Sèries: Arrow (sisena temporada)

Un any més d'Arrow i torna a tocar fer la ressenya de la nova temporada, que ja és la sisena, i que faig quan l'he acabat de veure, més tard del que tocaria per circumstàncies personals, i ja aviso que aquesta serà la tònica habitual. 

Després d'una cinquena temporada de retorn a la foscor i un cert realisme urbà més adequat per a l'univers d'en Green Arrow que no pas els enemics amb poders màgics, la sisena entrega es mou en el mateix àmbit i sense canviar el to, i ens ofereix el que penso que ha d'oferir la versió televisiva del personatge, assumides les diferències amb la versió original en paper de l'Arquer Maragda.

La cinquena va acabar amb un cliffhanger i les conseqüències són d'allò més importants a la vida del protagonista, que ara es fa càrrec del seu fill, ja granadet, en haver perdut la mare a l'explosió de Lian Yu provocada pel ja desaparegut Prometheus, un formidable enemic.

Durant els primers episodis de la sisena part veurem com l'Oliver deixa de banda el seu paper de Green Arrow i se centra en fer de pare i d'alcalde, mentre un nou Team Arrow, recordem que format per en Mr. Terrific, en Wild Dog, la nova Black Canary i un John Diggle sota la màscara i l'uniforme del seu soci semiretirat, lluita contra el mal. 

En Cayden James, un llegendari hacker interpretat per en Michael Emerson, que havia tingut un paper petitíssim a la temporada anterior, és el causant dels maldecaps de l'Oliver i companyia -en revelar que és la identitat civil de l'Arquer Maragda- durant aproximadament la primera meitat d'aquesta temporada, juntament amb la Black Siren, la versió malvada i de Terra 2 de la Laurel Lance.

Però abans que hi hagi un gir de guió que marcarà la resta de la temporada tenim el ja esperat crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, que són The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. En aquest cas es diu Crisis on Earth-X.

Resulta que en Barry i l'Iris es casen, cosa que és l'excusa per a la trobada entre les quatre sèries que formen part d'aquest univers televisiu, ben bé com passa als còmics quan hi ha un casament. Però és clar, s'hi havia de posar emoció, i aquí la posa un atac per part de personatges de Terra X, dominada pels nazis.

Típic i tòpic, i segurament aquest no ha estat el crossover més interessant dels que hi ha hagut fins ara, però en la seva quarta part ens ofereix l'esperat casament, en unes altres circumstàncies, on s'apunten també a última hora l'Oliver i la Felicity, ara marit i muller.

Passat aquest parèntesi, a Star City continuen els problemes, i es multipliquen, perquè el hacker Cayden James intensifica la seva ofensiva i a més d'haver-se de defensar de la investigació per part de l'FBI sobre la seva identitat de Green Arrow, l'alcalde Queen viu les hores més baixes de la seva credibilitat com a polític. 

Deia més amunt que hi havia un gir inesperat, i és que aproximadament a la meitat de la temporada un dels membres de l'exèrcit d'en James esdevé, de sobte, el brivall principal.

És en Ricardo "The Dragon" Díaz (interpretat per un Kirk Acevedo que s'ha convertit en un secundari habitual en moltes sèries, com 12 Monkeys o Kingdom), la versió renovada d'un enemic clàssic dels còmics d'en Green Arrow que, amb les seves extraordinàries habilitats com a artista marcial i el seu poder de mafiós que sap el que és començar des de baix, va conquistant la ciutat a tots els nivells.

Igual que en Prometheus a la temporada anterior, posa contra les cordes els protagonistes amb el nivell de corrupció a què aboca la ciutat, i permet que la sèrie mantingui aquesta ambientació urbana i el to relativament realista -no és Daredevil, però suposo que ja se m'entén- que penso que no hauria d'haver abandonat mai.  

Enemics interessants, consolidació de l'essència de la història, sorpreses, drames, grandíssimes dificultats, comiats com el de la Thea, que se'n va amb en Roy, que fa una visita especial després d'haver deixat la sèrie fa anys per problemes de salut, i també alguna tragèdia, perquè ens deixa l'entranyable Quentin Lance a l'últim episodi. Per tot plegat considero que la sisena és una de les millors temporades, per al meu gust, d'Arrow. 

Acaba amb un cliffhanger, també, per no perdre el costum. La setena ja està programada i hi veurem el protagonista començar amb uniforme taronja, que és com acaba la sisena en fer un sacrifici personal per tal de protegir el seu equip. Perquè per més egoista que sembli de vegades, per més solitari que vulgui fer veure que és, l'Oliver Queen és un líder com cal, i ha acceptat carregar amb tota la responsabilitat. 

Sèries: Arrow (cinquena temporada)

Una temporada més d'Arrow, la sèrie més veterana de les que es basen en els còmics de DC, la iniciadora de l'anomenat Arrowverse, que ja inclou, a més de la primigènia, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. 

