, en Jiro Osamu —nom que és un homenatge a Osamu Tezuka i a Jirô Kuwata, l'autor del manga que es va fer d'en Batman el 1966—, en una història farcida de tòpics culturals japonesos però amb algun homenatge a l'esmentat Tezuka, relativament entretinguda i amb guió d'en Chris Burnham (dibuixant dels números normals de la col·lecció) i dibuix d'en Jorge Lucas; i finalment l'especial que deia a dalt de tot, on en Batman repassa en breus històries, a càrrec de diferents equips de dibuixants i guionistes, què se n'ha fet, dels diversos membres de Batman Incorporated, després del desmantellament de la iniciativa.

Un final una mica insípid per a aquest llibre, que d'altra banda és molt bo i esdevé imprescindible per tal de conèixer l'aspecte definitiu de l'edifici que ha estat bastint durant tantíssim temps en Grant Morrison i del qual hem conegut fins el darrer i més petit detall. Gotham's Most Wanted és un final fosc, no arriba a la categoria d'agredolç, tant per a alguns personatges com per al concepte dels Batman internacionals en si mateix. 

Concepte originalment ben pensat que tanmateix va provocar la ira d'una organització malvada a l'alçada però que, tot i que se'ns insinua una eliminació mútua, no es pot descartar que tornem a veure'n alguna cosa més en el futur, ja en mans d'algun altre guionista.

Lectures: Batman Incorporated - Demon Star

Quan DC Comics va decidir rellançar i resetejar la numeració de totes les seves col·leccions vaig patir per les que més m'interessaven, les d'en Batman i companyia, però com ja hem vist en algunes ressenyes la transició ha estat tan respectuosa amb la història del personatge com ha estat possible.

I era previsible que concretament Batman Incorporated, un dels projectes que va aportar el guionista Grant Morrison a l'univers del personatge, i que formava part d'un pla iniciat el 2006, any en què va entrar a Batman, es respectés al màxim atès que, tot i pertànyer a The New 52, debutava més tard i després d'un volum on les coses es deixaven d'una manera que, per força, requeria una continuació i unes respostes. Això sí, no és del tot independent i la situació dels personatges està adaptada a la nova oficialitat, com per exemple en Dick Grayson fent de Nightwing altre cop, però són detalls sense importància.

Després del que vam veure a Batman Incorporated: The Deluxe Edition, aquella història continua a Batman Incorporated: Demon Star, que reuneix els números 0 a 6 de Batman Incorporated (vol. 2), publicats individualment de juliol de 2012 a febrer de 2013 (amb el 0, que és especial i fa un repàs del concepte de "Batman Incorporated", de novembre de 2012).

L'equip format pel guionista escocès i el magnífic dibuixant Chris Burnham (ja vist al recopilatori anterior a The New 52), amb l'excepció del número 0, amb la part gràfica a càrrec de Frazer Irving, ens regala una història d'allò més interessant i ben feta en tots els sentits, amb un Grant Morrison que malgrat fer ús de tots els elements que ha anat plantant a l'Univers Batman durant anys, típic d'ell, ens ho narra tot plegat d'una manera més comprensible del que estem acostumats a veure i això fa que el resultat en surti beneficiat, com de retruc també el lector.

Després de l'esmentat número 0, que fa un repàs del que representa aquest projecte d'en Batman i que, tot sigui dit, no és massa interessant, entrem en matèria i comencem la saga Demon Star, que s'inicia amb una persecució esbojarrada en un escorxador i que ens presenta un personatge, en Goatboy, amb què no podem evitar simpatitzar una mica tot i que és un dels molts assassins que responen a la crida de l'organització malvada Leviathan, la consigna de la qual és ara "matar en Robin".

