Sèries: DC's Legends of Tomorrow

El que ja fa temps que es coneix com a Arrowverse ja ha incorporat, de fet, la seva quarta sèrie amb Supergirl, però abans que això passés, i d'una manera molt més evident, va arribar la tercera, i és que els seus personatges principals procedien, gairebé exclusivament, d'Arrow i The Flash. 

DC's Legends of Tomorrow fa una proposta que als còmics s'ha vist sovint, i és encertat que en un univers televisiu de ficció basat en còmics també es faci, però no em consta cap precedent en aquest sentit: agafa personatges secundaris de les esmentades Arrow i The Flash i els dóna una sèrie, com a equip, en què encaixen i poden desplegar el carisma que com a personatges de menor importància a les sèries que els van veure néixer no podien mostrar amb tants minuts de metratge i tant de protagonisme.

Els recluta en Rip Hunter (Arthur Davill), un viatger del temps que s'ha rebel·lat contra els seus amos i col·legues per tal de canviar una Història en què la seva dona i el seu fill moren assassinats en un any 2166 apocalíptic a mans del dictador immortal Vandal Savage. 

Un personatge interpretat per en Casper Crump, és un personatge que, de fet, ja havia donat problemes a Arrow i The Flash en un magnífic crossover, però que aquí és el principal enemic de la sèrie i el motiu pel qual els personatges viatgen en el temps.

Com deia més amunt, en Rip Hunter recluta els protagonistes, casualment secundaris de les altres sèries o directament personatges desapareguts però convenientment recuperats. Una selecció forçada on hi ha, per exemple, la Sara Lance (Caity Lotz), la germana de la Laurel, que ja havia sortit a Arrow com a Black Canary però que, després de cedir aquella identitat a la seva germana, aquí fa de White Canary i busca el seu lloc al món. 

Un altre conegut d'Arrow és en Ray Palmer (Brandon Routh), l'Atom, que també tenia potencial però el seu paper va quedar molt reduït a la sèrie en què va debutar. A DC's Legends of Tomorrow, però, fa un paper una mica babau i és l'ase dels cops, en contraposició amb el galant que vèiem a Arrow.

El professor Martin Stein (Victor Garber) i en Jefferson Jackson (Franz Drameh), que junts donen vida al superheroi conegut com a Firestorm, s'havien estrenat a The Flash, i aquí continuen la seva entranyable dinàmica d'estira i arronsa generacional.

Dolents a The Flash, representa que en Rip Hunter tria per a l'equip també en Leonard Snart o Captain Cold (Wentworth Miller) i en Mick Rory o Heat Wave (Dominic Purcell), uns brivalls simpàtics que aquí mostren la seva faceta més humana, tot i que a contracor.

No se li va escapar a ningú que aquests dos actors eren la parella protagonista de Prison Break, i aquí hi fan més d'una referència, fins i tot una de directa: hi ha un moment que l'Snart diu "this isn't my first prison break" ("No és la meva primera fuga de la presó"). Discret? No, però m'encanta. 

L'equip queda complet amb la parella formada per en Carter Hall o Hawkman (Falk Hentschel) i la Kendra Saunders o Hawkgirl, també de The Flash però vells coneguts de l'Univers DC, destinats a estar junts però a també a morir i reencarnar-se una vegada rere l'altra per culpa d'en Vandal Savage.

Són els únics que el poden matar definitivament, però no és gens fàcil, i la seva motivació per a formar part d'un equip que té com a missió acabar amb ell no podria ser més alta.

El cas és que tots plegats viatjaran a bord de la Waverider per diversos moments de la Història per tal d'intentar acabar amb els plans d'en Vandal Savage i canviar el curs dels esdeveniments. Com ens han explicat en un fotimer de relats de ciència-ficció dedicats als viatges en el temps, tot això provoca una sèrie de paradoxes, a més que els fets sempre troben la manera d'acabar passant.

Per tant, DC's Legends of Tomorrow és una sèrie farcida de moments en què les explicacions teòriques ens faran rodar el cap, però també n'hi ha d'humor, de drama i d'acció pura. Això no és Daredevil, i podríem considerar-la de "sèrie B" dins les adaptacions televisives dels còmics de superherois, però tot i els moments poca-soltes i el to lleuger en general, és un producte entretingut que dóna vida de manera intel·ligent a secundaris que pràcticament havien desaparegut i que ens ofereix les sempre interessants visites a èpoques pretèrites i futures, que provoquen més d'un moment divertit dins una obra en principi dramàtica. 

Sèries: The Flash (primera temporada)

Em faré pesat, però ho he de tornar a dir: mentre que Marvel s'està lluint amb un univers cinemàtic coherent i sòlid que triomfa tant al cinema com a la televisió, DC està ensopegant un cop rere l'altre, amb la trilogia del Batman de Christopher Nolan com a excepció més destacada i un prometedor reinici de la saga d'en Superman que l'any vinent tindrà, però, un estrany crossover que hauria d'haver estat una segona part, a més d'intents fallits per a d'altres personatges (Green Lantern, tot i que a mi la pel·lícula em va agradar). 

L'estrena d'Arrow fa gairebé 3 anys semblava que ho començava a arreglar, però no va ser fins a l'arribada de The Flash que ens trobàvem, per fi, amb quelcom lleugerament semblant al que està fent la competència. Una nova sèrie dedicada a un superheroi clàssic que naixia, en una intel·ligent estratègia, com a spin-off de la sèrie d'un altre. Ara bé, el Barry Allen presentat a la segona temporada de les aventures televisives d'en Green Arrow, interpretat per l'escardalenc Grant Gustin, no convencia del tot els escèptics.

Ara que ja ha acabat la primera temporada de les aventures del Velocista Escarlata, o l'Home més Ràpid del Món, què en podem dir? Bé, em consta que no sóc l'únic que ho pensa, però The Flash és una meravella i, per a mi, probablement la millor sèrie televisiva de superherois que s'ha fet mai. 

Creada, com Arrow, per en Greg Berlanti i l'Andrew Kreisberg, a més del guionista superestrella de DC Comics Geoff Johns -qualsevol etapa de còmic de la qual us diguin "el [poseu aquí el nom d'un superheroi] de Geoff Johns" acostuma a ser una obra mestra-, la sèrie d'en Barry Allen també s'emet originalment al canal juvenil The CW, i conserva l'estil d'Arrow, però per les característiques del seu protagonista i el seu univers té un to completament diferent, més alegre, més humorístic, i naturalment també més fantàstic, perquè aquí la ciència-ficció hi té un pes molt més gran i els efectes especials -molt bons, per cert- hi tenen un protagonisme que a Arrow és pràcticament inexistent. 

Repassaré, com sempre que faig una entrada sobre una sèrie nova, els seus personatges principals. I, naturalment, començo pel protagonista, en Barry Allen (Grant Gustin), un jove analista forense que va viure el necessàriament traumàtic assassinat de la seva mare quan era petit, i pel qual el seu pare està injustament empresonat des de fa una pila d'anys. 

Arran de l'explosió d'un accelerador de partícules va quedar en coma i es va despertar amb els poders que des de sempre s'han associat a en Flash, un dels superherois més antics i populars de la història del còmic. Com és natural, intenta compaginar la seva vida privada, en què té la feina que li permet guanyar-se les garrofes al departament de policia de Central City, amb les gestes de superheroi que consisteixen en controlar les conseqüències de l'adquisició de poders per part d'altres persones amb menys senderi que ell.

Ho fa guiat pel doctor Harrison Wells (Tom Cavanagh), el creador de l'accelerador de partícules dels laboratoris S.T.A.R., responsable últim de l'accident, que de llavors ençà va amb cadira de rodes. És un científic admirat per en Barry i els seus treballadors més propers, que li fan costat després d'aquell funest esdeveniment, però alhora és un personatge misteriós que amaga coses no especialment bones que l'espectador no triga a descobrir. 

La bioenginyera doctora Caitlin Snow (Danielle Panabaker) és una de les dues persones que encara són al costat del doctor Wells, tot i que a l'accident hi va perdre el promès, en Ronnie Raymond (Robbie Amell, cosí a la vida real de l'Stephen Amell, el protagonista d'Arrow). 

A la primera temporada de la sèrie no s'ha dit gaire fort, però a l'últim episodi una ullada al futur revela que efectivament el nom civil que els fans dels còmics li coneixien tindrà un alter ego, i important, que s'entén que es podrà veure amb la seva màxima esplendor a la segona temporada.

L'altre home de confiança del doctor Wells, i ben aviat tan amic d'en Barry com la Caitlin, és en Cisco Ramon (Carlos Valdés), un altre nom que ve dels còmics i que té un futur prometedor, en aquest cas explicat una mica més que el de la Caitlin. 

És un friki -les samarretes que porta capítol rere capítol ho deixen ben clar- i un geni de l'enginyeria mecànica que, a més, es dedica a posar sobrenoms als molt diversos enemics amb superpoders que es va trobant el protagonista, que té una riquíssima galeria de dolents, sovint comparada amb la d'en Batman.

