Sèries: The Time Traveler's Wife

Abans de començar amb la ressenya en si, vull avisar que parlaré d'una sèrie que ha estat cancel·lada després d'una única temporada. Em vaig proposar no mirar sèries noves si no tenia unes mínimes garanties que durarien una mica més, però la premissa em va resultar prou atractiva com per oblidar aquest propòsit i el fet que, darrerament, unes quantes de les sèries que seguia han estat assassinades per les cadenes que les estaven emetent. 

Doncs bé, la que us porto avui té només 6 episodis. Era el que havia de durar la primera temporada, sí, però ara ja és també l'única que té. La història ens deixa amb preguntes sense resposta, però trobo que acaba d'una manera prou esperançadora i relativament tancada, així que en vull parlar i la recomano igualment, perquè a mi m'ha agradat molt.

The Trime Traveler's Wife és una sèrie produïda per la cadena HBO d'aquest mateix 2022 que no és la primera adaptació audiovisual d'un llibre de 2003 signat per l'Audrey Niffenegger, perquè l'any 2009 se'n va fer un llargmetratge protagonitzat per la Rachel McAdams i l'Eric Bana. 

De fet, a mesura que avançava el primer capítol ens va començar a sonar l'argument i el cas és que vam veure aquella pel·lícula fa temps, però gràcies a la meva mala memòria jo no en recordava res més que els protagonistes i, així, aquesta nova adaptació, creada i escrita per algú del renom de l'Steven Moffat, un dels màxims responsables del Dr. Who modern i cocreador de Sherlock, entre moltes altres coses que l'han convertit en un guionista estrella, m'ha pogut sorprendre argumentalment.

La història és la d'una història d'amor entre el bibliotecari Henry DeTamble (Theo James) i la noia de família rica Clare Abshire (Rose Leslie, vista a Game of Thrones), que seria una història romàntica com qualsevol altra si no fos perquè ell viatja en el temps, i de manera involuntària.

Al principi, gràcies a uns segments en què representa que parlen de manera individual amb algú que els entrevista, sembla que la trama hagi d'abordar les dificultats d'una relació sentimental en què un dels dos membres de tant en tant desapareix, s'està un temps en una altra època i torna, tot plegat, hi insisteixo, sense que tingui cap control sobre la qüestió.

En realitat, però, almenys aquesta primera i malauradament única temporada gira al voltant, sobretot, de com es van conèixer, i aquest és el seu punt més interessant, perquè no es van conèixer per ordre. Per alguna raó que no se'ns explica, ell anava a parar a un prat a prop de casa d'ella quan la Clare tenia 6 anys, i es van anar trobant allà a mesura que la nena anava creixent.

Tanmateix, no sempre era el mateix Henry qui anava a parar allà, de vegades n'era un de més jove, o de més gran, i quan ella coneix, ja als 20 anys, el Henry amb qui compartia línia temporal, llavors amb 28 anys, ell ni tan sols la reconeix, perquè l'home que ella coneixia i de qui es va enamorar des de petita -sí, la cosa en aquest sentit fa una mica d'angúnia i podria ser la llavor d'un debat sobre si és o no assetjament sexual d'una menor, tot i que el comportament d'ell, que sap que en el futur serà la seva dona, és exemplar-, era un Henry més gran, i per tant el de 28 no sap res de tot això.

És una mica complicat d'explicar i d'entendre per escrit, però la sèrie s'encarrega que no ens perdem en cap moment sobre la relació de causa i efecte i quin és el Henry que estem veient en cada moment, no només per l'aspecte físic més o menys gran, sinó també perquè no escatima en rètols indicant l'edat dels personatges que apareixen en cada escena. Per a gent de reacció lenta com un servidor, és quelcom d'agrair. És un enfocament del subgènere dels viatges temporals que els més intel·ligents segur que troben que té molts forats, però que a mi m'ha semblat fresc, lleuger i força entenedor.

La sèrie parla també de determinisme, de lliure albir, i no s'embolica en la creació de noves línies temporals, efectes papallona ni res de tot això: no es poden canviar esdeveniments, i si s'intenta alguna cosa ho impedeix. Però, és clar, el Henry de 28 anys comença a sortir amb la Clare de 20 perquè ella li explica que un Henry més gran li ha dit que es casaran? Fins a quin punt és amor autèntic, això? 

Això també crea una sèrie de situacions divertides, quan coincideixen dos Henrys, i d'altres de més dramàtiques i problemàtiques, perquè la Clare per fi coneix el Henry de la seva època, però no és l'home madur i interessant de qui s'havia enamorat, sinó un gamarús, i caldrà feina per ajustar-s'hi.

També hi ha dosis de misteri, perquè se'ns mostra que alguna cosa acabarà malament, que en Henry patirà seqüeles físiques dels perillosos viatges que fa en el temps -aparèixer nuu de cop en un lloc qualsevol sol portar problemes, tot i que durant la sèrie alegra la vista de qui tingui interès en aquestes coses-, i que la relació està condemnada al fracàs. 

