Últimament no estic llegint gaire, ni còmics, ni encara menys llibres. Per manca de temps, però també perquè estic dedicant el poc temps que tinc principalment als videojocs. És per això, també, que les entrades d'aquest blog s'han espaiat una mica, segons el moment, però és quelcom que vull solucionar, així com faré tot el que pugui per acabar llegint 12 llibres en els 12 mesos que haurà durat l'any.
De moment, però, la cosa ha començat malament: he acabat el primer a finals de maig, i encara gràcies que he fet una embranzida final forta, i és que si he volgut rellegir aquest llibre després de no sé quants anys és perquè me n'havia quedat un regust molt bo, i ara he pogut recordar per què.
La fi de l'eternitat (en poso la portada de la primera edició en anglès, de 1955, perquè de la catalana que tinc jo no n'he trobat cap imatge d'una mínima qualitat), d'Isaac Asimov, s'ha beneficiat dels anys que han passat des de la primera lectura, perquè amb l'edat que tinc ara gaudeixo dels llibres encara més, amb un nou punt de vista, i la meva cèlebre mala memòria per als arguments em permet fer-ho i divertir-me com el primer dia, sense esperar les sorpreses o els girs argumentals.
Això ja em va passar amb la trilogia de La Fundació, que no vaig ressenyar, però del llibre que protagonitza aquesta entrada tenia ganes de parlar-ne. I és que em fascinen les històries de viatges en el temps, i aquesta té un punt d'originalitat que la fa especial.
El protagonista de la novel·la, Andrew Harlan, és un Tècnic que treballa a l'Eternitat, un "lloc" des d'on es duen a terme Canvis de Realitat per tal de protegir la raça humana de la seva estupidesa. És un home solitari, marginat perquè la seva tasca consisteix a implementar aquests canvis que podrien acabar afectant qualsevol persona, encara que les ordres vinguin de dalt i ell no en sigui èticament responsable, i ben aviat sabem, perquè la narració fa algun flashforward, que s'acaba rebel·lant contra aquest sistema de viatges en el temps.
No sé per què, però últimament, amb lectures com 1984 o Un món feliç, em trobo protagonistes de característiques similars que també s'acaben enfrontant tots sols a un règim amb què no estan d'acord, però del qual inicialment formaven part amb una lleialtat tan gran com la de qualsevol dels seus iguals.
La fi de l'eternitat s'acosta força ràpid al punt d'inflexió que hauria de conduir ràpidament a un clímax, sense voler entrar en detalls, però Asimov aconsegueix fer que la segona meitat del llibre sigui tremendament interessant en un tram final llarg però emocionant i amb girs argumentals que potser algun cop veiem venir, però no per això són menyspreables.
Com passa als dos llibres que he esmentat, i suposo que és producte del masclisme que encara impera, una dona és la desencadenant de la "crisi", però de tota manera el que és fascinant d'aquesta novel·la clàssica de la ciència-ficció és com l'autor, tot i tenir formació científica entre moltes altres, ens explica les diverses accions del protagonista sense comprometre's amb conceptes tecnològics que haurien pogut quedar obsolets poques dècades després de la publicació original de la història, ni amb descripcions detallades de societats futures -si algú busca això s'endurà una decepció-, i alhora fent interessants aquests moviments gegantins a segles de tan endavant que ens marejaríem si hi penséssim seriosament i ens intentéssim imaginar com serà llavors la societat humana.
Al final tot això de l'Eternitat, els viatges temporals, els Canvis de Realitat i fins i tot el tema de les paradoxes associades a aquesta mena d'històries, que sempre sorgeixen i ens podrien fer estar hores discutint els nostres punts de vista mentre ens surt fum del cap, comparteix importància, en forma de context argumental, amb les reflexions que els personatges fan sobre el destí de la humanitat, l'amor, el determinisme, el lliure albir, el desenvolupament tecnològic...
És per això que deia al principi que La fi de l'eternitat és una novel·la sobre viatges en el temps amb un punt original, diferent. Per cert, va tenir dues adaptacions cinematogràfiques: una d'hongaresa de 1976 i una de soviètica el 1987. I des de fa una dècada hi ha el projecte de convertir-la en una pel·licula de Hollywood. Ja veurem si s'acaba fent i si és tan interessant com el llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada