Sèries: Supergirl (sisena temporada)

Reconec que arriba un moment que aquestes ressenyes temporada a temporada d'algunes sèries, sobretot les de superherois i superheroïnes, les faig mig obligat per mi mateix. Per continuar la cadència. Passa quan ja duen uns quants anys i, especialment, quan ja no m'agraden gaire.

I lamento que sigui el cas de la sèrie que avui ens ocupa, perquè al principi m'agradava força, però no deixaré de fer-ho justament a l'última de les seves temporades, ara que se sap que no continuarà, així que som-hi.

Supergirl naixia com la tercera de les sèries de l'Univers DC televisiu, l'anomenat Arrowverse, l'any 2015, i tenia en la seva protagonista una entranyable i càndida superheroïna que podia estirar el fil tota sola. Amb el pas del temps, però, és natural que se li hagin anat unint aliats. I ja està bé així. El problema, però -si més no per a mi-, és que al final la cosa s'ha acabat assemblant més aviat a una Lliga de la Justícia  de segona divisió -ho havia semblat inicialment el grup de Legends of Tomorrow, però al final va acabar sent una altra cosa, i molt més ben trobada-, i ho reflecteix el pòster de la seva sisena temporada.

Una temporada que s'ha dividit en dues parts que més o menys coincideixen amb la brutal aturada de tres mesos que hi va haver a l'estiu, havent començat al març i finalitzat al novembre: a la primera, la colla se les empescava per rescatar la Kara del seu captiveri a la temible Zona Fantasma, element de la mitologia d'en Superman que fins i tot jo, que no hi entenc gens, coneixia de nom.

L'hi havia enviat el pesat d'en Lex Luthor, que he de dir que tal com està escrit i interpretat (per en John Cryer) en aquesta sèrie trobo que és un dels enemics més ben aconseguits de l'Arrowverse. 

En tot cas, el grup fa mans i mànigues per treure-la d'allà, d'on no pot sortir sola, i això també fa que arribin a la Terra alguns d'aquests espectres, que desfermen el caos sobretot entre els protagonistes, als quals afecta de maneres diferents. No és una trama especialment interessant, per al meu gust, però sí que m'havia agradat més que no pas el que vindria a continuació.

Resulta que a la Zona Fantasma també hi estava atrapada la Nyxly (Peta Sergeant), un ésser de la cinquena dimensió, com en Mxyzptlk, que vol reunir unes pedres màgiques que li donaran un poder il·limitat amb què pretén venjar-se del seu pare, que és qui l'havia enviat a la Zona Fantasma.

Una venjança que afecta a la Terra i al grup de superherois i ajudants protagonistes, atès que les pedres es troben en uns objectes concrets i la trama esdevé una cursa contra rellotge per evitar que la Nyxly es faci amb aital poder, ja que es tracta d'un personatge gens de fiar. 

Se sap que la màgia és un dels elements contra els quals els kryptonians són febles o vulnerables, i en aquesta temporada, donada la premissa, se'n veu molta. Per acabar-ho d'adobar, resulta que la Lena Luthor és una bruixa i ho descobreix ara, de manera que us podeu imaginar l'empatx que he tingut d'un tema que ja de per si no m'atrau gaire quan apareix als còmics de superherois o, en el seu defecte, a les seves adaptacions audiovisuals. 

Però bé, malgrat que se m'ha fet una mica llarga, al final la història acaba amb una lluita èpica entre els defensors del nostre planeta i l'aliança Nyxly-Lex Luthor, i pel camí es van acabar de definir les relacions entre els personatges i es produeix algun canvi vital en alguns d'ells, com ara l'adopció d'una identitat superheroica o la d'una criatura, i tot plegat acaba amb una finale que ens deixa amb un somriure i una protagonista que, després de patir durant anys amb les grans dificultats que ha tingut per conciliar la vida privada i la pública (com a superheroïna), troba finalment el camí.

Em sap greu que aquesta temporada hagi estat la que menys m'ha agradat, no puc dir que per al meu gust Supergirl hagi marxat amb un cant del cigne, precisament, però intentaré recordar-la pels bons moments i per uns personatges entranyables que no sempre han estat acompanyats per uns bons guions ni uns efectes especials gaire reeixits. La tornarem a veure, la Kara, com a convidada a les altres sèries? El temps ho dirà.

 

Sèries: Supergirl (cinquena temporada)

Continuem amb el repàs de les sèries televisives de l'Univers DC, i concretament de l'anomenat Arrowverse, amb la cinquena tongada d'episodis de la Cosiníssima, després d'una sòlida quarta temporada que reflexionava, a la seva manera i adaptant-se al material amb què treballa, sobre racisme.

Ara, i com ha passat amb les altres sèries d'aquest microunivers televisiu, toca parlar d'una temporada marcada, és clar, per la Crisis on Infinite Earths, tot i que amb una divisió no tan marcada en forma d'abans i després del crossover com sí que passa amb la sisena de The Flash.

La cinquena temporada de Supergirl comença amb un canvi notable en l'aspecte de la protagonista, que abandona la clàssica i políticament incorrecta faldilla i ara duu un uniforme aparentment d'una peça i les cames totalment cobertes per pantalons i no només les botes altes. També aprofita per deixar-se serrell.

En fi, deixem la secció del cor i entrem ja en matèria, tot i que repassava la seva imatge perquè penso que els canvis es van introduir potser per donar frescor simbòlica a la sèrie abans que comencés a estancar-se.