Com deia al principi, la sèrie resta inacabada i algunes preguntes queden sense resposta, i té gust de poc perquè són només 6 episodis, però malgrat tot això, i les males crítiques -no se'n van salvar tampoc ni la pel·lícula ni la novel·la original- que fan que potser hagi estat un plaer culpable, he gaudit molt dels capítols que he pogut veure'n, a més de la banda sonora d'en Blake Neely, responsable també de les de The Flash, Supergirl, Legends of Tomorrow i Batwoman, encara que molt diferents d'aquesta.

Recomanació, doncs, amb cautela: us quedareu amb moltes ganes de més. I els vostres desitjos no seran satisfets. Tanmateix, pel que he llegit respecte al film que havia oblidat, la sèrie seguia el mateix camí, així que potser les respostes que ens falten les trobarem allà, o bé al llibre d'on surt tot plegat. 

 

Lectures: La màquina del temps

Fa un parell de mesos, una mica més, vaig publicar una entrada sobre el clàssic de la ciència-ficció L'illa del doctor Moreau, d'H. G. Wells. Va ser el primer cop en molts anys que agafava un llibre en préstec, i li vaig agafar el gust i després en vaig agafar tres més, entre els quals un altre clàssic del mateix autor, que és el que porto avui al blog.

La màquina del temps, publicada originalment en anglès com a The Time Machine l'any 1895, és una novel·la no gaire llarga a la qual se li atribueix la popularització del concepte dels viatges en el temps en la ficció. De fet, el seu senzill i descriptiu títol demostra que es tractava d'un camp força verge. 

Recordo que fa anys en vaig veure una de les adaptacions que ha tingut per al cinema, la de 2002, que curiosament va dirigir Simon Wells, besnet de l'autor d'aquest llibre, però tot i que em sonava haver llegit el llibre, ara m'ha quedat clar que no, perquè no hi ha hagut cap passatge que em refresqués la memòria.

En fi, La màquina del temps ens situa a la presentació en societat de la màquina del temps per part del científic que el narrador anomena "El Viatger del Temps", i aviat esdevé una narració en primera persona, perquè li cedeix la paraula, sobre el viatge inaugural que el geni duu a terme.

De fet, ens ho explica a la tornada d'aquest viatge, una accidentada aventura al llunyaníssim any 802.701 en què l'home troba el món, i sobretot la raça humana, dràsticament transformats. 

Durant la lectura m'he fet la pregunta -potser l'autor ho va aclarir en alguna entrevista, però confesso que no ho he buscat- de si la tria d'un any tan remot va ser quelcom intencionat per tal de no agafar-s'hi els dits i que l'obra no quedés mai obsoleta des del punt de vista argumental, com sí que ha passat amb tantíssimes altres històries posteriors ambientades al cap d'uns anys o unes dècades a tot estirar respecte al present de la publicació.

En col·locar l'acció milers de segles endavant, mai arribarem a saber si la imaginació li va permetre encertar gaire el panorama. Era, doncs, una cosa intencionada? O li servia per construir un relat més aviat de misteri i de terror com el que acaba esdevenint, per a decepció dels aficionats moderns als viatges en el temps que busquem (m'hi incloc) referències identificables i excitants en un futur imaginari però proper? Perquè, al capdavall, la història s'acaba assemblant una mica a la de L'illa del doctor Moreau, que es publicaria l'any següent, pel que fa al seu desenvolupament i l'estil de les situacions que s'hi descriuen. 

Si de cas, com a aspecte sorprenent i positiu, hi trobem una reflexió sobre el capitalisme i l'evolució de la societat humana, que està molt bé, però tot plegat es podria haver ambientat en un altre planeta o en un país desconegut, perquè al final el viatge als confins de la història de la humanitat no és gaire rellevant a l'hora de contextualitzar el missatge.

Com ja passava amb L'illa del doctor Moreau, Wells no s'entreté gaire a explicar-nos els fonaments científics de tot plegat, és més aviat fantasia que no pas ciència, però també és veritat que en aquella època tot era més ingenu i senzill. Recomano el llibre? Bé, com a clàssic d'aventures amb un punt de crítica social, sí, però com a relat de viatges temporals, com a mínim actualment trobo que deixa bastant a desitjar per la seva superficialitat en aquest sentit.

Cinema: Avengers - Endgame

Ja ha arribat el moment. Des de 2008 Marvel ha estat desplegant un pla sense precedents a la història del cinema que consistia a llançar un seguit (més d'una vintena, comptant des d'Iron Man, el 2008) de pel·lícules d'èxit sobre els personatges més emblemàtics de l'editorial de còmics estatunidenca, relacionar-les entre si tal com passa als còmics -és a dir, mantenint la identitat de cadascuna de les parts i tot i així fent que el tot sumés més que les parts, com diu el tòpic-, que això sortís bé i que pel camí es guanyessin un fotimer de calés i milions de persones arreu del món s'acostessin a un univers que abans era cosa de "frikis".

