Després de Daredevil, Jessica Jones i Luke Cage només quedava veure una sèrie per tal de conèixer els quatre protagonistes de la producció que els uniria tots en una nova proposta de Marvel i Netflix, The Defenders, i era la que menys em cridava l'atenció.
Iron Fist, al capdavall, parla d'un personatge del qual no sabia absolutament res. En Daredevil l'he vist, per descomptat, en molts còmics. La Jessica Jones i en Luke Cage, en molt menor mesura i com a secundaris en altres còmics, també els coneixia, però d'Iron Fist no en sabia absolutament res. No és estrany, tampoc, perquè sóc lector sobretot de DC Comics i perquè, en general, estic lluny de ser un expert en la matèria.
Amb un punt de partida potser suat -però estem parlant de còmics, i si ens posem a simplificar també Luke Cage i Jessica Jones es redueixen a persones amb superforça i/o invulnerabilitat-, a Iron Fist ens expliquen la història del seu protagonista, que torna a Nova York després de 15 anys d'absència en què se'l donava per mort al mateix accident aeri en què van morir els seus pares.
En Danny Rand (Finn Jones) va sobreviure i el van acabar de criar i formar uns monjos de K'un-lun, que li van ensenyar kung-fu. Superant les proves més difícils es va convertir en l'Iron Fist, títol que li proporciona un poder místic amb què se suposa que ha de protegir la localitat secreta del Tibet.
Però en algun moment va decidir abandonar el seu deure i tornar a Nova York, on hi ha la companyia de la seva família, per reclamar allò que és seu i tornar a la seva antiga vida. En Danny és innocent, ingenu fins i tot -no tant, però, com es podria esperar d'algú que ha passat l'adolescència i part de la vida adulta lluny de la civilització occidental, incongruència que li trobo-, i alhora confia potser excessivament en les seves habilitats i els seus poders.
També confiava massa en què el rebrien amb els braços oberts els membres de la família Meachum, encapçalada per en Harold, el millor amic del seu pare, que resulta que va morir poc després de l'accident.
Ni el desequilibrat Ward (Tom Pelphrey) ni la influenciable Joy (Jessica Stroup, vista a The Following), amics d'infantesa d'en Danny, es mostren gaire contents de la seva tornada, un cop se la creuen, perquè troben que amenaça el que han estat construint a l'empresa que duia el nom dels Rand però era, al cap i a la fi, de les dues famílies.
El pare dels germans, el ja esmentat Harold (David Wenham) va morir, efectivament, de càncer, però va ressuscitar, cosa que només saben en Ward i The Hand, la malvada organització que ho va fer possible a canvi que ell, des de l'ombra, mogués els fils de l'empresa a favor dels interessos d'aquest grup que ja havia sortit a Daredevil, igual que Madame Gao (Wai Ching Ho), la seva cara visible.
És un personatge interessant pel seu caràcter explosiu i la maldat que traspuen les seves accions i la seva manera de parlar, i per a mi una de les interpretacions destacades de la sèrie.
Acabo el repàs dels personatges més importants amb la Colleen Wing (Jessica Henwick, vista a Game of Thrones), la sensei del dojo Chikara, on entrena alumnes d'arts marcials. Ella és una gran experta en la lluita, també amb la katana, i després d'unes quantes trobades de desconfiança esdevé una aliada de vàlua incalculable per al protagonista.
Val a dir que, a més d'un dels personatges més interessants de la sèrie, és considerada per molts com la revelació d'Iron Fist, i sens dubte és la meva preferida. Com a curiositat, als còmics va néixer el 1974 a la col·lecció que breument va protagonizar l'Iron Fist, Marvel Premiere, i es va fer amiga de la detectiu Misty Knight (que a la televisió veiem a Luke Cage), amb qui portava una agència d'investigació privada, i poc després crearien el duet de lluitadores contra el crim Daughters of the Dragon, nom que si hem estat atents hem sentit a la sèrie en una picada d'ullet.
Un extra necessari: com era d'esperar, el personatge de la Claire Temple (Rosario Dawson) també apareix a Iron Fist, i és que es tracta del nexe entre els futurs companys de The Defenders, però aquí té un paper força destacat i fins i tot s'estrena com a lluitadora.