En aquesta temporada els problemes del grup protagonista tenen molt a veure amb dues dones, que són la Lena Luthor, ara enemiga decidida (però inicialment no declarada) de la Supergirl en haver descobert, al final de la temporada anterior, que en realitat és la seva fins ara amiga Kara, i sentir-se traïda per no haver-ne estat informada abans -i justament en aquesta temporada l'afectada l'hi explica, però massa tard-, i l'Andrea Rojas (Julie Gonzalo), empresària que compra CatCo i la converteix en un mitjà sensacionalista, a més de muntar una empresa anomenada Obsidian North, que prepara el llançament d'unes lents de contacte que donen accés a una experiència de realitat virtual avançadíssima.

Resulta que són antigues amigues, però un esdeveniment del passat les va distanciar, i en això hi té a veure la misteriosa organització Leviathan, presentada al final de la temporada anterior i aquí acabant de teixir la teranyina que afecta diverses trames d'aquesta cinquena tongada d'episodis. Una organització, per cert, que en una altra versió s'havia vist en còmics d'en Batman.

Un altre personatge que es presenta és el periodista William Dey (Staz Nair), que comença amb una imatge de complet imbècil, en realitat un paper per distreure l'atenció sobre una investigació que està duent a terme.

De moment secundari, un cop se sap que és un paio íntegre la Kara es fixa en ell i germina la llavor del que sembla que serà una relació sentimental, però en aquesta cinquena temporada no acaba de florir del tot.

Deia més amunt que en aquesta temporada de Supergirl no es podia diferenciar un abans i un després de la Crisi en Terres Infinites, i vull matisar-ho: sí que es pot, però no és que les trames anessin per una banda abans i canviessin després de manera radical.

Abans del gran crossover hi havia històries autoconclusives i també una trama que va durar alguns episodis, i que afectava un dels personatges importants: resulta que en J'onn J'onzz tenia un germà que havia traït els marcians verds a favor dels blancs en la guerra que va eliminar els primers, però la seva existència s'havia esborrat de la ment del Detectiu Marcià i del seu pare. Anomenat Malefic (Phil LaMarr, conegut actor de doblatge amb papers com el d'en Hermes de Futurama), en tornar per venjar-se es produeix un llarg enfrontament i en J'onn ha de descobrir la dolorosa veritat darrere de tot plegat i solucionar el problema.

La Crisi també afecta la realitat de Supergirl, naturalment. Per començar, ja no pertany a Terra-38, sinó que forma part de la nova Terra, que ara sí que comparteix amb els seus col·legues superheroics sense necessitat de viatjar entre universos paral·lels.

Però també, a causa de la resurrecció d'en Lex Luthor -havia mort a la quarta temporada- duta a terme pel Monitor, i la participació de l'arxienemic d'en Superman en els esdeveniments que van salvar l'Univers, ara és percebut com un gran heroi mundial, cosa que li permet desplegar els seus plans amb més llibertat i menys sospites, amb un Premi Nobel de la Pau sota el braç i el Departament d'Operacions Extranormals (D.E.O. en anglès) seu en propietat.

I aquí és on entra la subtrama que es desenvolupa durant tota la temporada i que després de la Crisi esdevé la trama principal, que alhora lliga amb altres subtrames: Leviathan, l'organització secreta que durant tota la Història ha estat extingint parcialment la Humanitat per tal d'evitar-ne l'autodestrucció, prepara un altre esdeveniment d'aquestes característiques i té tentacles que arriben a tot arreu, a través de suborns i extorsions, com passa amb l'Andrea, per exemple, ja que vol aprofitar la tecnologia d'Obsidian per aplegar milions de persones i eliminar-les.

En Lex, que es veu amenaçat i exclòs de tot plegat, vol infiltrar-s'hi i tenir-ho tot controlat altre cop, i és per això que manipula a tort i a dret -sobretot la seva pobra germana- perquè els seus plans es facin realitat. Mentrestant, els altres personatges intenten aturar aquest poderós enemic juntament amb un Lex Luthor que el món continua veient com un heroi, però que ells, que ho recorden tot d'abans de la Crisi, saben que ha de ser aturat.

Qui pateix més és en Brainy, a qui una de les altres Brainiac-5 diu que ha de treballar amb en Lex, encara que això l'allunyi dels seus amics i de la Nia, per tal de derrotar l'enemic.

I després del clímax, però sense que hi hagi temps perquè se'n vegin del tot les conseqüències, s'acaba abruptament una temporada que també ha estat afectada per la pandèmia del COVID-19 i que es queda sense els tres últims episodis. Haurem d'esperar uns mesos, doncs, per veure com acaba tot plegat. En tot cas, el que s'ha vist en aquesta cinquena temporada ha estat molt -la prova és que l'entrada m'ha quedat més llarga del que em pensava-, mogut i interessant, i fins i tot s'hi ha format una mena de Lliga de la Justícia de caràcter local. No ha estat gens malament.




 

Sèries: Crisis on Infinite Earths

Ja fa anys que segueixo les sèries televisives basades en còmics de DC, i en vaig ressenyant les temporades a mesura que acabo de veure-les. I ja s'ha convertit en costum que en algun moment diverses d'aquestes sèries es creuin per oferir-nos l'esperat crossover anual, amb més o menys encert i interès.

Tard o d'hora, però, havia d'arribar el gran crossover, el que duu el nom del que probablement és el crossover més famós de la història dels còmics, encara que argumentalment s'hi basi d'una manera força superficial perquè les circumstàncies de les trames de cadascuna de les sèries són diferents de les versions en paper de 1985-1986. I com que ha estat més important i impactant que les altres vegades, tot i que no és una sèrie en si mateix es mereixia una entrada pròpia al blog, en comptes de l'habitual menció als articles sobre cadascuna de les temporades de les sèries.

