Sèries: Supergirl (sisena temporada)

Reconec que arriba un moment que aquestes ressenyes temporada a temporada d'algunes sèries, sobretot les de superherois i superheroïnes, les faig mig obligat per mi mateix. Per continuar la cadència. Passa quan ja duen uns quants anys i, especialment, quan ja no m'agraden gaire.

I lamento que sigui el cas de la sèrie que avui ens ocupa, perquè al principi m'agradava força, però no deixaré de fer-ho justament a l'última de les seves temporades, ara que se sap que no continuarà, així que som-hi.

Supergirl naixia com la tercera de les sèries de l'Univers DC televisiu, l'anomenat Arrowverse, l'any 2015, i tenia en la seva protagonista una entranyable i càndida superheroïna que podia estirar el fil tota sola. Amb el pas del temps, però, és natural que se li hagin anat unint aliats. I ja està bé així. El problema, però -si més no per a mi-, és que al final la cosa s'ha acabat assemblant més aviat a una Lliga de la Justícia  de segona divisió -ho havia semblat inicialment el grup de Legends of Tomorrow, però al final va acabar sent una altra cosa, i molt més ben trobada-, i ho reflecteix el pòster de la seva sisena temporada.

Una temporada que s'ha dividit en dues parts que més o menys coincideixen amb la brutal aturada de tres mesos que hi va haver a l'estiu, havent començat al març i finalitzat al novembre: a la primera, la colla se les empescava per rescatar la Kara del seu captiveri a la temible Zona Fantasma, element de la mitologia d'en Superman que fins i tot jo, que no hi entenc gens, coneixia de nom.

L'hi havia enviat el pesat d'en Lex Luthor, que he de dir que tal com està escrit i interpretat (per en John Cryer) en aquesta sèrie trobo que és un dels enemics més ben aconseguits de l'Arrowverse. 

En tot cas, el grup fa mans i mànigues per treure-la d'allà, d'on no pot sortir sola, i això també fa que arribin a la Terra alguns d'aquests espectres, que desfermen el caos sobretot entre els protagonistes, als quals afecta de maneres diferents. No és una trama especialment interessant, per al meu gust, però sí que m'havia agradat més que no pas el que vindria a continuació.

Resulta que a la Zona Fantasma també hi estava atrapada la Nyxly (Peta Sergeant), un ésser de la cinquena dimensió, com en Mxyzptlk, que vol reunir unes pedres màgiques que li donaran un poder il·limitat amb què pretén venjar-se del seu pare, que és qui l'havia enviat a la Zona Fantasma.

Una venjança que afecta a la Terra i al grup de superherois i ajudants protagonistes, atès que les pedres es troben en uns objectes concrets i la trama esdevé una cursa contra rellotge per evitar que la Nyxly es faci amb aital poder, ja que es tracta d'un personatge gens de fiar. 

Se sap que la màgia és un dels elements contra els quals els kryptonians són febles o vulnerables, i en aquesta temporada, donada la premissa, se'n veu molta. Per acabar-ho d'adobar, resulta que la Lena Luthor és una bruixa i ho descobreix ara, de manera que us podeu imaginar l'empatx que he tingut d'un tema que ja de per si no m'atrau gaire quan apareix als còmics de superherois o, en el seu defecte, a les seves adaptacions audiovisuals. 

Però bé, malgrat que se m'ha fet una mica llarga, al final la història acaba amb una lluita èpica entre els defensors del nostre planeta i l'aliança Nyxly-Lex Luthor, i pel camí es van acabar de definir les relacions entre els personatges i es produeix algun canvi vital en alguns d'ells, com ara l'adopció d'una identitat superheroica o la d'una criatura, i tot plegat acaba amb una finale que ens deixa amb un somriure i una protagonista que, després de patir durant anys amb les grans dificultats que ha tingut per conciliar la vida privada i la pública (com a superheroïna), troba finalment el camí.

Em sap greu que aquesta temporada hagi estat la que menys m'ha agradat, no puc dir que per al meu gust Supergirl hagi marxat amb un cant del cigne, precisament, però intentaré recordar-la pels bons moments i per uns personatges entranyables que no sempre han estat acompanyats per uns bons guions ni uns efectes especials gaire reeixits. La tornarem a veure, la Kara, com a convidada a les altres sèries? El temps ho dirà.

 

Sèries: Supergirl (cinquena temporada)

Continuem amb el repàs de les sèries televisives de l'Univers DC, i concretament de l'anomenat Arrowverse, amb la cinquena tongada d'episodis de la Cosiníssima, després d'una sòlida quarta temporada que reflexionava, a la seva manera i adaptant-se al material amb què treballa, sobre racisme.

Ara, i com ha passat amb les altres sèries d'aquest microunivers televisiu, toca parlar d'una temporada marcada, és clar, per la Crisis on Infinite Earths, tot i que amb una divisió no tan marcada en forma d'abans i després del crossover com sí que passa amb la sisena de The Flash.

La cinquena temporada de Supergirl comença amb un canvi notable en l'aspecte de la protagonista, que abandona la clàssica i políticament incorrecta faldilla i ara duu un uniforme aparentment d'una peça i les cames totalment cobertes per pantalons i no només les botes altes. També aprofita per deixar-se serrell.

En fi, deixem la secció del cor i entrem ja en matèria, tot i que repassava la seva imatge perquè penso que els canvis es van introduir potser per donar frescor simbòlica a la sèrie abans que comencés a estancar-se.

En aquesta temporada els problemes del grup protagonista tenen molt a veure amb dues dones, que són la Lena Luthor, ara enemiga decidida (però inicialment no declarada) de la Supergirl en haver descobert, al final de la temporada anterior, que en realitat és la seva fins ara amiga Kara, i sentir-se traïda per no haver-ne estat informada abans -i justament en aquesta temporada l'afectada l'hi explica, però massa tard-, i l'Andrea Rojas (Julie Gonzalo), empresària que compra CatCo i la converteix en un mitjà sensacionalista, a més de muntar una empresa anomenada Obsidian North, que prepara el llançament d'unes lents de contacte que donen accés a una experiència de realitat virtual avançadíssima.

Resulta que són antigues amigues, però un esdeveniment del passat les va distanciar, i en això hi té a veure la misteriosa organització Leviathan, presentada al final de la temporada anterior i aquí acabant de teixir la teranyina que afecta diverses trames d'aquesta cinquena tongada d'episodis. Una organització, per cert, que en una altra versió s'havia vist en còmics d'en Batman.

Un altre personatge que es presenta és el periodista William Dey (Staz Nair), que comença amb una imatge de complet imbècil, en realitat un paper per distreure l'atenció sobre una investigació que està duent a terme.

De moment secundari, un cop se sap que és un paio íntegre la Kara es fixa en ell i germina la llavor del que sembla que serà una relació sentimental, però en aquesta cinquena temporada no acaba de florir del tot.

Deia més amunt que en aquesta temporada de Supergirl no es podia diferenciar un abans i un després de la Crisi en Terres Infinites, i vull matisar-ho: sí que es pot, però no és que les trames anessin per una banda abans i canviessin després de manera radical.

Abans del gran crossover hi havia històries autoconclusives i també una trama que va durar alguns episodis, i que afectava un dels personatges importants: resulta que en J'onn J'onzz tenia un germà que havia traït els marcians verds a favor dels blancs en la guerra que va eliminar els primers, però la seva existència s'havia esborrat de la ment del Detectiu Marcià i del seu pare. Anomenat Malefic (Phil LaMarr, conegut actor de doblatge amb papers com el d'en Hermes de Futurama), en tornar per venjar-se es produeix un llarg enfrontament i en J'onn ha de descobrir la dolorosa veritat darrere de tot plegat i solucionar el problema.

La Crisi també afecta la realitat de Supergirl, naturalment. Per començar, ja no pertany a Terra-38, sinó que forma part de la nova Terra, que ara sí que comparteix amb els seus col·legues superheroics sense necessitat de viatjar entre universos paral·lels.

Però també, a causa de la resurrecció d'en Lex Luthor -havia mort a la quarta temporada- duta a terme pel Monitor, i la participació de l'arxienemic d'en Superman en els esdeveniments que van salvar l'Univers, ara és percebut com un gran heroi mundial, cosa que li permet desplegar els seus plans amb més llibertat i menys sospites, amb un Premi Nobel de la Pau sota el braç i el Departament d'Operacions Extranormals (D.E.O. en anglès) seu en propietat.

I aquí és on entra la subtrama que es desenvolupa durant tota la temporada i que després de la Crisi esdevé la trama principal, que alhora lliga amb altres subtrames: Leviathan, l'organització secreta que durant tota la Història ha estat extingint parcialment la Humanitat per tal d'evitar-ne l'autodestrucció, prepara un altre esdeveniment d'aquestes característiques i té tentacles que arriben a tot arreu, a través de suborns i extorsions, com passa amb l'Andrea, per exemple, ja que vol aprofitar la tecnologia d'Obsidian per aplegar milions de persones i eliminar-les.

En Lex, que es veu amenaçat i exclòs de tot plegat, vol infiltrar-s'hi i tenir-ho tot controlat altre cop, i és per això que manipula a tort i a dret -sobretot la seva pobra germana- perquè els seus plans es facin realitat. Mentrestant, els altres personatges intenten aturar aquest poderós enemic juntament amb un Lex Luthor que el món continua veient com un heroi, però que ells, que ho recorden tot d'abans de la Crisi, saben que ha de ser aturat.

Qui pateix més és en Brainy, a qui una de les altres Brainiac-5 diu que ha de treballar amb en Lex, encara que això l'allunyi dels seus amics i de la Nia, per tal de derrotar l'enemic.

I després del clímax, però sense que hi hagi temps perquè se'n vegin del tot les conseqüències, s'acaba abruptament una temporada que també ha estat afectada per la pandèmia del COVID-19 i que es queda sense els tres últims episodis. Haurem d'esperar uns mesos, doncs, per veure com acaba tot plegat. En tot cas, el que s'ha vist en aquesta cinquena temporada ha estat molt -la prova és que l'entrada m'ha quedat més llarga del que em pensava-, mogut i interessant, i fins i tot s'hi ha format una mena de Lliga de la Justícia de caràcter local. No ha estat gens malament.




 

Sèries: Supergirl (quarta temporada)

Més sèries, ja em perdonareu, però coincideixen diversos finals de temporada -i ja porto prou retard respecte de quan es van produir, com per anar-hi intercalant entrades d'altres temes-, a més que tampoc no estic trobant temps per llegir i, per tant, parlar d'altres coses.

El cas és que, després de repassar la setena temporada d'Arrow i la cinquena de The Flash, és el torn de la quarta de la sèrie protagonitzada per la Noia d'Acer, la cosina d'en Superman i un dels personatges més entranyables i alhora poderosos de l'Arrowverse.

L'última temporada emesa de Supergirl ha estat més aviat monotemàtica, però d'una manera interessant, variada en les subtrames i lògica, ja que el personatge ja havia pogut ser presentat i s'hi havia aprofundit durant tres temporades, així que la quarta es podia permetre el luxe de posar tot el pes en la trama i no tant en la protagonista o els secundaris.

El cas és que, després que es descobreixi que la Presidenta dels Estats Units és alienígena i que ho havia amagat (d'aquí l'"es descobreixi"), l'opinió pública contrària a la presència a la Terra d'aquest nou tipus d'estranger va augmentant, i determinades organitzacions estan interessades en fomentar això.

Troben el portaveu ideal en el professor universitari Ben Lockwood (Sam Witwer), antic defensor dels alienígenes que, a causa dels atacs extraterrestres de les anteriors temporades, pateix tragèdies personals que el duen a canviar de bàndol de manera radical i convertir-se en un activista incansable no ja per l'expulsió o la segregació, sinó per l'extermini dels alienígenes, amb la identitat malvada d'Agent Liberty. 

Amb el seu carisma i les seves habilitats oratòries atrau cada cop més aliats, gent sense capacitat reflexiva que li fa d'exèrcit, i és contra això que han de lluitar, amb la dificultat afegida de la caiguda en picat de la popularitat, la Supergirl i els seus amics.

L'equip va creixent, i ara la Kara té l'ajuda de personatges com en Brainiac (Jesse Rath) o la Nia "Dreamer" Nal (Nicole Maines), l'última de nova incorporació a la sèrie, però el que és el D.E.O., ara amb la germana de la protagonista com a directora -i amb trames personals, també, que s'ho mereixia-, ja no la veu amb tan bons ulls, ans al contrari, perquè el govern dels Estats Units es mira amb lupa aquesta extraordinària col·laboració que fins ara s'havia tolerat sense problemes i exigeix un control molt més rigorós sobre les activitats de la Cosiníssima.

La lluita té lloc en diversos fronts, però: la Supergirl i els seus han d'actuar al marge de l'Administració, i aturar els Children of Liberty sense oblidar que són humans, però alhora també han d'evitar que venjadors com en Manchester Black (David Ajala) responguin als atacs amb més violència. 

Per altra banda s'intenta donar més paper, tot i que d'una manera una mica estranya i fallida, a en James Olsen, en proporcionar-li poders per salvar-li la vida quan està greument ferit a causa d'un dels fets d'aquesta llarga guerra. 

És també el resultat d'un dels experiments de la Lena Luthor, que continua creixent com a personatge secundari i que té una evident connexió familiar amb l'enemic clàssic d'en Superman per excel·lència.

I no s'ha amagat mai, de fet se l'havia esmentat més d'una vegada, però en aquesta temporada per fi apareix en Lex Luthor (John Cryer), que descobrim que com a gran manipulador que sempre ha estat, és al darrere de tota aquesta maquinació contra els alienígenes, que ja sabem que són el seu enemic número u, i qui mou els fils dels dolents de la temporada.

Ens ho mostren amb la notable interpretació que en fa l'actor, i amb una recta final d'episodis més que interessant, que posa el punt final a una temporada que en realitat parla de racisme nascut de la por al desconegut i fins i tot de l'enveja. 

Una temporada força interessant, i que també té la seva part al crossover anomenat Elseworlds, que de fet conclou a Supergirl. Veurem què ens espera a la cinquena temporada, però igual que a les altres sèries, aquí també tenim la visita de The Monitor (LaMonica Garrett), que indica crossover la propera temporada, amb Crisis on Infinite Earths. 

Lectures: Action Comics - Superman and the Men of Steel

Quan vaig parlar del rellançament de DC Comics conegut com a The New 52 des del punt de vista d'en Batman, tant pel que fa a Batman com a Detective Comics, ja vaig dir que a mi, això dels reset d'històries que he seguit durant anys no m'agrada, perquè acostuma a negar els fets que el lector ha assumit com a oficials durant molt temps, però que afortunadament en les aventures del Cavaller Fosc s'havia fet d'una manera exquisida, amb elements de l'etapa prèvia i alhora un nou punt de partida per als nous lectors.

No és el cas de Superman, que rellançava la tardor de 2011 la seva col·lecció més veterana, Action Comics, amb aquesta nova etapa recopilada en el volum Action Comics: Superman and the Men of Steel, que recull els números 1 a 8 de la col·lecció, publicats individualment als Estats Units entre novembre de 2011 i juny de 2012.

En aquest cas el rellançament és total, en Superman comença de zero i es redissenyen els personatges clau de la franquícia, donant a tots plegats un aspecte més modern i jove, que suposo que no devia fer cap gràcia als incondicionals de l'Home d'Acer que en seguien les peripècies cada mes. 

Al principi veiem l'Últim Fill de Krypton en una espectacular entrada, lluitant contra la corrupció i no pas contra grans enemics superpoderosos. Un Superman jove, novell, que encara no vola, sinó que té un salt increïble, com el van concebre als anys 30 els seus pares, en Jerry Siegel i en Joe Shuster. 

Un Superman que fa honor al seu nom, perquè la seva força i les seves habilitats són superhumanes, però no arriben al nivell d'exageració que han tingut durant dècades. Aviat el tornarem a veure així, però si més no durant els primers números és un Superman derrotable, vencible, fal·lible. 

Un Superman que no té l'aprovació de la gent corrent, perquè se sap que és alienígena i, de fet, les autoritats (concretament l'Exèrcit) el persegueixen i li volen fer proves. És un enfocament més realista, si ens aturem a pensar en què passaria si entre nosaltres hi hagués algú així. 

La campanya d'odi encetada per un Lex Luthor al seu torn també més corrent, no tan poderós com el que vèiem fins ara, ajuda a empitjorar la percepció que el públic té d'un home que l'únic que està fent és lluitar contra el mal. I és que les coses funcionen així a la societat actual, estimades lectores i estimats lectors: posem algú en el punt de mira i, si tenim poder de convicció, aquella persona serà titllada de criminal. Ho hem vist desenes de vegades. 

Naturalment també tornarem a veure la Lois Lane, que aquí encara no ha tingut cap contacte directe amb en Superman, i en Jimmy Olsen, que ja no és "l'amic d'en Superman", sinó que amb qui té amistat és amb en Clark Kent. En aquesta primera part de la nova etapa aquests dos personatges tenen un paper petit, de reporters testimonis dels estralls que causa la presència i la persecució del superheroi, que veuran abans que ningú com el que és: un dels bons.

No trigarem, però, en veure com l'inexpert Superman ha d'emprar totes les seves forces per tal d'enfrontar-se a una amenaça planetària que posa de manifest el caràcter còsmic de moltes de les aventures de l'Home d'Acer, que precisament just abans i en directa relació amb això s'ha d'enfrontar a un exèrcit d'homes d'acer dissenyats per a vèncer-lo, i on no faltarà un vell conegut com és l'Steel, que a més protagonitza les històries secundàries que es reuneixen al final d'aquest volum. 

Però en una demostració de síntesi perfectament aplicada el guionista, el cèlebre Grant Morrison, acompanyat pels dibuixos de Rags Morales, Andy Kubert i Gene Ha, aprofita per a explicar-nos l'origen d'en Superman, tant el de la seva versió civil, en Clark Kent i la seva infantesa a Smallville, com el dels últimes dies de Krypton, tot plegat relacionat amb els esdeveniments del present. 

Fet aquest salt de superheroi gairebé aficionat a salvador del planeta la història ens proporciona un tram final que té a veure amb els fets dels números anteriors, on coneixem la Legió, els superherois que vénen del futur i que col·laboren amb en Superman ocasionalment, acord que queda establert també en aquest rellançament. 

Puc dir que aquest volum m'ha agradat força, amb un Grant Morrison que explica moltes coses però les explica bé, sense que sigui necessari un immens coneixement de l'Univers DC ni seguir la complicada narrativa amb què acostuma a presentar les històries. 

Per sort o per desgràcia sóc molt més de Batman que de Superman, per tant abans de The New 52 no duia gens al dia els còmics de l'Home d'Acer, de manera que a mi m'ha anat molt bé aquest rellançament, però és possible que als lectors de sempre aquesta creu i ratlla els faci la mateixa ràbia que em faria a mi veure un Univers Batman on els fets canònics han passat a formar part d'una etapa anterior que ja no compta. Tot i així, Superman and the Men of Steel és un bon còmic en si mateix, amb què pot gaudir qualsevol tipus de lector.