Cinema: Spider-man - Far From Home

Fa gairebé dos anys es va estrenar la pel·lícula que suposava la segona reinvenció, i per tant la tercera versió, de l'Spider-man cinematogràfic. Una versió que ja vaig dir que no m'acabava de convèncer del tot, però atès que el nou Peter Parker forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel des de llavors -aquest va ser el motiu perquè Marvel Studios el recuperés de les mans de Sony, o almenys el compartís amb la companyia japonesa-, i amb les connexions que hi ha, no tenia cap dubte que en veuria la segona pel·lícula en solitari.

I deia que no m'havia acabat de convèncer perquè, tot i que l'humor del protagonista és més fidel al Peter Parker que veiem als còmics, ja m'agradaven les versions cinematogràfiques anteriors, més serioses i tràgiques, i em feia mandra el reboot, tot i que, donant per sabudes unes quantes coses i evitant els enemics més suats, en certa manera es reconeixia l'existència de les altres cinc pel·lícules (3 amb en Tobey Maguire i 2 amb l'Andrew Garfield).

Que no vol dir que no m'agradés, però Homecoming no em va meravellar, no em van venir ganes de comprar-me-la quan sortís en Blu-ray i no tinc pensat fer-ho. Ara ha sortit la seva seqüela, Spider-man: Far From Home, i com que és el final de l'anomenada "Fase 3" del Marvel Cinematic Universe, no pensava pas no mirar-la.

Dirigida altre cop per Jon Watts, i encara pendent de la relació del protagonista amb en Tony Stark i els Avengers en general -una de les coses que menys em van agradar del film anterior, si bé n'entenc l'estratègia comercial-, ens situa en un món que, després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, es troba una mica orfe de superherois, i en Nick Fury ha de recórrer al jove Spider-man per tal de fer front a una nova amenaça mundial.

No està pas sol, sinó que pot col·laborar amb l'anomenat Mysterio (Jake Gyllenhaal), un enemic clàssic de l'Spider-man que no s'havia fet servir en cap pel·lícula, però que aquí fa d'aliat, força més preparat degut als poders que té tenint en compte la naturalesa elemental dels monstres que van apareixent per Europa, casualment -veurem fins a quin punt- la destinació del viatge de la classe d'en Peter i els seus companys, molts dels quals retornats al món després d'una desaparició de 5 anys causada per en Thanos a Avengers: Infinity War.

Ell vol dur una vida normal, gaudir del viatge i confessar els seus sentiments a la Mary Jane -diria que en el conjunt de les dues pel·lícules sempre anomenada "MJ"-, però el destí té uns altres plans i haurà de fer malabarismes entre la seva identitat superheroica i la voluntat d'estar amb els seus amics i la noia que li agrada.

Monstres d'aigua, foc i altres elements volen destruir la Terra i suposaran un obstacle en els plans d'un Spider-man superat, però que a l'hora de la veritat no pot ignorar el seu cor heroic i s'hi enfronta, per bé que més com a suport per a en Mysterio que no pas en un u contra u igualat.

No vull revelar més coses, però es produeix un gir de guió que, sincerament, amb un mínim coneixement de l'univers Spider-man -i el meu coneixement en aquest camp és mínim-, no suposa cap sorpresa. Tampoc no m'agrada la naturalesa dels enemics, una mica com quan a Justice League veia el meu personatge preferit, en Batman, fora de lloc contra poderosíssims enemics extraterrestres, i les interaccions i aventures d'institut, com em passava a la primera part, em resulten tòpiques, tot i que reconec que entretenen.

I, com esmentava al principi, tornem a caure en les referències constants a en Tony Stark, la relació d'en Peter amb el líder de Stark Industries i la relació actual amb el que l'alter ego de l'Iron Man representava.

Als còmics la col·laboració va anar diferent, però als films de l'MCU s'ha fet que l'Spider-man fos una mena de fillol de l'Iron Man, i s'ha insistit en aquesta idea de manera constant, fins i tot en aquesta segona pel·lícula en solitari de l'escalaparets que podria haver servit perquè s'independitzés una mica com a superheroi. No em molesta tant que encara vagi a l'institut com això, que fa que Far From Home sembli una segona part dels seus orígens.

