El temps no perdona: Desperate Housewives

Seria totalment comprensible que qualsevol que hagués vist o tingués una mínima idea de com era aquesta sèrie pensés que jo no en soc el públic objectiu. No, probablement no ho soc. I què? Com a sèrie d'estil culebrot trobo que és excel·lent i ja la vaig elogiar prou a l'entrada que li vaig dedicar quan es va acabar, ara ja en fa 8 anys.

Però els anys han anat passant i és un bon moment per saber què se n'ha fet, dels entranyables personatges de Desperate Housewives, què han fet durant aquest temps i com els han tractat els anys.

Comencem amb la Felicity Huffman, la Lynette Scavo, la mare més prolífica del repartiment, amb quatre criatures.

L'actriu ara té 57 anys i ja durant la sèrie es va fer encara més famosa pels seus moltíssims premis gràcies al seu rol protagonista a la pel·lícula Transamerica (2005). Després de la sèrie va tornar al cinema, però no hi va fer gaires coses, mentre que a la televisió va destacar sobretot per la sèrie antològica American Crime (2015-2017), el 2018 va aparèixer en 10 episodis de Get Shorty i l'any 2019 va protagonitzar la minisèrie When They See Us. El mateix any va tenir el paper principal del film Tammy's Always Dying, a la foto.

Pel que fa a la Teri Hatcher, que era la Susan Mayer, la mare separada de la sèrie, però també la que tenia la filla més gran, no ha fet tantes coses, però tampoc no s'ha estat quieta. Ara té, per cert, 55 anys.

En cinema, després de la sèrie, bàsicament va posar la veu a un personatge de les dues entregues d'Avions, i com a interpretació completa la tenim a Madness in the Method, de 2019. I prou. En televisió va aparèixer en 4 episodis de Jane by Design el mateix 2012 de finalització de la sèrie, 11 episodis de The Odd Couple (2016-2017) i 8 més a Supergirl el 2017. La imatge correspon al talk show irlandès All Round to Mrs. Brown, on va aparèixer el 2019.

La Marcia Cross, l'elegantíssima i refinadíssima Bree Van de Kamp, ara té 58 anys, i no es pot dir que hagi fet gaires coses ni en cinema ni en televisió, després del seu premiat pas per Desperate Housewives.

El més destacable és el paper de presidenta dels Estats Units que va fer a Quantico, on va aparèixer puntualment durant els tres anys que va durar la sèrie, de 2015 a 2018.

La vanitosa Gaby Solís tenia la veu i l'aspecte de l'Eva Longoria, la més jove del grup, que també ho és a la vida real, amb 45 anys actualment.

Ella sí que ha estat força activa des que va acabar la sèrie, amb unes quantes pel·lícules, una de les més recents, de 2019, Dora and the Lost City of Gold, l'adaptació a imatge real de les aventures de la Dora, l'exploradora.

En televisió destaquen 4 episodis a la segona temporada de Brooklyn Nine-Nine (2014-2015), el paper protagonista de Telenovela (2015-2016), tot i que van ser només 11 episodis perquè no la sèrie va ser cancel·lada, i 3 aparicions a Empire (2017).

La Nicolette Sheridan feia d'Edie Britt, la "dolenta" de la sèrie, que al final no era res més que una dona desesperada de veritat, un personatge tràgic que només volia ser estimat, i que en algun moment es podia dir que era la cinquena del grup, tot i que de manera temporal i agafat amb pinces.

Doncs bé, ara té 56 anys i no és que hagi fet gaires coses després d'aquell paper que va interpretar durant 92 episodis fins que va deixar la sèrie el 2009, però va arribar a sortir en 22 dels capítols del reboot de Dynasty, entre 2018 i 2019. Per desgràcia va haver de deixar aquest paper per fer-se càrrec de la seva mare, moribunda.

Tampoc podem oblidar la Katherine Mayfair, que va entrar a la sèrie a la quarta temporada i s'hi va estar un temps, amb un total de 55 episodis. La rival de la Bree pel que fa a mestresses de casa perfectes estava interpretada per la Dana Delany, que actualment té 64 anys i, per tant, seria la més gran.

A Desperate Housewives era un personatge secundari, però després d'allò ha fet força coses, incloent-hi ha el paper protagonista de Body of Proof (2011-2013), 20 episodis entre 2014 i 2017 de Hand of God i 5 de The Comedians (2015), a més de l'única temporada, per cancel·lació, de The Code (2019), a la qual pertany la imatge.

