Sèries: Supergirl (sisena temporada)

Reconec que arriba un moment que aquestes ressenyes temporada a temporada d'algunes sèries, sobretot les de superherois i superheroïnes, les faig mig obligat per mi mateix. Per continuar la cadència. Passa quan ja duen uns quants anys i, especialment, quan ja no m'agraden gaire.

I lamento que sigui el cas de la sèrie que avui ens ocupa, perquè al principi m'agradava força, però no deixaré de fer-ho justament a l'última de les seves temporades, ara que se sap que no continuarà, així que som-hi.

Supergirl naixia com la tercera de les sèries de l'Univers DC televisiu, l'anomenat Arrowverse, l'any 2015, i tenia en la seva protagonista una entranyable i càndida superheroïna que podia estirar el fil tota sola. Amb el pas del temps, però, és natural que se li hagin anat unint aliats. I ja està bé així. El problema, però -si més no per a mi-, és que al final la cosa s'ha acabat assemblant més aviat a una Lliga de la Justícia  de segona divisió -ho havia semblat inicialment el grup de Legends of Tomorrow, però al final va acabar sent una altra cosa, i molt més ben trobada-, i ho reflecteix el pòster de la seva sisena temporada.

Una temporada que s'ha dividit en dues parts que més o menys coincideixen amb la brutal aturada de tres mesos que hi va haver a l'estiu, havent començat al març i finalitzat al novembre: a la primera, la colla se les empescava per rescatar la Kara del seu captiveri a la temible Zona Fantasma, element de la mitologia d'en Superman que fins i tot jo, que no hi entenc gens, coneixia de nom.

L'hi havia enviat el pesat d'en Lex Luthor, que he de dir que tal com està escrit i interpretat (per en John Cryer) en aquesta sèrie trobo que és un dels enemics més ben aconseguits de l'Arrowverse. 

En tot cas, el grup fa mans i mànigues per treure-la d'allà, d'on no pot sortir sola, i això també fa que arribin a la Terra alguns d'aquests espectres, que desfermen el caos sobretot entre els protagonistes, als quals afecta de maneres diferents. No és una trama especialment interessant, per al meu gust, però sí que m'havia agradat més que no pas el que vindria a continuació.

Resulta que a la Zona Fantasma també hi estava atrapada la Nyxly (Peta Sergeant), un ésser de la cinquena dimensió, com en Mxyzptlk, que vol reunir unes pedres màgiques que li donaran un poder il·limitat amb què pretén venjar-se del seu pare, que és qui l'havia enviat a la Zona Fantasma.

Una venjança que afecta a la Terra i al grup de superherois i ajudants protagonistes, atès que les pedres es troben en uns objectes concrets i la trama esdevé una cursa contra rellotge per evitar que la Nyxly es faci amb aital poder, ja que es tracta d'un personatge gens de fiar. 

Se sap que la màgia és un dels elements contra els quals els kryptonians són febles o vulnerables, i en aquesta temporada, donada la premissa, se'n veu molta. Per acabar-ho d'adobar, resulta que la Lena Luthor és una bruixa i ho descobreix ara, de manera que us podeu imaginar l'empatx que he tingut d'un tema que ja de per si no m'atrau gaire quan apareix als còmics de superherois o, en el seu defecte, a les seves adaptacions audiovisuals. 

Però bé, malgrat que se m'ha fet una mica llarga, al final la història acaba amb una lluita èpica entre els defensors del nostre planeta i l'aliança Nyxly-Lex Luthor, i pel camí es van acabar de definir les relacions entre els personatges i es produeix algun canvi vital en alguns d'ells, com ara l'adopció d'una identitat superheroica o la d'una criatura, i tot plegat acaba amb una finale que ens deixa amb un somriure i una protagonista que, després de patir durant anys amb les grans dificultats que ha tingut per conciliar la vida privada i la pública (com a superheroïna), troba finalment el camí.

Em sap greu que aquesta temporada hagi estat la que menys m'ha agradat, no puc dir que per al meu gust Supergirl hagi marxat amb un cant del cigne, precisament, però intentaré recordar-la pels bons moments i per uns personatges entranyables que no sempre han estat acompanyats per uns bons guions ni uns efectes especials gaire reeixits. La tornarem a veure, la Kara, com a convidada a les altres sèries? El temps ho dirà.

 

Sèries: Supergirl (tercera temporada)

L'any passat, quan encara veia les sèries quan tocava i en ressenyava les temporades tan bon punt acabaven, vaig parlar de la segona de Supergirl, una de les sèries més sòlides i interessants de l'Arrowverse.

