Sèries: DC's Legends of Tomorrow (quarta temporada)

Després d'un parell d'interrupcions cinematogràfiques, que no negaré que han anat bé perquè no hi hagués tantíssimes entrades seguides sobre sèries de televisió, arriba la meva opinió sobre la quarta producció televisiva de l'Arrowverse en la seva quarta entrega.

Com he estat dient fins ara, cada any, DC's Legends of Tomorrow és una sèrie que feia tota la pinta que sortiria malament, que seria una poca-soltada i que la cancel·larien ben ràpidament, però al final resulta que va esdevenir -o almenys jo ho veig així- la sèrie revelació entre les que formen part de la DC televisiva actual, i ara ja podem dir que és una obra de ple dret, que gaudeix de salut i amb un futur que no perilla pas.

Aquest cop els Legends fan front a l'amenaça subjacent d'un dimoni amb qui en John Constantine, ara ja personatge regular de la sèrie, tenia afers pendents des de feia temps, un relat que se'ns explica i que és certament tràgic.

Però abans que es produeixi l'enfrontament final gaudim d'històries autoconclusives, característica de la sèrie, en què veurem, és clar, altres èpoques de la Història -Woodstock, l'Edat Mitjana, els Estats Units de Nixon, els feliços anys 20 a París...-, com de costum, però aquest cop amb l'excusa de la persecució d'éssers màgics, com ara leprechauns, kaupes o fades padrines, fugitius escampats pel Temps com a conseqüència dels fets de la tercera temporada.

Pel camí es produeixen subtrames que tenen a veure amb la construcció dels personatges i les seves relacions, i en aquest sentit és força protagonista en Nate, que reconnecta amb el seu pare Hank (Thomas F. Wilson), que resulta que és el cap de l'Oficina del Temps, en un interessant estira i arronsa amb girs de guió interessants.

Però no només això, sinó que havent superat la separació forçada amb l'Amaya -a qui en aquesta temporada haurà de continuar "veient" perquè un ésser canviaformes n'ha adoptat l'aspecte i acompanya els Legends com a presoner i alhora col·laborador- comença a tenir una relació cada cop més propera amb la Zari, una de les subtrames que més m'han agradat pel que fa aquest apartat, en part també perquè ella és, ja ho vaig dir, el meu personatge preferit juntament amb la Sara, i ves que no li hagi passat ja al davant.

Malgrat l'humor que destil·la aquesta sèrie -i en aquests episodis el continuem veient, de vegades amb escenes una mica esbojarrades-, les històries d'amor no acostumen a acabar bé, i si no que l'hi diguin a la Mona (Ramona Young), empleada de l'Oficina del Temps que esdevé un secundari divertit, però que acaba esdevenint tràgic.

També tenim l'odissea amorosa d'en Ray, encaparrat a convertir la Nora Darhk en una més de la colla, malgrat que és la filla del per fi desaparegut Damien Darhk, perquè n'està enamorat, i una relació una mica més antiga, la de la Sara i l'Ava, passa per alts i baixos en aquesta quarta temporada.

Si ens aturem a pensar-hi, certament el component romàntic d'aquests capítols és elevat en comparació amb les temporades anteriors, però no es perd de vista el gènere superheroic de la sèrie, ni l'estil i el format a què ens té acostumats, igual com tampoc no deceben les històries que ens explica.

No tinc res més a dir, DC's Legends of Tomorrow continua agradant-me molt, tot i que em temo que els prejudicis la van condemnar a ser la "petita" de les quatre sèries originals de l'Arrowverse i d'aquí no en sortirà. Espero que algun dia se li faci justícia, però sigui com sigui, de moment tindrà cinquena temporada.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (tercera temporada)

Del que es coneix com a Arrowverse, que són les sèries Arrow, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, ha quedat més o menys clar que la més popular és la d'en Barry Allen, seguida per la també aplaudida de la cosina d'en Superman, i a més distància la de l'Arquer Maragda, que té un estil diferent i no per a tots els gustos, i que sospito que agrada força si s'és fan del personatge -molt diferent als còmics, per altra banda-, com és el meu cas, però no tant si no s'hi combrega.

Però la quarta sèrie no té correspondència amb cap còmic, i la protagonitzen literalment personatges secundaris i terciaris que ja no tenien lloc a les sèries originals. Descartats i repescats, vaja. Ja havia explicat a l'entrada sobre la segona temporada que el que tenia pinta de carn de cancel·lació s'havia salvat i havia ofert una sòlida nova entrega, i ara he d'explicar que la cosa continua igual de bé.