Evidentment no m'oblido de la Mary Alice Young, l'autèntic cinquè membre de la colla, que se suïcida al primer episodi de la sèrie, però que és present en forma de narradora en off, i de vegades també de cos sencer en flashbacks, durant tota la sèrie.

La interpretava la Brenda Strong, que ara té 60 anys, i que després d'aquell recordat paper ha pogut aparèixer en 40 episodis del reboot de Dallas (2012-2014), en 4 de The 100 (el 2016 i el 2019), 4 més de Fear the Walking Dead (2016-2017), 18 episodis fins ara de Supergirl (des de 2016) i 21 a 13 Reasons Why (des de 2018). Déu n'hi do.

Passem als homes, que eren personatges secundaris però també entranyables, i per ordre de correspondència amb les dones que hem presentat toca en Tom Scavo, interpretat per un Doug Savant, de 56 anys, que després de la sèrie ha fet força aparicions d'un sol episodi en un munt de sèries, dos com a molt. Per tant, podem dir que el seu millor moment ja va passar.

A continuació tocaria la parella de la Susan, en Mike Delfino, paper que feia en James Denton. Amb 57 anys també ha fet moltes petites aparicions televisives, però també és veritat que des de 2015 apareix en un dels papers principals de Good Witch.

El marit de la Bree era, a la primera temporada, perquè després se'n va separar, en Rex Van de Kamp, interpretat per l'Steven Culp. No va fer gran cosa després de la sèrie, però podem destacar que el 2019 va sortir a American Horror Story: 1984. Ah, i ara té 64 anys.

Més endavant va conèixer l'Orson Hodge, un home fet a mida per a ella, que era la cara més coneguda de tot el repartiment, un Kyle MacLachlan que ara té 61 anys i que podrem veure a Atlantic Crossing (a la foto), però que després de Desperate Housewives va continuar tenint l'èxit professional de què ja gaudia abans.

Se l'ha pogut veure a How I Met Your Mother en 7 episodis entre 2010 i 2014, en 24 de Portlandia (2011-2018), en 13 de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. (2014-2015), a la nova temporada de la sèrie que el va fer famós als 90, Twin Peaks (2017) i a Carol's Second Act (2019-2020), entre altres papers.

El marit de la Gaby, en Carlos Solís, era interpretat per en Ricardo Antonio Chavira, que ara té 48 anys i, juntament amb la seva dona a la ficció, és el més jove del repartiment de la mítica sèrie.

Després va sortir en 13 episodis de Welcome to the Family (2013), en 7 de Santa Clarita Diet (2017), en 8 de Jane the Virgin (2016-2017), en 15 de Scandal (2016-2017) i properament el veurem a la sèrie Selena, que prepara Netflix. Com podem veure, entre els homes, i amb el permís del mestre MacLachlan, és el que ha tingut més èxit després de Desperate Housewives.

Acabem amb un altre a qui les coses tampoc no li han anat malament: el vidu de la Mary Alice, en Paul Young, era un paper dut a terme per en Mark Moses. 

Aquest home té, actualment, 62 anys, i després de la sèrie se l'ha pogut veure a Mad Men (21 episodis entre 2007 i 2015), Homeland (7 episodis el 2014) i The Last Ship (16 capítols entre 2015 i 2016), entre altres coses. Des d'aquest mateix 2020 apareix com a protagonista a Deputy.

Com hem pogut veure, les i els intèrprets dels personatges principals de la sèrie han tingut sorts diverses en la seva carrera després d'aquests importantíssims papers. Per a algunes i alguns va ser el punt àlgid (tot i que encara els queden anys de vida, si tot va bé, per recuperar la fama), però d'altres, tot i que sens dubte van rebre un gran impuls gràcies a aquells papers, han continuat treballant en produccions d'èxit.

Sèries: Supergirl (segona temporada)

El que -de moment- DC no ha pogut dominar al cinema per l'hegemonia de Marvel i diversos cops de timó de la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, sí que ho ha clavat a la televisió, com demostra l'èxit del seu anomenat Arrowverse, i especialment amb productes tan ben fets com l'excel·lentíssima The Flash o la cada cop més sòlida Supergirl, i en menor mesura Arrow i DC's Legends of Tomorrow. 

Però concentrem-nos en la Noia d'Acer, perquè ha acabat la seva segona temporada i voldria parlar de les meves impressions d'una de les sèries "frikis" que més ganes tinc de veure setmana rere setmana.