Des del volum anterior ja sabem que la líder de Leviathan és la Talia al Ghul, la mare del noi —la qual, per cert, té un número dedicat al seu passat on ens tornen a explicar coses que ja havíem vist, amb alguna diferència pel que fa al naixement d'en Damian, alhora que se'ns en revelen altres moments de la seva història que no coneixíem—, però en Batman l'ha de trobar i per tal de fer-ho participa en un engany dissenyat per ell mateix, que desemboca en un assalt final al quarter general de l'organització.

Com que descobrir on és aquest lloc no és gens fàcil, en Bruce Wayne ha de recórrer a la seva disfressa més coneguda després de la de Batman, que és la d'en "Matches" Malone, delinqüent fictici que li permet moure's pels baixos fons sense despertar pors ni sospites. Una mostra més que en Grant Morrison coneix a fons la història del Cavaller Fosc i es deleix per recuperar-ne tants elements com sigui possible.

Una altra de les recuperacions, en aquest cas de material propi, que fa Morrison és la del Batman del futur apocalíptic on en Damian és l'home sota l'uniforme. Sí, aquell futur que vèiem al 666 de Batman, de 2007, apareix novament aquí. El que dèiem: cap detall no és casual. Totes les llavors que va plantar el guionista han acabat brotant tard o d'hora.

La justificació que se'ns dóna d'aquestes escenes és que en perdre's en el temps, en Bruce Wayne va poder veure el futur (això ja se'ns havia dit) i es va adonar que si el seu fill el substitueix com a Batman tot se n'anirà en orris. De fet, decideix que a la fase final de l'operació contra Leviathan tampoc no hi pot participar i que haurà de deixar de ser en Robin, cosa que evidentment el nano no rep amb gaire alegria.

La prohibició no impedirà, però, que s'uneixi amb la nova identitat de Redbird a la resta de membres de Batman, Inc. que, juntament amb el seu líder, ataquen el quarter general de Leviathan en una batalla èpica on podrem veure la majoria d'herois inspirats pel Cavaller Fosc d'arreu del món que ja ens van presentar als inicis de la col·lecció.

En aquesta batalla tots dos bàndols es troben finalment i se'ns expliquen més detalls de les activitats i les motivacions de l'organització Leviathan, però també coneixerem la nova identitat d'un dels homes d'en Batman, que mantindré en secret, i podeu estar segurs que us quedareu amb ganes de més no només per com acaba el combat, sinó també perquè el volum és un gran flaixbac d'una escena que veiem al principi i que no es resol en aquest recopilatori.

 

No hi falten alguns moments d'humor, com ara l'adopció d'una de les vaques de l'escorxador, que en Damian bateja com a Bat-cow, de manera que l'animal se suma a la col·lecció zoològica dels Wayne després de l'adquisició del gos Titus a Batman & Robin el 2011 i la del gat Alfred en aquest mateix Batman Incorporated: Demon Star, que també veurem a les escenes del futur que dèiem abans.

Si per qüestions econòmiques o d'espai havíeu decidit descartar Batman Incorporated de les col·leccions que seguiríeu a partir de The New 52 cometeu un error, atès que continua una trama iniciada abans, i a més cal destacar que té un final definit, perquè tot acaba al mes de setembre al número 13, de manera que només ens quedarà un tom recopilatori, a la venda el proper desembre amb el títol de Batman Incorporated: Gotham's Most Wanted. 

Lectures: Gotham City Sirens - Strange Fruit

Primer de tot em vull disculpar per no haver actualitzat el bloc en 6 dies, però he tingut una setmana força atrafegada. De ganes, però, no me'n faltaven. Dit això, comencem: avui parlaré de la lectura del tercer volum recopilatori de la col·lecció Gotham City Sirens, amb el subtítol Strange Fruit i protagonitzat, com sempre, per la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn. 

Aquest volum conté els números americans 14 a 19 (setembre 2010 - març 2011) de la col·lecció, i es divideix en dues trames. A la primera hi veiem la Poison Ivy perdent els papers i enfrontant-se a la Humanitat, dins la qual inclou les seves dues amigues/companyes de pis. No sorprèn en excés, perquè deixant de banda la Catwoman, que és normal, tenim la Harley, que és boja, i la Poison Ivy que, directament, no és del tot humana. Per tant, havia de passar. 