Sèries que van començar més o menys bé, però que s'han consolidat, mentre que Arrow ha tingut alts i baixos, correccions, correccions de les correccions i algunes etapes una mica estranyes. La quarta temporada va fer un gir a la foscor del qual la cinquena no ha sortit, fins i tot hi va introduir la tragèdia, però em sobrava una mica l'element màgic, que ja vaig comentar que no considerava gaire adequat per al personatge, i per sort a la cinquena aquest ingredient ha desaparegut.

Després del final agredolç de la temporada anterior, amb la mort de la Laurel i el desmembrament del Team Arrow, l'Oliver Queen ara és l'alcalde de Star City i està en principi retirat de les tasques de vigilant. 

Tampoc no sembla que vulgui fer gaire cas del consell de la Felicity pel que fa a formar un nou equip, però al final accepta, tot i que el període de formació serà dur per al ja conegut Mr. Terrific (Echo Kellum), en René Ramírez o Wild Dog (Rick González), en Ragman (Joe Dinicol) i l'Evelyn Sharp (Madison McLaughlin). 

Més endavant, i continuant amb les correccions i les correccions de les correccions del personatge de la Black Canary, que sembla que no s'acabin de decidir amb quina versió fer servir i com s'anomena la seva identitat civil, s'uneix al nou grup, on també hi ha problemes, la Dinah Drake (Juliana Harkavy), una metahumana amb el poder del crit del canari (quina casualitat!) que té el nom de la Black Canary original dels còmics, després reconvertida en mare de la Dinah Laurel Lance, a la televisió predecessora d'ella. Un embolic, vaja.

M'agrada la nova Black Canary, tot i que s'ha aprofundit poc en el seu passat com a policia, i per als fans de la Katie Cassidy, tranquils, que com que ara existeixen diversos universos, l'actiu torna a aparèixer, tot i que en una versió dolenta. 

Per la seva banda, la Felicity flirteja amb Helix, un grup de hacktivistes que és molt útil per als protagonistes en un moment determinat, especialment per rescatar un John Diggle que, turmentat per haver matat el seu germà, no vol lluitar contra un injust empresonament sorgit d'un muntatge. 

El problema és que aquests grups de hackers anònims tenen el seu particular codi i quan les seves accions entren en conflicte amb les del Team Arrow la noia es veu obligada a decidir a quin bàndol pertany. 

Si la Felicity és una mena de versió de la Barbara Gordon en la seva identitat d'Oracle, no pas de Batgirl, un altre element de l'univers Batman que ja fa temps que es fa servir a Arrow és el de la família Al Ghul, però en aquest cas sobretot perquè fa la seva aparició televisiva la Talia Al Ghul, la filla més coneguda d'en Ra's, interpretada en aquest cas per la Lexa Doig.

No té gaire rellevància, en realitat, però la veiem als seus flashbacks ajudant l'Oliver a abraçar la seva part fosca, amb què començaria les seves activitats de justicier assassí, a més de saber que també va entrenar el gran enemic d'aquesta temporada.

Es tracta d'en Prometheus, un enemic que tradicionalment és d'en Batman, però que va perjudicar tràgicament la família Queen al volum Justice League: Cry for Justice i que aquí té una identitat civil diferent, que no revelaré tot i que la vaig trobar especialment fàcil d'endevinar. 

Es dedica a matar civils llançant-los shuriken, però després veiem que té fixació amb en Green Arrow, i és l'enemic més temible a què s'han enfrontat des de l'època d'en Merlyn, i sense recórrer a la màgia. En aquest sentit ho he trobat refrescant, atès el camí que havia agafat la sèrie a la quarta temporada.

El que no canvia són els pesats flashbacks, que trenquen el ritme i que en aquest cas ens expliquen una cosa que no ens havien explicat, és cert: el pas de l'Oliver per la Bratva, la màfia russa, i la seva definitiva conversió en Arrow, després Green Arrow. 

El més interessant d'això és l'aprofundiment en el personatge de l'Anatoli Knyazev (el txec David Nykl, amb un rus prou creïble si no fos per alguna errada clamorosa que el delata), que ja havia sortit breument a la primera etapa de l'Oliver a l'illa de Lian Yu. També tenim com a convidat especial el llegendari Dolph Lundgren, que fa de Konstantin Kovar. 

Finalment volia esmentar el crossover multitudinari de quatre parts (oficialment 3, però no és ben bé així) Invasion!, amb els personatges de The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, de tema alienígena i, per tant, segurament amb els personatges d'Arrow més fora de lloc que els altres. Però bé, almenys fa que tots plegats es coneguin en pantalla i per als seguidors dels còmics de DC és una delícia.

La cinquena temporada d'Arrow m'ha agradat més que la quarta. Hi ha molts canvis, però també coses que tornen al seu lloc, de manera que el resultat final és una barreja del millor d'abans amb el millor d'ara, com quan un equip esportiu fa canvis encertats a la plantilla. 

Hem vist també l'Oliver lluitant per la justícia de manera pública, com a alcalde, com ha intentat refer la seva vida sentimental amb èxit desigual, una nova Black Canary i un enemic formidable. No se li pot demanar gaire més. Bé, sí, un final que ens deixa amb l'ai al cor fins a la propera temporada, i ens l'ha donat.