Sèries: DC's Legends of Tomorrow

El que ja fa temps que es coneix com a Arrowverse ja ha incorporat, de fet, la seva quarta sèrie amb Supergirl, però abans que això passés, i d'una manera molt més evident, va arribar la tercera, i és que els seus personatges principals procedien, gairebé exclusivament, d'Arrow i The Flash. 

DC's Legends of Tomorrow fa una proposta que als còmics s'ha vist sovint, i és encertat que en un univers televisiu de ficció basat en còmics també es faci, però no em consta cap precedent en aquest sentit: agafa personatges secundaris de les esmentades Arrow i The Flash i els dóna una sèrie, com a equip, en què encaixen i poden desplegar el carisma que com a personatges de menor importància a les sèries que els van veure néixer no podien mostrar amb tants minuts de metratge i tant de protagonisme.

Els recluta en Rip Hunter (Arthur Davill), un viatger del temps que s'ha rebel·lat contra els seus amos i col·legues per tal de canviar una Història en què la seva dona i el seu fill moren assassinats en un any 2166 apocalíptic a mans del dictador immortal Vandal Savage. 

Un personatge interpretat per en Casper Crump, és un personatge que, de fet, ja havia donat problemes a Arrow i The Flash en un magnífic crossover, però que aquí és el principal enemic de la sèrie i el motiu pel qual els personatges viatgen en el temps.

Com deia més amunt, en Rip Hunter recluta els protagonistes, casualment secundaris de les altres sèries o directament personatges desapareguts però convenientment recuperats. Una selecció forçada on hi ha, per exemple, la Sara Lance (Caity Lotz), la germana de la Laurel, que ja havia sortit a Arrow com a Black Canary però que, després de cedir aquella identitat a la seva germana, aquí fa de White Canary i busca el seu lloc al món. 

Un altre conegut d'Arrow és en Ray Palmer (Brandon Routh), l'Atom, que també tenia potencial però el seu paper va quedar molt reduït a la sèrie en què va debutar. A DC's Legends of Tomorrow, però, fa un paper una mica babau i és l'ase dels cops, en contraposició amb el galant que vèiem a Arrow.

El professor Martin Stein (Victor Garber) i en Jefferson Jackson (Franz Drameh), que junts donen vida al superheroi conegut com a Firestorm, s'havien estrenat a The Flash, i aquí continuen la seva entranyable dinàmica d'estira i arronsa generacional.

Dolents a The Flash, representa que en Rip Hunter tria per a l'equip també en Leonard Snart o Captain Cold (Wentworth Miller) i en Mick Rory o Heat Wave (Dominic Purcell), uns brivalls simpàtics que aquí mostren la seva faceta més humana, tot i que a contracor.

No se li va escapar a ningú que aquests dos actors eren la parella protagonista de Prison Break, i aquí hi fan més d'una referència, fins i tot una de directa: hi ha un moment que l'Snart diu "this isn't my first prison break" ("No és la meva primera fuga de la presó"). Discret? No, però m'encanta. 

L'equip queda complet amb la parella formada per en Carter Hall o Hawkman (Falk Hentschel) i la Kendra Saunders o Hawkgirl, també de The Flash però vells coneguts de l'Univers DC, destinats a estar junts però a també a morir i reencarnar-se una vegada rere l'altra per culpa d'en Vandal Savage.

Són els únics que el poden matar definitivament, però no és gens fàcil, i la seva motivació per a formar part d'un equip que té com a missió acabar amb ell no podria ser més alta.

El cas és que tots plegats viatjaran a bord de la Waverider per diversos moments de la Història per tal d'intentar acabar amb els plans d'en Vandal Savage i canviar el curs dels esdeveniments. Com ens han explicat en un fotimer de relats de ciència-ficció dedicats als viatges en el temps, tot això provoca una sèrie de paradoxes, a més que els fets sempre troben la manera d'acabar passant.

Per tant, DC's Legends of Tomorrow és una sèrie farcida de moments en què les explicacions teòriques ens faran rodar el cap, però també n'hi ha d'humor, de drama i d'acció pura. Això no és Daredevil, i podríem considerar-la de "sèrie B" dins les adaptacions televisives dels còmics de superherois, però tot i els moments poca-soltes i el to lleuger en general, és un producte entretingut que dóna vida de manera intel·ligent a secundaris que pràcticament havien desaparegut i que ens ofereix les sempre interessants visites a èpoques pretèrites i futures, que provoquen més d'un moment divertit dins una obra en principi dramàtica. 

Lectures: Earth 2 - The Tower of Fate

Ha passat més d'un any des que vaig fer la ressenya del primer recopilatori d'Earth 2, i això és així en part perquè he trigat molt a comprar-me el segon (esperava trobar-lo d'oferta), però també perquè he acumulat tantes entrades que les he programat de manera que aquesta, com moltes altres, es publica aproximadament un mes i mig després d'haver-la escrit.

En qualsevol cas ja és aquí la meva opinió d'aquest Earth 2: The Tower of Fate, que reuneix els números 7 a 12 de la col·lecció (de febrer a juliol de 2013) a més del 0, de novembre de 2012, tots ells amb guió de James Robinson i dibuix o bé de Nicola Scott o bé de Yildiray Cinar (i Tomas Giorello al 0).

Si Earth 2: The Gathering era una impressionant introducció i posada en escena en què es revelaven les noves i rejovenides encarnacions dels superherois que coneixíem de la JSA, però en versió The New 52, The Tower of Fate... continua en la mateixa línia, perquè està bàsicament dedicat a la presentació d'un altre dels personatges clàssics de la formació, en aquest cas amb identitat civil completament nova.

Es tracta del Dr. Fate, un clàssic de la JSA que evidentment també havia d'aparèixer en aquesta etapa de The New 52, però aquí, com deia, té una nova identitat, que és la d'en Khalid Ben-Hassin, un doctor en arqueologia que, pel que ens expliquen, ja havia assumit l'uniforme fa un temps, però el cost que això havia tingut per a la seva salut mental va fer que ho deixés córrer.

Entre els superherois confesso que els que menys m'agraden són els que fan servir la màgia. N'hi ha molts, amb les seves respectives col·leccions i un microunivers de relacions comunes que sovint s'esmenta en els còmics de personatges més convencionals, que davant la presència d'enemics amb aquesta mena de poders es queden una mica sense saber com reaccionar, però per més que estigui acostumat a veure'ls de tant en tant... no m'acaben de fer el pes. Qüestió de gustos. Tanmateix entenc l'aparició del Dr. Fate i la seva presentació és prou entretinguda, a més de ser un nou origen, cosa que pot ser molt útil per als nous lectors i que no fa gens de nosa quan tampoc no coneixies ni estimaves gaire el personatge original. 

No és que el guionista deixi completament de banda els ja coneguts Flash, Green Lantern i Hawkgirl per tal de centrar-se només en el Dr. Fate, perquè per exemple l'Alan Scott alterna les seves connexions esporàdiques amb el tema principal del llibre i la investigació dels fets relacionats amb l'atemptat en què va morir el seu xicot, tasca en què l'ajuda una Hawkgirl que al seu torn esdevé el canal a través del qual coneixem el nou personatge, i en Flash continua creixent com a personatge, tot inspirant en Khalid, mentre s'enfronta amb dificultats a l'enemic principal del volum, en Wotan, i als perills que conté la torre on l'obliguen a entrar per tal de trobar el casc del Dr. Fate.

Però sí que tot plegat representa una mena de pausa del que ens estaven explicant fins ara, perquè encara no tenim una nova JSA completament reunida. I a més ens obren noves línies argumentals en revelar, per exemple, que l'Steppenwolf, el líder de la invasió terrestre que Apokolips va intentar fa uns anys (i que va ser sufocada gràcies al sacrifici d'en Superman, la Wonder Woman i en Batman), continua a la Terra. O la rivalitat entre el comandant Khan, responsable del departament d'éssers amb poders de l'exèrcit mundial, i el malvat Terry Sloan, l'home més intel·ligent del planeta, rivalitat que fa l'efecte que acabarà molt malament.

Així, The Tower of Fate continua desenvolupant els personatges, n'introdueix de nous (o més aviat ens presenta les seves versions de The New 52) i ens mostra com van aprenent a dominar els seus poders i a enfrontar-se a les amenaces que només poden eliminar tot combinant unes habilitats que els converteixen en les noves meravelles de la Terra, però que no els han garantit encara l'aprovació unànime de les autoritats i la ciutadania. La introducció de la col·lecció, doncs, s'allarga, però s'anuncia clímax de cara al tercer recopilatori, que espero tenir i llegir aviat.

Lectures: Atomcat

Malgrat que d'un temps ençà he començat a comprar i llegir manga en japonès, hi ha coses que, per la seva antiguitat, no es troben fàcilment i no em queda altre remei que adquirir-les en d'altres idiomes. El cas és que el manga que ressenyo avui és el primer que he llegit en anglès, que d'altra banda és una de les maneres més barates d'aquirir còmic japonès gràcies a The Book Depository.

Atomcat m'interessava per diversos motius: per una banda era una paròdia-homenatge d'Astroboy dibuixada pel propi Osamu Tezuka, i per l'altra es va publicar als Estats Units gràcies una iniciativa de micromecenatge duta a terme per l'editorial Digital Manga Publishing a través de la plataforma Kickstarter, i volia saber com eren les seves edicions començant per un volum únic i baratet abans d'embarcar-me en despeses més grans per d'altres obres del Déu del Manga que s'han publicat de la mateixa manera i que precisament perquè van tenir més èxit del que s'esperava han permès la publicació d'altres obres com la que ens ocupa.

Ja que hi som començo amb les impressions sobre l'edició, que trobo correcta però res de l'altre món. Té un aire amateur però alhora benintencionat, amb paper reciclat (en altres paraules, és el mateix que el dels llibres de butxaca), una traducció gosaria dir que bona —tot i que l'anglès no és la meva llengua materna ni en tinc cap títol— i el seu punt més feble és el material de les cobertes: sembla que les hagin folrat i que no hagi quedat net del tot, amb picades pertot arreu.

Atomcat es va serialitzar al Japó entre 1986 i 1987, dos anys abans de la mort de l'autor, i els 7 capítols que la formen es van recopilar en aquest volum únic que es pot adquirir en anglès des d'abril de 2013 i, com sol passar, fins que s'acabin les existències. 

Com deia abans és una paròdia-homenatge, perquè no acaba de fúmer-se del tot d'Astroboy, i alhora fa venir ganes de rellegir l'obra més comercial d'Osamu Tezuka, que precisament va acabar odiant-la per aquest motiu però que, com veiem, al final de la seva vida va decidir homenatjar amb aquest shônen o manga per a nens que, sorprenentment, és d'allò més entretingut.

La premissa no podria semblar més ximple, però al final resulta que està bé i tot: el protagonista de la història és en Tsugio, un nen poruc, fracassat i amb ulleres que llegeix còmics d'Astroboy i viu amb els seus pares, un inventor de pa sucat amb oli que era fan del personatge quan era petit (l'autor ens va indicant contínuament que les aventures del seu personatge més conegut són, a la publicació d'Atomcat, antigues) i una mestressa de casa de constitució enorme i caràcter temible.

Un dia en Tsugio, que pateix l'assetjament —prou moderat com per tenir cabuda en un manga adreçat al públic infantil-juvenil— d'un company de classe hiperdesenvolupat que es coneix amb el nom de Gaddafi, troba un cadell de gat abandonat i moribund i se l'endú a casa. Resulta que s'assembla força a l'Astroboy i decideix posar-li Atom (recordem que en japonès Astroboy és Tetsuwan Atom), i després d'un accident de bicicleta provocat per uns extraterrestres aquests el ressusciten tot agafant com a referència els records d'en Tsugio, que són plens d'històries de l'Astroboy, de manera que us podeu imaginar el resultat final de la "reparació": l'Atom acaba tornant a la vida com a gat robot amb la capacitat de parlar i raonar i poders com els del personatge dels còmics preferits d'en Tsugio.

En Tsugio al·lucina amb el canvi, però decideix mantenir-lo en secret per tal de no cridar l'atenció, si bé fa un bon ús dels nous poders del seu gat durant les aventures en què s'embarca, sovint sense voler, i on trobem altres personatges carismàtics com ara la gata Munch. Històries que acostumen a començar amb recordatoris (una mena d'escenes redibuixades) de situacions del còmic original que els donen l'excusa, i on veurem en Tsugio i l'Atom lluitar contra gats malvats, buscar tresors, defensar-se de la maledicció d'unes mòmies o apagar focs forestals, entre altres coses.

Són aventures senzilles i de to infantil, però també en podem gaudir els adults que ja fa temps que preferim el Tezuka més seriós, el del seinen, i us en dono fe perquè a mi aquest manga m'ha agradat força. Es podria pensar que l'autor, cansat de l'Astroboy, crearia un còmic molt més mediocre que no pas el que tenim amb Atomcat, gens indigne del producte original. Gairebé diria que Atomcat és una petita joia, perquè seria fàcil passar-la per alt i perdre's un bon entreteniment per a tots els públics.

Però a més el mestre Tezuka aprofita, com sempre, per a tocar temes constants en la seva obra, com ara el respecte pels animals o la preservació de la natura. I no crec que vegi fantasmes on no n'hi ha si considero que, de manera intencionada, fa un petit homenatge a Doraemon en emprar com a ingredients un nen amb ulleres que no fa res ben fet, un gat robot que li treu les castanyes del foc mentre intenta animar-lo a valer-se per si mateix i un abusador amb qui el nen protagonista tem trobar-se.