Després d'un any d'Avengers: Infinity War, i en el que inicialment es coneixia com a Avengers: Infinity War - Part 2, ens ha arribat la continuació d'aquella gran batalla, o més aviat la conseqüència, i el que, ja amb el seu nom, es perfilava com el final del camí del grup de superherois més poderós del món (amb permís de la Lliga de la Justícia, si em deixeu reivindicar i escombrar "cap a casa"), almenys en format cinematogràfic.

Avengers: Endgame, dirigida pels germans Anthony i Joe Russo, que ja s'havien encarregat de l'anterior film i de les entregues 2 i 3 de la saga Captain America, espanta una mica abans de començar: 181 minuts de durada, senyores i senyors. 3 hores i 1 minut.

I tot i així no se'm va fer gens llarga, cosa que diu molt sobre la seva qualitat com a producte d'entreteniment. Confesso, però, que vaig haver de sortir de la sala per anar a fer un riu, perquè ja no podia més, però sembla que vaig aprofitar el millor moment per fer-ho i em vaig perdre molt poquet. Segons aquest article (en anglès), vaig encertar un dels moments recomanats.

En fi, deixem les batalletes personals i parlem del film, una aventura espectacular, èpica -adjectiu que es fa servir molt a la babalà, però que en aquest cas no és tan exagerat-, en què els supervivents de l'eliminació del 50% de la vida provocada per en Thanos lluiten amb les conseqüències d'això tan bé com poden, de vegades amb solucions dràstiques que no serveixen de res.

Llavors, i assumint que si llegiu això ja sabeu de què va tot plegat -i, si no, avís d'SPOILERS-, l'única manera de fer tornar els desapareguts si les gemmes de l'infinit ja no hi són és... viatjar en el temps.

Aquesta idea esbojarrada -no tant com intercanviar-se e-mails amb un ós rentador, segur- neix a la ment de l'Scott Lang, l'Ant-Man, que tothom considerava un dels desapareguts, però que en realitat estava atrapat en un reialme quàntic precisament per la desaparició sobtada de la Hope, que l'havia de fer tornar d'un experiment i no ho va poder fer.

Després, convençuts en Bruce Banner i, sobretot, un reticent Tony Stark, que ha pogut formar una família amb la Pepper Potts i ja li va bé com han anat les coses, treballen plegats per fer-ho possible i posar en marxa el pla: visitaran llocs i moments en què saben que hi havia les gemmes i les recolliran per restaurar, amb el seu poder, allò que en Thanos va eliminar.

Això dona l'excusa per al que en el fons és una pel·lícula de viatges en el temps i en què ens divertirem, emocionarem o mossegarem les ungles veient com els personatges volen dur a terme la missió sense interferir gaire en escenes de la seva història que hem vist en films anteriors, sobretot sense interactuar amb ells mateixos, però no hi hauria pel·lícula si fos tan fàcil, de manera que es produiran complicacions de tota mena.

Endgame és una oportunitat, també, per veure desfilar pel seu llarg metratge -així, separat- un seguit de personatges que fa anys que ens acompanyen, alguns més que altres, alguns de més importants que altres, posar totes les peces al seu lloc o fer l'últim gir del cub de Rubik, i oferir un espectacle increïble, un regal -bé, es paga, però ja m'enteneu- als fans, que també riurem amb moments força humorístics i referències a la cultura pop i, com no podia ser d'una altra manera, una batalla final tan llarga com extraordinària, amb tothom aportant el seu gra de sorra, esforçant-se al màxim i deixant-s'hi la pell.

En algun cas de manera literal -pocs, pel que podria haver estat-, però què seria d'un film sobre una batalla èpica si no hi morís ningú? Això dona lloc a un final agredolç, tremendament emotiu, que tanca la pel·lícula amb unes escenes que ens reconforten, això sí, encara que alhora posen en marxa un encès debat sobre les conseqüències dels viatges en el temps, si s'han produït línies alternatives o no, o quantes unitats d'un mateix personatge hi ha, en realitat.

Perquè quan es toca aquest tema, tan explotat a la ficció, hom s'endinsa en un femer. Sempre hi haurà coses que no tenen explicació. Contradiccions, paradoxes, que les ments més simples no podem processar, però al final això no és el més important. El que és important és que els Avengers del cinema han tingut unes excel·lents 4 pel·lícules, i un final més que digne i a l'alçada del que es mereixien els seus fans, amb un gran equilibri entre l'aventura, el drama i l'humor.

Fins i tot tenint en compte les seves imperfeccions, en forma de coses discutibles com ara el poc ús que es fa de la Capitana Marvel, segurament perquè les seves poques intervencions són tan decisives que si s'hagués quedat a la Terra no hi hauria hagut pel·lícula.

