Cinema: Spider-man - Far From Home

Fa gairebé dos anys es va estrenar la pel·lícula que suposava la segona reinvenció, i per tant la tercera versió, de l'Spider-man cinematogràfic. Una versió que ja vaig dir que no m'acabava de convèncer del tot, però atès que el nou Peter Parker forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel des de llavors -aquest va ser el motiu perquè Marvel Studios el recuperés de les mans de Sony, o almenys el compartís amb la companyia japonesa-, i amb les connexions que hi ha, no tenia cap dubte que en veuria la segona pel·lícula en solitari.

I deia que no m'havia acabat de convèncer perquè, tot i que l'humor del protagonista és més fidel al Peter Parker que veiem als còmics, ja m'agradaven les versions cinematogràfiques anteriors, més serioses i tràgiques, i em feia mandra el reboot, tot i que, donant per sabudes unes quantes coses i evitant els enemics més suats, en certa manera es reconeixia l'existència de les altres cinc pel·lícules (3 amb en Tobey Maguire i 2 amb l'Andrew Garfield).

Que no vol dir que no m'agradés, però Homecoming no em va meravellar, no em van venir ganes de comprar-me-la quan sortís en Blu-ray i no tinc pensat fer-ho. Ara ha sortit la seva seqüela, Spider-man: Far From Home, i com que és el final de l'anomenada "Fase 3" del Marvel Cinematic Universe, no pensava pas no mirar-la.

Dirigida altre cop per Jon Watts, i encara pendent de la relació del protagonista amb en Tony Stark i els Avengers en general -una de les coses que menys em van agradar del film anterior, si bé n'entenc l'estratègia comercial-, ens situa en un món que, després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, es troba una mica orfe de superherois, i en Nick Fury ha de recórrer al jove Spider-man per tal de fer front a una nova amenaça mundial.

No està pas sol, sinó que pot col·laborar amb l'anomenat Mysterio (Jake Gyllenhaal), un enemic clàssic de l'Spider-man que no s'havia fet servir en cap pel·lícula, però que aquí fa d'aliat, força més preparat degut als poders que té tenint en compte la naturalesa elemental dels monstres que van apareixent per Europa, casualment -veurem fins a quin punt- la destinació del viatge de la classe d'en Peter i els seus companys, molts dels quals retornats al món després d'una desaparició de 5 anys causada per en Thanos a Avengers: Infinity War.

Ell vol dur una vida normal, gaudir del viatge i confessar els seus sentiments a la Mary Jane -diria que en el conjunt de les dues pel·lícules sempre anomenada "MJ"-, però el destí té uns altres plans i haurà de fer malabarismes entre la seva identitat superheroica i la voluntat d'estar amb els seus amics i la noia que li agrada.

Monstres d'aigua, foc i altres elements volen destruir la Terra i suposaran un obstacle en els plans d'un Spider-man superat, però que a l'hora de la veritat no pot ignorar el seu cor heroic i s'hi enfronta, per bé que més com a suport per a en Mysterio que no pas en un u contra u igualat.

No vull revelar més coses, però es produeix un gir de guió que, sincerament, amb un mínim coneixement de l'univers Spider-man -i el meu coneixement en aquest camp és mínim-, no suposa cap sorpresa. Tampoc no m'agrada la naturalesa dels enemics, una mica com quan a Justice League veia el meu personatge preferit, en Batman, fora de lloc contra poderosíssims enemics extraterrestres, i les interaccions i aventures d'institut, com em passava a la primera part, em resulten tòpiques, tot i que reconec que entretenen.

I, com esmentava al principi, tornem a caure en les referències constants a en Tony Stark, la relació d'en Peter amb el líder de Stark Industries i la relació actual amb el que l'alter ego de l'Iron Man representava.

Als còmics la col·laboració va anar diferent, però als films de l'MCU s'ha fet que l'Spider-man fos una mena de fillol de l'Iron Man, i s'ha insistit en aquesta idea de manera constant, fins i tot en aquesta segona pel·lícula en solitari de l'escalaparets que podria haver servit perquè s'independitzés una mica com a superheroi. No em molesta tant que encara vagi a l'institut com això, que fa que Far From Home sembli una segona part dels seus orígens.

Tampoc estic dient ni insinuant que no m'hagi agradat -i sé que en general ha agradat moltíssim-, però trobo que té els mateixos defectes de la primera. Tot i així, és divertida, trepidant i no es fa gens llarga, i malgrat que el projecte cinematogràfic dels Avengers ja ha acabat, l'Univers Cinemàtic Marvel encara viu, i en continuarem veient coses, entre les quals una tercera part que, amb el que veiem a les escenes dels crèdits (amb aquests films quedeu-vos fins al final sempre, sisplau!), té pinta que serà molt interessant... si és que es fa, perquè amb els superherois al cinema mai se sap el que pot passar. No seria la primera cinta que ens deixa amb l'ai al cor i no té continuïtat. Esperem que el tercer reboot trigui molts anys a produir-se i ens acabin d'explicar aquesta història.

Lectures: L'home duplicat

Avui, després de molt de temps sense fer la ressenya de cap llibre (i és normal perquè llegeixo molts més còmics que no pas llibres per les característiques de cadascun d'aquests productes), torno amb una ressenya literària, molt planera com és habitual, i repeteixo autor, ja que és un dels meus preferits: parlaré de L'home duplicat, una novel·la d'en José Saramago que tenia des de feia molts anys però la lectura de la qual havia anat posposant fins ara. 

Quan has llegit 2 o 3 llibres d'aquest senyor, en pau descansi, t'adones que qualsevol del seus llibres que vagis agafant a partir de llavors s'assemblarà als anteriors en una cosa: partirà d'una premissa d'allò més original, tant si formalment es decanta pel text tot seguit, en què tot plegat és un paràgraf ple de subordinades des que comença el capítol fins que acaba, com si és una mica més convencional. 

Generalment, a més, els temes que l'autor triava eren, en principi, poc interessants, però llegides unes quantes pàgines queda clar que sabia com estirar la seva esbojarrada idea inicial i transformar-la en una novel·la d'aquelles que atrapen.

Doncs el que originalment es va publicar en portuguès com a O homem duplicado el 2002 és un dels exemples de la literatura més típica i divertida del mestre Saramago, que ens presenta un personatge entranyable que se suma als homes solitaris que protagonitzen la majoria de les seves novel·les, alguns dels quals fins i tot reben un brevíssim homenatge en forma de menció al principi del llibre.

El protagonista, dèiem, és un home solitari, en Tertuliano Máximo Afonso, curiós nom que gairebé sempre veurem escrit sencer, que duu una vida més aviat monòtona fins que un dia descobreix en una pel·lícula que li recomanen el seu doble. Un dels actors del film és el seu bessó pastat, tot i que en Tertuliano és fill únic. Qui és aquest home? Com es diu? Com podria contactar amb ell? Què faré quan contacti amb ell?

Són algunes de les preguntes que es fa el protagonista, aquest cop d'una història que des que en llegim la sinopsi ja trobem interessant (ja he dit abans que les novel·les de l'autor sempre ho són, d'interessants, però no sempre ho semblen), i veurem com la seva excessiva curiositat li transtorna la vida d'una manera que només es veurà clarament amb el clímax amb què acaba el llibre i que evidentment no comentaré ara.

Només vull compartir com he gaudit amb aquesta obra, que ja considero una de les millors d'aquest novel·lista que tant m'apreciava professionalment, i recomanar-la a qualsevol que vulgui començar a conèixer José Saramago, a més de tots aquells que ja el coneguin i estiguin pensant quin altre dels seus llibres hauria de ser el següent. 

Sí, sé que he posat una imatge d'en Jake Gyllenhaal, i no és pas gratuïta: es veu que protagonitzarà An Enemy, una pel·lícula de Hollywood que adaptarà L'home duplicat. Naturalment no serà el mateix que llegir el llibre, cosa que es pot dir de qualsevol obra però encara més en aquest cas, on l'estil del seu autor no es pot traslladar de cap manera a un mitjà que no sigui l'escrit.