Perquè, com qualsevol sèrie que tingui la intenció de sobreviure a les inclements decisions dels directius televisius, DC's Legends of Tomorrow presenta novetats a cada temporada, tant argumentals com de repartiment, sense perdre la seva essència i un objectiu general que dona sentit a tot plegat.

En aquesta tercera temporada el grup ha estat desmantellat i qui s'encarrega de vetllar pel Temps és la nova Oficina del Temps, creada pel seu exlíder, en Rip Hunter, amb l'objectiu de reparar els anacronismes provocats pels viatges en el temps de la colla protagonista i la seva manera de fer maldestra.

Com que són una mica desastre -cal admetre-ho- els Legends estan apartats d'aquestes missions, però poc a poc demostren que poden ser útils i, de vegades en solitari i de vegades en col·laboració amb l'esmentada oficina, a cada episodi viatgen a una època diferent per tal de reparar aquests anacronismes, cosa que, com és habitual, serveix d'excusa per a mostrar-nos els personatges en diversos escenaris de la Història, amb l'inevitable punt còmic.

Tanmateix, aquesta estructura autoconclusiva està acompanyada per una subtrama que és el fil de tota la temporada, i es tracta de la imminent amenaça del dimoni Mallus, empresonat fa temps, que s'aprofita de les disrupcions temporals per anar-se alliberant poc a poc.

Aquest element màgic i sobrenatural permet recuperar el personatge d'en John Constantine (Matt Ryan), l'exorcista-bruixot expert en dimonis que va tenir sèrie pròpia i va ser cancel·lada, però que després d'haver sortit en alguns episodis d'Arrow fa una estada llarga però esporàdica a DC's Legends of Tomorrow, i atesa la naturalesa de l'enemic hi encaixa força bé.

També hi encaixa, però és cert que sempre troben la manera de justificar-nos la seva potser ja pesada presència, en Damien Darhk, que és partidari de posar-los pals a les rodes i provocar més anacronismes per tal de despertar el dimoni.

En el capítol de les novetats del repartiment, però aquest cop protagonista, tenim la Zari Tomaz (Tala Ashe), una musulmana de la Seattle de 2042 -on estan prohibides tant la religió com els metahumans-, hacktivista i amant dels videojocs, que vol venjar la mort del seu germà a mans de la dictatorial A.R.G.U.S. del futur, i que posseeix un dels tòtems que han de servir per a enfrontar-se a en Mallus. Als còmics, per cert, té una identitat molt diferent com a la deessa egípcia Isis.

És un personatge que entra al grup a contracor, i que m'agrada molt -no sé si fins i tot més que la Sara- pel seu caràcter més aviat esquerp, escèptic i menys còmic que el dels altres personatges, però que a poc a poc s'obre i esdevé un membre més dels Legends. I ja he dit que li agraden els videojocs?

La tercera temporada de la sèrie també ens presenta el personatge de l'Ava Sharpe, la directora de l'Oficina del Temps, que al principi col·labora sense gaires ganes amb el grup, però que després, sobretot gràcies a la seva relació personal amb la Sara, esdevé una valuosa aliada.

La trama d'aquesta tongada de 18 episodis, de caire sobrenatural, com ja he dit més amunt, dona protagonisme als tòtems i a la màgia, perquè tenen una relació directa amb en Mallus, i és per això que el personatge de l'Amaya adquireix importància.

I, és clar, la seva relació amb en Nate, que agafa un to més melodramàtic per un seguit de circumstàncies que no revelaré, com tampoc no estic revelant detalls gaire importants de les altres coses.

Com a personatge ella no m'agrada gaire, ni el seu rerefons ni la interpretació, però m'agrada la seva història d'amor amb en Nate, i crec que a la tercera temporada és quan es justifica el seu personatge i fa allò pel que l'havien introduït al repartiment.

No podia faltar, és clar, el crossover amb les altres tres sèries, una altra festa del fanservice que, aquest cop uneix els personatges de les quatre produccions per fer front als seus dobles, provinents de Terra-X, on els nazis van guanyar la II Guerra Mundial.

És una interrupció de la trama que dona un descans i fa gaudir els fans de tot aquest univers, però no té més conseqüències en una temporada prou sòlida, amb noves incorporacions i algunes baixes, i que presenta prou novetats com per assegurar-ne, de moment, l'èxit i la supervivència. Ja l'han renovat per a una quarta temporada.