Sèries: Daredevil (tercera temporada)

Més de 8 anys després de l'entrada que li vaig dedicar a la segona temporada d'aquesta sèrie arriba la tercera. No és que hi hagués cap pausa d'aquelles que de vegades es fan, sinó que a casa ens hem dedicat a altres sèries, tot arraconant les de Marvel per a Netflix, i les hem anat recuperant molt de tant en tant. 

Tant és així, que veient la tercera temporada de Daredevil s'hi feien algunes referències que no recordava, i això és una cosa que em sap greu, però tornar-ne a mirar la segona part no era una possibilitat gaire realista. Però, al capdavall, la història s'ha entès i ha posat fi -almenys de moment- a aquesta cuidada i celebrada adaptació a la televisió d'un dels còmics més populars de Marvel.

Publicada originalment a l'octubre de 2018, la tercera temporada de la sèrie, que acabaria sent l'última, comença amb la presumpció de mort del seu protagonista, tal com van acabar les coses a la sèrie crossover The Defenders (un dels fets que no recordava), almenys per part dels seus amics Foggy Nelson i Karen Page, que li continuen pagant el lloguer amb l'esperança que es faci realitat la llei universal de la ficció: si no hi ha cadàver, la mort no està assegurada.

I és que el cos del seu amic no ha aparegut perquè s'ha estimat més recuperar-se a l'ombra, ajudat pel capellà i la monja que se'n van encarregar després de la mort del seu pare. Tot i així, vol tornar a l'activitat superheroica massa aviat, vol accelerar el seu ressorgiment de les cendres, i les coses no li acaben d'anar bé.

Un dels grans enemics de la ficció televisiva del gènere dels superherois, magníficament interpretat per en Vincent d'Onofrio, torna a agafar protagonisme en aquesta tercera temporada -a la segona movia fils des de la presó i un paper més secundari- amb el seu inoblidable Wilson Fisk, el poderós criminal que ara fa un tracte amb l'FBI per protegir la seva estimada Vanessa i poder continuar la seva condemna en forma d'arrest domiciliari, per a indignació popular.

El cas és que els seus fils de titellaire arriben molt lluny, i els va col·locar fa molt de temps, i és en aquesta temporada que els comença a moure, fent ballar tothom al seu so. Des del punt de vista argumental, és una trama excel·lent i fa admirar encara més aquest dolent formidable.

Perquè no és només que demostri un gran poder amb la seva fortuna econòmica, sinó que exhibeix una gran intel·ligència en fer realitat els seus desitjos i els seus plans a través d'altres persones que té controlades d'una manera o d'una altra, algunes d'elles força elaborades i premeditades. 

En aquest sentit tenim un terrible executor de les seves ordres que fa que en Matt Murdock la balli magra, i provoca, de passada, el descrèdit de la figura d'en Daredevil, acció necessària per als objectius d'en Fisk. 

Això, com és natural, provoca la ira del protagonista, que un cop recuperats tant el cos com la memòria muscular es dedica a repartir llenya per desbaratar els plans de la seva nèmesi, però el camí és dur i exasperant, atès que la via física i la legal -on té l'ajuda del calmat Foggy i la cada cop més descontrolada Karen- no provoquen els resultats desitjats.

La tercera temporada de Daredevil és un gran clímax -quan es va escriure no se sabia que seria l'última, amb el permís de la propera resurrecció de la sèrie a Disney+ amb intenció de reboot però els mateixos intèrprets- per a l'enfrontament entre el superheroi cec i el magnat criminal, amb acció, lluita, sang (molta), renaixements, retrobaments, revelacions de les que canvien la vida i, per als que, a diferència de mi, coneixen bé el personatge dels còmics, picades d'ullet que a mi se m'han escapat en bona part, però que no han fet que gaudís menys d'aquest comiat temporal televisiu d'un personatge que, entre totes les sèries de Marvel per a Netflix, va convèncer prou com per fer-se un lloc a les produccions sota el paraigua de Disney, on ja ha fet algunes aparicions tant al cinema com a la televisió.

Si, per alguna raó, com jo, teniu la sèrie inacabada, feu i feu-vos el favor de recuperar-la, perquè val la pena veure com continua tot plegat. 

Sèries: The Punisher (primera temporada)

Arriba un moment que, si la vida no t'ho permet, has d'admetre que no podràs seguir les sèries de televisió quan estan de moda ni, per tant, participar en les converses que els seus seguidors tenen a les xarxes -o a la vida real, que encara existeix-. 

