Del que es coneix com a Arrowverse, que són les sèries Arrow, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, ha quedat més o menys clar que la més popular és la d'en Barry Allen, seguida per la també aplaudida de la cosina d'en Superman, i a més distància la de l'Arquer Maragda, que té un estil diferent i no per a tots els gustos, i que sospito que agrada força si s'és fan del personatge -molt diferent als còmics, per altra banda-, com és el meu cas, però no tant si no s'hi combrega.
Però la quarta sèrie no té correspondència amb cap còmic, i la protagonitzen literalment personatges secundaris i terciaris que ja no tenien lloc a les sèries originals. Descartats i repescats, vaja. Ja havia explicat a l'entrada sobre la segona temporada que el que tenia pinta de carn de cancel·lació s'havia salvat i havia ofert una sòlida nova entrega, i ara he d'explicar que la cosa continua igual de bé.
Perquè, com qualsevol sèrie que tingui la intenció de sobreviure a les inclements decisions dels directius televisius, DC's Legends of Tomorrow presenta novetats a cada temporada, tant argumentals com de repartiment, sense perdre la seva essència i un objectiu general que dona sentit a tot plegat.
En aquesta tercera temporada el grup ha estat desmantellat i qui s'encarrega de vetllar pel Temps és la nova Oficina del Temps, creada pel seu exlíder, en Rip Hunter, amb l'objectiu de reparar els anacronismes provocats pels viatges en el temps de la colla protagonista i la seva manera de fer maldestra.
Com que són una mica desastre -cal admetre-ho- els Legends estan apartats d'aquestes missions, però poc a poc demostren que poden ser útils i, de vegades en solitari i de vegades en col·laboració amb l'esmentada oficina, a cada episodi viatgen a una època diferent per tal de reparar aquests anacronismes, cosa que, com és habitual, serveix d'excusa per a mostrar-nos els personatges en diversos escenaris de la Història, amb l'inevitable punt còmic.
Tanmateix, aquesta estructura autoconclusiva està acompanyada per una subtrama que és el fil de tota la temporada, i es tracta de la imminent amenaça del dimoni Mallus, empresonat fa temps, que s'aprofita de les disrupcions temporals per anar-se alliberant poc a poc.
Aquest element màgic i sobrenatural permet recuperar el personatge d'en John Constantine (Matt Ryan), l'exorcista-bruixot expert en dimonis que va tenir sèrie pròpia i va ser cancel·lada, però que després d'haver sortit en alguns episodis d'Arrow fa una estada llarga però esporàdica a DC's Legends of Tomorrow, i atesa la naturalesa de l'enemic hi encaixa força bé.
També hi encaixa, però és cert que sempre troben la manera de justificar-nos la seva potser ja pesada presència, en Damien Darhk, que és partidari de posar-los pals a les rodes i provocar més anacronismes per tal de despertar el dimoni.
En el capítol de les novetats del repartiment, però aquest cop protagonista, tenim la Zari Tomaz (Tala Ashe), una musulmana de la Seattle de 2042 -on estan prohibides tant la religió com els metahumans-, hacktivista i amant dels videojocs, que vol venjar la mort del seu germà a mans de la dictatorial A.R.G.U.S. del futur, i que posseeix un dels tòtems que han de servir per a enfrontar-se a en Mallus. Als còmics, per cert, té una identitat molt diferent com a la deessa egípcia Isis.
És un personatge que entra al grup a contracor, i que m'agrada molt -no sé si fins i tot més que la Sara- pel seu caràcter més aviat esquerp, escèptic i menys còmic que el dels altres personatges, però que a poc a poc s'obre i esdevé un membre més dels Legends. I ja he dit que li agraden els videojocs?
La tercera temporada de la sèrie també ens presenta el personatge de l'Ava Sharpe, la directora de l'Oficina del Temps, que al principi col·labora sense gaires ganes amb el grup, però que després, sobretot gràcies a la seva relació personal amb la Sara, esdevé una valuosa aliada.
La trama d'aquesta tongada de 18 episodis, de caire sobrenatural, com ja he dit més amunt, dona protagonisme als tòtems i a la màgia, perquè tenen una relació directa amb en Mallus, i és per això que el personatge de l'Amaya adquireix importància.
I, és clar, la seva relació amb en Nate, que agafa un to més melodramàtic per un seguit de circumstàncies que no revelaré, com tampoc no estic revelant detalls gaire importants de les altres coses.
Com a personatge ella no m'agrada gaire, ni el seu rerefons ni la interpretació, però m'agrada la seva història d'amor amb en Nate, i crec que a la tercera temporada és quan es justifica el seu personatge i fa allò pel que l'havien introduït al repartiment.
No podia faltar, és clar, el crossover amb les altres tres sèries, una altra festa del fanservice que, aquest cop uneix els personatges de les quatre produccions per fer front als seus dobles, provinents de Terra-X, on els nazis van guanyar la II Guerra Mundial.
És una interrupció de la trama que dona un descans i fa gaudir els fans de tot aquest univers, però no té més conseqüències en una temporada prou sòlida, amb noves incorporacions i algunes baixes, i que presenta prou novetats com per assegurar-ne, de moment, l'èxit i la supervivència. Ja l'han renovat per a una quarta temporada.
Perquè, com qualsevol sèrie que tingui la intenció de sobreviure a les inclements decisions dels directius televisius, DC's Legends of Tomorrow presenta novetats a cada temporada, tant argumentals com de repartiment, sense perdre la seva essència i un objectiu general que dona sentit a tot plegat.
En aquesta tercera temporada el grup ha estat desmantellat i qui s'encarrega de vetllar pel Temps és la nova Oficina del Temps, creada pel seu exlíder, en Rip Hunter, amb l'objectiu de reparar els anacronismes provocats pels viatges en el temps de la colla protagonista i la seva manera de fer maldestra.
Com que són una mica desastre -cal admetre-ho- els Legends estan apartats d'aquestes missions, però poc a poc demostren que poden ser útils i, de vegades en solitari i de vegades en col·laboració amb l'esmentada oficina, a cada episodi viatgen a una època diferent per tal de reparar aquests anacronismes, cosa que, com és habitual, serveix d'excusa per a mostrar-nos els personatges en diversos escenaris de la Història, amb l'inevitable punt còmic.
Tanmateix, aquesta estructura autoconclusiva està acompanyada per una subtrama que és el fil de tota la temporada, i es tracta de la imminent amenaça del dimoni Mallus, empresonat fa temps, que s'aprofita de les disrupcions temporals per anar-se alliberant poc a poc.
Aquest element màgic i sobrenatural permet recuperar el personatge d'en John Constantine (Matt Ryan), l'exorcista-bruixot expert en dimonis que va tenir sèrie pròpia i va ser cancel·lada, però que després d'haver sortit en alguns episodis d'Arrow fa una estada llarga però esporàdica a DC's Legends of Tomorrow, i atesa la naturalesa de l'enemic hi encaixa força bé.
També hi encaixa, però és cert que sempre troben la manera de justificar-nos la seva potser ja pesada presència, en Damien Darhk, que és partidari de posar-los pals a les rodes i provocar més anacronismes per tal de despertar el dimoni.
En el capítol de les novetats del repartiment, però aquest cop protagonista, tenim la Zari Tomaz (Tala Ashe), una musulmana de la Seattle de 2042 -on estan prohibides tant la religió com els metahumans-, hacktivista i amant dels videojocs, que vol venjar la mort del seu germà a mans de la dictatorial A.R.G.U.S. del futur, i que posseeix un dels tòtems que han de servir per a enfrontar-se a en Mallus. Als còmics, per cert, té una identitat molt diferent com a la deessa egípcia Isis.
És un personatge que entra al grup a contracor, i que m'agrada molt -no sé si fins i tot més que la Sara- pel seu caràcter més aviat esquerp, escèptic i menys còmic que el dels altres personatges, però que a poc a poc s'obre i esdevé un membre més dels Legends. I ja he dit que li agraden els videojocs?
La tercera temporada de la sèrie també ens presenta el personatge de l'Ava Sharpe, la directora de l'Oficina del Temps, que al principi col·labora sense gaires ganes amb el grup, però que després, sobretot gràcies a la seva relació personal amb la Sara, esdevé una valuosa aliada.
La trama d'aquesta tongada de 18 episodis, de caire sobrenatural, com ja he dit més amunt, dona protagonisme als tòtems i a la màgia, perquè tenen una relació directa amb en Mallus, i és per això que el personatge de l'Amaya adquireix importància.
I, és clar, la seva relació amb en Nate, que agafa un to més melodramàtic per un seguit de circumstàncies que no revelaré, com tampoc no estic revelant detalls gaire importants de les altres coses.
Com a personatge ella no m'agrada gaire, ni el seu rerefons ni la interpretació, però m'agrada la seva història d'amor amb en Nate, i crec que a la tercera temporada és quan es justifica el seu personatge i fa allò pel que l'havien introduït al repartiment.
No podia faltar, és clar, el crossover amb les altres tres sèries, una altra festa del fanservice que, aquest cop uneix els personatges de les quatre produccions per fer front als seus dobles, provinents de Terra-X, on els nazis van guanyar la II Guerra Mundial.
És una interrupció de la trama que dona un descans i fa gaudir els fans de tot aquest univers, però no té més conseqüències en una temporada prou sòlida, amb noves incorporacions i algunes baixes, i que presenta prou novetats com per assegurar-ne, de moment, l'èxit i la supervivència. Ja l'han renovat per a una quarta temporada.
