Sèries: Daredevil (2a temporada)

La primera temporada de Daredevil, llançada a la plataforma Netflix i per tant amb tots els episodis de cop, va meravellar el món amb una proposta superheroica seriosa, fosca (en to i fotografia), que buscava el realisme malgrat poders especials i combats espectaculars que no trobaríem mai pel carrer i presentava actuacions sòlides i un ritme gairebé noir.

Una sèrie més de l'enorme Univers Cinemàtic Marvel (MCU), però que agafava un personatge que havia tingut una odiada pel·lícula el 2003 i el tornava a posar de moda, ara amb un producte aclamat de manera unànime per crítica i públic per la gran qualitat de tots els seus aspectes. Al seu torn seria la primera llavor de la futura sèrie dedicada als Defenders, amb la segona a Jessica Jones, una altra sèrie excel·lent, i aviat Luke Cage, però en qualsevol cas era probablement la millor sèrie de televisió que s'havia fet mai sobre un còmic del gènere dels superherois, i havia posat el llistó altíssim, també per a ella mateixa de cara a la segona temporada.

Aquest és el que penso que ha estat el seu principal problema, i em sembla que és un sentiment generalitzat o, si més no, és un punt feble que altres crítics, aquests sí, bons en la seva feina, li han trobat.

Però no exactament pels mateixos motius: diuen que els nous secundaris, els antiherois Punisher i Elektra, no aconsegueixen omplir el buit deixat per aquell meravellós dolent que representava el personatge d'en Wilson "Kingpin" Fisk, però tot i estar d'acord amb aquesta afirmació, no trobo que siguin personatges amb poca força. Al contrari, crec que el problema és que en aquesta segona temporada el protagonista queda afeblit per aquestes presències, aquests enemics-aliats, una figura típica dels còmics no només de superherois, sinó també del manga d'aventures.

Per una banda tenim en Frank "Punisher" Castle (John Bernthal), que arrel de la guerra de bandes que ha començat a Hell's Kitchen amb la desaparició d'en Wilson Fisk, aprofita per a combatre aquests grups criminals amb uns mètodes definitius que ja li coneixem dels còmics i que cap superheroi acceptaria, en la innocència habitual del gènere.

És un personatge tràgic que trenca la barrera de l'assassinat per tal de venjar la seva família i que no ens pot provocar sinó simpatia, mentre que els esforços d'en Daredevil per convèncer-lo de seguir el "bon" camí no ens semblen tan atractius com en d'altres ocasions. De fet, té tanta força que Netflix ja n'ha encarregat una sèrie en solitari.

Per si el protagonista no estigués prou ocupat amb això, reapareix a la seva vida l'Elektra Natchios (Élodie Yung), un antic amor de qui es va distanciar per diferències sobre això mateix: l'estreta línia entre acabar definitivament amb els enemics o derrotar-los sense caure en l'homicidi. I la seva tornada també revifa el component romàntic de la sèrie, amb un interessant estira-i-arronsa.

També és interessant el personatge en si, sobretot perquè està construïda de manera que passem d'odiar-la a simpatitzar amb ella. Però és la porta d'entrada a una trama de yakuza que ocupa la segona meitat de la temporada i que a mi, personalment, no em sembla tan atractiva com la potser més lenta, però més original, de la primera temporada.

D'aquells primers episodis recuperem els companys "Foggy" Nelson (Elden Henson) i Karen Page (Deborah Ann Woll), que creixen professionalment i ens impressionen amb les seves noves habilitats -no superheroiques, però-, i atès que en Matt (Charlie Cox) té el plat tan ple, comença a ser incapaç de compaginar les nits de Daredevil i els dies de superadvocat cec, cosa que el fa equivocar-se i el distancia dels seus companys d'una manera aparentment irreparable.

Daredevil continua amb l'estil que la va fer triomfar a la primera temporada, però tot i que la segona també m'ha agradat molt, trobo que té febleses, si comparem les dues tongades d'episodis: dos nous personatges que sense arribar a ser en Wilson Fisk -ni ho han de ser, perquè tampoc no juguen el mateix paper- es mengen el protagonista, gens afavorit en aquesta temporada; un canvi de rumb aproximadament a la meitat de la temporada cap a una trama més típica i tòpica, i evidentment la desaparició de l'efecte sorpresa d'aquells primers episodis.

Ja sabíem el que Daredevil ens podia oferir, i amb quina qualitat ho feia. El problema és que, com que ho sabíem, ja no ens impressiona tant, i el guió, en conjunt, tampoc no acaba d'estar a l'alçada de la primera temporada. Per a mi. Tanmateix, en una sèrie tan bona això significa que en comptes d'un 10 pot tenir un 8,5 o un 9, no ens enganyem. Les interpretacions són tan bones com sempre, i les referències a Jessica Jones i les connexions amb l'Univers Marvel hi són, cosa que ens recorda que aquesta sèrie és una part d'un tot.

No ha estat cap decepció, no vull transmetre aquesta idea, però com deia al principi, la sèrie s'havia posat el llistó massa alt amb els seus primers episodis. A veure què ens espera al futur.