Sèries: Supergirl (sisena temporada)

Reconec que arriba un moment que aquestes ressenyes temporada a temporada d'algunes sèries, sobretot les de superherois i superheroïnes, les faig mig obligat per mi mateix. Per continuar la cadència. Passa quan ja duen uns quants anys i, especialment, quan ja no m'agraden gaire.

I lamento que sigui el cas de la sèrie que avui ens ocupa, perquè al principi m'agradava força, però no deixaré de fer-ho justament a l'última de les seves temporades, ara que se sap que no continuarà, així que som-hi.

Supergirl naixia com la tercera de les sèries de l'Univers DC televisiu, l'anomenat Arrowverse, l'any 2015, i tenia en la seva protagonista una entranyable i càndida superheroïna que podia estirar el fil tota sola. Amb el pas del temps, però, és natural que se li hagin anat unint aliats. I ja està bé així. El problema, però -si més no per a mi-, és que al final la cosa s'ha acabat assemblant més aviat a una Lliga de la Justícia  de segona divisió -ho havia semblat inicialment el grup de Legends of Tomorrow, però al final va acabar sent una altra cosa, i molt més ben trobada-, i ho reflecteix el pòster de la seva sisena temporada.

Una temporada que s'ha dividit en dues parts que més o menys coincideixen amb la brutal aturada de tres mesos que hi va haver a l'estiu, havent començat al març i finalitzat al novembre: a la primera, la colla se les empescava per rescatar la Kara del seu captiveri a la temible Zona Fantasma, element de la mitologia d'en Superman que fins i tot jo, que no hi entenc gens, coneixia de nom.

L'hi havia enviat el pesat d'en Lex Luthor, que he de dir que tal com està escrit i interpretat (per en John Cryer) en aquesta sèrie trobo que és un dels enemics més ben aconseguits de l'Arrowverse. 

En tot cas, el grup fa mans i mànigues per treure-la d'allà, d'on no pot sortir sola, i això també fa que arribin a la Terra alguns d'aquests espectres, que desfermen el caos sobretot entre els protagonistes, als quals afecta de maneres diferents. No és una trama especialment interessant, per al meu gust, però sí que m'havia agradat més que no pas el que vindria a continuació.

Resulta que a la Zona Fantasma també hi estava atrapada la Nyxly (Peta Sergeant), un ésser de la cinquena dimensió, com en Mxyzptlk, que vol reunir unes pedres màgiques que li donaran un poder il·limitat amb què pretén venjar-se del seu pare, que és qui l'havia enviat a la Zona Fantasma.

Una venjança que afecta a la Terra i al grup de superherois i ajudants protagonistes, atès que les pedres es troben en uns objectes concrets i la trama esdevé una cursa contra rellotge per evitar que la Nyxly es faci amb aital poder, ja que es tracta d'un personatge gens de fiar. 

Se sap que la màgia és un dels elements contra els quals els kryptonians són febles o vulnerables, i en aquesta temporada, donada la premissa, se'n veu molta. Per acabar-ho d'adobar, resulta que la Lena Luthor és una bruixa i ho descobreix ara, de manera que us podeu imaginar l'empatx que he tingut d'un tema que ja de per si no m'atrau gaire quan apareix als còmics de superherois o, en el seu defecte, a les seves adaptacions audiovisuals. 

Però bé, malgrat que se m'ha fet una mica llarga, al final la història acaba amb una lluita èpica entre els defensors del nostre planeta i l'aliança Nyxly-Lex Luthor, i pel camí es van acabar de definir les relacions entre els personatges i es produeix algun canvi vital en alguns d'ells, com ara l'adopció d'una identitat superheroica o la d'una criatura, i tot plegat acaba amb una finale que ens deixa amb un somriure i una protagonista que, després de patir durant anys amb les grans dificultats que ha tingut per conciliar la vida privada i la pública (com a superheroïna), troba finalment el camí.

Em sap greu que aquesta temporada hagi estat la que menys m'ha agradat, no puc dir que per al meu gust Supergirl hagi marxat amb un cant del cigne, precisament, però intentaré recordar-la pels bons moments i per uns personatges entranyables que no sempre han estat acompanyats per uns bons guions ni uns efectes especials gaire reeixits. La tornarem a veure, la Kara, com a convidada a les altres sèries? El temps ho dirà.

 

Sèries: The Flash (sisena temporada)

Com cada any, a mesura que van acabant les temporades de les sèries de superherois en marxa, les repasso, i després que li toqués el torn a Arrow, molt més curta que les altres en el seu comiat, les altres també han anat acabant temporada, tot i que en aquest cas el comiat sigui per uns mesos.

S'ha acabat, per exemple, la sisena de The Flash, i toca repassar-la, avisant com sempre que, naturalment, hi haurà spoilers.

La cinquena temporada acabava amb l'emotiu comiat de la Nora i els seus pares, en Barry i la Iris, perquè la noia del futur desapareixia mentre es fonia en una abraçada amb les versions joves dels seus progenitors.

Van tenir una relació curiosa, perquè la van conèixer directament adulta, però la seva desaparició va ser dura igualment, i és que se la van arribar a estimar de debò.