És per això que a casa ens estem prenent amb calma el visionat, per exemple, de les lloades produccions de Marvel per a Netflix i fa molt de temps que no en parlo al blog. Tant, de fet, que aquelles sèries han anat a parar a Disney+ per fer companyia a les que es van fer directament per a la plataforma, algunes de les quals ja han passat per aquí. 

Estrenada al novembre de 2017 -ja veieu la calma amb què ens ho hem pres- i basada en el personatge del mateix nom dels còmics de Marvel, nascut al número 129 de The Amazing Spider-Man el 1974 si voleu la dada friki, la sèrie The Punisher és, originalment, un spin-off de Daredevil, on el personatge apareixia durant la seva segona temporada, de 2016.

Però hi havia moltes coses per explicar d'aquest antiheroi, i la tragèdia que va viure quan li van matar la família com a conseqüència d'uns fets que són el nucli d'una conspiració al voltant de la qual gira, precisament, la trama de la seva primera temporada.

El cas és que la sèrie comença amb en Frank Castle (Jon Bernthal) oficialment mort i fent-se passar per un tal Pete Castiglione mentre es capbussa en la feina, al món de la construcció, per distreure's del dolor que se'l menja per dins.

Poques persones saben que continua viu, molt poques, entre les quals un altre veterà de la guerra de l'Afganistan que duu unes sessions de teràpia de grup, en Curtis (Jason R. Moore), i el misteriós David "Micro" Lieberman (Ebon Moss-Bachrach, un secundari que ja he vist en uns quants llocs), un expert hacker que té proves del que va passar en realitat al país asiàtic i també és oficialment mort (també de cara a la seva família, que vigila amb unes càmeres ocultes), que malgrat una violenta primera trobada acaba aliant-se amb el protagonista per acabar amb els responsables de tot plegat.

La dinàmica entre aquests dos personatges és força interessant, en alguns moments fins i tot divertida, gràcies a la confrontació entre la manera més directa i violenta d'encarar el problema per part del protagonista, un home acostumat al combat, i en Micro, un home normal però molt poderós amb la tecnologia com a arma.

Una altra persona que està determinada a descobrir la veritat sobre aquells fets en què va morir un amic seu és l'agent de Seguretat Nacional Dinah Madani (Amber Rose Revah), que és un personatge prou interessant perquè no es casa amb ningú i alhora fa el que hagi de fer i utilitza qui hagi d'utilitzar per arribar al fons de tot plegat.

A la part més humana de l'entramat de relacions entre els personatges tenim la Karen Page (Deborah Ann Woll), personatge que ja havíem vist a Daredevil, i que ara es preocupa genuïnament per en Frank, que considera amic seu, i l'ajuda en tot allò que pot.

També tenim en Billy Russo (Ben Barnes), excompany d'en Frank a l'Afganistan i gran amic seu que ara encapçala una empresa dedicada a la formació privada de soldats. Un personatge que no sabem ben bé on situar, i que serà dels més interessants a mesura que avanci la trama.

Amb ell acabo el repàs dels personatges, tot i que n'hi ha alguns més i també alguna cara prou coneguda, com la d'en Paul Schulze (The Sopranos, 24...), la Shohreh Aghdashloo o la Mary Elizabeth Mastrantonio.

Parlar més de l'argument de The Punisher resultaria redundant i avorrit, de manera que només hi afegiré que és una producció amb un ritme pausat -això tampoc ha ajudat a que l'acabéssim gaire ràpid, i en aquest sentit aconsello que no es deixi passar gaire temps entre episodis- i una fotografia particular, amb força gra, que a través d'una trama més aviat densa però interessant parla de venjança, família i amistat, així com de les seqüeles de la guerra. I és una sèrie força violenta, esteu avisats.

M'ha deixat un bon regust i ganes de veure'n la segona i última temporada, així com de repassar les dues primeres de Daredevil per refrescar les relacions creuades entre els protagonistes d'ambdues sèries.

Sèries: The Defenders

Fa molt de temps, quan es va saber que es faria una sèrie d'en Daredevil per a Netflix poc ens imaginàvem com en seria, de bona, i l'èxit que tindria. Però ja llavors es va dir que el projecte incloïa la creació d'unes altres tres sèries i que, al final, convergirien en una que uniria els seus protagonistes, encara que als còmics els membres que formen part del grup siguin uns altres.

Llavors 2017 quedava lluny i encara havíem de gaudir reposadament -o no, atès el format de publicació de Netflix- de les quatre sèries, i fins i tot hem pogut veure la segona temporada de Daredevil. Però ja ha arribat el moment, ja hem pogut veure en Matt Murdock (dos cops), la Jessica Jones, en Luke Cage i en Danny Rand (Iron Fist) en acció, i almenys a mi m'han agradat moltíssim. Què passa, doncs, amb la sèrie que els presenta i els uneix per fer front a un enemic comú?

The Defenders, creada per Douglas Petrie i Marco Ramírez, està concebuda, de fet, com una minisèrie, després de la qual els seus protagonistes continuaran sortint a les respectives sèries. No queda clar si està totalment descartada una segona temporada, però de moment és això: una minisèrie. 

8 episodis en què veiem com uns personatges que hem conegut al llarg d'aquest últim parell d'anys confluïen en topar-se amb un enemic comú, episodis que eren una prova de foc per veure si les quatre sèries, que ja hem vist que tenien un estil similar i alhora personalitats pròpies, encaixaven bé o no.

I les preocupacions que podíem tenir com a espectadors estan ben tractades al guió: els quatre superherois són molt diferents, tots tenen poders però les seves personalitats els fan tocar més de peus a terra -en Luke Cage i la Jessica Jones, que ja es coneixien- o bé adoptar el paper de justiciers i sortir a fer el Bé i enfrontar-se a perillosíssims enemics -en Daredevil i l'Iron Fist-. 

Malgrat l'escepticitat dels dos primers, tant la superforça i la invulnerabilitat davant les bales com el "radar" del cec Daredevil i el puny de l'Iron fist són, al capdavall, superpoders, i assumits tots ells, es pot assumir la naturalesa de l'enemic, les resurreccions o la filosofia de K'un-lun sense cap problema.

Un xoc de personalitats que, després d'un inici de minisèrie dedicat a reprendre les respectives històries allà on s'havien quedat o, senzillament, veure com els anava a cadascun d'ells després de tant de temps, es resol amb un sopar xinès i la topada amb la realitat: tots quatre tenen un enemic comú que, d'una manera o d'una altra, afecta les seves vides, i ja que tenen superpoders els faran servir per salvar la ciutat de Nova York. 

Aquest enemic, com ja esperàvem si havíem vist Daredevil i Iron Fist, on s'esmentava i apareixia clarament, The Hand, l'escissió de K'un-lun que buscava la immortalitat i dominar el món, i que The Defenders permet que coneguem en la seva totalitat, almenys pel que fa als Dits que la dirigeixen i que ens faltaven, cas d'en Murakami (Yukata Takeuchi) i en Sowande (Babs Olusanmokun), perquè Madame Gao (Wai Ching Ho) i en Bakuto (Ramón Rodríguez) ja els coneixia.

La seva líder és l'estrella convidada de la sèrie, la Sigourney Weaver, que fa d'Alexandra, i que és la responsable que el cadàver de cert personatge al final de la segona temporada de Daredevil desaparegués, ja que aquí reapareix ressuscitat i convertit en una arma al servei de The Hand.

The Defenders és el clímax del que s'havia estat preparant fins ara, no és estrany que es consideri un projecte similar i paral·lel als Avengers cinematogràfics, també de Marvel, tot i que en aquest cas és un producte, com les sèries que el precedeixen, amb un to més seriós, fosc, lent i realista... en la mesura del possible.

Per als fans és un autèntic plaer veure aquests personatges trobar-se, resoldre diferències i treballar junts, perquè es complementen força bé, tot i que, si se'm permet apuntar una curiositat, sembla que en Danny Rand no sigui res sense el seu puny perquè, només amb el kung-fu, no destaca gaire en comparació amb els altres, i en general no convenç gaire, cosa que es va criticar molt d'Iron Fist, que va rebre per totes bandes, una d'elles les escenes de lluita. Per sort, jo no em fixo gaire en aquestes coses i també aquella sèrie em va agradar força.

Per altra banda, una de les coses que volia veure a The Defenders era si els excel·lents personatges secundaris tindrien el seu lloc en un producte tan coral, i la resposta és que en general sí, tot i que al principi semblava que no i, de fet, alguns no pinten gaire, sobretot els de Daredevil i Jessica Jones. 

No els esmentaré tots, però destaquen la Claire Temple (Rosario Dawson), que sorprenentment no és qui presenta els personatges tot i conèixer-los tots personalment, i sobretot el que més m'interessava era veure la trobada entre la Misty Knight (Simone Missick) i la Colleen Wing (Jessica Henwick), que als còmics treballaven juntes com a Daughters of the Dragon i a la televisió han tingut orígens diferents, però he vist signes d'esperança pel que fa a una possible futura associació, i això m'encanta. 