Crisis on Infinite Earths ha marcat els inicis de les temporades d'Arrow (que ja acabava l'anterior amb una clara orientació a l'esdeveniment), The Flash i Supergirl, mentre que DC's Legends of Tomorrow bàsicament començava durant el crossover i Batwoman es troba en la seva primera temporada, de manera que abans de veure's afectada per Crisis on Infinite Earths havia pogut desenvolupar-se força.

 

Ja ens en donaven pistes a les acaballes de les respectives anteriors temporades, però el cas és que un ésser anomenat Monitor (LaMonica Garrett) arriba per avisar que la realitat és a punt de desaparèixer, i que per tal d'evitar-ho hauran de morir en Flash i en Green Arrow.

L'Oliver Queen està obligat a ajudar en Monitor, atès que precisament al crossover anterior, Elseworlds, va demanar-li ajuda perquè no morissin en Barry i la Kara (Supergirl), i a canvi el misteriós ésser li va dir que un dia li hauria de tornar el favor. Doncs bé, ha arribat el moment.

Mentrestant, en Flash pot veure milers de milions de possibles futurs i l'únic en què no desapareix la realitat és aquell en què ell mor, s'hi resigna i intenta preparar els seus éssers estimats per a aquesta certesa i per a la defensa de Central City quan ell no hi sigui.

L'onada d'antimatèria va esborrant terres del multivers i això tard o d'hora s'acaba sabent a les diferents sèries, algunes de les quals situades en universos paral·lels, amb personatges que es troben només de tant en tant, precisament als crossovers, i per tal de fer front a l'Anti-Monitor, l'ésser contrari a en Monitor, han d'unir forces els Models ("Paragons" en anglès) dels valors Coratge, Honor, Humanitat, Esperança, Destí, Veritat i Amor, que són òbviament personatges que ja coneixem, almenys en la seva majoria.

 

No cal entrar en gaires detalls més perquè no es tracta de fer un resum de tot això, que a més té una certa complexitat, però a partir d'aquí els herois i les heroïnes el que fan és seguir les directrius del Monitor, tot qüestionant allò que no els sembla bé i salvant tanta gent, sigui de l'univers que sigui, com poden.

 

 

Això, i les escenes de destrucció en els casos que no es poden evitar, dona l'oportunitat de mostrar breument terres que no s'havien vist fins ara, i esdevé un festival del fanservice que fa caure la bava a qualsevol amb un mínim coneixement de DC Comics i les seves adaptacions prèvies. 

Voleu un Superman interpretat per en Brandon Routh (que a l'Arrowverse és en Ray Palmer) com va fer a la pel·lícula Superman Returns (2006)? Aquí el trobareu. O veure quina fila fa actualment en Tom Welling, en Clark Kent de Smalville (2001-2011)? I no molaria que sortís el ja ancià Burt Ward, el Robin de la sèrie Batman de 1966, en una Terra-66? O veure, per fi, en Kevin Conroy, la veu del Batman de la sèrie animada i de molts videojocs, interpretant el personatge també amb el cos i la cara? I què us semblaria, la primera connexió oficial (ja era hora, tot i que és molt poc i massa tard) entre l'Univers DC televisiu i el cinematogràfic?

 

 

Tot això i molt més, incloent-hi cameos del guionista del còmic original, en Marv Wolfman, i d'altres personatges televisius de DC del passat i del present -perquè ara també hi ha sèries de DC que no formen part de l'Arrowverse, com per exemple Black Lightning, Titans o la futura Stargirl, és el que trobem en aquest gran encreuament de personatges, vides i universos que s'han anat formant durant anys i que ara han confluït en una gran festa televisiva basada en les creacions de la rival de Marvel. 

La història com a tal probablement té llacunes i l'execució dels efectes especials té el nivell habitual en aquestes sèries televisives que no destil·len -no ho han fet mai- qualitat cinematogràfica, però el crossover és trepidant i un plaer per als coneixedors del material amb què treballa. Es pot veure sol? Suposo que sí, però aquells que no estaven veient almenys les tres sèries principals de l'Arrowverse (Arrow, The Flash i Supergirl) es perdran coses, o no entendran per què els personatges que sí que segueixen es troben momentàniament en una trama que interromp la seva. 

 

 

Així, Crisis on Infinite Earths és un premi a la fidelitat dels seguidors d'aquestes sèries, i si se'n veuen d'altres i es coneixen coses que faciliten el reconeixement dels convidats i les picades d'ullet, encara millor. Exactament com quan hi ha encreuaments als còmics.

Sèries: Supergirl (quarta temporada)

Més sèries, ja em perdonareu, però coincideixen diversos finals de temporada -i ja porto prou retard respecte de quan es van produir, com per anar-hi intercalant entrades d'altres temes-, a més que tampoc no estic trobant temps per llegir i, per tant, parlar d'altres coses.

El cas és que, després de repassar la setena temporada d'Arrow i la cinquena de The Flash, és el torn de la quarta de la sèrie protagonitzada per la Noia d'Acer, la cosina d'en Superman i un dels personatges més entranyables i alhora poderosos de l'Arrowverse.

L'última temporada emesa de Supergirl ha estat més aviat monotemàtica, però d'una manera interessant, variada en les subtrames i lògica, ja que el personatge ja havia pogut ser presentat i s'hi havia aprofundit durant tres temporades, així que la quarta es podia permetre el luxe de posar tot el pes en la trama i no tant en la protagonista o els secundaris.

