dilluns, 16 de gener de 2012

Mad Men

Ara que m'he posat al dia dels Estats Units d'aquesta sèrie i ja n'he vist, per tant, quatre temporades, trobo que és un bon moment per parlar de les meves impressions, abans que al març s'estreni a la cadena AMC la seva esperada cinquena temporada, gairebé un any i mig des del final de la quarta. 


Mad Men, creada per en Matthew Weiner, és una sèrie protagonitzada per publicistes novaiorquesos dels anys 60 del segle XX, coneguts amb el sobrenom de mad men, que és un joc de paraules amb ad men (advertising men, és a dir "homes de la publicitat") i l'Avinguda Madison de Nova York, on es concentraven les oficines de les principals agències publicitàries. 


Dit així sona una mica avorrit, i la seva primera temporada no contribueix excessivament a canviar aquesta imatge: reunions, converses de negocis que de vegades ens fan perdre una mica el fil, i poc aprofundiment en els personatges secundaris. Però no ens deixem enganyar, perquè tal com em va dir un amic, també seguidor de la sèrie, Mad Men té el seu propi ritme, la seva pròpia velocitat, i si li donem una oportunitat després dels primers episodis el seu interès va creixent i creixent, sense parar.


Hi ha sèries que són trepidants des del seu primer episodi, com Breaking Bad, i d'altres que són més lentes. Però "lentes" no és el mateix que "dolentes", i Mad Men enganxa sense que ens n'adonem. Ha rebut una pila de nominacions i premis, entre els quals l'Emmy a la millor sèrie dramàtica durant quatre anys seguits (és a dir que ha fet un ple) i el mateix premi als Globus d'Or, tres vegades els anys 2007, 2008 i 2009. 

És una de les sèries de culte del moment i el seu secret, segons el meu parer, és producte del fet que, a més de retratar una professió gens habitual a les sèries, mostra una part de la societat nord-americana dels anys seixanta d'una manera realista, amb esdeveniments històrics inclosos com ara l'assassinat d'en Kennedy, una època on es van produir canvis revolucionaris com la lluita per la igualtat entre blancs i negres i entre homes i dones, l'emergència de la televisió com a mitjà de comunicació de masses o la popularització de les drogues, i on encara hi havia problemes greus com l'homofòbia o el sexisme. 


També van ser uns anys en què fumar no estava gens mal vist, tothom es passava el dia consumint cigarreta rere cigarreta, i a Mad Men pràcticament tots els seus personatges ho fan, de la mateixa manera que beuen tranquil·lament durant les hores de feina i les reunions. 

En aquest sentit és una sèrie una mica gamberra, on també veiem personatges summament masclistes, faldillers irredempts que tracten les dones com a objectes mentre elles, almenys majoritàriament, ho permeten. L'últim ingredient, encara que és imprescindible en qualsevol tipus de producció, són els seus personatges, que repassarem a continuació amb el mínim d'spoilers possible.


En Don Draper (Jon Hamm), el puto rei. Un geni de la publicitat, director creatiu de Sterling Cooper que tracta els altres amb condescendència i crueltat en alguns moments, un paio fred i faldiller que quan coneguem el secret del seu passat i el vegem mostrar-se esporàdicament humà i feble anirem apreciant més, tot i que és un més dels molts protagonistes de sèries que no em cauen especialment bé, ni de bon tros.


En Roger Sterling (John Slattery) és el meu personatge masculí preferit, tot i que si bé és emocionalment més apassionat que en Don, és també un malparit del dimoni. Xulesc, altiu malgrat que és soci de l'agència perquè va heretar el càrrec del seu pare, es mostra davant dels altres com algú amb un alt concepte de si mateix tot i que sap, en el fons, que el crack és en Don, que precisament va descobrir ell. És casat, però té una aventura de certa importància amb la Joan Holloway...


...Que és interpretada per la Christina Hendricks i que és el meu personatge femení preferit. És la cap de les secretàries de Sterling Cooper i m'agrada perquè és una dona amb molta classe i que no perd mai els papers, sense la qual l'empresa se n'aniria a can Pistraus fàcilment. És evident, per què negar-ho, que a la sèrie atrau les mirades de desig dels homes a causa del seu voluptuosíssim físic. 


La Peggy Olson (Elisabeth Moss) comença la sèrie com a secretària d'en Don (un lloc que, per les característiques d'ell, sempre dóna molts problemes) i després evoluciona d'una manera molt interessant que no revelaré aquí. És una noia que sap el que vol i que no tem dir les coses clares, però sempre després de reflexionar i d'empassar molta merda per tal de no ficar la pota. 


En Pete Cambell (Vincent Kartheiser) és el més destacat dels joves talents de Sterling Cooper i té força barra, perquè sovint planta cara a en Don, el seu cap i supercrack, com ja hem dit, de l'empresa. He de dir que em cau malament, però que he après a respectar-lo a mida que la sèrie anava avançant.


La Betty Draper (January Jones) és model i la dona d'en Don, a més de la mare dels seus fills, un modest Bobby i la molt més interessant Sally. Tot i que podem simpatitzar amb la Betty sabent —això sí, més del que sap ella— la quantitat d'aventures que té el seu marit, algunes de les quals amb enamorament inclòs (temporal, com és habitual en ell), és un personatge capriciós, rondinaire i que, almenys a mi, em cau molt malament.


En Bert Cooper (Robert Morse) és l'altre soci de l'empresa que duu el seu cognom i el d'en Roger, però té un paper menys important a la sèrie, clarament secundari, i l'esmento perquè destaca per les seves excentricitats (al seu despatx, per exemple, s'hi ha d'entrar en mitjons o mitges, mai amb sabates) i la seva calma. És un personatge força decoratiu i no l'he vist mai participar en cap campanya publicitària, i és que es dedica més aviat a supervisar i a la part econòmica.


En Lane Pryce (Jared Harris), britànic sense cap mena de dubte quan el sentim parlar (en versió original, és clar) i perquè el seu personatge ve de Londres, és un altre secundari, en aquest cas introduït a la sèrie a la tercera temporada, que volia esmentar al final del repàs dels personatges més importants perquè se li agafa molt d'afecte, malgrat que al principi sembla molt estirat i, físicament, diguem que no és dels més atractius. 

Com sempre he de deixar fora diversos personatges secundaris, però els anomenaré perquè són remarcables: en Harry Crane, en Ken Cosgrove, en Paul Kinsey, en Sal Romano, en Duck Phillips, en Freddy Rumsen, la Rachel Menken, l'Anna Draper, la Faye Miller o la Megan Calvet. Si els voleu conèixer juntament amb els principals us recomano aquesta imitada (Pan Am, The Playboy Club...) i homenatjada sèrie que de moment duu 52 episodis emesos, 13 per temporada. I, com ja he dit, si us avorreix una mica doneu-li uns quants capítols. Val la pena. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails