Més de 8 anys després de l'entrada que li vaig dedicar a la segona temporada d'aquesta sèrie arriba la tercera. No és que hi hagués cap pausa d'aquelles que de vegades es fan, sinó que a casa ens hem dedicat a altres sèries, tot arraconant les de Marvel per a Netflix, i les hem anat recuperant molt de tant en tant.
Tant és així, que veient la tercera temporada de Daredevil s'hi feien algunes referències que no recordava, i això és una cosa que em sap greu, però tornar-ne a mirar la segona part no era una possibilitat gaire realista. Però, al capdavall, la història s'ha entès i ha posat fi -almenys de moment- a aquesta cuidada i celebrada adaptació a la televisió d'un dels còmics més populars de Marvel.
Publicada originalment a l'octubre de 2018, la tercera temporada de la sèrie, que acabaria sent l'última, comença amb la presumpció de mort del seu protagonista, tal com van acabar les coses a la sèrie crossover The Defenders (un dels fets que no recordava), almenys per part dels seus amics Foggy Nelson i Karen Page, que li continuen pagant el lloguer amb l'esperança que es faci realitat la llei universal de la ficció: si no hi ha cadàver, la mort no està assegurada.
I és que el cos del seu amic no ha aparegut perquè s'ha estimat més recuperar-se a l'ombra, ajudat pel capellà i la monja que se'n van encarregar després de la mort del seu pare. Tot i així, vol tornar a l'activitat superheroica massa aviat, vol accelerar el seu ressorgiment de les cendres, i les coses no li acaben d'anar bé.
Un dels grans enemics de la ficció televisiva del gènere dels superherois, magníficament interpretat per en Vincent d'Onofrio, torna a agafar protagonisme en aquesta tercera temporada -a la segona movia fils des de la presó i un paper més secundari- amb el seu inoblidable Wilson Fisk, el poderós criminal que ara fa un tracte amb l'FBI per protegir la seva estimada Vanessa i poder continuar la seva condemna en forma d'arrest domiciliari, per a indignació popular.
El cas és que els seus fils de titellaire arriben molt lluny, i els va col·locar fa molt de temps, i és en aquesta temporada que els comença a moure, fent ballar tothom al seu so. Des del punt de vista argumental, és una trama excel·lent i fa admirar encara més aquest dolent formidable.
Perquè no és només que demostri un gran poder amb la seva fortuna econòmica, sinó que exhibeix una gran intel·ligència en fer realitat els seus desitjos i els seus plans a través d'altres persones que té controlades d'una manera o d'una altra, algunes d'elles força elaborades i premeditades.
En aquest sentit tenim un terrible executor de les seves ordres que fa que en Matt Murdock la balli magra, i provoca, de passada, el descrèdit de la figura d'en Daredevil, acció necessària per als objectius d'en Fisk.
Això, com és natural, provoca la ira del protagonista, que un cop recuperats tant el cos com la memòria muscular es dedica a repartir llenya per desbaratar els plans de la seva nèmesi, però el camí és dur i exasperant, atès que la via física i la legal -on té l'ajuda del calmat Foggy i la cada cop més descontrolada Karen- no provoquen els resultats desitjats.
La tercera temporada de Daredevil és un gran clímax -quan es va escriure no se sabia que seria l'última, amb el permís de la propera resurrecció de la sèrie a Disney+ amb intenció de reboot però els mateixos intèrprets- per a l'enfrontament entre el superheroi cec i el magnat criminal, amb acció, lluita, sang (molta), renaixements, retrobaments, revelacions de les que canvien la vida i, per als que, a diferència de mi, coneixen bé el personatge dels còmics, picades d'ullet que a mi se m'han escapat en bona part, però que no han fet que gaudís menys d'aquest comiat temporal televisiu d'un personatge que, entre totes les sèries de Marvel per a Netflix, va convèncer prou com per fer-se un lloc a les produccions sota el paraigua de Disney, on ja ha fet algunes aparicions tant al cinema com a la televisió.
Si, per alguna raó, com jo, teniu la sèrie inacabada, feu i feu-vos el favor de recuperar-la, perquè val la pena veure com continua tot plegat.
En aquests moments del partit suposo que queda poca gent mínimament aficionada als còmics o als universos de ficció que s'hi generen que no conegui l'Univers Cinemàtic Marvel, un conjunt de productes audiovisuals interconnectats en un grau major o menor i que està donant com a fruits meravelles com les pel·lícules de superherois dels darrers anys, en general al voltant dels Avengers però amb excel·lents resultats també a la televisió.
Després dels que ja vaig repassar, que són Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.i Marvel's Agent Carter, la tercera sèrie en arribar ha estat Daredevil, aquest cop no a l'ABC sinó a Netflix, amb els 13 episodis distribuïts de cop i un criteri més permissiu amb el vocabulari (hi sentirem "shit" a tot estirar, però) i la violència, que ha gaudit d'una aprovació entusiasta i unànime per part de crítica i públic des del principi.
Val a dir que el llistó de les adaptacions d'imatge real del personatge no estava gaire amunt. No en tinc un record especialment dolent -encara que jo sempre em miro les pel·lícules de còmics amb molt bons ulls i tinc el meu criteri personal, mentre que la majoria d'espectadors està formada per gent que sembla que entri al cinema amb ganes de trobar defectes a les pel·lícules-, però es considera que la protagontizada el 2003 per en Ben Affleck (el Batman actual) és una de les pitjors adaptacions cinematogràfiques d'una sèrie de còmics.
Per tant, suposo que no era exageradament difícil fer-ho millor, però a sobre s'ha presentat un producte excel·lent, només cal veure'n les notes mitjanes a IMDB o, encara més recomanable, visionar els 13 episodis de la primera temporada per tal d'arribar a la conclusió que, com a mínim, el Daredevil televisiu és un dels millors productes basats en còmics que s'han fet mai. Compte.
La història o la premissa d'en Daredevil ja la coneixem i roman intacta: en Matt Murdock (Charlie Cox, vist a Boardwalk Empire) és un advocat invident per culpa d'un accident que, de retop, li va proporcionar un brutal augment dels seus altres sentits, cosa que complementada amb un rigorós entrenament el converteix en un superheroi de ple dret, sense res a envejar als altres, ni tan sols el sentit de la vista, que compensa amb els altres, com ja he dit potenciats per l'accident.
Però oblidem les coloraines i els combats hollywoodians, perquè no és això el que ens espera a Daredevil. A The Flash, que fa poc vaig considerar que era probablement la millor sèrie televisiva de superherois i que ara empata amb aquesta, la intenció és una altra. Daredevil és una mena de Batman Begins però en televisió, i si us va agradar l'estil de la primera part de la trilogia del Batman de Christopher Nolan us agradarà aquesta sèrie, que s'hi assembla en més d'un aspecte.
Per exemple, en el to fosc, tant en el sentit figurat com en la fotografia. A Daredevil gairebé tot passa de nit, en carrerons foscos, al capdavall el superheroi és cec i els criteris pels quals es guia són igual de vàlids quan hi ha sol i quan no n'hi ha.
O en el fet que al principi cometi errors, sigui vulnerable i triguem moltíssim a veure-li l'uniforme pel qual el coneixem -i, a sobre, quan el veiem no podem evitar pensar en el d'en Batman-, de manera que durant gairebé tota la temporada en fa servir un de més senzill que sabem que és provisional però amb el qual l'acabem identificant sense adonar-nos-en.
També és cert que es tracta d'un personatge seriós, taciturn, torturat per dins i amb dubtes sobre el que fa, al qual només se li il·lumina la cara en ocasions comptades, com ara quan és amb el seu amic i company de bufet Foggy Nelson (Elden Henson), el contrapunt humorístic de la sèrie, i tot i així amb més moments dramàtics que de comèdia, perquè es tracta d'una sèrie on el drama pesa molt més que l'humor, a diferència del que acostuma a passar amb els superherois.
En Foggy, però, no és l'únic que li arrenca un somriure: la infermera Claire Temple (Rosario Dawson, una de les cares més conegudes del repartiment), de paper secundari però que tornarà a la segona temporada, li guareix les ferides que es fa a la seva feina nocturna i li guarda el secret que fora d'ella, almenys quan comença la sèrie, no coneix ningú més. I entre ells hi ha un estira i arronsa romàntic força interessant, també.
Tanmateix esdevé un triangle -i amb un altre angle format per en Foggy Nelson podríem parlar de quadrangle o quadrilàter- si hi afegim la Karen Page (Deborah Ann Woll, vista a True Blood), la secretària d'una empresa que li ha volgut encolomar un assassinat i que passa a ser la secretària del modest bufet d'advocats Nelson & Murdock, a més de ficar-se en diversos problemes a causa de la seva imprudència i la seva ànsia per a descobrir la veritat.
Normalment ho fa acompanyada pel veterà periodista -i vell conegut dels fans de Marvel- Ben Urich (Vondie Curtis-Hall), l'última gran història signada del qual, precisament, havia estat sobre Union Allied, la companyia on treballava la Karen.
Uns personatges interessants i sòlids que, evidentment, s'havien d'enfrontar als que pertanyen al bàndol dels criminals que ofeguen el barri de Hell's Kitchen, a Nova York, escenari de les aventures d'en Daredevil des que se'n van estrenar els còmics el 1964.
I un dels enemics clàssics del personatge és en Wilson Fisk (o Kingpin), aquí interpretat per un Vincent D'Onofrio en estat de gràcia, físicament canviat gràcies al cap totalment pelat i l'absència de pèl a la cara, que ha estat el que més m'ha agradat de la sèrie.
El seu home de negocis implacable és un home intel·ligent, calculador i aparentment calmat i fins i tot tímid, amb una to de veu baix i rogallós, però precisament per això quan cedeix als atacs de ràbia fa encara més por. En aquesta temporada veiem també el seu vessant humà, perquè viu una història d'amor amb la Vanessa Marianna (Ayelet Zurer) però també perquè els seus crims i les seves males accions neixen del seu honest -tot i que deformat- convenciment que està salvant la ciutat. Si cal, comprant policies, advocats i jutges, o decapitant gent, però amb la millor intenció del món.
He dit abans que no era una sèrie de superherois plantejada amb un estil hollywoodià. A veure, no cal que ens pensem que es tracta de cinema independent, tampoc, perquè hi ha efectes especials i escenes de lluita molt espectaculars dins d'una intenció realista i amb molts moments en què la lluita no és física, sinó dialèctica i també legal, però està tot tan ben fet i amb tant de gust -fins i tot l'origen dels poders del protagonista és una qüestió sobre la qual es passa de puntetes i el funcionament dels seus sentits amplificats es presenta d'una manera allunyada de les típiques imatges de sònar a què estàvem acostumats també els que hem llegit molt pocs còmics d'en Daredevil- que estic convençut que pot agradar igualment al públic que defuig els productes d'aquest gènere.
A més, tot i que hi ha un parell de petitíssimes referències als Avengers, és l'obra que té menys connexions amb l'Univers Cinemàtic Marvel, per tant és més per a tots els públics i se'n pot gaudir d'una manera totalment independent.
Les interpretacions són, en general, convincents, tot i que s'ha criticat per exemple la d'en Foggy, i personalment he de dir que de vegades en Charlie Cox em fa pensar que està forçant el seu accent nord-americà (ell és londinenc) i que no vocalitza quan parla ràpid, però no en tinc grans queixes, i sí lloances sobretot, com he dit abans, per a en Vincent D'Onofrio, conegut per exemple per les seves 10 temporades encapçalant Law & Order.
Defensa els seus propis interessos com a home de negocis, naturalment, però a Daredevil veiem altres criminals interessants, com en James Wesley (Toby Leonard Moore), mà dreta d'en Fisk, la xinesa Madame Gao (Wai Ching Ho) o el comptable Leland Owlsley (Bob Gunton).
Llevat d'en Fisk, que a més d'un aspecte imponent té una força gairebé sobrehumana, els altres són criminals poderosos però en el sentit econòmic, lluny dels colors i els poders d'altres dolents de còmic. Potser d'aquests ens en trobarem a la segona temporada, però la primera de Daredevil és una obra mestra de ritme i to perfectes que no s'hauria de perdre ningú.
Ah, i heu vist que al tràiler se'l considera el primer Defender, oi? Això és perquè formarà equip amb altres superherois que en els propers anys també aniran protagonitzant sèries individuals, i que són concretament la Jessica Jones, en Luke Cage i l'Iron Fist. Paciència.
Abans de començar vull confessar que no esperava que, després de veure aquesta pel·lícula, en faria una entrada. Suposo que ja us imagineu que això és perquè me n'he endut una sorpresa positiva, tot i que també és cert que era conscient que estava agradant força al públic.
També reconec que quan vaig saber que s'estava fent aquesta pel·lícula no m'ho esperava, perquè la franquícia, nascuda d'un llibre d'en Michael Crichton i amb tres films fins llavors, des del celebrat Jurassic Park (1993) fins al menys apassionant The Lost World: Jurassic Park (1997) i el repetitiu i gens innovador Jurassic Park III (2001), s'havia ensorrat del tot i la saga havia romàs tranquil·la durant 14 anys. Ara bé, s'havia estat parlant d'una quarta part des que es va rodar la tercera.
Evidentment, abans de veure la pel·lícula que ens interessa vaig repassar les tres primeres entregues -fins i tot pot ser que la tercera no l'hagués vist mai- per tal de preparar-me per a aquesta intel·ligent barreja de reboot i seqüela, i aquí teniu les meves impressions del film dirigit per Colin Trevorrow.
Jurassic World, que ha trencat el rècord del món de recaptació al primer cap de setmana, l'encerta des del títol: enterra el llast del cognom "Park" i, conservant el nom, ens indica que és alguna cosa diferent, que d'alguna manera se'n vol desmarcar i alhora retre homenatge a les coses positives de la trilogia original.
No ens enganyem, però: és una pel·lícula d'acció, efectes especials i cap pretensió de realisme, un blockbuster hollywoodià sense complexos, reconegut, però divertit, trepidant i que recupera l'esperit aventurer de la primera part, cosa que es trobava a faltar.
A més, Jurassic World s'adreça a diverses menes de públic, nens inclosos -i dins d'aquests, els que a la pel·lícula original érem nens-, perquè hi estan representats en els germans Zach i Gray Mitchell (respectivament Nick Robinsoni Ty Simpkins, que de ben segur seran recordats per aquests papers), la supervivència dels quals ens té amb l'ai al cor i alhora ens fa pensar en les pel·lícules d'aventures dels 90 protagonitzades per menors d'edat.
Naturalment, això és només una part del que ens ofereix la pel·lícula, que en realitat té com a protagonistes els dinosaures, uns personatges humans ben construïts i atractius i un ritme perfecte que alterna els moments de tensió amb els d'acció pura i els de calma, sense renunciar a un sentit de l'humor col·locat en les situacions adequades. Potser no és un humor intel·ligentíssim, però és prou divertit com per arrencar rialles en una sala de cinema plena i disposada a col·laborar.
Un element que faltava a la trilogia original, la tensió romàntica o sexual entre dos dels protagonistes, la tenim aquí representada pel xoc entre la testosterona de l'entrenador de velociraptors Owen Grady (Chris Pratt, vist a Guardians of the Galaxy) i la Claire Dearing (Bryce Dallas Howard), la gerent del parc i tieta dels germans Mitchell. Res a veure amb la desaprofitada i estranya tensió entre els personatges de la Laura Dern i en Jeff Goldblum a Jurassic Park.
Com a la resta de la saga, aquesta pel·lícula insisteix en uns temes recurrents com ara la idea que ressuscitar (i dissenyar) dinosaures és un error, l'explotació econòmica indiscriminada del concepte -com a cada entrega, amb resultats catastròfics- i el debat sobre els drets dels dinosaures com a animals que són (o potser no, si han estat dissenyats expressament i viuen una segona oportunitat gràcies a la raça humana?).
Ho fa a partir de la premissa que 22 anys després de la fallida visita privada al primer parc, la companyia InGen, que hi estava al darrere, ha aconseguit crear un nou recinte i l'ha obert al públic, finançat en gran part per una sèrie de patrocinadors que són marques del món real que aquí apareixen en un exercici de product placement brutal i alhora justificat per l'argument. Molt intel·ligent.
Com a qualsevol parc d'atraccions, cal obrir-ne de noves de tant en tant per tal de mantenir l'interès del públic i fomentar-ne el consumisme, i com que tot és qüestió de calés, qui paga mana: el resultat és un nou dinosaure, modificat genèticament amb elements de diversos animals, que es diu Indominus Rex i és encara més gran que el T-Rex.
La idea és avaluar si ja està preparat per a ser visitat pel públic del parc, però no crec que sigui cap spoiler dir que es descontrola i provoca el caos a tot el recinte, amb morts, ferits i moments de molt patiment, a més d'un final apoteòsic amb combats entre dinosaures inclosos.
És una història nova, innovadora dins uns límits marcats pel tema i pel fet de no inaugurar cap saga, com he dit abans amb bons personatges, un argument interessant i molta espectacularitat, que no està renyida amb la reflexió sobre l'abast de l'estupidesa humana quan es tracta de fer diners.
A més, els que gaudim identificant cares ens ho passem molt bé amb un repartiment que, a més dels actors esmentats, inclou en Vincent d'Onofrio (últimament fent de Wilson Fisk a Daredevil, però conegut per moltes altres coses com ara Law & Order), l'Omar Sy (Intouchables, Samba...), en Jake Johnson (New Girl) o la Lauren Lupkus (Orange is the new black).
A favor:
-La pel·lícula és espectacular, una màquina de fer diners que entreté i és raonablement bona
-Cares conegudes i força picades d'ullet a les anteriors pel·lícules en forma de fotos, noms i elements visuals del primer parc
-Els efectes especials tornen a ser dignes, després dels lamentables de Jurassic Park III
En contra:
-El product placement és intencionat i justificat, sí, però tan bèstia que no podem evitar somriure amb sornegueria
-Algunes coses gens realistes, però típiques del gènere, com ara que una dona amb sabates de taló pugui córrer més que un tiranosaure
-No s'amaga que, alhora que una quarta entrega, serà la primera part d'una nova trilogia i això té certs perills
-Que en BD Wong (el doctor Henry Wu) sigui l'únic personatge -i a sobre secundari- de la primera pel·lícula que s'ha recuperat
.jpg)
.jpg)
.jpg)