El cas és que, després que es descobreixi que la Presidenta dels Estats Units és alienígena i que ho havia amagat (d'aquí l'"es descobreixi"), l'opinió pública contrària a la presència a la Terra d'aquest nou tipus d'estranger va augmentant, i determinades organitzacions estan interessades en fomentar això.

Troben el portaveu ideal en el professor universitari Ben Lockwood (Sam Witwer), antic defensor dels alienígenes que, a causa dels atacs extraterrestres de les anteriors temporades, pateix tragèdies personals que el duen a canviar de bàndol de manera radical i convertir-se en un activista incansable no ja per l'expulsió o la segregació, sinó per l'extermini dels alienígenes, amb la identitat malvada d'Agent Liberty. 

Amb el seu carisma i les seves habilitats oratòries atrau cada cop més aliats, gent sense capacitat reflexiva que li fa d'exèrcit, i és contra això que han de lluitar, amb la dificultat afegida de la caiguda en picat de la popularitat, la Supergirl i els seus amics.

L'equip va creixent, i ara la Kara té l'ajuda de personatges com en Brainiac (Jesse Rath) o la Nia "Dreamer" Nal (Nicole Maines), l'última de nova incorporació a la sèrie, però el que és el D.E.O., ara amb la germana de la protagonista com a directora -i amb trames personals, també, que s'ho mereixia-, ja no la veu amb tan bons ulls, ans al contrari, perquè el govern dels Estats Units es mira amb lupa aquesta extraordinària col·laboració que fins ara s'havia tolerat sense problemes i exigeix un control molt més rigorós sobre les activitats de la Cosiníssima.

La lluita té lloc en diversos fronts, però: la Supergirl i els seus han d'actuar al marge de l'Administració, i aturar els Children of Liberty sense oblidar que són humans, però alhora també han d'evitar que venjadors com en Manchester Black (David Ajala) responguin als atacs amb més violència. 

Per altra banda s'intenta donar més paper, tot i que d'una manera una mica estranya i fallida, a en James Olsen, en proporcionar-li poders per salvar-li la vida quan està greument ferit a causa d'un dels fets d'aquesta llarga guerra. 

És també el resultat d'un dels experiments de la Lena Luthor, que continua creixent com a personatge secundari i que té una evident connexió familiar amb l'enemic clàssic d'en Superman per excel·lència.

I no s'ha amagat mai, de fet se l'havia esmentat més d'una vegada, però en aquesta temporada per fi apareix en Lex Luthor (John Cryer), que descobrim que com a gran manipulador que sempre ha estat, és al darrere de tota aquesta maquinació contra els alienígenes, que ja sabem que són el seu enemic número u, i qui mou els fils dels dolents de la temporada.

Ens ho mostren amb la notable interpretació que en fa l'actor, i amb una recta final d'episodis més que interessant, que posa el punt final a una temporada que en realitat parla de racisme nascut de la por al desconegut i fins i tot de l'enveja. 

Una temporada força interessant, i que també té la seva part al crossover anomenat Elseworlds, que de fet conclou a Supergirl. Veurem què ens espera a la cinquena temporada, però igual que a les altres sèries, aquí també tenim la visita de The Monitor (LaMonica Garrett), que indica crossover la propera temporada, amb Crisis on Infinite Earths. 

Sèries: Supergirl (tercera temporada)

L'any passat, quan encara veia les sèries quan tocava i en ressenyava les temporades tan bon punt acabaven, vaig parlar de la segona de Supergirl, una de les sèries més sòlides i interessants de l'Arrowverse.

Vaig dir que la trobava encara millor que la primera, hi havia picades d'ullet als fans, per fi vèiem en Superman i alhora se'l mantenia com a convidat especial excepcional per no fer ombra a la seva cosina i no li tornàvem a veure el pèl, els personatges evolucionaven... Per tot plegat, em va agradar moltíssim. 

La tercera temporada, no sé si sé explicar per què, no m'ha agradat tant, ho dic d'entrada. Però és molt probable que sigui perquè el llistó estava molt amunt. Ara bé, hi passen força coses, i força importants.

A banda d'alguna història autoconclusiva mentre la trama principal es va gestant, o del crossover amb les altres sèries amb les versions nazis dels superherois de Terra-X que ja he comentat a les entrades corresponents tot dient que no era el millor crossover que havia vist, a la nova temporada de Supergirl les coses es compliquen molt.

Sentimentalment, per exemple. El comiat forçat entre la protagonista i l'amor de la seva vida, el també extraterrestre Mon-El, la va obligar a passar pàgina -o intentar-ho- després de molt de temps deprimida i centrant-se en la seva vida de superheroïna en detriment de la privada, i resulta que el seu estimat torna després d'haver estat enviat accidentalment al segle XXXI i d'haver-hi passat set anys en el que per a la Kara han estat uns mesos.

Ell sí que ha passat pàgina, i ha fundat un grup de superherois del futur, la famosa Legió de Superherois dels còmics de DC, i s'ha casat. Tampoc no l'hi podem retreure perquè, com ja s'ha dit, per a ell han passat set anys.

Accidentalment traslladats 12.000 anys en el passat i criogenitzats per despertar-se al nostre present, els membres d'aquest grup de superherois del futur esdevenen uns aliats inestimables en la lluita contra l'amenaça de la Reign, una Worldkiller, guerreres kryptonianes alterades amb màgia negra que ara volen atacar la Terra.

