Sèries: Supergirl (segona temporada)

El que -de moment- DC no ha pogut dominar al cinema per l'hegemonia de Marvel i diversos cops de timó de la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, sí que ho ha clavat a la televisió, com demostra l'èxit del seu anomenat Arrowverse, i especialment amb productes tan ben fets com l'excel·lentíssima The Flash o la cada cop més sòlida Supergirl, i en menor mesura Arrow i DC's Legends of Tomorrow. 

Però concentrem-nos en la Noia d'Acer, perquè ha acabat la seva segona temporada i voldria parlar de les meves impressions d'una de les sèries "frikis" que més ganes tinc de veure setmana rere setmana.

Si la primera temporada tenia un to marcadament femení i més lleuger que el de les altres sèries de l'univers a què pertany, però tot i així era molt entretinguda i apta per a tots els públics, a la nova ha millorat el que ja era bo i ha introduït personatges, situacions i espectacularitat al conjunt.

Un dels elements més destacats en aquest sentit ha estat el personatge d'en Mon-El, un daxamita (del planeta Daxam, "germà" de Krypton) que arribava a la Terra al final de la primera temporada i que, interpretat per en Chris Wood (The Vampire Diaries), ha refrescat la sèrie amb el seu personatge poderós però alhora divertit i una mica babau, efecte que per ser justos hem d'atribuir al fet que es troba en un planeta on tot és nou per a ell i tendeix a entendre les coses de manera força literal.

Gràcies als seus poders acaba formant part de l'equip que lluita contra els dolents, al qual s'afegeixen en Jimmy Olsen tot disfressat de Guardian (personatge de DC que als còmics mai és en realitat en Jimmy) i en Winn en tasques de suport tecnològic -cosa que l'acosta encara més a en Cisco de The Flash-, però no ens ha de sorprendre que l'estira i arronsa romàntic amb la Kara és un dels atractius de la temporada.

En aquesta segona temporada un dels principals temes és la polèmica sobre la presència d'alienígenes a la Terra, que fins ara vivien clandestinament amb aparença humana però que comencen a mostrar-se tal com són, almenys en bars "d'ambient", un altre subtema que apareix en aquesta temporada a través del personatge de l'Alex Danvers.

Però la gran incògnita de la primera temporada era si ens mostrarien en Superman més enllà d'un paio d'esquenes o una ombra, i per fi ho han fet, amb la cara d'en Tyler Hoechlin, no tan fosc com el Henry Cavill de les pel·lícules i per tant més amable i proper als còmics, tot i que continuo lamentant la insistència de DC a l'hora de separar els films de les sèries.

Introduït d'una manera intel·ligent, en casos molt puntuals, permet que l'autèntica estrella continuï sent la seva cosina, i és tot un encert, encara que de vegades -i, almenys a mi, em passa molt amb les altres sèries de superherois- hi hagi situacions en què ens preguntem per què, davant d'un enemic aparentment insuperable, no fan una trucada a un personatge que sabem que coneixen i que podria resoldre la situació amb facilitat.

Segurament és perquè els crossovers, que sempre són simpàtics i una gran festa del fan service, intenten espaiar-los, i en aquesta temporada hi ha hagut el gran, l'esperadíssim de les quatre sèries juntes, que va consistir en una saga de quatre episodis, un per sèrie, anomenada Invasion!, en què la Supergirl va poder retrobar-se amb en Barry Allen i va conèixer els altres membres de la seva colla, així com en Green Arrow i els seus.

Parlant de fan service, i seguint la línia del que passa a The Flash, hem pogut veure cares conegudes tant de la televisió en general com de la televisió de DC en particular: si a la sèrie d'en Barry Allen vèiem reaparèixer el Flash de 1990 fent del seu pare i el Trickster del mateix any fent de... Trickster altre cop, aquí la cosa és més subtil: al convidat especial que és en Dean Cain (Clark de Lois & Clark) s'afegeix aquest cop la Teri Hatcher (Lois de Lois & Clark), tot i que en el paper de dolenta.

Per als amants de les curiositats, va ser una de les protagonistes de Desperate Housewives, sèrie on també sortia, encara que com a narradora morta en off, la Brenda Strong, que aquí fa de Lillian Luthor, mare d'en Lex i la Lena Luthor (Katie McGrath), aquesta última dedicada en cos i ànima a netejar el nom de la família tot fent el bé, al contrari que la seva mare, obsessionada amb expulsar els alienígenes.

Per acabar-ho de rematar, també tenim la presència puntual de la Presidenta dels Estats Units, interpretada per la Lynda Carter, la famosa Wonder Woman de la sèrie de televisió dels anys 70, a la qual es va una subtilíssima referència. Genial.

