Cinema: Spider-Man - Brand New Day

Ja fa temps, ho he dit altres vegades, que estic força desconnectat dels universos audiovisuals de Marvel i DC, en part per la gran quantitat de pel·lícules i sèries que s'han de veure per entendre-ho tot i agafar totes les referències, i en part perquè amb fills petits toca sacrificar moltes coses, entre les quals anar al cine en parella o en solitari, llevat d'excepcions.

Sí, es poden mirar les pel·lícules i les sèries a la tele perquè ben aviat estan disponibles en streaming, però també costa amb l'estressant i esgotadora vida que duem en aquesta etapa, i el més fàcil és que m'adormi a mitja pel·li. Però la d'avui la volia veure a la gran pantalla, com ha estat el cas de les tres entregues anteriors, i en termes de "deures" no requeria gaire cosa més que recordar com va acabar l'última, així que s'han demanat favors i ha estat possible, i per tant la comento aquí.

 

Spider-Man: Brand New Day, dirigida per Destin Daniel Cretton, continua la història on l'havia deixat No Way Home, de 2021 i que comentava aquí, i és que malgrat el festival de multiversos i de fanservice que va ser aquella meravella, la trama de l'Spider-Man actual, l'interpretat per en Tom Holland, el deixava en una situació molt trista, en salvar l'univers a canvi de ser oblidat, no com a superheroi, sinó com a Peter Parker, l'home sota la màscara.

 

L'home aranya ha continuat la seva tasca superheroica i s'ha de dir que, sense la distracció i el punt feble que suposa l'existència d'éssers estimats, atesa la defunció de la tia May a l'anterior pel·lícula i l'oblit de la seva identitat per part del seu millor amic, en Ned Leeds, i la seva estimada, l'MJ, la seva carrera en aquest sentit ha estat tot un èxit pel que fa a eficiència.

 

Però ni tan sols en Batman pot viure d'aquesta manera, i en Peter els enyora i se sent sol. Duu una vida sacrificada tot desitjant trobar el moment de tornar-se a presentar als seus amics i esperant que alguna cosa els faci recordar-se d'ell, però de moment dona prioritat a la seva tasca i s'hi concentra tant com pot, deixant de banda la seva part més humana, que és el que el que, combinada amb els seus poders, el fa un superheroi.

 

Això no vol dir que no tingui cap contacte amb altres persones, però sempre és relacionat amb la feina i sota la seva identitat superheroica, com per exemple la fructífera connexió que té amb la inspectora Jean DeWolff (Lisa Colón-Zayas), o l'estira-i-arronsa que té amb en Frank "The Punisher" Castle, que interpretat novament per en Jon Bernthal és un dels pocs personatges que han sobreviscut de les sèries de Marvel de Netflix en la transició a l'Univers Cinematogràfic de Marvel, i recordem que el personatge en si va debutar precisament a The Amazing Spider-man, concretament al número 129, de 1974.

 

 

Amb ell haurà de col·laborar, ara que per fi -com alguns han apuntat- aquesta encarnació de l'Spider-Man es mou per Nova York durant tota la pel·lícula, per enfrontar-se a un nou, poderós i misteriós enemic que el fa sortir de la zona de confort i suposa una amenaça molt més gran que qualsevol dels brivalls que ha aturat durant aquests anys en què només ell sabia que era en Peter Parker i la resta del món ha continuat avançant sense ell.

 

L'enemic en qüestió, aquest cop, té el poder de controlar la ment de qui vulgui i anar saltant de víctima a víctima, cosa que el fa especialment difícil d'empaitar, però no vull revelar res més de la seva caracterització, llevat del fet que la interpreta (spoiler alert) la Sadie Sink (Stranger Things), perquè si veiem la pel·lícula sense saber-ne res, en conèixer el seu nom ens adonem de la jugada que ha fet aquí Marvel Studios per unir universos de còmic i fem un bot a la cadira.

 

A banda del drama personal del solitari protagonista -de fet, precisament per això- els problemes se li amunteguen quan comença a manifestar-se que la seva part aràcnida està guanyant terreny dins del seu cos, fet que l'obliga a tornar a aprendre a fer d'Spider-man, però també a mirar de controlar la contundència amb què actua a partir de llavors, 

 

La naturalesa invisible dels poders de l'enemiga principal d'aquest film queda compensada per l'aparició de personatges d'acció com l'esmentat Punisher, però també del perillós aliat que és en Hulk, que ja ens podem imaginar que si no està controlat per la voluntat del doctor Bruce Banner pot esdevenir un terrible rival.

 

 

No ens avorrim pas mirant Brand New Day, que tot i deixar de banda els enemics típics i tòpics del personatge, ens presenta una trama interessant per si mateixa sense oblidar aquesta part més humana que en Peter intenta recuperar en més d'un sentit, i que trobo que el guió resol d'una manera natural, sense posar les coses excessivament fàcils ni donant-nos un final totalment feliç com potser desitjaríem, però d'aquesta manera s'obre la possibilitat, que esperem que es faci realitat, de noves aventures d'aquest popular superheroi a la gran pantalla dins dels plans actuals de Marvel. 