Resulta que la Reign estava en estat latent dins la Sam Arias (Odette Annable), una kryptoniana enviada a la Terra abans que es destruís el seu planeta natal, adoptada i criada sense conèixer mai el seu origen ni el fet que tenia poders, i casualment directora de la L-Corp de la Lena Luthor, cosa que dona lloc al principal conflicte de la temporada, en què els protagonistes miren de derrotar la temible enemiga -que, a sobre, no està sola- i alhora salvar la que s'ha convertit en amiga de tots ells.

La seva faceta humana tampoc, perquè té una filla, la Ruby (Emma Tremblay, germana d'en Jacob Tremblay, el nen que va guanyar un munt de premis per la seva participació a Room), que com que per culpa de tot això es queda una mica desemparada permet que veiem l'Alex fent de mare temporal, ja que no va poder dur a terme el seu somni de ser-ho quan amb la Maggie no es van posar d'acord amb el tema de la descendència i van tallar.

Més coses relacionades amb la família: en J'onn descobreix que el seu pare, en M'yrnn (Carl Lumby) és viu i ha estat captiu durant segles, i el duu a la Terra, on després d'uns quants capítols adaptant-se i provocant escenes més aviat humorístiques ha de viure el drama de l'Alzheimer, tot i que en diuen d'una altra manera.

El seu personatge permet aprofundir en el d'en J'onn, però també tindrà rellevància a la trama, encara que haurà de ser a l'últim episodi.

I encara més família: la Kara també descobreix que la seva mare és viva, que es va salvar juntament amb la ciutat d'Argo, i aquí la troba mentre busca un element necessari per a la seva lluita contra la Worldkiller.

La tercera temporada de Supergirl està farcida d'esdeveniments, si bé no tots igual d'interessants, i hi va haver una llarga pausa en què el seu espai a la graella el va ocupar DC's Legends of Tomorrow, cosa ben estranya i que potser va fer que jo en desconnectés una mica, però també s'ha de dir que la Kara ha cedit bona part del protagonisme que tenia a personatges secundaris que han adquirit molta importància, com en Mon-El i companyia, o una subtrama d'en James Olsen, que val a dir que es mereixia.

Al darrer episodi, després d'uns comiats i moments molt emotius, ens deixen amb un cliffhanger que ja veurem com dona forma a una quarta temporada que espero que m'agradi més que aquesta, que com ja he dit abans no és que no m'hagi agradat, però m'ha agradat menys, i no acabo de tenir clar per què.

Sèries: Arrow (cinquena temporada)

Una temporada més d'Arrow, la sèrie més veterana de les que es basen en els còmics de DC, la iniciadora de l'anomenat Arrowverse, que ja inclou, a més de la primigènia, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. 

Sèries que van començar més o menys bé, però que s'han consolidat, mentre que Arrow ha tingut alts i baixos, correccions, correccions de les correccions i algunes etapes una mica estranyes. La quarta temporada va fer un gir a la foscor del qual la cinquena no ha sortit, fins i tot hi va introduir la tragèdia, però em sobrava una mica l'element màgic, que ja vaig comentar que no considerava gaire adequat per al personatge, i per sort a la cinquena aquest ingredient ha desaparegut.

Després del final agredolç de la temporada anterior, amb la mort de la Laurel i el desmembrament del Team Arrow, l'Oliver Queen ara és l'alcalde de Star City i està en principi retirat de les tasques de vigilant. 

Tampoc no sembla que vulgui fer gaire cas del consell de la Felicity pel que fa a formar un nou equip, però al final accepta, tot i que el període de formació serà dur per al ja conegut Mr. Terrific (Echo Kellum), en René Ramírez o Wild Dog (Rick González), en Ragman (Joe Dinicol) i l'Evelyn Sharp (Madison McLaughlin). 

Més endavant, i continuant amb les correccions i les correccions de les correccions del personatge de la Black Canary, que sembla que no s'acabin de decidir amb quina versió fer servir i com s'anomena la seva identitat civil, s'uneix al nou grup, on també hi ha problemes, la Dinah Drake (Juliana Harkavy), una metahumana amb el poder del crit del canari (quina casualitat!) que té el nom de la Black Canary original dels còmics, després reconvertida en mare de la Dinah Laurel Lance, a la televisió predecessora d'ella. Un embolic, vaja.

M'agrada la nova Black Canary, tot i que s'ha aprofundit poc en el seu passat com a policia, i per als fans de la Katie Cassidy, tranquils, que com que ara existeixen diversos universos, l'actiu torna a aparèixer, tot i que en una versió dolenta. 

Per la seva banda, la Felicity flirteja amb Helix, un grup de hacktivistes que és molt útil per als protagonistes en un moment determinat, especialment per rescatar un John Diggle que, turmentat per haver matat el seu germà, no vol lluitar contra un injust empresonament sorgit d'un muntatge. 

El problema és que aquests grups de hackers anònims tenen el seu particular codi i quan les seves accions entren en conflicte amb les del Team Arrow la noia es veu obligada a decidir a quin bàndol pertany. 

Si la Felicity és una mena de versió de la Barbara Gordon en la seva identitat d'Oracle, no pas de Batgirl, un altre element de l'univers Batman que ja fa temps que es fa servir a Arrow és el de la família Al Ghul, però en aquest cas sobretot perquè fa la seva aparició televisiva la Talia Al Ghul, la filla més coneguda d'en Ra's, interpretada en aquest cas per la Lexa Doig.

No té gaire rellevància, en realitat, però la veiem als seus flashbacks ajudant l'Oliver a abraçar la seva part fosca, amb què començaria les seves activitats de justicier assassí, a més de saber que també va entrenar el gran enemic d'aquesta temporada.