Renovada ja per una tercera temporada, Supergirl continua creixent i combinant astutament les seves trames amb les referències a l'Univers DC, que són un complement i mai no resten protagonisme a la Kara i la seva història.

Es tracta d'un dels casos en què les segones parts no només són bones, sinó encara millors que la primera, que ja era bona, i una de les sèries de superherois més interessants que tenim actualment.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow

El que ja fa temps que es coneix com a Arrowverse ja ha incorporat, de fet, la seva quarta sèrie amb Supergirl, però abans que això passés, i d'una manera molt més evident, va arribar la tercera, i és que els seus personatges principals procedien, gairebé exclusivament, d'Arrow i The Flash. 

DC's Legends of Tomorrow fa una proposta que als còmics s'ha vist sovint, i és encertat que en un univers televisiu de ficció basat en còmics també es faci, però no em consta cap precedent en aquest sentit: agafa personatges secundaris de les esmentades Arrow i The Flash i els dóna una sèrie, com a equip, en què encaixen i poden desplegar el carisma que com a personatges de menor importància a les sèries que els van veure néixer no podien mostrar amb tants minuts de metratge i tant de protagonisme.

Els recluta en Rip Hunter (Arthur Davill), un viatger del temps que s'ha rebel·lat contra els seus amos i col·legues per tal de canviar una Història en què la seva dona i el seu fill moren assassinats en un any 2166 apocalíptic a mans del dictador immortal Vandal Savage. 

Un personatge interpretat per en Casper Crump, és un personatge que, de fet, ja havia donat problemes a Arrow i The Flash en un magnífic crossover, però que aquí és el principal enemic de la sèrie i el motiu pel qual els personatges viatgen en el temps.

Com deia més amunt, en Rip Hunter recluta els protagonistes, casualment secundaris de les altres sèries o directament personatges desapareguts però convenientment recuperats. Una selecció forçada on hi ha, per exemple, la Sara Lance (Caity Lotz), la germana de la Laurel, que ja havia sortit a Arrow com a Black Canary però que, després de cedir aquella identitat a la seva germana, aquí fa de White Canary i busca el seu lloc al món. 

Un altre conegut d'Arrow és en Ray Palmer (Brandon Routh), l'Atom, que també tenia potencial però el seu paper va quedar molt reduït a la sèrie en què va debutar. A DC's Legends of Tomorrow, però, fa un paper una mica babau i és l'ase dels cops, en contraposició amb el galant que vèiem a Arrow.

El professor Martin Stein (Victor Garber) i en Jefferson Jackson (Franz Drameh), que junts donen vida al superheroi conegut com a Firestorm, s'havien estrenat a The Flash, i aquí continuen la seva entranyable dinàmica d'estira i arronsa generacional.

Dolents a The Flash, representa que en Rip Hunter tria per a l'equip també en Leonard Snart o Captain Cold (Wentworth Miller) i en Mick Rory o Heat Wave (Dominic Purcell), uns brivalls simpàtics que aquí mostren la seva faceta més humana, tot i que a contracor.

No se li va escapar a ningú que aquests dos actors eren la parella protagonista de Prison Break, i aquí hi fan més d'una referència, fins i tot una de directa: hi ha un moment que l'Snart diu "this isn't my first prison break" ("No és la meva primera fuga de la presó"). Discret? No, però m'encanta. 

L'equip queda complet amb la parella formada per en Carter Hall o Hawkman (Falk Hentschel) i la Kendra Saunders o Hawkgirl, també de The Flash però vells coneguts de l'Univers DC, destinats a estar junts però a també a morir i reencarnar-se una vegada rere l'altra per culpa d'en Vandal Savage.

Són els únics que el poden matar definitivament, però no és gens fàcil, i la seva motivació per a formar part d'un equip que té com a missió acabar amb ell no podria ser més alta.

El cas és que tots plegats viatjaran a bord de la Waverider per diversos moments de la Història per tal d'intentar acabar amb els plans d'en Vandal Savage i canviar el curs dels esdeveniments. Com ens han explicat en un fotimer de relats de ciència-ficció dedicats als viatges en el temps, tot això provoca una sèrie de paradoxes, a més que els fets sempre troben la manera d'acabar passant.

Per tant, DC's Legends of Tomorrow és una sèrie farcida de moments en què les explicacions teòriques ens faran rodar el cap, però també n'hi ha d'humor, de drama i d'acció pura. Això no és Daredevil, i podríem considerar-la de "sèrie B" dins les adaptacions televisives dels còmics de superherois, però tot i els moments poca-soltes i el to lleuger en general, és un producte entretingut que dóna vida de manera intel·ligent a secundaris que pràcticament havien desaparegut i que ens ofereix les sempre interessants visites a èpoques pretèrites i futures, que provoquen més d'un moment divertit dins una obra en principi dramàtica.