 

De fet, com és habitual, cal quedar-se fins al final dels crèdits per veure una breu escena addicional que ens promet que el tornarem a veure. I, si tot va bé, jo ho faré a la gran pantalla i després vindré aquí a explicar-vos-ho, però espero que no calgui esperar gairebé cinc anys més.

 

 

Sèries: Daredevil (2a temporada)

La primera temporada de Daredevil, llançada a la plataforma Netflix i per tant amb tots els episodis de cop, va meravellar el món amb una proposta superheroica seriosa, fosca (en to i fotografia), que buscava el realisme malgrat poders especials i combats espectaculars que no trobaríem mai pel carrer i presentava actuacions sòlides i un ritme gairebé noir.

Una sèrie més de l'enorme Univers Cinemàtic Marvel (MCU), però que agafava un personatge que havia tingut una odiada pel·lícula el 2003 i el tornava a posar de moda, ara amb un producte aclamat de manera unànime per crítica i públic per la gran qualitat de tots els seus aspectes. Al seu torn seria la primera llavor de la futura sèrie dedicada als Defenders, amb la segona a Jessica Jones, una altra sèrie excel·lent, i aviat Luke Cage, però en qualsevol cas era probablement la millor sèrie de televisió que s'havia fet mai sobre un còmic del gènere dels superherois, i havia posat el llistó altíssim, també per a ella mateixa de cara a la segona temporada.

Aquest és el que penso que ha estat el seu principal problema, i em sembla que és un sentiment generalitzat o, si més no, és un punt feble que altres crítics, aquests sí, bons en la seva feina, li han trobat.

Però no exactament pels mateixos motius: diuen que els nous secundaris, els antiherois Punisher i Elektra, no aconsegueixen omplir el buit deixat per aquell meravellós dolent que representava el personatge d'en Wilson "Kingpin" Fisk, però tot i estar d'acord amb aquesta afirmació, no trobo que siguin personatges amb poca força. Al contrari, crec que el problema és que en aquesta segona temporada el protagonista queda afeblit per aquestes presències, aquests enemics-aliats, una figura típica dels còmics no només de superherois, sinó també del manga d'aventures.

Per una banda tenim en Frank "Punisher" Castle (John Bernthal), que arrel de la guerra de bandes que ha començat a Hell's Kitchen amb la desaparició d'en Wilson Fisk, aprofita per a combatre aquests grups criminals amb uns mètodes definitius que ja li coneixem dels còmics i que cap superheroi acceptaria, en la innocència habitual del gènere.

És un personatge tràgic que trenca la barrera de l'assassinat per tal de venjar la seva família i que no ens pot provocar sinó simpatia, mentre que els esforços d'en Daredevil per convèncer-lo de seguir el "bon" camí no ens semblen tan atractius com en d'altres ocasions. De fet, té tanta força que Netflix ja n'ha encarregat una sèrie en solitari.

Per si el protagonista no estigués prou ocupat amb això, reapareix a la seva vida l'Elektra Natchios (Élodie Yung), un antic amor de qui es va distanciar per diferències sobre això mateix: l'estreta línia entre acabar definitivament amb els enemics o derrotar-los sense caure en l'homicidi. I la seva tornada també revifa el component romàntic de la sèrie, amb un interessant estira-i-arronsa.

També és interessant el personatge en si, sobretot perquè està construïda de manera que passem d'odiar-la a simpatitzar amb ella. Però és la porta d'entrada a una trama de yakuza que ocupa la segona meitat de la temporada i que a mi, personalment, no em sembla tan atractiva com la potser més lenta, però més original, de la primera temporada.

D'aquells primers episodis recuperem els companys "Foggy" Nelson (Elden Henson) i Karen Page (Deborah Ann Woll), que creixen professionalment i ens impressionen amb les seves noves habilitats -no superheroiques, però-, i atès que en Matt (Charlie Cox) té el plat tan ple, comença a ser incapaç de compaginar les nits de Daredevil i els dies de superadvocat cec, cosa que el fa equivocar-se i el distancia dels seus companys d'una manera aparentment irreparable.

Daredevil continua amb l'estil que la va fer triomfar a la primera temporada, però tot i que la segona també m'ha agradat molt, trobo que té febleses, si comparem les dues tongades d'episodis: dos nous personatges que sense arribar a ser en Wilson Fisk -ni ho han de ser, perquè tampoc no juguen el mateix paper- es mengen el protagonista, gens afavorit en aquesta temporada; un canvi de rumb aproximadament a la meitat de la temporada cap a una trama més típica i tòpica, i evidentment la desaparició de l'efecte sorpresa d'aquells primers episodis.

Ja sabíem el que Daredevil ens podia oferir, i amb quina qualitat ho feia. El problema és que, com que ho sabíem, ja no ens impressiona tant, i el guió, en conjunt, tampoc no acaba d'estar a l'alçada de la primera temporada. Per a mi. Tanmateix, en una sèrie tan bona això significa que en comptes d'un 10 pot tenir un 8,5 o un 9, no ens enganyem. Les interpretacions són tan bones com sempre, i les referències a Jessica Jones i les connexions amb l'Univers Marvel hi són, cosa que ens recorda que aquesta sèrie és una part d'un tot.

No ha estat cap decepció, no vull transmetre aquesta idea, però com deia al principi, la sèrie s'havia posat el llistó massa alt amb els seus primers episodis. A veure què ens espera al futur.