D'ençà de la mort de la seva mare i l'empresonament del seu pare, en Barry s'ha criat amb el també vidu Joe West (Jesse L. Martin), detectiu de la policia i superior del protagonista a la feina. Li ha fet de pare durant molts anys i tenen una excel·lent relació. Val a dir que és un personatge entranyable i molt més simpàtic que en Quentin Lance, l'altre pare-poli de l'univers compartit Arrow-The Flash, però igualment patidor.

És el pare de l'Iris West (Candice Patton), nom ben conegut per qualsevol que tingui una mínima idea de la història d'en Flash, que en aquesta versió ha estat una mena de germana per a en Barry, que tot i així n'ha estat enamorat en secret des de sempre. 

Ella, en canvi, surt amb el també detectiu Eddie Thawne (Rick Cosnett), que entre que és un "guaperes", el rival amorós del protagonista i un cognom que inquieta aquells que sabem un mínim de la història del personatge, el cert és que no cau gaire bé... però passa el temps i ens adonem que les coses no són necessàriament com ens pensàvem. 

No em posaré a repassar els enemics clàssics que van apareixent durant la primera temporada de la sèrie, però hi surten molts noms coneguts pels fans -Pied Piper, Grodd....-, i cal destacar en Captain Cold i en Heat Wave, interpretats respectivament per en Wentworth Miller i en Dominic Purcell, que eren els germans protagonistes de Prison Break. Espectacular picada d'ullet.

Una altra picada d'ullet, encara més gran, és que el pare d'en Barry Allen, en Henry, és interpretat per en John Wesley Shipp, que no és altre que l'home que va fer de Flash a la sèrie de televisió de 1990, i on també sortien altres intèrprets que han reaparegut el 2014-15 fent els mateixos papers, però lògicament envellits, com en Trickster (Mark Hamill, el mític Luke Skywalker) o la doctora Tina McGee (Amanda Pays), amb molta importància a la sèrie de 1990 però que aquí fan més aviat cameos. 

A tots aquests detalls cal afegir referències a l'Univers DC en general (l'omnipresent número 52 o els noms de carrers que són els de guionistes i dibuixants importants), aparicions de personatges que vénen d'Arrow -i viceversa- i alguna alteració intencionada que provoca petits salts al sofà, com la presència de la Linda Park, en principi aliena a aquesta versió, atès que era la parella del tercer Flash, en Wally West, al seu torn nebot de l'Iris. 

La fidelitat de The Flash respecte al material original és quelcom que no puc jutjar personalment, ja que tinc uns quants còmics del personatge però es tracta d'en Wally West, i no d'en Barry Allen -que durant més de 20 anys havia romàs mort després dels esdeveniments de Crisis on Infinite Earths-, però em consta que autèntics experts en el Flash més popular estan encantats amb la sèrie, que de tota manera beu de diverses etapes dels còmics, tant de modernes com de clàssiques. 

Com a adaptació televisiva d'uns còmics, doncs, és excel·lent: satisfà els que coneixen bé el material original, també els que en tenim una idea superficial i fins i tot els que no en sabien pràcticament res. Els temes associats des de sempre al personatge hi són: relacions amistoses i d'enemistat, poders, aliats, orígens, paradoxes temporals -n'hi ha per a agafar mal de cap, com sempre-... Una sèrie divertida, trepidant, amb interpretacions sòlides i uns estàndards de qualitat més que respectables que de cara a la segona temporada, que s'inicia a la tardor, promet emocions fortes, i no ho dic per dir: al final de la primera temporada ens en van donar unes quantes pistes. 

Posats a demanar, m'agradaria que tant aquest Flash, amb la cara d'en Grant Gustin, com l'Arrow, amb la  de l'Stephen Amell, fessin alguna breu aparició a Batman v Superman: Dawn of Justice, però coneixent DC i veient que a la pel·lícula Suicide Squad apareixeran personatges vistos a Arrow però amb cares noves i més taquilleres, no espero més cohesió que la que ens estan donant Arrow i The Flash. 

Com a màxim la que hi haurà amb l'estrena, l'any vinent, de la sèrie Legends of Tomorrow, on apareixeran secundaris de les dues sèries i, amb això, creixerà el que ja es coneix com a Arrowverse. Pel que fa a Gotham... en fi, se situa en un univers fictici diferent i en un altre moment cronològic. Ara bé, suposo que gràcies a aquesta sèrie es reduirà el nombre de persones que, des de la ignorància, confonen en Flash i en Flash Gordon, tots dos personatges de còmic però completament diferents.