Es tracta d'en Prometheus, un enemic que tradicionalment és d'en Batman, però que va perjudicar tràgicament la família Queen al volum Justice League: Cry for Justice i que aquí té una identitat civil diferent, que no revelaré tot i que la vaig trobar especialment fàcil d'endevinar. 

Es dedica a matar civils llançant-los shuriken, però després veiem que té fixació amb en Green Arrow, i és l'enemic més temible a què s'han enfrontat des de l'època d'en Merlyn, i sense recórrer a la màgia. En aquest sentit ho he trobat refrescant, atès el camí que havia agafat la sèrie a la quarta temporada.

El que no canvia són els pesats flashbacks, que trenquen el ritme i que en aquest cas ens expliquen una cosa que no ens havien explicat, és cert: el pas de l'Oliver per la Bratva, la màfia russa, i la seva definitiva conversió en Arrow, després Green Arrow. 

El més interessant d'això és l'aprofundiment en el personatge de l'Anatoli Knyazev (el txec David Nykl, amb un rus prou creïble si no fos per alguna errada clamorosa que el delata), que ja havia sortit breument a la primera etapa de l'Oliver a l'illa de Lian Yu. També tenim com a convidat especial el llegendari Dolph Lundgren, que fa de Konstantin Kovar. 

Finalment volia esmentar el crossover multitudinari de quatre parts (oficialment 3, però no és ben bé així) Invasion!, amb els personatges de The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, de tema alienígena i, per tant, segurament amb els personatges d'Arrow més fora de lloc que els altres. Però bé, almenys fa que tots plegats es coneguin en pantalla i per als seguidors dels còmics de DC és una delícia.

La cinquena temporada d'Arrow m'ha agradat més que la quarta. Hi ha molts canvis, però també coses que tornen al seu lloc, de manera que el resultat final és una barreja del millor d'abans amb el millor d'ara, com quan un equip esportiu fa canvis encertats a la plantilla. 

Hem vist també l'Oliver lluitant per la justícia de manera pública, com a alcalde, com ha intentat refer la seva vida sentimental amb èxit desigual, una nova Black Canary i un enemic formidable. No se li pot demanar gaire més. Bé, sí, un final que ens deixa amb l'ai al cor fins a la propera temporada, i ens l'ha donat.

Sèries: Supergirl (segona temporada)

El que -de moment- DC no ha pogut dominar al cinema per l'hegemonia de Marvel i diversos cops de timó de la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, sí que ho ha clavat a la televisió, com demostra l'èxit del seu anomenat Arrowverse, i especialment amb productes tan ben fets com l'excel·lentíssima The Flash o la cada cop més sòlida Supergirl, i en menor mesura Arrow i DC's Legends of Tomorrow. 

Però concentrem-nos en la Noia d'Acer, perquè ha acabat la seva segona temporada i voldria parlar de les meves impressions d'una de les sèries "frikis" que més ganes tinc de veure setmana rere setmana.

Si la primera temporada tenia un to marcadament femení i més lleuger que el de les altres sèries de l'univers a què pertany, però tot i així era molt entretinguda i apta per a tots els públics, a la nova ha millorat el que ja era bo i ha introduït personatges, situacions i espectacularitat al conjunt.

Un dels elements més destacats en aquest sentit ha estat el personatge d'en Mon-El, un daxamita (del planeta Daxam, "germà" de Krypton) que arribava a la Terra al final de la primera temporada i que, interpretat per en Chris Wood (The Vampire Diaries), ha refrescat la sèrie amb el seu personatge poderós però alhora divertit i una mica babau, efecte que per ser justos hem d'atribuir al fet que es troba en un planeta on tot és nou per a ell i tendeix a entendre les coses de manera força literal.

Gràcies als seus poders acaba formant part de l'equip que lluita contra els dolents, al qual s'afegeixen en Jimmy Olsen tot disfressat de Guardian (personatge de DC que als còmics mai és en realitat en Jimmy) i en Winn en tasques de suport tecnològic -cosa que l'acosta encara més a en Cisco de The Flash-, però no ens ha de sorprendre que l'estira i arronsa romàntic amb la Kara és un dels atractius de la temporada.

En aquesta segona temporada un dels principals temes és la polèmica sobre la presència d'alienígenes a la Terra, que fins ara vivien clandestinament amb aparença humana però que comencen a mostrar-se tal com són, almenys en bars "d'ambient", un altre subtema que apareix en aquesta temporada a través del personatge de l'Alex Danvers.

Però la gran incògnita de la primera temporada era si ens mostrarien en Superman més enllà d'un paio d'esquenes o una ombra, i per fi ho han fet, amb la cara d'en Tyler Hoechlin, no tan fosc com el Henry Cavill de les pel·lícules i per tant més amable i proper als còmics, tot i que continuo lamentant la insistència de DC a l'hora de separar els films de les sèries.

Introduït d'una manera intel·ligent, en casos molt puntuals, permet que l'autèntica estrella continuï sent la seva cosina, i és tot un encert, encara que de vegades -i, almenys a mi, em passa molt amb les altres sèries de superherois- hi hagi situacions en què ens preguntem per què, davant d'un enemic aparentment insuperable, no fan una trucada a un personatge que sabem que coneixen i que podria resoldre la situació amb facilitat.

Segurament és perquè els crossovers, que sempre són simpàtics i una gran festa del fan service, intenten espaiar-los, i en aquesta temporada hi ha hagut el gran, l'esperadíssim de les quatre sèries juntes, que va consistir en una saga de quatre episodis, un per sèrie, anomenada Invasion!, en què la Supergirl va poder retrobar-se amb en Barry Allen i va conèixer els altres membres de la seva colla, així com en Green Arrow i els seus.

