Sèries: Quantico

Fa temps vaig parlar d'aquesta sèrie, però no dedicant-li una entrada, sinó posant-la com a exemple del que considero que són plaers culpables televisius, "aquelles merdes que ens enganxen". 

Quan se'n va presentar la primera temporada, ja ho vaig dir, semblava que havia de ser una nova sèrie de l'estil de 24 o Homeland, d'intriga político-militar, d'agents de l'FBI o la CIA en la seva croada antiterrorista. Doncs bé, en teoria va d'això, sí, però amb el filtre Shonda Rhimes... que no hi està pas ficada -el creador és en Joshua Safran-, però podria passar perfectament per una altra sèrie de la creadora de Grey's Anatomy, Scandal o How to get away with murder. 

Ha acabar la segona temporada de Quantico i em ve de gust parlar-ne, perquè no cal que totes les entrades sobre sèries que publico siguin per lloar-les, i en aquest cas em refermo en el fet que es tracta d'un plaer culpable, un producte de poca qualitat artística i/o interpretativa, però que enganxa. El mirem setmana rere setmana, tot i que en el meu cas em costa seguir-ne la trama, i ens és igual.

Dic això perquè, si una cosa no se li pot negar, és que és entretinguda, encara que no s'entengui gaire què està passant o hi hagi forats de guió pertot arreu. Hi passen moltes coses a un ritme acceleradíssim, hi ha flashbacks constants -a la segona temporada han tingut el detall de marcar-los amb rètols en pantalla, que no costava tant-, conspiracions ficades dins de conspiracions i més canvis de bàndol i reconfiguracions de les relacions interpersonals que en un culebrot. 

En fi, la clara protagonista de Quantico és l'Alex Parrish (Priyanka Chopra, per a mi amb un accent impecable tot i no ser nord-americana, però es veu que ells sí que el noten), que també representa que és la més atractiva del repartiment -no hi estic d'acord, ni de bon tros- i que fa d'una cadet de l'acadèmia de Quantico de l'FBI força insubordinada, imprudent i fins i tot temerària. 

Se suposa que ho fa perquè és el típic paper d'heroïna rebel, però personalment no la suporto gaire, una altra coincidència amb la teòrica protagonista de Grey's Anatomy. En fi, arrossega un passat tèrbol, com tots els altres, i té tendència a ser considerada l'enemiga pública número u, com si fos en Jack Bauer de 24 en algunes de les temporades. De fet, comença la sèrie com a sospitosa del pitjor atac terrorista des de l'11-S.

Però com que Quantico tira més cap al vessant romàntic que cap a una trama ben escrita de suspens, no podia faltar l'home de qui està enamorada, en Ryan Booth (Jake McLaughlin), un altre estudiant de l'acadèmia de l'FBI amb qui es "coneix" abans de començar les classes i amb qui té un estira i arronsa amorós. 

Amaga la seva veritable identitat, o més aviat el seu veritable càrrec, que es revela més endavant, però penso que el seu paper ha perdut força des que va començar la sèrie. 

La meva preferida és la Shelby Wyatt (Johanna Brady), de casa bona, filla d'uns pares adinerats però morts als atemptats de l'11 de setembre de 2001, i al principi una mica repel·lent, però aviat se li descobreixen febleses que la fan humana i és fàcil, almenys per a mi, sentir simpatia per ella.

Com no podia ser d'una altra manera amb la mena de sèrie que és, la seva vida també gira força al voltant de les relacions sentimentals, en el seu cas més aviat complicades en tenir una forta preferència per una família concreta.

Em cau molt bé també, però des del principi, la Nimah Amin (Yasmine Al-Massri), d'ètnia àrab però no musulmana practicant, que entra al programa de formació acompanyada de la seva germana bessona, la Raina Amin (Yasmine Al-Massri), que podem diferenciar perfectament de l'altra perquè sí que respecta la xària, la llei musulmana, portant el hijab, a més de tenir un caràcter més discret i estar menys interessada en esdevenir agent de l'FBI.

És una dinàmica interessant, però una mica feble, tenint en compte que fer treballar dues agents com si en fossin una de sola, fent que una passi per l'altra, deixa de tenir sentit quan per més que siguin bessones tenen personalitats diferents. Hi ha qui no ho nota, però. 

Si els estudiants -i altres personatges de què no he parlat, però en són molts i els he reduït als principals- tenen tota mena d'actituds, des de la ingènua fins a la irreverent, els instructors que ens anem trobant al llarg de la sèrie són una colla de manipuladors que no acabem de tenir clar si formen part dels "bons" o els "dolents". 

És el que passa des del minut 1 amb la Miranda Shaw (Aunjanue Ellis), la directora assistent de l'acadèmia, que també veurem als flashbacks -o flashforwards, segons quina considerem que és la història principal- en papers i situacions més o menys favorables. Passa també, tot i que no tant, amb l'Owen Hall (Blair Underwood, vist a Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.), instructor de la CIA. 

En cadascuna de les dues temporades, com deia, hi ha un "present" i constants flashbacks, o flashforwards. A la primera tenim, per una banda, els entrenaments a l'acadèmia, i naturalment els esdeveniments de la residència dels cadets, que s'alternen amb la investigació de l'atemptat de la Grand Central Station de Nova York.

A la segona, els personatges més interessants -suposo que els més populars- de la primera ja s'han graduat com a agents de l'FBI però s'infiltren com a estudiants de la CIA per tal de descobrir-ne una escissió perillosa. Per acabar de complicar la cosa, aproximadament a la meitat de la temporada hi ha un canvi de trama.

Dit així pot semblar més interessant del que és, Quantico, però no ho és per motius argumentals, sinó més aviat pel vessant de culebrot que té, com deia més amunt. Hi ha massa girs de guió gratuïts, massa coses que no s'aguanten i massa tòpics com perquè es pugui considerar una sèrie de qualitat.

Però és amena i passa bé, encara que en el meu cas em faci un embolic amb el que explica i uns simples cartellets indicant el moment en què té lloc l'escena en qüestió no m'ajudin gaire perquè la segona temporada és més confusa que la primera. 

Ja s'ha anunciat que hi haurà tercera tongada, però aquest cop més curta, de 13 episodis, i sense en Joshua Safran com a responsable. Pinta malament, doncs, però deu tenir relació amb la baixada brutal d'audiència, que no es va solucionar amb el canvi a dilluns. I, tal com acaba la segona temporada, el final era prou rodó. Però estiren el xiclet, com acostuma a passar.