Tampoc estic dient ni insinuant que no m'hagi agradat -i sé que en general ha agradat moltíssim-, però trobo que té els mateixos defectes de la primera. Tot i així, és divertida, trepidant i no es fa gens llarga, i malgrat que el projecte cinematogràfic dels Avengers ja ha acabat, l'Univers Cinemàtic Marvel encara viu, i en continuarem veient coses, entre les quals una tercera part que, amb el que veiem a les escenes dels crèdits (amb aquests films quedeu-vos fins al final sempre, sisplau!), té pinta que serà molt interessant... si és que es fa, perquè amb els superherois al cinema mai se sap el que pot passar. No seria la primera cinta que ens deixa amb l'ai al cor i no té continuïtat. Esperem que el tercer reboot trigui molts anys a produir-se i ens acabin d'explicar aquesta història.

Cinema: Spider-man Homecoming

No em fa cap gràcia quan una franquícia que m'agrada pateix el que es coneix com a reboot. Es reinicia, s'esborra el que s'havia dit fins ara i se'n fa una nova versió. No en sóc fan, ja us ho dic ara. I amb les aventures cinematogràfiques de l'Spider-man ja en portem dues.

M'agrada la trilogia protagonitzada per en Tobey Maguire entre 2002 i 2007, i trobava innecessari que el 2012 haguessin de rellançar la saga amb un nou film, The Amazing Spider-man, protagonitzat per l'Andrew Garfield... que al final em va agradar molt, igual que la seva seqüela, The Amazing Spider-man 2 (2014). 

Però el que m'ha tret de polleguera és que molt poc després s'anunciés un altre reboot, encara que està comercialment justificat: quan van començar les pel·lícules de l'Spider-man i els X-Men no existia Marvel Studios i les va fer Sony Pictures, però ara Marvel Studios existeix, ha creat el seu Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) i volia recuperar els personatges que pertanyen als còmics de l'editorial.

No és casualitat que la nova pel·lícula, dirigida per en Jon Watts, es digui Spider-man: Homecoming, perquè el personatge "torna a casa" en més d'un sentit: el figurat, perquè Marvel i Sony ara comparteixen els seus drets, i el literal, en tornar de la seva breu aventura amb els Avengers a Captain America: Civil War (2016), en què vam tenir un tast d'aquest nou Spider-man.

Aquest nou Peter Parker (Tom Holland) és més proper al dels còmics en el seu sentit de l'humor, però també més jove, amb 15 anys, i a més és profundament inexpert, irreverent, indisciplinat i temerari, per al meu gust una mica massa. 

Els altres Spider-men (sí, "men") anaven a l'institut en començar les respectives sagues a la pantalla gran, però eren més seriosos i, si bé això els separava de la versió més típica del personatge als còmics, lligava més amb els traumes que havien viscut, com l'orfandat i la mort del seu oncle Ben, qüestions que a Homecoming s'obvien, entenc que perquè es donen per sabudes per part del públic. En part aquesta decisió m'agrada perquè és un reconeixement del llegat de les cintes anteriors, però també contribueix a donar a la pel·lícula un to encara més lleuger.

Continuant amb el reconeixement del que s'havia fet abans, aquest cop no ens posen els típics Follet Verd, Octopuss o Llangardaix, sinó que es recorre a un enemic clàssic, però pel que tenia entès -no sóc cap gran expert en Spider-man- més aviat de segona, interpretat en la seva identitat civil, Adrian Toomes, per un Michael Keaton tan gran com sempre, aquí en el paper de traficant d'armes fetes amb tecnologia Chitauri obtinguda il·legalment.

Com a curiositat, a més que el dia anterior de veure la pel·lícula havia vist The Founder, que protagonitza magistralment, no podia evitar pensar en Birdman, el film que li va retornar la fama que es mereixia i que li va proporcionar un Globus d'Or i una nominació a l'Oscar. Allà també feia, en certa manera, d'home volador.

I és que es tracta del Voltor, amb un aspecte força diferent del que li coneixem dels còmics -almenys els clàssics-, i realment poderós gràcies a l'esmentada tecnologia, que posa contra les cordes l'Spider-man fins a un punt que és a l'alçada dels grans enfrontaments de les pel·lícules de Sony i que ens proporciona moments èpics.

Però és el més interessant de la història, una enemistat clàssica amb component sorpresa. No és una pel·lícula de creixement del protagonista, ni és gaire profunda en general. A més, per tal de caracteritzar-lo hem de suportar unes escenes topiquíssimes d'institut nord-americà en què, com no podia ser d'una altra manera, hi ha la noia teòricament inabastable, la Liz (Laura Harrier), una festa i les dinàmiques de bullying a què ja estem tan acostumats, amb l'inevitable Flash Thompson (Tony Revoloni). Se'n salva, però, el graciós "col·lega" d'en Peter, en Ned (Jacob Batalan). Un repartiment molt multiètnic, per cert.

