No vaig fer cap ressenya de la primera pel·lícula del nou Spider-man, però això no vol dir que no pugui fer-ne una de la segona, oi? I és això el que he decidit després de veure The Amazing Spider-man 2 (sovint anomenada també The Amazing Spider-man 2: Rise of Electro), que ja avanço que m'ha agradat moltíssim i que confirma les bones impressions que em va deixar l'anterior, de 2012.
Potser ja he dit algun cop, o potser no (però ho faig ara), que no m'agraden els reboots, els reinicis d'històries que neguen el que s'havia explicat fins ara. En general. El concepte en si. Segueixo unes aventures i al cap d'uns anys em diuen que me les tornaran a explicar des del principi i d'una altra manera i la meva reacció no és positiva. Superat el disgust, però, jutjo el producte en si i em trobo coses com la trilogia del Batman de Christopher Nolan, o la nova d'en Superman, Man of Steel, i sí, les noves de l'Spiderman, malgrat que les tres que es van estrenar a la dècada dels 2000 m'havien agradat molt.
Amb aquest triple pòster es promocionava la pel·lícula, que prometia emocions fortes i molta espectacularitat. No m'ha decebut pas, i em consta que en general ha agradat força. Com a bona segona part, a The Amazing Spider-man 2 hi ha més d'un enemic (també passava a les esmentades pel·lícules d'en Batman), tot i que la presència d'en Rhino és una mica tramposa, perquè hi té un paper molt petit.
El tràiler, si més no, prometia totes aquestes coses que deia, i certament tenia moltes ganes de veure-la, però ha superat les meves expectatives. Queda clar que l'enemic principal del film és l'Electro, amb un aspecte molt més modern que el de l'uniforme verd i groc que li coneixia dels pocs còmics clàssics que he llegit de l'Spiderman (i això que és dels personatges de Marvel que tinc més material, però majoritàriament sense llegir).
La seva versió civil, en Max Dillon (interpretat pel guanyador d'un Oscar Jamie Foxx), és un electricista que pateix un accident d'aquells que a la vida real causarien la mort, però que a les pel·lícules de superherois proporcionen poders.
Al film treballa a Oscorp i és un pobre desgraciat que, ignorat per tothom, s'emociona cada cop que algú li fa un mínim cas. Això és una arma de doble tall i d'idolatrar l'Home Aranya passa a odiar-lo profundament quan aquest el derrota en un primer combat i li pren el protagonisme. No podem evitar sentir llàstima i una certa simpatia per ell, vessant que fa els dolents de ficció encara millors, i l'Electro d'aquesta pel·lícula és tan entranyable abans d'adquirir els poders com temible quan ja els té.
El que deia d'en Rhino abans: el tràiler enganya i a la pel·lícula, com a Rhino pròpiament dit, hi surt poquíssim, però duu una armadura espectacular més que no pas una disfressa dels còmics. Per a mi, excel·lent decisió.
Surt més, una mica patètic i en versió civil, al principi del film, i l'interpreta el meu estimat Paul Giamatti, tot i que jo no ho sabia i me'n vaig adonar al final. Imperdonable!
Però és clar, en una segona pel·lícula de l'Spiderman havia de sortir el Follet Verd, i a diferència de la trilogia d'en Sam Raimi aquí no serà en Norman Osborn (Chris Cooper) qui es posi la disfressa, sinó directament el seu fill, en Harry (Dane DeHaan), un amic de la infantesa d'en Peter Parker que ja des de la seva primera aparició fa una mica d'angúnia.
Considero molt interessant la manera en què els guionistes han afrontat la seva transformació en Follet Verd, diferent dels còmics però prou ben trobada, i també m'ha agradat que el protagonisme sigui per a l'Electro i a The Amazing Spider-man 2, en realitat, l'enemic més conegut de l'Spidey hi tingui un paper més breu, més introductori, però no per això menys mortífer.
Però és clar, la vida privada d'en Peter Parker també té un pes molt important a la pel·lícula, i com sempre passa en el cas dels superherois ha de lluitar en molts fronts, alguns amb l'uniforme i els altres amb la cara descoberta.
Veiem com continua la seva relació amb la Gwen Stacy (Emma Stone), però també que la promesa d'allunyar-se d'ella que va fer al difunt pare de la noia el turmenta i esdevé un gran obstacle en aquesta història d'amor interpretada meravellosament per uns actors amb química, tanta que al final s'han enamorat de debò i surten junts.
Al bell mig de la seva vida privada i la pública en Peter també ha de resoldre l'enigma de la desaparició dels seus pares quan era petit, un tema del qual sóc totalment ignorant perquè, tot i que és un dels meus personatges preferits de Marvel, ja he dit que no n'he llegit prou còmics, i el film el tanca i dóna respostes a aquells que, com jo, només en tenien les referències que ens va donar la pel·lícula anterior.
Ara bé, evidentment l'excel·lència de The Amazing Spider-man 2 no podria existir sense un clímax, i us ben prometo que em va accelerar el cor.
Sabia el que hi passaria, ho veia venir tot i no haver volgut llegir res de la pel·lícula abans de veure-la. Ho sabia perquè entre els meus limitats coneixements de la biografia de l'Spiderman hi consta a grans trets la vida de la Gwen Stacy i la seva relació amb en Harry Osborn.
De fet, l'aspecte romàntic d'aquesta relació, molt important als còmics, s'obvia a la pel·lícula, i el que passa amb la Gwen en realitat té a veure amb el Follet Verd en versió Norman (i no Harry) Osborn, però es veia venir. M'ho imaginava des que al tràiler hi apareixia aquest enemic, i no em vaig equivocar (tampoc no em vull donar cap mèrit). I tot i així les pulsacions per minut em van augmentar mentre succeïa. Per tant, un altre punt per als responsables del film.
Per si no en teníem prou se'ns avancen esdeveniments de la tercera part, prevista per al 2016, i allà sembla que hi haurà no dos, ni tres enemics, sinó més. Ha quedat clar que els Sis Sinistres seran molt importants a The Amazing Spider-man 3, i de fet s'està preparant un spin-off al respecte.
En fi, ja són dues pel·lícules de l'Spiderman dirigides per en Marc Webb (500 days of Summer), que per cert ha dit que després de la tercera no en voldrà dirigir cap més i passarà a ser consultor de la franquícia, i si bé continuo estimant les dirigides per en Sam Raimi m'agrada molt aquest nou punt de vista fresc, amb una xicota diferent de l'eterna Mary Jane (que sortirà a la tercera part) i menys coneguda pel públic no lector de còmics però força important també, un nou Peter Parker que m'agrada molt més interpretat per l'Andrew Garfield que no pas per en Tobey Maguire —és innegable que li surt millor aquest doble paper de tímid i alhora bromista que no pas al seu predecessor amb cara de babau—, i com sol passar als reboots una nova manera d'explicar les coses, a mig camí entre la fidelitat als còmics i l'originalitat de les situacions que necessita tant el públic general com el fanàtic, encara que aquest últim sovint no ho entengui així.
Jo trobo que The Amazing Spider-man 2 té tot el que se li podria demanar, és una pel·lícula rodona que pot agradar a qualsevol públic (llevat d'aquell que només va a veure pel·lícules minoritàries, és clar, que és tan tancat de mires com el que només veu grans produccions comercials) i que és fidel a l'essència del personatge i al també molt recomanable film de 2012.
El tràiler, si més no, prometia totes aquestes coses que deia, i certament tenia moltes ganes de veure-la, però ha superat les meves expectatives. Queda clar que l'enemic principal del film és l'Electro, amb un aspecte molt més modern que el de l'uniforme verd i groc que li coneixia dels pocs còmics clàssics que he llegit de l'Spiderman (i això que és dels personatges de Marvel que tinc més material, però majoritàriament sense llegir).
La seva versió civil, en Max Dillon (interpretat pel guanyador d'un Oscar Jamie Foxx), és un electricista que pateix un accident d'aquells que a la vida real causarien la mort, però que a les pel·lícules de superherois proporcionen poders.
Al film treballa a Oscorp i és un pobre desgraciat que, ignorat per tothom, s'emociona cada cop que algú li fa un mínim cas. Això és una arma de doble tall i d'idolatrar l'Home Aranya passa a odiar-lo profundament quan aquest el derrota en un primer combat i li pren el protagonisme. No podem evitar sentir llàstima i una certa simpatia per ell, vessant que fa els dolents de ficció encara millors, i l'Electro d'aquesta pel·lícula és tan entranyable abans d'adquirir els poders com temible quan ja els té.
El que deia d'en Rhino abans: el tràiler enganya i a la pel·lícula, com a Rhino pròpiament dit, hi surt poquíssim, però duu una armadura espectacular més que no pas una disfressa dels còmics. Per a mi, excel·lent decisió.
