Visionats: The Suicide Squad

Fa més de cinc anys vaig anar al cinema a veure la primera adaptació a la gran pantalla d'uns còmics de DC de segona i fins i tot tercera fila, però il·lusionat llavors amb la possible creació d'un univers cinematogràfic coherent i potent com el de la competència, no me la vaig voler perdre.

Com vaig explicar a l'entrada corresponent, em va agradar, soc així, d'anar contra corrent, però també li vaig trobar punts febles, com ara un enemic màgic que trobo que no encaixa amb les característiques dels seus protagonistes. Però va ser àmpliament criticada i no va contribuir, malgrat alguns bons intents, a donar força a l'anomenat DC Extended Universe, que des de llavors ha tingut pel·lícules per a mi força bones, però que no s'està tractant amb el respecte que es mereixerien els productes de la llegendària editorial. 

La culpa la tenen els executius de la Warner Bros., en cancel·lar o modificar projectes encaminats a aconseguir l'esmentat univers cohesiu, a més d'"obligar" els responsables de les pel·lícules a llançar, després del seu pas pels cinemes, versions més llargues, editades i properes a la visió inicial dels directors, que sempre acaben tenint més bona acollida per part del públic.

Això dona lloc també a més d'un reboot, com el de The Batman, que s'estrena al març, o el que avui ens ocupa, que en certa manera trenquen amb el que s'ha mostrat fa molt poc temps, però atès el fracàs de Suicide Squad potser no era mala idea fer aquesta The Suicide Squad, un curiós mig reinici amb intèrprets recuperats i una història totalment diferent, sense referències al film de 2016. 

Dirigida per James Gunn (Guardians of the Galaxy i Guardians of the Galaxy vol. 2), es tracta d'una cinta desacomplexadament gamberra, irreverent i excessiva, que no pretén en cap moment ser considerada una referència del gènere i que, en canvi, vol donar una segona oportunitat a un grup de superdolents en una missió de la temible Amanda Waller, com sempre coaccionats per acceptar-la d'una manera o una altra.

Per tal de mantenir una certa relació amb el primer film, respecte al qual insisteixo en què no hi ha referències, es recuperen alguns personatges, com el del coronel Rick Flag (Joel Kinnaman) i la ja ben establerta Harley Quinn (Margot Robbie, genial en aquest rol, com sempre), que també havia sortit a Birds of Prey, però en general fa força neteja en un intens i fallit desembarcament a la platja de Corto Maltese i renova plantilla.

Tot un encert, perquè si bé confesso que no he arribat a repassar la primera pel·lícula, aquests personatges m'han agradat molt. A banda dels esmentats, tenim nous personatges, encapçalats per en Bloodsport (Idris Elba), i entre els quals hi ha en Peacemaker (John Cena), en King Shark (amb veu de Sylvester Stallone), l'estrany Polka-Dot Man (David Dastmalchian) i la molt entranyable Ratcatcher 2 (Daniela Melchior).

És una renovació benvinguda, sense distraccions perquè tots tenen més o menys la mateixa importància a la missió, tot i que és innegable que la veterana en aquest cas és la Harley Quinn. 

Sigui com sigui, són personatges que donen molt de joc amb la manera de relacionar-se entre ells, amb moments més emotius però sobretot amb força humor, que sovint neix dels peculiars poders o fins i tot febleses que tenen alguns d'ells. 

Pel que fa a la trama de la pel·lícula, aquest cop l'improbable, coaccionat (poca broma amb les bombes que duen al cap) i forçat grup s'ha d'endinsar al país insular fictici de Corto Maltese per destruir al projecte Starfish, que es duu a terme en unes instal·lacions que hi ha en aquell territori, ara que hi ha hagut un canvi de govern a partir d'un cop d'estat i els Estats Units no confien en el nou lideratge.

Quan som testimonis de què és concretament aquest projecte tot plegat esdevé una bogeria molt allunyada del que esperaríem d'una operació encoberta tradicional, però el seu intencionat to de sèrie B passa millor, per molt que un cop més l'amenaça sigui d'una categoria molt per sobre del que se suposa que poden abordar els protagonistes -humans en la seva majoria-, que no pas la que ens vam trobar al primer film. La història és més divertida, més exagerada, amb llum de dia, en espais oberts, amb molta més destrucció en tot un espectacle visual, i l'equip se'n surt amb improvisació, una escassa preparació i les baixes que siguin necessàries. 