Marvel Studios, amb el seu Marvel Cinematic Universe, ha popularitzat fins a uns límits espectaculars un producte que abans no era pas desconegut, ni de bon tros, però que pràcticament es limitava a la seva versió original, en paper, i per tant tenia un sostre alt però visible. Ara tothom sap qui són els Avengers, i segurament n'ha vist les pel·lícules, i li han agradat. Perquè aquesta n'és una altra: es poden fer films de superherois, relacionar-los entre si i que el públic no hi reaccioni amb la calidesa que s'esperava, i si no que l'hi diguin a DC, editorial que personalment m'agrada més, però que no ha sabut fer les coses com calia al cinema -i que consti que a mi m'agraden les seves pel·lícules-, cosa que s'ha agreujat en comparar-se amb la magnífica feina que ha fet la competència. 

Potser no n'acabem de ser conscients, però això de l'Univers Cinemàtic Marvel ha estat un projecte monumental que ha sortit rodó. No guanyarà Oscars, però és Història del cinema. Com a mínim ens deixa amb uns personatges que no oblidarem, i que d'una manera o d'una altra brillen en aquest film, independentment de si en surten vius o no. Per a nosaltres viuran sempre.

Sèries: 12 Monkeys

Recordo que una pel·lícula que de petit em va fascinar quan la vaig veure al Canal Plus, que els divendres estrenava films força recents, o en primícia respecte a les altres cadenes, que ho feien mesos més tard -i si no vaig errat això continua sent així-, va ser 12 Monkeys, aquella cinta de 1995 protagonitzada per en Bruce Willis, la Madeleine Stowe i en Brad Pitt sobre un viatge enrere en el temps (des del futur) per tal d'impedir una plaga que havia d'acabar amb la humanitat.

No era una pel·lícula més sobre viatges en el temps, subgènere de la ciència-ficció que certament s'ha explotat força, sinó que tenia una personalitat que destacava i un estil molt particular. En general penso que és recordada, vaja, i amb un bon record.

Per això, quan es va anunciar que se'n faria una sèrie de televisió, malgrat les meves reticències inicials a causa del fet que aquestes conversions de cinema a televisió no acostumen a sortir gaire bé, com es pot veure en casos de cancel·lació ràpida com ara Blade, The Exorcist, Limitless, Minority Report o Training Day, vaig decidir donar-li una oportunitat i el cert és que ha durat el que havia de durar, amb quatre temporades entre 2015 i 2018, i s'hi ha explicat allò que els seus creadors, en Terry Matalas i en Travis Fickett, volien que s'hi expliqués.

Entrant ja en matèria, el seu protagonista és en James Cole (Aaron Stanford), un carronyaire de l'any 2043 que és enviat a l'any 2015, el present real de quan es va estrenar la sèrie, per tal d'impedir que comenci una plaga que acabaria amb la humanitat a través d'un virus anomenat Kalavirus.

Ell ho fa a contracor, de fet obligat després que els del Projecte Splinter el capturin en atrapar-lo intentant robar-los menjar, i ho ha de fer ell perquè se l'esmenta en una gravació del passat -que demostra que hi ha d'anar- i perquè sobreviu a l'experiment d'enviar-lo allà amb la màquina del Projecte Splinter que ho permet i que fins ara ha matat totes les persones amb qui s'havia provat.

Allà al passat ha de contactar amb la Dra. Cassandra Railly (Amanda Schull), viròloga que el 2015 encara no sap res de tot això, però que en Cole haurà de convèncer perquè l'ajudi en la missió.

Una missió que també consisteix en eliminar el científic Leland Goines (Zeljko Ivanek, la cara més coneguda del repartiment inicial), que se suposa que és el responsable d'alliberar el virus.

La missió falla (no estaríem parlant d'una sèrie de 4 temporades i 47 episodis, altrament), però pel camí coneixen la seva filla Jennifer (Emily Hampshire), tancada en un psiquiàtric i el personatge revelació de la sèrie, amb una interpretació divertida d'un personatge esquizofrènic -després s'explica d'on ve realment aquesta bogeria i la importància del seu rol- sense arribar a resultar carregosa, cosa difícil.

Amb la informació a la qual té accés per una via a la qual accedeixen molt poques persones serà una aliada inestimable, i un encert de càsting un cop superada la sorpresa inicial de veure el canvi de gènere d'un personatge que a la pel·lícula era interpretat per en Brad Pitt.

La científica que lidera el Projecte Splinter, la que ha dissenyat el pla i la que remena les cireres, vaja, és la Dra. Katarina Jones (Barbara Sukowa), que és la inventora principal de la màquina del temps.

Al principi és un personatge que es veu més en un paper autoritari, esquerpa i estricta, però ella es va estovant i també nosaltres, juntament amb els altres personatges, l'acabem apreciant fins al punt que ens resulta agradable i tot. La seva motivació concreta, a banda de salvar la raça humana, és desfer la mort de la seva filla Hannah per culpa de la plaga.

Una cara coneguda i amb més presència que no pas la d'en Zeljko Ivanek és la d'en Kirk Acevedo (Oz, Kingdom, Arrow...), secundari recurrent que aquí tampoc fa un paper protagonista, però això no vol dir que no sigui important.

Ell és en José Ramse, amic d'infantesa d'en Cole i company al grup de carronyaires de 2043, un personatge complicat perquè les seves circumstàncies personals el porten a flirtejar amb l'enemic i fins i tot formar-ne part.

Aquest enemic és l'Exèrcit dels 12 Micos, que a la pel·lícula acaba sent una cosa diferent, però aquí és una organització real i molt potent que mou els fils per tal de crear una paradoxa anomenada Red Forest (Bosc Vermell), i es tracta d'una mena de secta que segueix els dictats d'un misteriós personatge anomenat The Witness (El Testimoni).

La sèrie 12 Monkeys pren com a base la pel·lícula d'en Terry Gilliam escrita per en David i la Janet Peoples, i tenia el recolzament dels guionistes mentre que el director no la veia amb bons ulls, però el cas és que explica una història diferent.

Hi ha noms que coincideixen, és clar -no tots, com per exemple la doctora Railly, que al film es deia Kathryn-, i la qüestió del virus, els viatges en el temps i el nom de l'Exèrcit dels 12 Micos, però tota la resta és diferent.

I ho és perquè ens presenta una trama molt més elaborada i complexa, però molt, cosa que per una banda és positiva però per l'altra, per a gent com jo, més curteta, fa que de vegades resulti complicada de seguir.

Perquè no és la típica història de viatges temporals en què capítol rere capítol els personatges han d'anar al passat i canviar alguna cosa o evitar que algú altre faci canvis, com ens podem trobar a Timeless i DC's Legends of Tomorrow, sinó que cada viatge és un intent de solucionar algun problema que complica la missió principal, i amb continus salts endarrere i endavant, i visitant diverses èpoques principalment d'un període de 100 anys -però també amb alguna excursió fora, per sota o per sobre d'això-, tot plegat amb paradoxes i debats sobre l'ou i la gallina -o almenys són els que provoquen en els espectadors les circumstàncies de la sèrie-, i el sempre inquietant concepte de la causalitat, perquè és molt més fàcil de seguir un relat de viatges temporals en què les accions generen noves línies temporals o provoquen efectes papallona reversibles que no pas un en què tot forma part d'un cercle.

Es pot canviar, el passat? Si la resposta és afirmativa, no deu ser que el canvi mateix formava part del que estava previst i en realitat no és cap canvi? Es pot destruir, el temps? Pot ser que algú no formi part de cap època?

Aquestes i moltes altres preguntes trobaran resposta, per més complicada que sigui d'entendre per a alguns babaus com jo, en una sèrie que a partir del material original evoluciona i esdevé un producte de qualitat per mèrits propis, i que fa que la gent normal pugui prémer el botó de pausa i debatre conceptes que només les ments científiques més privilegiades poden explicar amb solvència, i tot això sense perdre l'interès dels espectadors que no tenen aquest nivell. No és fàcil, aconseguir això.

Per tant, 12 Monkeys no és una sèrie per tenir posada de fons, ni molt menys, ni està pensada per riure amb els típics viatges a l'època de la Llei Seca, l'edat mitjana, els anys 60 dels hippies o el salvatge Oest. Té un to molt més fosc que no pas això, molta més transcendència argumental i, encara que no hi falten petits tocs d'humor protagonitzats sobretot per la Jennifer Goines, en general és un drama com n'hi ha pocs, i una proposta televisiva de força qualitat en tots els sentits.

Sèries: Timeless

M'agraden molt els viatges en el temps. Vaja, tal com els veig a la ficció. A la vida real no n'he fet mai. Es pot dir que és un dels temes estrella de la ciència-ficció, i dona molt de joc a l'hora d'explicar històries que tinguin aquesta tecnologia com a punt de partida.

També és veritat que quan comencem amb paradoxes el cap em comença a treure fum -és prou conegut, al meu entorn, que roço l'estupidesa- i em perdo, però acabo optant per gaudir de la història sense donar-hi gaires voltes. 

En aquest context, l'estrena el 3 d'octubre de 2016 de la sèrie Timeless, sense pretensions científiques, esdevenia ideal per a aquells que gaudeixen dels viatges en el temps des del punt de vista de l'entreteniment, més que no pas del filosòfic. Ni tan sols el conegut efecte papallona entra gaire en joc en aquesta sèrie, o si més no, ho fa amb resultats molt concrets i en absolut revolucionaris.

S'assembla a DC's Legends of Tomorrow, tot i que sense el component superheroic i deixant la fantasia només en la part dels mateixos viatges temporals. Timeless, creada per Shawn Ryan (The Shield) i Eric Kripke (Supernatural) té un altre tarannà i una altra premissa.

