Lectures: Underground

Per Sant Jordi em van regalar un nou llibre del meu autor preferit, en Haruki Murakami. N'he ressenyat altres obres, en aquest blog, com ara 1Q84, Despietat país de les meravelles i la fi del món, Homes sense dones o De què parlo quan parlo de córrer. 

Poc a poc vaig comprant o fent-me regalar (més aviat això) els llibres d'ell traduïts al català que no tinc, però en continuen sortint, i entre els que em faltaven hi havia aquest, que no és una novel·la, ni un assaig, sinó un recull d'entrevistes, cosa que no sabia prèviament però que no ha estat cap problema. Al contrari, ha estat una sensació refrescant perquè m'ha permès llegir l'autor en un altre gènere. 

Amb el títol Underground, i subtítol Els atacs amb gas sarín al metro de Tòquio i la psique japonesa, publicat originalment com a Underground al Japó entre 1997 i 1998, no és un llibre d'història sobre el que va passar el 20 de març de 1995, en què un atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio va matar 12 persones, en va ferir desenes més i va deixar seqüeles en ben bé 5.000 altres víctimes.

El que és aquest llibre és un recull d'entrevistes a testimonis i persones directament afectades per tal de donar a conèixer com va anar exactament aquell dia fatídic, que els mitjans de comunicació van intentar oblidar tan aviat com van poder, i sense donar gaire informació sobre el punt de vista de les víctimes. Quelcom impensable als nostres diaris i canals de televisió, cada cop més sensacionalistes, però típic de la mentalitat japonesa de no voler parlar dels errors i voler tirar endavant com si no hagués passat res.

L'autor, que denuncia aquesta actitud, va decidir fer entrevistes a totes aquelles persones que hi van accedir, i aquest cop sense afegir-hi res de collita pròpia, deixant de banda la ficció que tan bé domina, transcriu el resultat d'aquestes converses sense donar gaire la seva opinió, de manera que en el fons ens presenta les històries del que podrien ser personatges de les seves obres, però amb la diferència que són testimonis reals.

Personalment jo havia sentit a parlar d'aquell atemptat, però per a mi només era una dada històrica, quelcom que em podia sortir en un concurs de preguntes. Amb la lectura del llibre m'he fet més a la idea, i sobretot havent estat aquest estiu al metro de Tòquio, de la gravetat dels fets i el caos i el pànic que es van generar quan de sobte els passatgers dels vagons afectats i alguns que esperaven a les andanes van començar a trobar-se malament perquè uns energúmens van rebentar unes bosses amb gas líquid en plena hora punta.

Aproximadament a la primera meitat del llibre, però, el mestre Murakami fa una llarga reflexió sobre els esdeveniments, però sobretot fa una crida a que se'n parli i es busquin els responsables tant de l'atemptat en si com dels errors que es van cometre en la gestió de la tragèdia, i tot seguit dóna pas a una segona part, no inclosa a l'original de 1997 però si en una edició posterior -a nosaltres, evidentment, ens ha arribat la versió sencera-, que és encara més interessant perquè recull els testimonis de membres de la secta Aum Shinrikyô, que va reivindicar l'atac, i ens permet conèixer d'aquesta manera el punt de vista de persones que, d'una altra manera, podríem considerar simples sonats.

Segurament no estarem d'acord amb la seva manera de pensar i no ens identificarem amb els motius que els van portar a fer-se membres d'una secta i renunciar a la societat "normal", però com a mínim els podem reconèixer com a éssers humans que són i ens replantejarem si realment se'ls ha de considerar persones amb el cervell rentat.

Al capdavall, entenc que el que pretenia l'autor amb aquesta part del llibre era que no es culpabilitzés la secta en conjunt, sinó els autèntics responsables, ja que la majoria de membres d'Aum sembla que ni tenien coneixement dels plans d'atemptar al metro ni consideren que fos correcte.