És un dels anomenats easter eggs o secrets que es poden detectar al llarg de la sèrie, no sempre tan obvis ni tan fàcils per al públic general com jo, perquè alguns són per a autèntics experts amb bona vista. Aquí, en anglès, n'expliquen molts.

Ara cadascú continuarà el seu camí, associacions a banda, però The Defenders ha estat un experiment que considero reeixit, perquè s'ha aconseguit unir quatre sèries que, de vegades, no semblava que encaixessin gaire des del punt de vista temàtic. El to i la ubicació de totes elles, però, ha fet possible que sorgís aquesta cinquena producció sense que res semblés fora de lloc, i almenys a mi m'ha deixat molt satisfet.

Sèries: Daredevil (2a temporada)

La primera temporada de Daredevil, llançada a la plataforma Netflix i per tant amb tots els episodis de cop, va meravellar el món amb una proposta superheroica seriosa, fosca (en to i fotografia), que buscava el realisme malgrat poders especials i combats espectaculars que no trobaríem mai pel carrer i presentava actuacions sòlides i un ritme gairebé noir.

Una sèrie més de l'enorme Univers Cinemàtic Marvel (MCU), però que agafava un personatge que havia tingut una odiada pel·lícula el 2003 i el tornava a posar de moda, ara amb un producte aclamat de manera unànime per crítica i públic per la gran qualitat de tots els seus aspectes. Al seu torn seria la primera llavor de la futura sèrie dedicada als Defenders, amb la segona a Jessica Jones, una altra sèrie excel·lent, i aviat Luke Cage, però en qualsevol cas era probablement la millor sèrie de televisió que s'havia fet mai sobre un còmic del gènere dels superherois, i havia posat el llistó altíssim, també per a ella mateixa de cara a la segona temporada.

Aquest és el que penso que ha estat el seu principal problema, i em sembla que és un sentiment generalitzat o, si més no, és un punt feble que altres crítics, aquests sí, bons en la seva feina, li han trobat.

Però no exactament pels mateixos motius: diuen que els nous secundaris, els antiherois Punisher i Elektra, no aconsegueixen omplir el buit deixat per aquell meravellós dolent que representava el personatge d'en Wilson "Kingpin" Fisk, però tot i estar d'acord amb aquesta afirmació, no trobo que siguin personatges amb poca força. Al contrari, crec que el problema és que en aquesta segona temporada el protagonista queda afeblit per aquestes presències, aquests enemics-aliats, una figura típica dels còmics no només de superherois, sinó també del manga d'aventures.

Per una banda tenim en Frank "Punisher" Castle (John Bernthal), que arrel de la guerra de bandes que ha començat a Hell's Kitchen amb la desaparició d'en Wilson Fisk, aprofita per a combatre aquests grups criminals amb uns mètodes definitius que ja li coneixem dels còmics i que cap superheroi acceptaria, en la innocència habitual del gènere.

És un personatge tràgic que trenca la barrera de l'assassinat per tal de venjar la seva família i que no ens pot provocar sinó simpatia, mentre que els esforços d'en Daredevil per convèncer-lo de seguir el "bon" camí no ens semblen tan atractius com en d'altres ocasions. De fet, té tanta força que Netflix ja n'ha encarregat una sèrie en solitari.

Per si el protagonista no estigués prou ocupat amb això, reapareix a la seva vida l'Elektra Natchios (Élodie Yung), un antic amor de qui es va distanciar per diferències sobre això mateix: l'estreta línia entre acabar definitivament amb els enemics o derrotar-los sense caure en l'homicidi. I la seva tornada també revifa el component romàntic de la sèrie, amb un interessant estira-i-arronsa.

També és interessant el personatge en si, sobretot perquè està construïda de manera que passem d'odiar-la a simpatitzar amb ella. Però és la porta d'entrada a una trama de yakuza que ocupa la segona meitat de la temporada i que a mi, personalment, no em sembla tan atractiva com la potser més lenta, però més original, de la primera temporada.

D'aquells primers episodis recuperem els companys "Foggy" Nelson (Elden Henson) i Karen Page (Deborah Ann Woll), que creixen professionalment i ens impressionen amb les seves noves habilitats -no superheroiques, però-, i atès que en Matt (Charlie Cox) té el plat tan ple, comença a ser incapaç de compaginar les nits de Daredevil i els dies de superadvocat cec, cosa que el fa equivocar-se i el distancia dels seus companys d'una manera aparentment irreparable.