No excessivament original -que ho preguntin als responsables de l'espanyola El ministerio del tiempo, que van presentar una demanda i el cas encara belluga-, però força entretinguda.

Els protagonistes són reclutats per Mason Industries, companyia creadora de la tecnologia de viatges en el temps, sota la supervisió de la NSA (Agència de Seguretat Nacional) per tal d'evitar les activitats amb què l'enemic vol introduir canvis en la Història, normalment acabant amb la vida de personatges clau o salvant-ne d'altres i que no morin quan en teoria havien mort. 

Això dona l'excusa perquè, amb una estructura d'episodis autoconclusius —però sense deixar de banda la subtrama sobre el misteri de la creació de les màquines, les identitats d'alguns personatges i una organització malvada anomenda Rittenhouse—, els protagonistes (amb noms trets de la saga Bill & Ted, per cert) visitin diversos períodes històrics com ara la Guerra de Secessió (o Guerra Civil Americana), l'Alemanya nazi, diverses guerres dels segles XVIII i XIX, l'Oest o pràcticament totes les dècades del segle XX. Els típics, vaja, però donen molt de joc, funcionen i per això ens agraden.

Entrant en els personatges, tenim per exemple la Lucy Preston (Abigail Spencer, vista en alguns episodis de Mad Men), que abans de ser la líder de l'equip era professora d'Història. 

Abans he dit que Timeless no tenia l'element superheroic, però veient la capacitat d'identificar el moment històric de qualsevol data que té aquesta dona es podria dir que potser sí, que és una superheroïna. Després de la primera missió veu que la seva mare ja no s'està morint, però en canvi la seva germana no ha existit mai. És de les poques coses de la sèrie que ens recorden l'esmentat efecte papallona.

En Rufus Carlin (Malcolm Barrett) és programador informàtic i el pilot de la nau Lifeboat que fan servir els protagonistes. És més aviat poruc i sempre fa cara d'amoïnat, però poc a poc va agafant seguretat i es pot comptar amb ell. 

Tanmateix, amaga un secret, i és que alhora que col·labora amb els altres dos membres del grup també els espia, encara que a contracor. Durant els viatges en el temps ha de fer front a diverses situacions d'allò més racistes, i és que la societat en general és racista, però abans ho era encara més.

El tercer membre del trio és en Wyatt Logan (Matt Lanter), un militar al qual van assassinar la dona fa uns anys i que sempre ha desitjat poder viatjar al passat per tal d'evitar-ho, cosa que com és natural té prohibida per les alteracions imprevistes que podria tenir.

Malgrat aquest trauma, pel qual se sent responsable perquè la va deixar sola després d'una discussió, trobo que és un personatge que més enllà de la tristesa subjacent està força bé i no ha perdut la xaveta. Fins i tot se sent atret per la Lucy, un sentiment correspost però no expressat que dona lloc a la tensió romàntica de la sèrie.

No és protagonista, però com si ho fos, en Garcia Flynn (el croat Goran Višnjić, vist a ER i a Extant), un home misteriós de l'Europa de l'Est -que suposadament té accent d'allà, tal com remarquen diverses vegades els personatges, però per a la meva limitada oïda no se li nota gens malgrat que se'n va anar cap als Estats Units de força gran- i que és l'enemic que deia més amunt. 

Vol reescriure la Història perquè la seva dona i la seva filla van ser assassinades després que ell descobrís unes irregularitats entre la NSA i Mason Industries, i s'ho va prendre pitjor que en Wyatt, de manera que farà el que calgui per recuperar la seva família, començant per robar l'altra màquina del temps que hi ha, la Mothership. Només per això ja és un d'aquells enemics que no cauen malament, però l'afinitat amb els protagonistes, si bé no serà mai completa, creixerà de manera gradual.

El rerefons dels personatges és prou interessant, i també en coneixem de secundaris com la mare de la Lucy, la Carol Preston (Susanna Thompson, vist a Arrow), la també programadora de Mason, la Jiya (Claudia Doumit) o l'Emma Whitmore (Annie Wersching, vista a 24 i, com en Goran Višnjić, a Extant), atrapada al segle XIX durant una dècada. 

Timeless, a banda d'ensenyar-nos bocins d'Història de manera amena -o recordar-nos-els si ja els coneixíem- i oferir-nos trepidants aventures i moments tant dramàtics com humorístics (quan els personatges s'atribueixen noms d'altres personatges de ficció en interactuar amb gent de passat ens arrenquen sempre un somriure), va desvelant el misteri de Rittenhouse i la seva relació tant amb els personatges com amb el mateix projecte dels viatges temporals, i per tot plegat trobo que és una sèrie força recomanable. Sense considerar, però, que serà una de les grans recordades d'aquesta dècada. De fet, estic segur que no serà així.