Per cert, esmento també la Marisa Tomei -que ja havia sortit a Civil War- com a joveníssima Tieta May (l'actriu té 52 anys, però molt ben portats, i continua la tendència a rejovenir el personatge en cada encarnació) i en Kenneth Choi, que fa de director Morita i llegeixo -no me n'havia adonat, és clar- que representa que és descendent d'en Jim Morita, un dels membres dels Howling Commandos, companys del Capità Amèrica a la pel·lícula de 2011, i que el mateix Choi havia interpretat allà i en un episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.

Em consta que, en general, està agradant -després sortirà gent dient que no val res, com ha passat amb totes les pel·lícules de superherois fins ara-, però per una vegada estic al costat contrari i he de dir que no m'ha convençut gaire. 

Trobo que és una pel·lícula que depèn massa de la relació del protagonista amb els Avengers, ens recorden constantment que els coneix i que hi ha col·laborat, amb força presència d'en Tony Stark i en Happy Hogan, i el pòster espanyol, el que he posat al principi, ho fa d'una manera exagerada i, si se'm permet, poc atractiva des del punt de vista del disseny. 

Els minuts finals de la pel·lícula em fan tenir esperança en què, tot i agradar-me menys que els altres Spider-men de cine, segurament les seqüeles no patiran aquest mal, però de moment Spider-man: Homecoming, tot i que és força entretinguda i espectacular, penso que és una barreja estranya de reboot respectuós amb el llegat, spin-off dels Avengers i reinvenció d'un personatge i un univers que no ho necessitaven. 

Cinema: The Amazing Spider-man 2

No vaig fer cap ressenya de la primera pel·lícula del nou Spider-man, però això no vol dir que no pugui fer-ne una de la segona, oi? I és això el que he decidit després de veure The Amazing Spider-man 2 (sovint anomenada també The Amazing Spider-man 2: Rise of Electro), que ja avanço que m'ha agradat moltíssim i que confirma les bones impressions que em va deixar l'anterior, de 2012. 

Potser ja he dit algun cop, o potser no (però ho faig ara), que no m'agraden els reboots, els reinicis d'històries que neguen el que s'havia explicat fins ara. En general. El concepte en si. Segueixo unes aventures i al cap d'uns anys em diuen que me les tornaran a explicar des del principi i d'una altra manera i la meva reacció no és positiva. Superat el disgust, però, jutjo el producte en si i em trobo coses com la trilogia del Batman de Christopher Nolan, o la nova d'en Superman, Man of Steel, i sí, les noves de l'Spiderman, malgrat que les tres que es van estrenar a la dècada dels 2000 m'havien agradat molt.

Amb aquest triple pòster es promocionava la pel·lícula, que prometia emocions fortes i molta espectacularitat. No m'ha decebut pas, i em consta que en general ha agradat força. Com a bona segona part, a The Amazing Spider-man 2 hi ha més d'un enemic (també passava a les esmentades pel·lícules d'en Batman), tot i que la presència d'en Rhino és una mica tramposa, perquè hi té un paper molt petit.



El tràiler, si més no, prometia totes aquestes coses que deia, i certament tenia moltes ganes de veure-la, però ha superat les meves expectatives. Queda clar que l'enemic principal del film és l'Electro, amb un aspecte molt més modern que el de l'uniforme verd i groc que li coneixia dels pocs còmics clàssics que he llegit de l'Spiderman (i això que és dels personatges de Marvel que tinc més material, però majoritàriament sense llegir).

La seva versió civil, en Max Dillon (interpretat pel guanyador d'un Oscar Jamie Foxx), és un electricista que pateix un accident d'aquells que a la vida real causarien la mort, però que a les pel·lícules de superherois proporcionen poders.

Al film treballa a Oscorp i és un pobre desgraciat que, ignorat per tothom, s'emociona cada cop que algú li fa un mínim cas. Això és una arma de doble tall i d'idolatrar l'Home Aranya passa a odiar-lo profundament quan aquest el derrota en un primer combat i li pren el protagonisme. No podem evitar sentir llàstima i una certa simpatia per ell, vessant que fa els dolents de ficció encara millors, i l'Electro d'aquesta pel·lícula és tan entranyable abans d'adquirir els poders com temible quan ja els té.

El que deia d'en Rhino abans: el tràiler enganya i a la pel·lícula, com a Rhino pròpiament dit, hi surt poquíssim, però duu una armadura espectacular més que no pas una disfressa dels còmics. Per a mi, excel·lent decisió.