Si la primera temporada tenia un to marcadament femení i més lleuger que el de les altres sèries de l'univers a què pertany, però tot i així era molt entretinguda i apta per a tots els públics, a la nova ha millorat el que ja era bo i ha introduït personatges, situacions i espectacularitat al conjunt.

Un dels elements més destacats en aquest sentit ha estat el personatge d'en Mon-El, un daxamita (del planeta Daxam, "germà" de Krypton) que arribava a la Terra al final de la primera temporada i que, interpretat per en Chris Wood (The Vampire Diaries), ha refrescat la sèrie amb el seu personatge poderós però alhora divertit i una mica babau, efecte que per ser justos hem d'atribuir al fet que es troba en un planeta on tot és nou per a ell i tendeix a entendre les coses de manera força literal.

Gràcies als seus poders acaba formant part de l'equip que lluita contra els dolents, al qual s'afegeixen en Jimmy Olsen tot disfressat de Guardian (personatge de DC que als còmics mai és en realitat en Jimmy) i en Winn en tasques de suport tecnològic -cosa que l'acosta encara més a en Cisco de The Flash-, però no ens ha de sorprendre que l'estira i arronsa romàntic amb la Kara és un dels atractius de la temporada.

En aquesta segona temporada un dels principals temes és la polèmica sobre la presència d'alienígenes a la Terra, que fins ara vivien clandestinament amb aparença humana però que comencen a mostrar-se tal com són, almenys en bars "d'ambient", un altre subtema que apareix en aquesta temporada a través del personatge de l'Alex Danvers.

Però la gran incògnita de la primera temporada era si ens mostrarien en Superman més enllà d'un paio d'esquenes o una ombra, i per fi ho han fet, amb la cara d'en Tyler Hoechlin, no tan fosc com el Henry Cavill de les pel·lícules i per tant més amable i proper als còmics, tot i que continuo lamentant la insistència de DC a l'hora de separar els films de les sèries.

Introduït d'una manera intel·ligent, en casos molt puntuals, permet que l'autèntica estrella continuï sent la seva cosina, i és tot un encert, encara que de vegades -i, almenys a mi, em passa molt amb les altres sèries de superherois- hi hagi situacions en què ens preguntem per què, davant d'un enemic aparentment insuperable, no fan una trucada a un personatge que sabem que coneixen i que podria resoldre la situació amb facilitat.

Segurament és perquè els crossovers, que sempre són simpàtics i una gran festa del fan service, intenten espaiar-los, i en aquesta temporada hi ha hagut el gran, l'esperadíssim de les quatre sèries juntes, que va consistir en una saga de quatre episodis, un per sèrie, anomenada Invasion!, en què la Supergirl va poder retrobar-se amb en Barry Allen i va conèixer els altres membres de la seva colla, així com en Green Arrow i els seus.

Parlant de fan service, i seguint la línia del que passa a The Flash, hem pogut veure cares conegudes tant de la televisió en general com de la televisió de DC en particular: si a la sèrie d'en Barry Allen vèiem reaparèixer el Flash de 1990 fent del seu pare i el Trickster del mateix any fent de... Trickster altre cop, aquí la cosa és més subtil: al convidat especial que és en Dean Cain (Clark de Lois & Clark) s'afegeix aquest cop la Teri Hatcher (Lois de Lois & Clark), tot i que en el paper de dolenta.

Per als amants de les curiositats, va ser una de les protagonistes de Desperate Housewives, sèrie on també sortia, encara que com a narradora morta en off, la Brenda Strong, que aquí fa de Lillian Luthor, mare d'en Lex i la Lena Luthor (Katie McGrath), aquesta última dedicada en cos i ànima a netejar el nom de la família tot fent el bé, al contrari que la seva mare, obsessionada amb expulsar els alienígenes.

Per acabar-ho de rematar, també tenim la presència puntual de la Presidenta dels Estats Units, interpretada per la Lynda Carter, la famosa Wonder Woman de la sèrie de televisió dels anys 70, a la qual es va una subtilíssima referència. Genial.

Renovada ja per una tercera temporada, Supergirl continua creixent i combinant astutament les seves trames amb les referències a l'Univers DC, que són un complement i mai no resten protagonisme a la Kara i la seva història.

Es tracta d'un dels casos en què les segones parts no només són bones, sinó encara millors que la primera, que ja era bona, i una de les sèries de superherois més interessants que tenim actualment.