Pel que fa a l'argument, gira al voltant del destí d'en Danny com a protector de K'un-Lun i enemic jurat de The Hand, i encara que els combats, els ninges i tot plegat són ingredients típicament de pel·lícula de sèrie B -no oblidem que el personatge va néixer als còmics l'any 1974, en ple auge del cinema asiàtic d'arts marcials-, trobo que en aquesta sèrie està fet amb bon gust i narrat d'una manera que, tot i uns primers episodis de ritme més aviat lent, permet gaudir-ne sense provocar cansament, alternant escenes de reflexió, planificació, combats trepidants i construcció de relacions entre personatges.
Com que anava endarrerit amb Luke Cage no vaig veure aquesta sèrie quan es va estrenar, al març, sinó que ho he fet a l'agost, i la vaig acabar pocs dies abans que s'estrenés The Defenders. En qualsevol cas no sabia ni que havia estat destrossada per la crítica, encara que, per sort, entre els fans han sortit unes quantes veus que la defensen, i ja hi podeu sumar la meva.
Bàsicament se li retreu, a banda de partir del tòpic de l'orfe ric que torna a casa i combat el mal (vist amb els personatges d'en Batman i en Green Arrow, per exemple), que, a diferència de les altres tres sèries, que encaixaven en aquest microunivers sense deixar de tenir personalitat pròpia i destacar per algun motiu (realisme i foscor a Daredevil, estil noir a Jessica Jones i celebració de la cultura negra a Luke Cage), Iron Fist no aporta res de nou. I aquest és el problema: comparar-la amb les altres i esperar que també sigui trencadora. No cal.
Que no és tan profunda com les altres, i que per la seva naturalesa és més lleugera i fantàstica? Sí. Que si ens obliguessin a descartar una de les quatre segurament seria aquesta? També. Avorrida i amb males interpretacions, que també ho he llegit? Rotundament, no. Jo la trobo bona, i algú més ho deu haver pensat si ja està confirmada la segona temporada. Però segurament el problema és que se n'esperava massa.
Amb un punt de partida potser suat -però estem parlant de còmics, i si ens posem a simplificar també Luke Cage i Jessica Jones es redueixen a persones amb superforça i/o invulnerabilitat-, a Iron Fist ens expliquen la història del seu protagonista, que torna a Nova York després de 15 anys d'absència en què se'l donava per mort al mateix accident aeri en què van morir els seus pares.
En Danny Rand (Finn Jones) va sobreviure i el van acabar de criar i formar uns monjos de K'un-lun, que li van ensenyar kung-fu. Superant les proves més difícils es va convertir en l'Iron Fist, títol que li proporciona un poder místic amb què se suposa que ha de protegir la localitat secreta del Tibet.
Però en algun moment va decidir abandonar el seu deure i tornar a Nova York, on hi ha la companyia de la seva família, per reclamar allò que és seu i tornar a la seva antiga vida. En Danny és innocent, ingenu fins i tot -no tant, però, com es podria esperar d'algú que ha passat l'adolescència i part de la vida adulta lluny de la civilització occidental, incongruència que li trobo-, i alhora confia potser excessivament en les seves habilitats i els seus poders.
També confiava massa en què el rebrien amb els braços oberts els membres de la família Meachum, encapçalada per en Harold, el millor amic del seu pare, que resulta que va morir poc després de l'accident.
Ni el desequilibrat Ward (Tom Pelphrey) ni la influenciable Joy (Jessica Stroup, vista a The Following), amics d'infantesa d'en Danny, es mostren gaire contents de la seva tornada, un cop se la creuen, perquè troben que amenaça el que han estat construint a l'empresa que duia el nom dels Rand però era, al cap i a la fi, de les dues famílies.
El pare dels germans, el ja esmentat Harold (David Wenham) va morir, efectivament, de càncer, però va ressuscitar, cosa que només saben en Ward i The Hand, la malvada organització que ho va fer possible a canvi que ell, des de l'ombra, mogués els fils de l'empresa a favor dels interessos d'aquest grup que ja havia sortit a Daredevil, igual que Madame Gao (Wai Ching Ho), la seva cara visible.
És un personatge interessant pel seu caràcter explosiu i la maldat que traspuen les seves accions i la seva manera de parlar, i per a mi una de les interpretacions destacades de la sèrie.
Acabo el repàs dels personatges més importants amb la Colleen Wing (Jessica Henwick, vista a Game of Thrones), la sensei del dojo Chikara, on entrena alumnes d'arts marcials. Ella és una gran experta en la lluita, també amb la katana, i després d'unes quantes trobades de desconfiança esdevé una aliada de vàlua incalculable per al protagonista.
Val a dir que, a més d'un dels personatges més interessants de la sèrie, és considerada per molts com la revelació d'Iron Fist, i sens dubte és la meva preferida. Com a curiositat, als còmics va néixer el 1974 a la col·lecció que breument va protagonizar l'Iron Fist, Marvel Premiere, i es va fer amiga de la detectiu Misty Knight (que a la televisió veiem a Luke Cage), amb qui portava una agència d'investigació privada, i poc després crearien el duet de lluitadores contra el crim Daughters of the Dragon, nom que si hem estat atents hem sentit a la sèrie en una picada d'ullet.
Un extra necessari: com era d'esperar, el personatge de la Claire Temple (Rosario Dawson) també apareix a Iron Fist, i és que es tracta del nexe entre els futurs companys de The Defenders, però aquí té un paper força destacat i fins i tot s'estrena com a lluitadora.
Pel que fa a l'argument, gira al voltant del destí d'en Danny com a protector de K'un-Lun i enemic jurat de The Hand, i encara que els combats, els ninges i tot plegat són ingredients típicament de pel·lícula de sèrie B -no oblidem que el personatge va néixer als còmics l'any 1974, en ple auge del cinema asiàtic d'arts marcials-, trobo que en aquesta sèrie està fet amb bon gust i narrat d'una manera que, tot i uns primers episodis de ritme més aviat lent, permet gaudir-ne sense provocar cansament, alternant escenes de reflexió, planificació, combats trepidants i construcció de relacions entre personatges.
Com que anava endarrerit amb Luke Cage no vaig veure aquesta sèrie quan es va estrenar, al març, sinó que ho he fet a l'agost, i la vaig acabar pocs dies abans que s'estrenés The Defenders. En qualsevol cas no sabia ni que havia estat destrossada per la crítica, encara que, per sort, entre els fans han sortit unes quantes veus que la defensen, i ja hi podeu sumar la meva.
Bàsicament se li retreu, a banda de partir del tòpic de l'orfe ric que torna a casa i combat el mal (vist amb els personatges d'en Batman i en Green Arrow, per exemple), que, a diferència de les altres tres sèries, que encaixaven en aquest microunivers sense deixar de tenir personalitat pròpia i destacar per algun motiu (realisme i foscor a Daredevil, estil noir a Jessica Jones i celebració de la cultura negra a Luke Cage), Iron Fist no aporta res de nou. I aquest és el problema: comparar-la amb les altres i esperar que també sigui trencadora. No cal.
Que no és tan profunda com les altres, i que per la seva naturalesa és més lleugera i fantàstica? Sí. Que si ens obliguessin a descartar una de les quatre segurament seria aquesta? També. Avorrida i amb males interpretacions, que també ho he llegit? Rotundament, no. Jo la trobo bona, i algú més ho deu haver pensat si ja està confirmada la segona temporada. Però segurament el problema és que se n'esperava massa.
Totalment d'acord.
ResponEliminaEntenc que la comparin amb les altres sèries, però no entenc quan comparen guions, personatges o l'estil: totes tenen quelcom que les fa diferents i m'imagino que el públic se sent més identificat amb una o altra història...
A mi ja m'agrada que sigui més fantàstica, o més lleugera, les lluites tipus Jackie Chan les trobo ben coreografiades i entretingudes... i ja va bé descansar de la moral de la càrrega "black" de Luke Caget o la crítica al masclisme i al control a Jessica Jones.
Personalment molt content amb en David Wenham i molt, molt, sorprès (positivament) amb en Tom Pelphrey.
Gràcies pel comentari!
EliminaDoncs sí, jo vaig trobar les interpretacions molt bones, i en canvi la crítica les va deixar fatal. En Harold és un exemple de dolent inquietant i està magníficament interpretat.
Aquesta pàgina és una mina, mestre.
Elimina