Daredevil continua amb l'estil que la va fer triomfar a la primera temporada, però tot i que la segona també m'ha agradat molt, trobo que té febleses, si comparem les dues tongades d'episodis: dos nous personatges que sense arribar a ser en Wilson Fisk -ni ho han de ser, perquè tampoc no juguen el mateix paper- es mengen el protagonista, gens afavorit en aquesta temporada; un canvi de rumb aproximadament a la meitat de la temporada cap a una trama més típica i tòpica, i evidentment la desaparició de l'efecte sorpresa d'aquells primers episodis.

Ja sabíem el que Daredevil ens podia oferir, i amb quina qualitat ho feia. El problema és que, com que ho sabíem, ja no ens impressiona tant, i el guió, en conjunt, tampoc no acaba d'estar a l'alçada de la primera temporada. Per a mi. Tanmateix, en una sèrie tan bona això significa que en comptes d'un 10 pot tenir un 8,5 o un 9, no ens enganyem. Les interpretacions són tan bones com sempre, i les referències a Jessica Jones i les connexions amb l'Univers Marvel hi són, cosa que ens recorda que aquesta sèrie és una part d'un tot.

No ha estat cap decepció, no vull transmetre aquesta idea, però com deia al principi, la sèrie s'havia posat el llistó massa alt amb els seus primers episodis. A veure què ens espera al futur.

Sèries: Jessica Jones

Ja no sé quantes vegades ho he dit, ni quanta gent ho ha dit abans i ho dirà després, però Marvel està fent una feina increïble amb el seu Univers Cinemàtic, conegut també com a Marvel Cinematic Universe o MCU, tal com està lligant entre si pel·lícules de superherois de primer ordre i, alhora, està fent magnífiques sèries de televisió amb personatges que en principi no tenen prou popularitat com per a presentar-los en format cinematogràfic, o ja s'havia fet però amb decebedors resultats.

L'any passat tots al·lucinàvem amb la que probablement és la millor sèrie televisiva de superherois que s'ha fet mai, Daredevil, producte d'un gènere del qual no es pot escapar, però fet amb un to molt diferent, calmat i realista -tenint en compte que parlem de personatges amb poders, és clar- i apte per a públics amb gustos molt diferents, fins i tot els que alcen una cella quan els parlen dels vigilantes. Doncs bé, ja es va dir llavors, però s'està fent realitat: era la primera d'un seguit de sèries que culminaran en un nou grup de superherois, els Defenders, i la segona ha estat la que ressenyo avui.

Jessica Jones és el nom de la sèrie i també de la seva protagonista, interpretada per la Krysten Ritter (Breaking Bad, Veronica Mars...), que fa una feina excel·lent amb la seva Jessica cínica, alcohòlica, forta en tots els sentits i alhora traumatitzada per uns fets del seu passat que són essencials per a, almenys, aquesta primera temporada d'una sèrie que no se sap si tindrà segona part, però que si no en té no serà perquè no hagi agradat, sinó perquè probablement es voldrà avançar primer l'esmentat tema dels Defenders.



Netflix ho torna a fer, igual que amb Daredevil, i des del 20 de novembre de 2015 ens presenta una sèrie completa de 13 episodis de cop, que hi ha qui mira tan seguits com pot, però jo, com que sé que després em tocarà esperar molts mesos fins a la temporada següent -si és que n'hi ha-, m'estimo més dosificar-me'ls.

En fi, Jessica Jones és la història d'una antiheroïna amb superforça i guariment relativament accelerat que jo només coneixia de nom, i quan dic "coneixia" em refereixo a "em sonava". Així doncs, no sé com l'han rebut els fans acèrrims, però si ens hem de refiar de la crítica i les puntuacions d'IMDB som davant d'una altra sèrie imprescindible de Marvel.

La Jessica viu al barri de Hell's Kitchen (igual que en Daredevil, ves per on), a Nova York, i malviu en un apartament fet pols que fa servir també com a oficina per a l'agència d'investigació Alias, que porta ella sola. De fet, el personatge va ser creat pel famós guionista Brian Michael Bendis el 2001, al número 1 del còmic Alias.

Així, per dir-ho d'alguna manera es guanya la vida com a investigadora privada, i en els seus encàrrecs intenta no revelar els seus poders, però quan la treuen de polleguera no li fa res aixecar un paio uns quants pams del terra o aturar un cotxe amb una mà.

Alguns d'aquests encàrrecs li arriben de la implacable advocada Jeri Hogarth (Carrie-Anne Moss, vista a Matrix), personatge basat en el Jeryn Hogarth, advocat també però home en el cas dels còmics.