A partir d'aquí la temporada es divideix en tres parts força clares. La primera, en ple dol de la parella West-Allen, enfronta l'equip protagonista a una amenaça provocada per la perillosa evolució de l'experiment d'un científic i antic amic de la Caitlin.

En Ramsey Rosso (Sendhil Ramamurthy, el mític Mohinder Suresh d'Herois) experimenta amb matèria fosca per guarir una malaltia de la sang, però es descontrola i, amb el nom de dolent de Bloodwork, controla la gent i va adquirint poder, incloent-hi en Flash, per tal de no morir de la malaltia que intentava guarir i que també desenvolupa.

Però al final de les anteriors temporades de l'Arrowverse se'ns anticipava el gran crossover que va tenir lloc fa uns mesos, el projecte comú més ambiciós, la Crisis on Infinite Earths, a la qual vaig dedicar una entrada pròpia i on el protagonista havia de tenir un paper clau que li havia de costar la vida, com se'ns havia anat suggerint en temporades anteriors de The Flash.

La culminació d'aquell gran esdeveniment creuat de les sèries de superherois de DC, prou ben construït adaptant-se a les circumstàncies televisives i reeixit malgrat la immensa popularitat del material original en paper, té unes conseqüències devastadores a la sèrie.

 
S'ha creat una nova realitat en què s'han fusionat tots els universos paral·lels, i la Terra de The Flash ha estat prou afortunada de no patir gaires canvis, però els esdeveniments de Crisis on Infinite Earths han afectat l'anomenada Speed Force, la Força de la Velocitat, que està desapareixent i, per tant, en Flash deixarà de tenir poders tan bon punt se li acabi la reserva d'aquesta força que li permet dur a terme la seva tasca superheroica.

El nou enemic, la misteriosa organització Black Hole, motiva la nova subtrama, que va adquirint més importància fins que esdevé el principal problema d'un Team Flash que aquesta vegada compta amb una versió d'en Harrison Wells que té el sobrenom de Nash i que ve d'una Terra no identificada. Com és habitual en aquestes versions alternatives d'en Wells que veiem a cada temporada, no se'l prenen gaire seriosament i comet alguns errors força greus, però a l'hora de la veritat esdevé un aliat inestimable.

Aquesta part de la temporada també té una subtrama per a en Ralph Dibny, que en la seva faceta de detectiu privat, no tant de superheroi, troba finalment la rica desapareguda Sue Dearbon (Natalie Dreyfuss), que els seus pares li havien encarregat buscar, i s'inicia entre ells una relació d'estira i arronsa perquè ella és una hàbil lladre, força mentidera i amb una actitud imprevisible.

Però els coneixedors d'aquests dos personatges ja sabem més o menys per on aniran les coses, tot i que la Sue sigui una versió particular del personatge dels còmics.

Tornant a l'organització Black Hole, es tracta d'un grup de metahumans assassins liderats pel no metahumà Joseph Carver (Eric Nenninger), president de McCullough Technologies, empresa fabricant d'armament.

El cas és que un perillós experiment va atrapar la seva dona, l'Eva (Efrat Dor) en un univers rere els miralls, batejat com a Mirrorverse, del qual vol escapar per venjar-se del seu marit i al qual va a parar la pobra Iris, que és substituïda en aquesta banda dels miralls per una impostora, fet del qual triguen força a adonar-se. L'Eva és la nova versió de l'enemic Mirror Master, que havia tingut una "identitat civil" masculina a la tercera temporada, però que aquí presenta una nova versió provocada per un dels pocs, però com podem veure decisius, canvis que hi ha hagut a la realitat després de la Crisi.

El tram final de la temporada és força angoixant, amb els protagonistes mancats d'idees vàlides per fer front a la situació i rescatar la Iris i altres personatges que pateixen el mateix destí, i un enemic que els té ben atrapats, sense possibilitat d'ordir cap pla amb cara i ulls.

La situació de pandèmia mundial per culpa del coronavirus COVID-19 va fer que no es rodessin els últims episodis de la temporada, així que aquest cop, i sense que serveixi de precedent, ens quedem amb un "continuarà" en un moment molt fumut i el final provisional el tenim a l'episodi 19, en comptes del 22 com era costum fins ara.

La sisena temporada de The Flash no és, en absolut -almenys per a mi-, una mala temporada. Per fi presenta idees noves i no arrossega una mateixa amenaça durant tots els seus episodis. També aprofundeix en la caracterització dels personatges, sobretot els secundaris que fins ara estaven menys aprofitats, i n'introdueix de nous, com l'Allegra García (Kayla Compton).

Però sí que és cert que és una sèrie que ha deixat de sorprendre i que no sembla que tingui gaires coses més per dir. En el seu moment era, amb diferència, la millor sèrie de l'Arrowverse, però ara més o menys totes mostren símptomes de cansament evidents, amb DC's Legends of Tomorrow en bona forma i Batwoman, la més nova, encara definint què vol ser.

De moment, però, hem de veure com acaba de debò la sisena temporada, cosa que podem suposar que serà en els primers episodis de la setena, i cap a on va a partir de llavors.