Surt més, una mica patètic i en versió civil, al principi del film, i l'interpreta el meu estimat Paul Giamatti, tot i que jo no ho sabia i me'n vaig adonar al final. Imperdonable!
Però és clar, en una segona pel·lícula de l'Spiderman havia de sortir el Follet Verd, i a diferència de la trilogia d'en Sam Raimi aquí no serà en Norman Osborn (Chris Cooper) qui es posi la disfressa, sinó directament el seu fill, en Harry (Dane DeHaan), un amic de la infantesa d'en Peter Parker que ja des de la seva primera aparició fa una mica d'angúnia.
Considero molt interessant la manera en què els guionistes han afrontat la seva transformació en Follet Verd, diferent dels còmics però prou ben trobada, i també m'ha agradat que el protagonisme sigui per a l'Electro i a The Amazing Spider-man 2, en realitat, l'enemic més conegut de l'Spidey hi tingui un paper més breu, més introductori, però no per això menys mortífer.
Però és clar, la vida privada d'en Peter Parker també té un pes molt important a la pel·lícula, i com sempre passa en el cas dels superherois ha de lluitar en molts fronts, alguns amb l'uniforme i els altres amb la cara descoberta.
Veiem com continua la seva relació amb la Gwen Stacy (Emma Stone), però també que la promesa d'allunyar-se d'ella que va fer al difunt pare de la noia el turmenta i esdevé un gran obstacle en aquesta història d'amor interpretada meravellosament per uns actors amb química, tanta que al final s'han enamorat de debò i surten junts.
Al bell mig de la seva vida privada i la pública en Peter també ha de resoldre l'enigma de la desaparició dels seus pares quan era petit, un tema del qual sóc totalment ignorant perquè, tot i que és un dels meus personatges preferits de Marvel, ja he dit que no n'he llegit prou còmics, i el film el tanca i dóna respostes a aquells que, com jo, només en tenien les referències que ens va donar la pel·lícula anterior.
Ara bé, evidentment l'excel·lència de The Amazing Spider-man 2 no podria existir sense un clímax, i us ben prometo que em va accelerar el cor.
Sabia el que hi passaria, ho veia venir tot i no haver volgut llegir res de la pel·lícula abans de veure-la. Ho sabia perquè entre els meus limitats coneixements de la biografia de l'Spiderman hi consta a grans trets la vida de la Gwen Stacy i la seva relació amb en Harry Osborn.
De fet, l'aspecte romàntic d'aquesta relació, molt important als còmics, s'obvia a la pel·lícula, i el que passa amb la Gwen en realitat té a veure amb el Follet Verd en versió Norman (i no Harry) Osborn, però es veia venir. M'ho imaginava des que al tràiler hi apareixia aquest enemic, i no em vaig equivocar (tampoc no em vull donar cap mèrit). I tot i així les pulsacions per minut em van augmentar mentre succeïa. Per tant, un altre punt per als responsables del film.
Per si no en teníem prou se'ns avancen esdeveniments de la tercera part, prevista per al 2016, i allà sembla que hi haurà no dos, ni tres enemics, sinó més. Ha quedat clar que els Sis Sinistres seran molt importants a The Amazing Spider-man 3, i de fet s'està preparant un spin-off al respecte.
En fi, ja són dues pel·lícules de l'Spiderman dirigides per en Marc Webb (500 days of Summer), que per cert ha dit que després de la tercera no en voldrà dirigir cap més i passarà a ser consultor de la franquícia, i si bé continuo estimant les dirigides per en Sam Raimi m'agrada molt aquest nou punt de vista fresc, amb una xicota diferent de l'eterna Mary Jane (que sortirà a la tercera part) i menys coneguda pel públic no lector de còmics però força important també, un nou Peter Parker que m'agrada molt més interpretat per l'Andrew Garfield que no pas per en Tobey Maguire —és innegable que li surt millor aquest doble paper de tímid i alhora bromista que no pas al seu predecessor amb cara de babau—, i com sol passar als reboots una nova manera d'explicar les coses, a mig camí entre la fidelitat als còmics i l'originalitat de les situacions que necessita tant el públic general com el fanàtic, encara que aquest últim sovint no ho entengui així.
Jo trobo que The Amazing Spider-man 2 té tot el que se li podria demanar, és una pel·lícula rodona que pot agradar a qualsevol públic (llevat d'aquell que només va a veure pel·lícules minoritàries, és clar, que és tan tancat de mires com el que només veu grans produccions comercials) i que és fidel a l'essència del personatge i al també molt recomanable film de 2012.