És una dona freda, amb pocs escrúpols, però precisament per això no té per costum perdre casos. A la sèrie mostra una relació d'amor-odi amb la Jessica, perquè és la seva millor agent, però alhora li fa venir més d'un maldecap.

Quan no està treballat ni bevent, la Jessica espia el propietari d'un bar, en Luke Cage (Mike Colter), un altre antiheroi de Marvel, aquest cop amb origen a l'any 1972. El seu trauma personal és la mort de la seva dona, assassinada fa un temps.

En el seu cas gaudeix de superforça i una pell indestructible, però apareix a Jessica Jones no només per a presentar-se de cara a la sèrie pròpia que aviat tindrà, sinó que esdevé un dels seus secundaris més importants.

La Patricia "Trish" Walker (Rachael Taylor) és la germana adoptiva i millor amiga de la Jessica, i és una estrella de la ràdio després d'haver estat famosa com a Patsy Walker quan era petita.

Viu en un apartament amb seguretat reforçada i s'entrena en arts marcials, però el seu paper no és pas superheroic, almenys de moment, sinó que humanitza la Jessica, tan dura i desencantada del món. És el més antic dels personatges, però, ja que als còmics va néixer el 1944, abans que la Marvel es digués Marvel.

Un altre secundari interessant, per la transformació que experimenta, és en Will Simpson (Wil Traval), un policia que entra a les vides de la Jessica i la Trish i esdevé un important aliat en la lluita contra el gran enemic a què, com no podia ser d'una altra manera, s'han d'enfrontar durant aquests 13 episodis.

És en Kilgrave (David Tennant, vist a Dr. Who, Broadchurch i el seu remake americà Gracepoint), basat en el personatge Purple Man, que va debutar al número 4 de Daredevil el 1964. Té el poder de controlar la ment de les persones i obligar-los a fer coses amb només dir-los que les facin, però com que és un poder tan discret pot fer el que li doni la gana sense que hi hagi represàlies legals contra ell, ja que les seves accions són intangibles.

Fa un temps va controlar la Jessica, de qui afirma estar enamorat, i la va obligar a fer coses que encara ara la tenen traumatitzada. En aquests capítols torna després d'haver estat teòricament neutralitzat i facilita, tal com l'inoblidable Fisk de Daredevil, un enfrontament sense efectes especials ni raigs de llum, i així la sèrie és més aviat un thriller psicològic de tensió creixent en què la superforça de la protagonista hi ajuda, però no és ni de bon tros la millor arma per a vèncer el mal en aquest cas.

Més enllà d'una història interessant, que no és poca cosa, Jessica Jones és un relat de superherois gens típic. Adoptant una mica el to de Daredevil -amb la qual per força havia de compartir estil, ja que també comparteixen microunivers-, fa ús dels poders dels personatges el mínim necessari, cosa que lliga perfectament amb la manera de ser d'uns antiherois que volen dur una vida tranquil·la i no entrar en la dinàmica de la lluita contra el mal com a activitat quotidiana.

Naturalment no és el cas d'en Kilgrave, que els empra tant com pot, però en ser invisibles fan que la sèrie es mantingui dins els límits d'un cert realisme, i penso que explica una història que probablement funcionaria també si l'únic element paranormal que hi hagués fossin els poders mentals del dolent. Un dolent molt dolent, però també amb matisos, que és el que fa que sigui carismàtic, i hi contribueix la també aplaudida interpretació del senyor Tennant.

Un altre dels elogis que ha rebut la sèrie és que -i aquí podem donar les gràcies a que sigui de Netflix, on la censura és pràcticament inexistent- tot i ser d'un personatge de Marvel hi apareguin escenes de sexe i es tractin temes tan durs i poc explorats als còmics de superherois com el transtorn per estrès posttraumàtic.

També té un to força més fosc del que estem acostumats a veure -de fet, es considera neo-noir, i certament comparteix molts elements amb el gènere detectivesc de la ficció dels anys 40 i 50 del segle XX-, amb escenes més aviat dures, força sang i morts impactants, que fan realment difícil que Disney, propietària de Marvel, n'acabi fent figuretes per als Disney Infinity o peluixos per a les seves botigues oficials.

Per als adults que gaudim alhora amb el gènere superheroic estàndard i amb productes més seriosos i "ben vistos" per part d'aquells que reneguen dels còmics, Jessica Jones és una sèrie més que recomanable.