Surt més, una mica patètic i en versió civil, al principi del film, i l'interpreta el meu estimat Paul Giamatti, tot i que jo no ho sabia i me'n vaig adonar al final. Imperdonable!

Però és clar, en una segona pel·lícula de l'Spiderman havia de sortir el Follet Verd, i a diferència de la trilogia d'en Sam Raimi aquí no serà en Norman Osborn (Chris Cooper) qui es posi la disfressa, sinó directament el seu fill, en Harry (Dane DeHaan), un amic de la infantesa d'en Peter Parker que ja des de la seva primera aparició fa una mica d'angúnia.

Considero molt interessant la manera en què els guionistes han afrontat la seva transformació en Follet Verd, diferent dels còmics però prou ben trobada, i també m'ha agradat que el protagonisme sigui per a l'Electro i a The Amazing Spider-man 2, en realitat, l'enemic més conegut de l'Spidey hi tingui un paper més breu, més introductori, però no per això menys mortífer.

Però és clar, la vida privada d'en Peter Parker també té un pes molt important a la pel·lícula, i com sempre passa en el cas dels superherois ha de lluitar en molts fronts, alguns amb l'uniforme i els altres amb la cara descoberta.

Veiem com continua la seva relació amb la Gwen Stacy (Emma Stone), però també que la promesa d'allunyar-se d'ella que va fer al difunt pare de la noia el turmenta i esdevé un gran obstacle en aquesta història d'amor interpretada meravellosament per uns actors amb química, tanta que al final s'han enamorat de debò i surten junts.

Al bell mig de la seva vida privada i la pública en Peter també ha de resoldre l'enigma de la desaparició dels seus pares quan era petit, un tema del qual sóc totalment ignorant perquè, tot i que és un dels meus personatges preferits de Marvel, ja he dit que no n'he llegit prou còmics, i el film el tanca i dóna respostes a aquells que, com jo, només en tenien les referències que ens va donar la pel·lícula anterior.

Ara bé, evidentment l'excel·lència de The Amazing Spider-man 2 no podria existir sense un clímax, i us ben prometo que em va accelerar el cor.

Sabia el que hi passaria, ho veia venir tot i no haver volgut llegir res de la pel·lícula abans de veure-la. Ho sabia perquè entre els meus limitats coneixements de la biografia de l'Spiderman hi consta a grans trets la vida de la Gwen Stacy i la seva relació amb en Harry Osborn.

De fet, l'aspecte romàntic d'aquesta relació, molt important als còmics, s'obvia a la pel·lícula, i el que passa amb la Gwen en realitat té a veure amb el Follet Verd en versió Norman (i no Harry) Osborn, però es veia venir. M'ho imaginava des que al tràiler hi apareixia aquest enemic, i no em vaig equivocar (tampoc no em vull donar cap mèrit). I tot i així les pulsacions per minut em van augmentar mentre succeïa. Per tant, un altre punt per als responsables del film.

Per si no en teníem prou se'ns avancen esdeveniments de la tercera part, prevista per al 2016, i allà sembla que hi haurà no dos, ni tres enemics, sinó més. Ha quedat clar que els Sis Sinistres seran molt importants a The Amazing Spider-man 3, i de fet s'està preparant un spin-off al respecte.

En fi, ja són dues pel·lícules de l'Spiderman dirigides per en Marc Webb (500 days of Summer), que per cert ha dit que després de la tercera no en voldrà dirigir cap més i passarà a ser consultor de la franquícia, i si bé continuo estimant les dirigides per en Sam Raimi m'agrada molt aquest nou punt de vista fresc, amb una xicota diferent de l'eterna Mary Jane (que sortirà a la tercera part) i menys coneguda pel públic no lector de còmics però força important també, un nou Peter Parker que m'agrada molt més interpretat per l'Andrew Garfield que no pas per en Tobey Maguire —és innegable que li surt millor aquest doble paper de tímid i alhora bromista que no pas al seu predecessor amb cara de babau—, i com sol passar als reboots una nova manera d'explicar les coses, a mig camí entre la fidelitat als còmics i l'originalitat de les situacions que necessita tant el públic general com el fanàtic, encara que aquest últim sovint no ho entengui així.

Jo trobo que The Amazing Spider-man 2 té tot el que se li podria demanar, és una pel·lícula rodona que pot agradar a qualsevol públic (llevat d'aquell que només va a veure pel·lícules minoritàries, és clar, que és tan tancat de mires com el que només veu grans produccions comercials) i que és fidel a l'essència del personatge i al també molt recomanable film de 2012.