Parlant de fan service, i seguint la línia del que passa a The Flash, hem pogut veure cares conegudes tant de la televisió en general com de la televisió de DC en particular: si a la sèrie d'en Barry Allen vèiem reaparèixer el Flash de 1990 fent del seu pare i el Trickster del mateix any fent de... Trickster altre cop, aquí la cosa és més subtil: al convidat especial que és en Dean Cain (Clark de Lois & Clark) s'afegeix aquest cop la Teri Hatcher (Lois de Lois & Clark), tot i que en el paper de dolenta.

Per als amants de les curiositats, va ser una de les protagonistes de Desperate Housewives, sèrie on també sortia, encara que com a narradora morta en off, la Brenda Strong, que aquí fa de Lillian Luthor, mare d'en Lex i la Lena Luthor (Katie McGrath), aquesta última dedicada en cos i ànima a netejar el nom de la família tot fent el bé, al contrari que la seva mare, obsessionada amb expulsar els alienígenes.

Per acabar-ho de rematar, també tenim la presència puntual de la Presidenta dels Estats Units, interpretada per la Lynda Carter, la famosa Wonder Woman de la sèrie de televisió dels anys 70, a la qual es va una subtilíssima referència. Genial.

Renovada ja per una tercera temporada, Supergirl continua creixent i combinant astutament les seves trames amb les referències a l'Univers DC, que són un complement i mai no resten protagonisme a la Kara i la seva història.

Es tracta d'un dels casos en què les segones parts no només són bones, sinó encara millors que la primera, que ja era bona, i una de les sèries de superherois més interessants que tenim actualment.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (segona temporada)

Quan fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre aquesta sèrie nascuda de la recuperació més aviat forçada de secundaris d'Arrow i The Flash vaig dir que m'havia agradat, però que era lleugera i una mica poca-solta. No és que em preocupés, però trobava que era carn de cancel·lació.

Va acabar aquella primera temporada, la segona es va estrenar pocs mesos després i ja se sap que hi haurà tercera tongada d'episodis. Per tant, ha funcionat i va agafant força. Així doncs, continuo amb aquesta entrada en què ja no presentaré els personatges ni la premissa -per a això cal llegir l'article de la primera temporada-, sinó que em centro en l'evolució d'aquestes persones que no es consideren herois, sinó llegendes.

Si a la primera temporada la gran amenaça per al teixit del temps era en Vandal Savage, que amb al recolzament dels Mestres del Temps pretenia dominar el món, per a la segona no han trobat cap altre enemic més poderós i han buscat una altra fórmula, igualment interessant, que és la del grup de dolents amb un altre objectiu: en Damien Darhk (Neal McDonough), en Malcolm Merlyn (John Barrowman) i l'Eobard Thawne (Matt Letscher) -tant se val si algun d'ells representa que era mort o atrapat fora del temps, estem parlant d'una sèrie sobre viatges temporals!- s'han unit per aconseguir la Llança del Destí, que permet configurar la realitat al gust de l'usuari.

Mentrestant, els Legends han de retrobar-se després que en Rip Hunter els salvés de la mort escampant-los pel temps. A més, com que la plantilla es va reduir a la primera temporada lògicament hi ha noves incorporacions.

La primera és l'Amaya Jiwe (Maisie Richardson-Sellers), la Vixen dels anys 40, que pertany a la JSA i és l'àvia de la Vixen que ja havíem vist a l'Arrowverse al present.

El seu poder és en realitat la capacitat d'invocar habilitats de tota mena d'animals, gràcies al tòtem que duu al coll. A mesura que passen els capítols -no goso dir "el temps"- s'adapta al xoc cultural que representaria per a qualsevol persona interactuar amb gent de 75 anys en el futur.

I la segona és en Nathan Heywood (Nick Zano, vist a 2 Broke Girls), un historiador -sempre van bé a les històries sobre viatges en el temps- que resulta que és nét del Comandant Steel de la JSA, al seu torn company de l'Amaya.

És el hipster del grup, però també manifesta una transformació metàl·lica (com la del Colossus dels X-Men) que li proporciona molta força i una barrera defensiva impenetrable. A més, contribueix als diàlegs humorístics amb en Ray Palmer.

El cas és que aquesta temporada de DC's Legends of Tomorrow mostra com els seus protagonistes intenten evitar que l'anomenada Legion of Doom aconsegueixi els fragments de la Llança del Destí i refaci la realitat de maneres inimaginables, i amb aquesta excusa els tornem a veure viatjant per diversos llocs i èpoques, com per exemple l'Oest, el Japó feudal o Camelot -capítol en què, per cert, un altre segment correspon a l'any 3000 i per tant s'anomena, en una autorreferència de DC, Camelot/3000-.

Els moments històrics són prou nombrosos com per garantir la diversitat dels escenaris i les situacions, ho saben també els responsables de la sèrie Timeless, però curiosament totes dues sèries en toquen alguns, de vegades, molt similars.

La solidesa adquirida per la sèrie s'ha demostrat també en la seva completa integració en l'Arrowverse, i ho veiem en un notable crossover a quatre bandes amb Arrow, The Flash i Supergirl que és una enorme festa del fanservice.