En part, també, perquè ha estat cancel·lada dues vegades: després de la primera temporada, tot i que es va rescatar uns dies després, i altre cop en acabar la nova tongada d'episodis. Com que la segona temporada acaba amb un potent cliffhanger espero que les negociacions per fer-ne un especial final de 2 hores que ho tanqui tot plegat -com s'ha fet amb Sense8, en aquest cas de Netflix i no de la NBC- arribin a port.

 

Lectures: La fi de l'eternitat

Últimament no estic llegint gaire, ni còmics, ni encara menys llibres. Per manca de temps, però també perquè estic dedicant el poc temps que tinc principalment als videojocs. És per això, també, que les entrades d'aquest blog s'han espaiat una mica, segons el moment, però és quelcom que vull solucionar, així com faré tot el que pugui per acabar llegint 12 llibres en els 12 mesos que haurà durat l'any. 

De moment, però, la cosa ha començat malament: he acabat el primer a finals de maig, i encara gràcies que he fet una embranzida final forta, i és que si he volgut rellegir aquest llibre després de no sé quants anys és perquè me n'havia quedat un regust molt bo, i ara he pogut recordar per què.

La fi de l'eternitat (en poso la portada de la primera edició en anglès, de 1955, perquè de la catalana que tinc jo no n'he trobat cap imatge d'una mínima qualitat), d'Isaac Asimov, s'ha beneficiat dels anys que han passat des de la primera lectura, perquè amb l'edat que tinc ara gaudeixo dels llibres encara més, amb un nou punt de vista, i la meva cèlebre mala memòria per als arguments em permet fer-ho i divertir-me com el primer dia, sense esperar les sorpreses o els girs argumentals.

Això ja em va passar amb la trilogia de La Fundació, que no vaig ressenyar, però del llibre que protagonitza aquesta entrada tenia ganes de parlar-ne. I és que em fascinen les històries de viatges en el temps, i aquesta té un punt d'originalitat que la fa especial.

  

El protagonista de la novel·la, Andrew Harlan, és un Tècnic que treballa a l'Eternitat, un "lloc" des d'on es duen a terme Canvis de Realitat per tal de protegir la raça humana de la seva estupidesa. És un home solitari, marginat perquè la seva tasca consisteix a implementar aquests canvis que podrien acabar afectant qualsevol persona, encara que les ordres vinguin de dalt i ell no en sigui èticament responsable, i ben aviat sabem, perquè la narració fa algun flashforward, que s'acaba rebel·lant contra aquest sistema de viatges en el temps. 

No sé per què, però últimament, amb lectures com 1984 o Un món feliç, em trobo protagonistes de característiques similars que també s'acaben enfrontant tots sols a un règim amb què no estan d'acord, però del qual inicialment formaven part amb una lleialtat tan gran com la de qualsevol dels seus iguals. 

La fi de l'eternitat s'acosta força ràpid al punt d'inflexió que hauria de conduir ràpidament a un clímax, sense voler entrar en detalls, però Asimov aconsegueix fer que la segona meitat del llibre sigui tremendament interessant en un tram final llarg però emocionant i amb girs argumentals que potser algun cop veiem venir, però no per això són menyspreables.

Com passa als dos llibres que he esmentat, i suposo que és producte del masclisme que encara impera, una dona és la desencadenant de la "crisi", però de tota manera el que és fascinant d'aquesta novel·la clàssica de la ciència-ficció és com l'autor, tot i tenir formació científica entre moltes altres, ens explica les diverses accions del protagonista sense comprometre's amb conceptes tecnològics que haurien pogut quedar obsolets poques dècades després de la publicació original de la història, ni amb descripcions detallades de societats futures -si algú busca això s'endurà una decepció-, i alhora fent interessants aquests moviments gegantins a segles de tan endavant que ens marejaríem si hi penséssim seriosament i ens intentéssim imaginar com serà llavors la societat humana.

Al final tot això de l'Eternitat, els viatges temporals, els Canvis de Realitat i fins i tot el tema de les paradoxes associades a aquesta mena d'històries, que sempre sorgeixen i ens podrien fer estar hores discutint els nostres punts de vista mentre ens surt fum del cap, comparteix importància, en forma de context argumental, amb les reflexions que els personatges fan sobre el destí de la humanitat, l'amor, el determinisme, el lliure albir, el desenvolupament tecnològic...

És per això que deia al principi que La fi de l'eternitat és una novel·la sobre viatges en el temps amb un punt original, diferent. Per cert, va tenir dues adaptacions cinematogràfiques: una d'hongaresa de 1976 i una de soviètica el 1987. I des de fa una dècada hi ha el projecte de convertir-la en una pel·licula de Hollywood. Ja veurem si s'acaba fent i si és tan interessant com el llibre.

   

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (tercera temporada)

Del que es coneix com a Arrowverse, que són les sèries Arrow, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, ha quedat més o menys clar que la més popular és la d'en Barry Allen, seguida per la també aplaudida de la cosina d'en Superman, i a més distància la de l'Arquer Maragda, que té un estil diferent i no per a tots els gustos, i que sospito que agrada força si s'és fan del personatge -molt diferent als còmics, per altra banda-, com és el meu cas, però no tant si no s'hi combrega.