Vaig dir que la trobava encara millor que la primera, hi havia picades d'ullet als fans, per fi vèiem en Superman i alhora se'l mantenia com a convidat especial excepcional per no fer ombra a la seva cosina i no li tornàvem a veure el pèl, els personatges evolucionaven... Per tot plegat, em va agradar moltíssim. 

La tercera temporada, no sé si sé explicar per què, no m'ha agradat tant, ho dic d'entrada. Però és molt probable que sigui perquè el llistó estava molt amunt. Ara bé, hi passen força coses, i força importants.

A banda d'alguna història autoconclusiva mentre la trama principal es va gestant, o del crossover amb les altres sèries amb les versions nazis dels superherois de Terra-X que ja he comentat a les entrades corresponents tot dient que no era el millor crossover que havia vist, a la nova temporada de Supergirl les coses es compliquen molt.

Sentimentalment, per exemple. El comiat forçat entre la protagonista i l'amor de la seva vida, el també extraterrestre Mon-El, la va obligar a passar pàgina -o intentar-ho- després de molt de temps deprimida i centrant-se en la seva vida de superheroïna en detriment de la privada, i resulta que el seu estimat torna després d'haver estat enviat accidentalment al segle XXXI i d'haver-hi passat set anys en el que per a la Kara han estat uns mesos.

Ell sí que ha passat pàgina, i ha fundat un grup de superherois del futur, la famosa Legió de Superherois dels còmics de DC, i s'ha casat. Tampoc no l'hi podem retreure perquè, com ja s'ha dit, per a ell han passat set anys.

Accidentalment traslladats 12.000 anys en el passat i criogenitzats per despertar-se al nostre present, els membres d'aquest grup de superherois del futur esdevenen uns aliats inestimables en la lluita contra l'amenaça de la Reign, una Worldkiller, guerreres kryptonianes alterades amb màgia negra que ara volen atacar la Terra.

Resulta que la Reign estava en estat latent dins la Sam Arias (Odette Annable), una kryptoniana enviada a la Terra abans que es destruís el seu planeta natal, adoptada i criada sense conèixer mai el seu origen ni el fet que tenia poders, i casualment directora de la L-Corp de la Lena Luthor, cosa que dona lloc al principal conflicte de la temporada, en què els protagonistes miren de derrotar la temible enemiga -que, a sobre, no està sola- i alhora salvar la que s'ha convertit en amiga de tots ells.

La seva faceta humana tampoc, perquè té una filla, la Ruby (Emma Tremblay, germana d'en Jacob Tremblay, el nen que va guanyar un munt de premis per la seva participació a Room), que com que per culpa de tot això es queda una mica desemparada permet que veiem l'Alex fent de mare temporal, ja que no va poder dur a terme el seu somni de ser-ho quan amb la Maggie no es van posar d'acord amb el tema de la descendència i van tallar.

Més coses relacionades amb la família: en J'onn descobreix que el seu pare, en M'yrnn (Carl Lumby) és viu i ha estat captiu durant segles, i el duu a la Terra, on després d'uns quants capítols adaptant-se i provocant escenes més aviat humorístiques ha de viure el drama de l'Alzheimer, tot i que en diuen d'una altra manera.

El seu personatge permet aprofundir en el d'en J'onn, però també tindrà rellevància a la trama, encara que haurà de ser a l'últim episodi.

I encara més família: la Kara també descobreix que la seva mare és viva, que es va salvar juntament amb la ciutat d'Argo, i aquí la troba mentre busca un element necessari per a la seva lluita contra la Worldkiller.

La tercera temporada de Supergirl està farcida d'esdeveniments, si bé no tots igual d'interessants, i hi va haver una llarga pausa en què el seu espai a la graella el va ocupar DC's Legends of Tomorrow, cosa ben estranya i que potser va fer que jo en desconnectés una mica, però també s'ha de dir que la Kara ha cedit bona part del protagonisme que tenia a personatges secundaris que han adquirit molta importància, com en Mon-El i companyia, o una subtrama d'en James Olsen, que val a dir que es mereixia.

Al darrer episodi, després d'uns comiats i moments molt emotius, ens deixen amb un cliffhanger que ja veurem com dona forma a una quarta temporada que espero que m'agradi més que aquesta, que com ja he dit abans no és que no m'hagi agradat, però m'ha agradat menys, i no acabo de tenir clar per què.

Sèries: Supergirl (segona temporada)

El que -de moment- DC no ha pogut dominar al cinema per l'hegemonia de Marvel i diversos cops de timó de la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, sí que ho ha clavat a la televisió, com demostra l'èxit del seu anomenat Arrowverse, i especialment amb productes tan ben fets com l'excel·lentíssima The Flash o la cada cop més sòlida Supergirl, i en menor mesura Arrow i DC's Legends of Tomorrow. 