Pel que fa al futur de la franquícia, justament un dels seus personatges, en Peacemaker, ha rebut una sèrie pròpia que escriu i majoritàriament dirigeix el mateix James Gunn. Caldrà fer-hi una ullada.

 

 

Cinema: Birds of Prey

Fa més de tres anys publicava la meva crítica de la pel·lícula que, fins llavors, es considerava la pitjor d'un DC Extended Universe que no ha crescut pas gaire, tot s'ha de dir. Un film durament criticat per pràcticament tothom, però que a mi em va agradar.

Era Suicide Squad, i ara n'ha sortit una mena de seqüela, però que va per una altra banda i simplement en recupera el personatge més carismàtic i n'esmenta la relació amb en Joker que allà hi tenia. L'única connexió que hi ha, però això no ha evitat que la gent, amb uns prejudicis considerables, hagi decidit no veure aquesta nova proposta, que s'ha fumut una bona patacada comercial.

Birds of Prey, de títol complet Birds of Prey (and the Fantabulous Emancipation of One Harley Quinn), dirigida per Cathy Yan amb guió de Christina Hodson i produïda, entre altres, per la Margot Robbie, la protagonista, és en realitat un spin-off de Suicide Squad, més que seqüela, i ja es veu que té un altre to i un altre objectiu.

És evident que se situa a Gotham, i els coneixedors de l'Univers Batman hi trobem picades d'ullet en forma, sobretot, de zones concretes que hem vist al llarg dels anys a les pàgines dels còmics, a les adaptacions televisives i cinematogràfiques i als videojocs, però fora d'això i d'un nom que remet inevitablement a uns còmics, amb les interrelacions amb les altres sèries que això sempre comporta al gènere superheroic, Birds of Prey és una pel·lícula que va per lliure, que manté el lligam amb les altres el mínim possible -ja ens ha quedat clar que Warner Bros. no ha sabut formar un equivalent del Marvel Cinematic Universe- i que és un espectacle divertit, entretingut i amè, per més que tanta gent s'entesti a parlar-ne malament, sovint, com deia al principi, sense haver-la vist.

En fi, Birds of Prey té com a indiscutible protagonista la Harley Quinn, la xicota d'en Joker, que refà la seva vida després d'haver estat abandonada pel seu Pastisset i, tipa que la gent no s'acabi de creure que ja no estan junts, orquestra un atemptat amb una càrrega simbòlica que fa ben pública la seva nova situació... que comporta, per a la seva desgràcia, que s'ha acabat la immunitat per a les seves bretolades.

Però el personatge, que als còmics ha estat membre precisament de les Aus de Presa alguna vegada, ja sabem que no és purament malvat com seria el cas del seu exestimat Joker, sinó que en el fons té un petit cor, i aquí la veiem fent d'antiheroïna, obligada per les circumstàncies, tot s'ha de dir.

Resulta que, entre tota la gent que l'odia per un o altre motiu, hi ha en Roman Sionis, en Black Mask, interpretat aquí per l'Ewan McGregor, que busca un diamant on hi ha els números de compte amb la fortuna de la desapareguda família criminal dels Bertinelli, nom ben conegut pels lectors dels còmics de DC.

Però el diamant, quan ja el tenia, els el roba una noia, la Cassandra Cain (Ella Jay Blasco), que als còmics és la Batgirl després que la Barbara Gordon es quedés invàlida, però aquí n'han fet una versió totalment diferent. El cas és que la Harley, per salvar-se quan estan a punt de matar-la, s'ofereix a recuperar el diamant per a en Black Mask.