Però la quarta sèrie no té correspondència amb cap còmic, i la protagonitzen literalment personatges secundaris i terciaris que ja no tenien lloc a les sèries originals. Descartats i repescats, vaja. Ja havia explicat a l'entrada sobre la segona temporada que el que tenia pinta de carn de cancel·lació s'havia salvat i havia ofert una sòlida nova entrega, i ara he d'explicar que la cosa continua igual de bé.

Perquè, com qualsevol sèrie que tingui la intenció de sobreviure a les inclements decisions dels directius televisius, DC's Legends of Tomorrow presenta novetats a cada temporada, tant argumentals com de repartiment, sense perdre la seva essència i un objectiu general que dona sentit a tot plegat.

En aquesta tercera temporada el grup ha estat desmantellat i qui s'encarrega de vetllar pel Temps és la nova Oficina del Temps, creada pel seu exlíder, en Rip Hunter, amb l'objectiu de reparar els anacronismes provocats pels viatges en el temps de la colla protagonista i la seva manera de fer maldestra.

Com que són una mica desastre -cal admetre-ho- els Legends estan apartats d'aquestes missions, però poc a poc demostren que poden ser útils i, de vegades en solitari i de vegades en col·laboració amb l'esmentada oficina, a cada episodi viatgen a una època diferent per tal de reparar aquests anacronismes, cosa que, com és habitual, serveix d'excusa per a mostrar-nos els personatges en diversos escenaris de la Història, amb l'inevitable punt còmic.

Tanmateix, aquesta estructura autoconclusiva està acompanyada per una subtrama que és el fil de tota la temporada, i es tracta de la imminent amenaça del dimoni Mallus, empresonat fa temps, que s'aprofita de les disrupcions temporals per anar-se alliberant poc a poc.

Aquest element màgic i sobrenatural permet recuperar el personatge d'en John Constantine (Matt Ryan), l'exorcista-bruixot expert en dimonis que va tenir sèrie pròpia i va ser cancel·lada, però que després d'haver sortit en alguns episodis d'Arrow fa una estada llarga però esporàdica a DC's Legends of Tomorrow, i atesa la naturalesa de l'enemic hi encaixa força bé.

També hi encaixa, però és cert que sempre troben la manera de justificar-nos la seva potser ja pesada presència, en Damien Darhk, que és partidari de posar-los pals a les rodes i provocar més anacronismes per tal de despertar el dimoni.

En el capítol de les novetats del repartiment, però aquest cop protagonista, tenim la Zari Tomaz (Tala Ashe), una musulmana de la Seattle de 2042 -on estan prohibides tant la religió com els metahumans-, hacktivista i amant dels videojocs, que vol venjar la mort del seu germà a mans de la dictatorial A.R.G.U.S. del futur, i que posseeix un dels tòtems que han de servir per a enfrontar-se a en Mallus. Als còmics, per cert, té una identitat molt diferent com a la deessa egípcia Isis.

És un personatge que entra al grup a contracor, i que m'agrada molt -no sé si fins i tot més que la Sara- pel seu caràcter més aviat esquerp, escèptic i menys còmic que el dels altres personatges, però que a poc a poc s'obre i esdevé un membre més dels Legends. I ja he dit que li agraden els videojocs?

La tercera temporada de la sèrie també ens presenta el personatge de l'Ava Sharpe, la directora de l'Oficina del Temps, que al principi col·labora sense gaires ganes amb el grup, però que després, sobretot gràcies a la seva relació personal amb la Sara, esdevé una valuosa aliada.

La trama d'aquesta tongada de 18 episodis, de caire sobrenatural, com ja he dit més amunt, dona protagonisme als tòtems i a la màgia, perquè tenen una relació directa amb en Mallus, i és per això que el personatge de l'Amaya adquireix importància.

I, és clar, la seva relació amb en Nate, que agafa un to més melodramàtic per un seguit de circumstàncies que no revelaré, com tampoc no estic revelant detalls gaire importants de les altres coses.

Com a personatge ella no m'agrada gaire, ni el seu rerefons ni la interpretació, però m'agrada la seva història d'amor amb en Nate, i crec que a la tercera temporada és quan es justifica el seu personatge i fa allò pel que l'havien introduït al repartiment.

No podia faltar, és clar, el crossover amb les altres tres sèries, una altra festa del fanservice que, aquest cop uneix els personatges de les quatre produccions per fer front als seus dobles, provinents de Terra-X, on els nazis van guanyar la II Guerra Mundial.

És una interrupció de la trama que dona un descans i fa gaudir els fans de tot aquest univers, però no té més conseqüències en una temporada prou sòlida, amb noves incorporacions i algunes baixes, i que presenta prou novetats com per assegurar-ne, de moment, l'èxit i la supervivència. Ja l'han renovat per a una quarta temporada.