El que ho desencadena tot és que la infiltració de la Pamela als laboratoris S.T.A.R. comporta el descobriment d'un exemplar aparentment mort d'extraterrestre provinent d'una raça de plantes humanoides. La parella perfecta per a la senyoreta Isley, i és així com ella ho percep. Des que la van transformar en el que és sempre ha estat més en comunió amb les plantes que amb els éssers humans, i per això no li costa gens ajudar el seu nou "xicot" a posar en marxa la invasió de la Terra que era, de fet, la seva missió fins que va ser capturat pel predecessor de la Poison Ivy a S.T.A.R.

Després d'aquella història de dos números arriba la que és la més interessant i la que arriba al final del volum: un intent de segrestar la Catwoman demostra un cop més, com deixa ben clar la Talia al Ghul (que, per cert, en sumar-se a les altres tres completa el repartiment de dolentes principals d'en Batman), que és un perill que la Selina conegui la identitat civil del Cavaller Fosc.

Les seves companyes ja l'hi van intentar arrencar al primer volum de la sèrie, però llavors ens van explicar que precisament la Talia havia ensenyat a la seva rival per l'amor d'en Bruce una tècnica de bloqueig mental que li impedeix revelar-ne la identitat fins i tot sota tortura, llevat que ho vulgui fer per voluntat pròpia.

Però això no vol dir que no l'hi puguin treure la informació mitjançant la màgia, de manera que convenç la Zatanna, un altre dels amors d'en Batman, per tal que li esborri del tot aquest coneixement. Ja sabem que en el passat no només va esborrar informació del cervell del Dr. Light (cosa que va desencadenar un terrabastall a la saga Identity Crisis), sinó que també havia manipulat la mateixa Selina per tal de fer-la tornar bona. 

El cas és que en aquesta història veiem com, després d'un dur debat intern i una conversa amb el seu difunt pare, decideix treure la identitat real d'en Batman de la ment de la Catwoman, mentre la Poison Ivy i la Harley Quinn intenten aconseguir la informació, com també els segrestadors de la Selina. Però... d'on han sortit, aquests enemics que s'han ficat al cap de la Catwoman? Qui els ha enviat? Qui en surt més beneficiat, de la desaparició d'aquesta informació? Ja li està bé, a la Selina? Què s'estima més: recordar en Bruce i el patiment que li provoca la seva indiferència —això diu ella, tot i que jo no estic gens d'acord amb que el tio passi de la Selina— o oblidar-ne l'existència i, de retruc, de sentir el que sent per ell? (bon moment per recomanar la pel·lícula Eternal Sunshine of the Spotless Mind, de la Kirsten Dunst i en Jim Carrey —però drama—, que és del mateix tema)

En conjunt és un volum entretingut però, per a mi, està per sota del nivell dels dos primers. I la resolució de les històries em sembla correcta, però no passarà a l'enciclopèdia de grans moments de la sèrie. Això sí: ens deixa amb un petit cliffhanger, perquè la reflexió de la Catwoman fa pensar la Harley Quinn, que porta temps afirmant que ja no està penjada del Joker, que hi podria haver una manera definitiva de treure-se'l del cap.

En l'apartat tècnic, continua com a guionista en Tony Bedard, que es va fer càrrec de la sèrie a partir del número 12, inclòs al segon recopilatori, i ara tenim l'Andrés Guinaldo com a dibuixant fent equip amb els entintadors Lorenzo Ruggiero (números 14 i 15), BIT (16 i 18) i Walden Wong (17 i 19). Un ball d'entintadors que fa que sembli que els dibuixants també siguin diversos, cosa que com sempre no m'agrada i, per altra banda, tampoc no em sembla que facin una gran feina. Potser és que enyoro en Guillem March, ara només portadista...