I es nota que els actors i les actrius s'ho passen bé treballant junts, perquè sovint es fan selfies divertides que comparteixen amb els agraïts fans. A banda de tot això, DC's Legends of Tomorrow continua amb salut i aprofundint en els seus personatges, que originalment eren repescats d'altres sèries. Crec que als seus intèrprets no els hauria pogut passar res millor, perquè amb aquella aposta arriscada ara són protagonistes d'aquesta producció que va creixent en importància i interès.

El personatge de la Sara (Caity Lotz), per exemple, cada cop és més entranyable i ja s'ha convertit en un dels meus preferits de la televisió. De fet, la meva filla es dirà així.

I en Rory (Dominic Purcell) té un sorprenent carisma que fa que en aquesta sèrie, a diferència de Prison Break, faci ombra a en Wentworth Miller, i és un dels personatges més divertits. En un dels episodis ell és el narrador del "previously", i és per pixar-se de riure.

Sèries: Supergirl

Des del seu retorn a l'Univers DC, a la col·lecció Superman/Batman que va durar de 2003 a 2011, el personatge de la Supergirl m'ha interessat força. He de dir, però, que després de començar la seva col·lecció en solitari, per circumstàncies econòmiques personals i la coincidència de la pèrdua dels drets de DC per part de Planeta no vaig poder-la continuar, i la veritat és que no en sé gaire, de la Kara Zor-El. 

Però em resultava simpàtica, i quan vaig saber que en farien una sèrie de televisió vaig decidir, òbviament, que la seguiria. Més encara quan dels seus tres creadors, els senyors Ali Adler, Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els dos últims eren responsables també d'Arrow i The Flash. 

Curiosament, però, no s'emetria a la cadena CW, com les altres dues, sinó a la CBS. Ja des del principi, i amb les informacions que n'anaven sortint, es veia que el seu públic objectiu seria femení. Arrow ja ho era, amb un repartiment masculí atractiu i musculós, amb tendència a anar sense samarreta, però en el cas de Supergirl més aviat en el sentit de presentar una protagonista lluitadora i poderosíssima, amb què el públic femení es podia identificar.

El to de la sèrie també és marcadament més femení que en el cas de les seves "cosines", tant per l'ambientació com per la mena d'històries i les relacions entre els personatges. No era, però, cap problema per a mi, i de seguida m'hi vaig enganxar. 

La protagonista, naturalment, és la Kara Zor-El, la cosina d'en Superman enviada a la Terra més tard que ell tot i que era més gran, però el seu viatge accidentat va aturar el seu envelliment i ara sembla que sigui ella la petita. 

La seva identitat civil és la de Kara Danvers, interpretada per la Melissa Benoist, que tenia vista del seu petit paper secundari a Whiplash, i que fa una Supergirl molt simpàtica, adorable i sensible, amb dubtes i problemes del primer món. Com li passa al seu cosí, a la feina no la identifiquen amb la nova superheroïna de National City només perquè duu ulleres, i per tant la cara i la veu són totalment irrellevants. Convencions dels còmics...

A la feina té com a company i millor amic en Winslow "Winn" Schott, Jr. (Jeremy Jordan), l'informàtic o expert en tecnologia que li dissenya el vestit i l'ajuda en tot el que pot. El podríem considerar gai si no fos perquè... està enamorat d'ella, un sentiment no correspost (i tampoc conegut).

Ella s'enamora d'en James "Jimmy" Olsen (Mehcad Brooks), una versió clarament diferent del millor amic d'en Superman que coneixem dels còmics i molt orientada com a regal visual del públic femení. Aquí també és periodista i amic de l'Últim Fill de Krypton, però ha arribat a National City i esdevé un dels aliats de la Cosiníssima.

I la seva cap és la irritant Cat Grant, experiodista de xafarderies del Daily Planet que ara té el seu conglomerat de comunicació anomenat CatCo. La Kara és la seva ajudant, i la tracat com si fos un drap brut, sense saber que en realitat és la Supergirl que admira i en què basa la seva estratègia comunicativa des de la seva aparició pública. 

Malgrat les meves reticències inicials he d'admetre que la Calista Flockhart la interpreta d'una manera que acaba sent fins i tot simpàtica a la seva manera. 

Però la Supergirl, quan es posa l'uniforme i surt a lluitar amb els dolents o a salvar persones de diverses catàstrofes, no ho fa pel seu compte, sinó que col·labora amb el D.E.O. o Department of Extranormal Operations, que dirigeix en Hank Henshaw (David Harewood, vist a Homeland) i on treballa també l'Alex Danvers, la seva germana adoptiva, interpretada per la Chyler Leigh, coneguda per haver estat la Lexie Grey de Grey's Anatomy, un dels meus personatges preferits.

A mesura que van avançant els episodis la trama es posa una mica més seriosa, sobretot amb l'arribada de dolents kryptonians, però Supergirl és, com deia més amunt, una sèrie marcadament femenina i, a més, té un to molt més alegre i despreocupat que els de les més fosques Arrow i The Flash.

Cosa que no vol dir que sigui menys interessant, i de fet és plena de referències de tota mena a còmics de DC tant de la família d'en Superman com d'altres, i malgrat que es tracta d'una sèrie de la CBS finalment es va aconseguir fer un crossover amb la visita d'en Flash. Ara que ha estat renovada per a una segona temporada però a la CW, aquests creuaments els veurem més sovint. 

Supergirl ja forma part del que es coneix com a Arrowverse, però és diferent. Té una personalitat pròpia que en alguns moments, per la lleugeresa de les trames i uns efectes especials que cal reconèixer que no són gaire bons, podria semblar un punt feble, però el cas és que a mi m'ha agradat força, al públic en general també i ha revifat un personatge que també es mereixia hores de presència televisiva.