El destí fa confluir diverses dones, que són d'esquerra a dreta la Renée Montoya (Rosie Pérez), la mítica detectiu de la Policia de Gotham, aquí caracteritzada com una veterana que es queda sola en una investigació sobre uns assassinats amb fletxes que tenen relació amb tot plegat; la Helena Bertinelli (Mary Elizabeth Winstead), la Huntress, que és la responsable d'aquests assassinats venjatius, les esmentades Harley Quinn i Cass Cain, i la Dinah Lance (Jurnee Smollett-Bell), la llegendària Black Canary, que canta al club d'en Roman Sionis i després ascendeix a xofer seva i posa en marxa, avisant la Renée de la cerca i captura de la petita carterista, la missió paral·lela de protegir l'adolescent.

Un repartiment eminentment femení -amb les excepcions del senyor McGregor i d'en Chris Messina, que fa del temible assassí d'arma blanca Victor Zsasz-, dones diferents, amb motivacions i graus d'implicació i criminalitat diversos, que juntes funcionen de meravella i ens proporcionen una història divertida, amb espectaculars combats i moments d'humor.

Perquè no cal buscar res més, en aquesta Birds of Prey. És una pel·lícula memorable de superherois (o superheroïnes)? No, ni pretén ser-ho. És una versió fidel dels còmics del mateix nom? Depèn de l'etapa, se suposa. M'hauria agradat que els personatges ja coneguts de les sèries, concretament la Black Canary i la Huntress, fossin interpretades per les corresponents actrius vistes, de fet, a Arrow? Sí, però ja sabia que no passaria, perquè amb Marvel passa, però amb DC això no funciona així.

És una adaptació, i les adaptacions es prenen llicències, com la de crear aquesta Cassandra Cain que no és la que coneixem. Superem-ho. Birds of Prey pretén entretenir, fer-nos passar una bona estona i riure una mica amb el seu humor, la seva violència una mica pujada de to i una trama fàcil de seguir. Per mi ja va bé.

Cinema: Suicide Squad

Vull començar aquesta crítica personal avisant d'una cosa: a mi aquesta pel·lícula m'ha agradat força. Oh, quina sorpresa, oi? M'agrada tot. És possible, però també és cert que els films que adapten històries nascudes als còmics sembla que no satisfan mai la majoria de la gent. Últimament sembla que queda molt bé renegar de tot. Man of Steel és dolenta, Batman v Superman també, DC Comics no sap adaptar el seu univers al cinema... 

En fi, són pel·lícules que a mi m'estan agradant molt. Estan fetes per a entretenir, el material original no és alta literatura i si haguessin d'explicar les històries fil per randa com les veiem als còmics... ens avorriríem perquè ens les sabríem de memòria.  

Són adaptacions, senyores i senyors. Agafen uns còmics, els transformen en llenguatge audiovisual i els adapten a tots els públics, i jo trobo que tenen molt en compte els lectors del material original. L'única cosa que els retrec, a les de DC, és que quan recuperen personatges que surten a la televisió actualment a The Flash, Arrow, etc., els canvien els intèrprets i, per tant, no hi ha la coherència entre televisió i cinema que sí que podem veure a Marvel.

Suicide Squad, dit això, era una proposta davant la qual tenia reserves. Per les notícies que n'anava llegint em feia l'efecte que seria una relliscada, que seria un producte sense res a veure amb el llavors naixent Univers DC cinematogràfic, o com en diuen oficialment, DC Extended Universe. Un entreteniment mentre esperàvem que després de Man of Steel i Batman v Superman: Dawn of Justice arribessin la pel·lícula de la Lliga de la Justícia i la de Wonder Woman l'any vinent. 

És per això que hi anava amb poques expectatives, amb ganes de veure una poca-soltada entretinguda, i que no en vaig voler llegir cap informació a partir de cert punt. Doncs bé, tant una cosa com l'altra han estat un encert.

Una de les coses que em preocupaven més era el nou Joker, interpretat per un Jared Leto encantat amb aquesta mena de papers estranys. Pensava que seria un Príncep Pallasso del Crim encara més allunyat del dels còmics que el que va interpretar a The Dark Knight el desaparegut Heath Ledger, però sorprenentment em va agradar i estèticament el vaig trobar més adequat, dentadura metàl·lica a banda. 

No van cometre l'error de fer-lo membre del Suicide Squad, sinó que esdevé un secundari, per a alguns amb massa poc metratge -recordem, però, que no és la seva pel·lícula-, relacionat amb un dels protagonistes del film, i és per això també que han introduït un canvi en la seva relació respecte als còmics.

És la Harley Quinn, magníficament interpretada per la Margot Robbie, que a més és d'allò més adequada pel seu aspecte físic. En aquesta versió, el seu amor boig és correspost pel seu Pastisset, però els orígens es respecten -un fragment d'aquests, però, s'agafa de la versió de The New 52- i fins i tot es fa una picada d'ullet a la mítica portada del còmic Batman: Harley Quinn. 

El personatge és un dels més populars de l'Univers DC, després que fos creat pel guionista Paul Dini per a l'aclamada sèrie Batman: The Animated Series, i viu un gran moment gràcies a la seva col·lecció de còmics en solitari, que va començar el 2014, i sens dubte aquesta pel·lícula, on es podria dir que és l'autèntica protagonista i l'element d'humor i bogeria del grup.

Fa força amistat amb en Floyd Lawton, en Deadshot, l'home que afirma que no ha fallat mai un tret i que aquí, a diferència d'Arrow, és interpretat per un reclam de la mida d'en Will Smith. 

Assassí a sou, té un punt humà personificat en la seva filla adolescent i endevinem que malgrat la seva feina i el seu historial és una persona amb un codi moral interessant. El film està construït, en bona part, al voltant tant de la Harley com d'ell.

Una mica per darrere, podríem dir, queda en Rick Flag (el suec Joel Kinnaman, vist a The Killing i la quarta temporada de House of Cards), el líder del Suicide Squad, que no és un dels dolents reclutats, però que també fa aquesta feina sota xantatge, per no fer servir una expressió sobre constrenyiment testicular.

No repassaré tots els personatges, però volia destacar també en Waylon Jones, o Killer Croc (Adewale Akinnuoye-Agbaje, vist a Oz i a Lost), un home amb aspecte de rèptil i superforça que els lectors de còmics de DC coneixem bé com a enemic clàssic d'en Batman. 

Un personatge pel qual podem sentir llàstima, al capdavall no té la culpa de patir aquesta malaltia, però a la pel·lícula es fa servir més aviat poc. 

Tots ells, i els que no he esmentat com ara el Capità Boomerang (Jai Courtney), l'interessant El Diablo (Jay Hernández) o la Katana (Karen Fukuhara, també diferent de la versió del personatge vist a Arrow), que en aquest cas és la guardaespatlles d'en Rick Flag, no una dolenta, estan controlats per la temible Amanda Waller (Viola Davis, també diferent de la versió... bé, ja sabeu què diré).

Amb el sobrenom de The Wall, líder de l'agència A.R.G.U.S. i encarregada de formar un equip capaç de fer front als reptes que presenta l'aparició de tants metahumans. És implacable, no té cap escrúpol i ofereix a l'esquadró, format per superdolents, reduccions de la condemna a canvi de dur a terme missions suïcides. No és una proposta generosa, perquè no poden dir que no, atès que amenaça la integritat física dels éssers estimats de cadascun d'ells.

Havia deixat per al final un altre membre del Suicide Squad, la doctora June Moone, posseïda per la bruixa Enchantress, interpretada per la Cara Delevingne. Amb poders paranormals, primer és un actiu incalculable per a l'equip format per la Waller, però quan les coses es compliquen esdevé la principal preocupació de tothom en passar a formar part de l'amenaça que motiva la trama principal del film.

Malgrat que em sembla una colla d'allò més interessant i la primera part de la pel·lícula em resultava prometedora, el que no em va agradar i és difícil d'obviar va ser la naturalesa paranormal de l'enemic. No arribem a veure el Suicide Squad enfrontant-se a amenaces més mundanes, sinó que directament la seva primera missió és lluitar contra éssers de poders màgics.

Trobo, a més, que les característiques dels personatges, pel que fa a poders i habilitats, no són les més adequades per a aquesta mena d'enfrontament. Em va xocar una mica i vaig pensar que m'hauria estimat més alguna missió més semblant a les dels pocs còmics que, relacionats amb sagues que impliquen bona part dels còmics de DC alhora, n'havia llegit.

Tanmateix, penso que és una pel·lícula divertida, els personatges carismàtics -alguns són tractats amb molta superficialitat, però-, les interpretacions més que adequades i la relació amb les altres pel·lícules actuals de DC Comics molt ben implementada. Francament, no m'esperava -i aquest va ser l'encert de no llegir-ne gaire cosa- l'aparició de cert personatge en forma de cameo important, la menció dels fets de Batman v Superman ni la connexió amb Justice League, per a la qual fa una mica com de pròleg.


A favor

-Diguin el que diguin, és entreteniment pur i no es fa gens llarga

-Els personatges, la seva relació i la seva caracterització, encara que alguns tenen molt poc paper

-La Harley Quinn

-Un Joker més fidel als còmics del que em pensava, i ben interpretat per en Jared Leto

-Les connexions amb altres pel·lícules i les picades d'ullet o easter eggs (aquí els teniu explicats en anglès, i jo només en vaig detectar alguns)

-L'estètica, part de la qual sembla que està directament copiada del grup sud-africà Die Antwoord sense permís. 


En contra

-Sí que és cert que, de les 3 pel·lícules ja estrenades del DC Extended Universe, és la "menor"

-L'enemic màgic i sobrenatural, per a mi poc adequat a les característiques del grup

-L'aparent immunitat dels personatges davant els accidents d'helicòpter i les caigudes de desenes de metres

-No he parlat de l'Scott Eastwood, oi? Perquè hi té un paper decebedorament petit

Lectures: Batman - Amor loco y otras historias

Si seguiu el blog ja deveu saber que acostumo a llegir els còmics de superherois en versió original des de fa uns quants anys. Per tant, no és gaire habitual que ressenyi l'edició espanyola d'un d'aquests còmics, però de vegades a causa del preu de l'edició o alguna oferta o rebaixa puntual faig excepcions, com és el cas d'avui.

Batman: Amor loco y otras historias, de la línia Grandes Autores de Batman d'ECC Ediciones, correspon al volum estatunidenc Mad Love and Other Stories i recull diverses històries de la col·lecció Batman Adventures, el reflex en paper de l'aclamada sèrie animada d'en Batman. 

Precisament un dels impulsors de la sèrie va ser el dibuixant Bruce Timm, que s'encarrega de la part gràfica també de les històries incloses al volum, amb guió d'en Paul Dini. Per què és important ressaltar aquests dos noms? Doncs perquè junts van fer episodis memorables de la sèrie i van crear, per exemple, el personatge de la Harley Quinn, que va debutar als dibuixos animats al setembre de 1992 i poc després va començar a sortir als còmics de Batman Adventures. 

El moment culminant, però, va ser l'aparició de l'especial Mad Love, de més de 60 pàgines, que és el que dóna el títol al volum i va guanyar el 1994, any en què es va publicar per primer cop, el premi Eisner a la millor història autoconclusiva. 

No seria fins el 1999 que el personatge passaria a formar part oficial de l'Univers DC després de protagonitzar una novel·la gràfica -escrita per en Paul Dini, per cert-, però amb Mad Love va adquirir notorietat perquè, després d'haver aparegut com a sequaç d'en Joker, aquí se li va donar una interessantíssima capa de profunditat en explicar el seu origen: resulta que era una nova psiquiatra d'Arkham i es va enamorar del Príncep Pallasso del Crim.

El còmic explora, fent que la Harley Quinn sigui la protagonista del relat, els deliris d'aquesta acròbata criminal, que s'autoproclama parella d'un Joker que clarament la fa servir segons la seva conveniència, i el resultat és una història tragicòmica on en Batman fa més aviat un paper secundari. 

És un còmic d'allò més interessant i no és estrany que gairebé des que es va publicar es consideri un dels relats imprescindibles d'en Batman, així com tampoc no sorprèn que se'n fes una adaptació animada i se n'extraguessin elements per als videojocs Batman: Arkham City i Batman: Arkham Origins. 

El volum, però -ja ho diu el títol- té "altres històries", per al meu gust d'interès desigual i força per sota de la que fa de reclam. Són narracions publicades originalment als especials anuals 1 i 2 de Batman Adventures, al Holiday Special número 1 de la col·lecció, al 3 d'Adventures in the DC Universe i una extreta de Batman: Black & White que ja tenia al volum corresponent. 