Però concentrem-nos en la Noia d'Acer, perquè ha acabat la seva segona temporada i voldria parlar de les meves impressions d'una de les sèries "frikis" que més ganes tinc de veure setmana rere setmana.

Si la primera temporada tenia un to marcadament femení i més lleuger que el de les altres sèries de l'univers a què pertany, però tot i així era molt entretinguda i apta per a tots els públics, a la nova ha millorat el que ja era bo i ha introduït personatges, situacions i espectacularitat al conjunt.

Un dels elements més destacats en aquest sentit ha estat el personatge d'en Mon-El, un daxamita (del planeta Daxam, "germà" de Krypton) que arribava a la Terra al final de la primera temporada i que, interpretat per en Chris Wood (The Vampire Diaries), ha refrescat la sèrie amb el seu personatge poderós però alhora divertit i una mica babau, efecte que per ser justos hem d'atribuir al fet que es troba en un planeta on tot és nou per a ell i tendeix a entendre les coses de manera força literal.

Gràcies als seus poders acaba formant part de l'equip que lluita contra els dolents, al qual s'afegeixen en Jimmy Olsen tot disfressat de Guardian (personatge de DC que als còmics mai és en realitat en Jimmy) i en Winn en tasques de suport tecnològic -cosa que l'acosta encara més a en Cisco de The Flash-, però no ens ha de sorprendre que l'estira i arronsa romàntic amb la Kara és un dels atractius de la temporada.

En aquesta segona temporada un dels principals temes és la polèmica sobre la presència d'alienígenes a la Terra, que fins ara vivien clandestinament amb aparença humana però que comencen a mostrar-se tal com són, almenys en bars "d'ambient", un altre subtema que apareix en aquesta temporada a través del personatge de l'Alex Danvers.

Però la gran incògnita de la primera temporada era si ens mostrarien en Superman més enllà d'un paio d'esquenes o una ombra, i per fi ho han fet, amb la cara d'en Tyler Hoechlin, no tan fosc com el Henry Cavill de les pel·lícules i per tant més amable i proper als còmics, tot i que continuo lamentant la insistència de DC a l'hora de separar els films de les sèries.

Introduït d'una manera intel·ligent, en casos molt puntuals, permet que l'autèntica estrella continuï sent la seva cosina, i és tot un encert, encara que de vegades -i, almenys a mi, em passa molt amb les altres sèries de superherois- hi hagi situacions en què ens preguntem per què, davant d'un enemic aparentment insuperable, no fan una trucada a un personatge que sabem que coneixen i que podria resoldre la situació amb facilitat.

Segurament és perquè els crossovers, que sempre són simpàtics i una gran festa del fan service, intenten espaiar-los, i en aquesta temporada hi ha hagut el gran, l'esperadíssim de les quatre sèries juntes, que va consistir en una saga de quatre episodis, un per sèrie, anomenada Invasion!, en què la Supergirl va poder retrobar-se amb en Barry Allen i va conèixer els altres membres de la seva colla, així com en Green Arrow i els seus.

Parlant de fan service, i seguint la línia del que passa a The Flash, hem pogut veure cares conegudes tant de la televisió en general com de la televisió de DC en particular: si a la sèrie d'en Barry Allen vèiem reaparèixer el Flash de 1990 fent del seu pare i el Trickster del mateix any fent de... Trickster altre cop, aquí la cosa és més subtil: al convidat especial que és en Dean Cain (Clark de Lois & Clark) s'afegeix aquest cop la Teri Hatcher (Lois de Lois & Clark), tot i que en el paper de dolenta.

Per als amants de les curiositats, va ser una de les protagonistes de Desperate Housewives, sèrie on també sortia, encara que com a narradora morta en off, la Brenda Strong, que aquí fa de Lillian Luthor, mare d'en Lex i la Lena Luthor (Katie McGrath), aquesta última dedicada en cos i ànima a netejar el nom de la família tot fent el bé, al contrari que la seva mare, obsessionada amb expulsar els alienígenes.

Per acabar-ho de rematar, també tenim la presència puntual de la Presidenta dels Estats Units, interpretada per la Lynda Carter, la famosa Wonder Woman de la sèrie de televisió dels anys 70, a la qual es va una subtilíssima referència. Genial.

Renovada ja per una tercera temporada, Supergirl continua creixent i combinant astutament les seves trames amb les referències a l'Univers DC, que són un complement i mai no resten protagonisme a la Kara i la seva història.

Es tracta d'un dels casos en què les segones parts no només són bones, sinó encara millors que la primera, que ja era bona, i una de les sèries de superherois més interessants que tenim actualment.