La pregunta: és millor o pitjor que Daredevil? No sabria dir-ho, però personalment potser m'atrau més Daredevil, perquè sabia més coses del personatge, i també perquè l'estil innovador el va marcar aquella sèrie, mentre que aquesta sorprèn menys en aquest sentit. Per tant, trobo que la comparació és injusta. Per cert, si espereu una connexió entre les dues sèries... al capítol final la veureu. I no traeix l'estil de cap de les dues. 

 

 
 

Sèries: Daredevil

En aquests moments del partit suposo que queda poca gent mínimament aficionada als còmics o als universos de ficció que s'hi generen que no conegui l'Univers Cinemàtic Marvel, un conjunt de productes audiovisuals interconnectats en un grau major o menor i que està donant com a fruits meravelles com les pel·lícules de superherois dels darrers anys, en general al voltant dels Avengers però amb excel·lents resultats també a la televisió. 

Després dels que ja vaig repassar, que són Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. i Marvel's Agent Carter, la tercera sèrie en arribar ha estat Daredevil, aquest cop no a l'ABC sinó a Netflix, amb els 13 episodis distribuïts de cop i un criteri més permissiu amb el vocabulari (hi sentirem "shit" a tot estirar, però) i la violència, que ha gaudit d'una aprovació entusiasta i unànime per part de crítica i públic des del principi. 

Val a dir que el llistó de les adaptacions d'imatge real del personatge no estava gaire amunt. No en tinc un record especialment dolent -encara que jo sempre em miro les pel·lícules de còmics amb molt bons ulls i tinc el meu criteri personal, mentre que la majoria d'espectadors està formada per gent que sembla que entri al cinema amb ganes de trobar defectes a les pel·lícules-, però es considera que la protagontizada el 2003 per en Ben Affleck (el Batman actual) és una de les pitjors adaptacions cinematogràfiques d'una sèrie de còmics. 

Per tant, suposo que no era exageradament difícil fer-ho millor, però a sobre s'ha presentat un producte excel·lent, només cal veure'n les notes mitjanes a IMDB o, encara més recomanable, visionar els 13 episodis de la primera temporada per tal d'arribar a la conclusió que, com a mínim, el Daredevil televisiu és un dels millors productes basats en còmics que s'han fet mai. Compte. 

La història o la premissa d'en Daredevil ja la coneixem i roman intacta: en Matt Murdock (Charlie Cox, vist a Boardwalk Empire) és un advocat invident per culpa d'un accident que, de retop, li va proporcionar un brutal augment dels seus altres sentits, cosa que complementada amb un rigorós entrenament el converteix en un superheroi de ple dret, sense res a envejar als altres, ni tan sols el sentit de la vista, que compensa amb els altres, com ja he dit potenciats per l'accident. 

Però oblidem les coloraines i els combats hollywoodians, perquè no és això el que ens espera a Daredevil. A The Flash, que fa poc vaig considerar que era probablement la millor sèrie televisiva de superherois i que ara empata amb aquesta, la intenció és una altra. Daredevil és una mena de Batman Begins però en televisió, i si us va agradar l'estil de la primera part de la trilogia del Batman de Christopher Nolan us agradarà aquesta sèrie, que s'hi assembla en més d'un aspecte.

Per exemple, en el to fosc, tant en el sentit figurat com en la fotografia. A Daredevil gairebé tot passa de nit, en carrerons foscos, al capdavall el superheroi és cec i els criteris pels quals es guia són igual de vàlids quan hi ha sol i quan no n'hi ha.

O en el fet que al principi cometi errors, sigui vulnerable i triguem moltíssim a veure-li l'uniforme pel qual el coneixem -i, a sobre, quan el veiem no podem evitar pensar en el d'en Batman-, de manera que durant gairebé tota la temporada en fa servir un de més senzill que sabem que és provisional però amb el qual l'acabem identificant sense adonar-nos-en. 

També és cert que es tracta d'un personatge seriós, taciturn, torturat per dins i amb dubtes sobre el que fa, al qual només se li il·lumina la cara en ocasions comptades, com ara quan és amb el seu amic i company de bufet Foggy Nelson (Elden Henson), el contrapunt humorístic de la sèrie, i tot i així amb més moments dramàtics que de comèdia, perquè es tracta d'una sèrie on el drama pesa molt més que l'humor, a diferència del que acostuma a passar amb els superherois. 

En Foggy, però, no és l'únic que li arrenca un somriure: la infermera Claire Temple (Rosario Dawson, una de les cares més conegudes del repartiment), de paper secundari però que tornarà a la segona temporada, li guareix les ferides que es fa a la seva feina nocturna i li guarda el secret que fora d'ella, almenys quan comença la sèrie, no coneix ningú més. I entre ells hi ha un estira i arronsa romàntic força interessant, també.

Tanmateix esdevé un triangle -i amb un altre angle format per en Foggy Nelson podríem parlar de quadrangle o quadrilàter- si hi afegim la Karen Page (Deborah Ann Woll, vista a True Blood), la secretària d'una empresa que li ha volgut encolomar un assassinat i que passa a ser la secretària del modest bufet d'advocats Nelson & Murdock, a més de ficar-se en diversos problemes a causa de la seva imprudència i la seva ànsia per a descobrir la veritat. 

  

Normalment ho fa acompanyada pel veterà periodista -i vell conegut dels fans de Marvel- Ben Urich (Vondie Curtis-Hall), l'última gran història signada del qual, precisament, havia estat sobre Union Allied, la companyia on treballava la Karen. 

Uns personatges interessants i sòlids que, evidentment, s'havien d'enfrontar als que pertanyen al bàndol dels criminals que ofeguen el barri de Hell's Kitchen, a Nova York, escenari de les aventures d'en Daredevil des que se'n van estrenar els còmics el 1964. 

I un dels enemics clàssics del personatge és en Wilson Fisk (o Kingpin), aquí interpretat per un Vincent D'Onofrio en estat de gràcia, físicament canviat gràcies al cap totalment pelat i l'absència de pèl a la cara, que ha estat el que més m'ha agradat de la sèrie.

El seu home de negocis implacable és un home intel·ligent, calculador i aparentment calmat i fins i tot tímid, amb una to de veu baix i rogallós, però precisament per això quan cedeix als atacs de ràbia fa encara més por. En aquesta temporada veiem també el seu vessant humà, perquè viu una història d'amor amb la Vanessa Marianna (Ayelet Zurer) però també perquè els seus crims i les seves males accions neixen del seu honest -tot i que deformat- convenciment que està salvant la ciutat. Si cal, comprant policies, advocats i jutges, o decapitant gent, però amb la millor intenció del món.

He dit abans que no era una sèrie de superherois plantejada amb un estil hollywoodià. A veure, no cal que ens pensem que es tracta de cinema independent, tampoc, perquè hi ha efectes especials i escenes de lluita molt espectaculars dins d'una intenció realista i amb molts moments en què la lluita no és física, sinó dialèctica i també legal, però està tot tan ben fet i amb tant de gust -fins i tot l'origen dels poders del protagonista és una qüestió sobre la qual es passa de puntetes i el funcionament dels seus sentits amplificats es presenta d'una manera allunyada de les típiques imatges de sònar a què estàvem acostumats també els que hem llegit molt pocs còmics d'en Daredevil- que estic convençut que pot agradar igualment al públic que defuig els productes d'aquest gènere. 

A més, tot i que hi ha un parell de petitíssimes referències als Avengers, és l'obra que té menys connexions amb l'Univers Cinemàtic Marvel, per tant és més per a tots els públics i se'n pot gaudir d'una manera totalment independent.

Les interpretacions són, en general, convincents, tot i que s'ha criticat per exemple la d'en Foggy, i personalment he de dir que de vegades en Charlie Cox em fa pensar que està forçant el seu accent nord-americà (ell és londinenc) i que no vocalitza quan parla ràpid, però no en tinc grans queixes, i sí lloances sobretot, com he dit abans, per a en Vincent D'Onofrio, conegut per exemple per les seves 10 temporades encapçalant Law & Order. 

Defensa els seus propis interessos com a home de negocis, naturalment, però a Daredevil veiem altres criminals interessants, com en James Wesley (Toby Leonard Moore), mà dreta d'en Fisk, la xinesa Madame Gao (Wai Ching Ho) o el comptable Leland Owlsley (Bob Gunton). 

Llevat d'en Fisk, que a més d'un aspecte imponent té una força gairebé sobrehumana, els altres són criminals poderosos però en el sentit econòmic, lluny dels colors i els poders d'altres dolents de còmic. Potser d'aquests ens en trobarem a la segona temporada, però la primera de Daredevil és una obra mestra de ritme i to perfectes que no s'hauria de perdre ningú.

Ah, i heu vist que al tràiler se'l considera el primer Defender, oi? Això és perquè formarà equip amb altres superherois que en els propers anys també aniran protagonitzant sèries individuals, i que són concretament la Jessica Jones, en Luke Cage i l'Iron Fist. Paciència.