Tenim relats de diversa durada, però generalment curta, que ens presenten la Roxy Rocket (personatge menor que només des de fa uns anys ha començat a aparèixer als còmics no relacionats amb la sèrie animada), que ens parlen de la recaiguda del Ventríloc i l'Scarface, d'una venjança justiciera de l'Espantaocells, d'una topada amb la Catwoman, de com és el final d'una jornada normal d'en Joker -una de les històries més interessants-, d'un creuer accidentat, del combat nadalenc entre la Batgirl i en Clayface i, abans del relat repetit que deia abans, protagonitzat per en Two-Face, una història més llarga, corresponent al segon anual -el primer està format per històries curtes-, en què el protagonisme es reparteix entre el Cavaller Fosc, en Ra's al Ghul i el dimoni Etrigan, per tant tot un crossover. 

Són històries amb un caire molt més optimista i fins i tot humorístic que no pas els dels còmics normals de l'Univers Batman, al capdavall Batman Adventures imita l'aspecte cartoon i la dinàmica de la sèrie animada, per tant qui hi busqui aquelles històries fosques d'investigació detectivesca i dibuix realista que ens han ofert els millors còmics del Cavaller Fosc segurament quedarà decebut. 

Si entenem el que hem d'esperar d'aquest producte, en general més enfocat als enemics i als personatges secundaris que no pas a en Bruce Wayne, tenim a les mans un recull d'històries desiguals, sí, però en general interessants i amb alguns moments memorables.

Per desgràcia per als completistes com jo, alguns dels còmics inclosos hi estan representats només parcialment, ja que aquest volum de poc més de 200 pàgines és una selecció d'històries de Batman Adventures en què està implicat el tàndem Dini-Timm. Però deixant això de banda es tracta d'un llibre interessant i recomanable, especialment per aquest origen d'un personatge que entre els videojocs, una col·lecció pròpia i la futura pel·lícula Suicide Squad està vivint un moment dolç.

Lectures: Gotham City Sirens - Division

Com que a la tardor de 2011 hi va haver el famós rellançament de l'Univers DC, l'event conegut com a The New 52, és normal que unes quantes col·leccions arribessin al seu final, mentre que d'altres farien un reset de la seva numeració (i de l'statu quo dels seus personatges), i entre les que van acabar (o van canviar de protagonista) dins el particular univers d'en Batman i Gotham City ja vam parlar dels finals de Streets of Gotham, Batgirl i Red Robin, però faltava Gotham City Sirens. 

Gotham City Sirens: Division és el quart volum de la sèrie que es va estrenar amb l'event Batman Reborn, i conté els números 20 a 26 de la col·lecció, corresponents al període entre abril i octubre de 2011. 

Que la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn es convertissin en companyes de pis era quelcom que no podia acabar bé, i és això el que ens explica l'últim recopilatori de la sèrie. Al contrari del que passava amb les col·leccions que he esmentat abans, el final de Gotham City Sirens ens explica una sola història, una sola trama i el final lògic d'aquesta sèrie que ha durat només 26 números i que no tindrà continuïtat al nou Univers DC. 

Ens explica com la Harley Quinn decideix entrar a Arkham Asylum per tal de trobar-hi en Joker, però no hi va precisament per a carregar-se'l, que hauria estat el millor per a tothom, fins i tot per a ella, sinó perquè el vol recuperar. 

El cas és que provoca un espectacular motí en què el seu Joker i ella s'hauran d'enfrontar a la parella formada per en Batman (ja en Bruce Wayne) i la Catwoman. Segurament és el millor d'aquesta per altra banda interessant saga, i com a mínim és el primer cop que veig un 2 contra 2 amb el Batman i el seu enemic principal acompanyats per les seves respectives parelles. 

La resolució del combat està una mica agafada pels pèls, o explicada d'una manera confusa, però en aquest cas no resta gaire interès al conjunt. Cal que m'aturi un moment per tal d'esmentar que aquest volum conté el número 22, que correspon a la saga Gotham Shall be Judged, on també hi ha el 22 de Red Robin, que no surt al recopilatori corresponent de les aventures d'en Tim Drake. 

No sé per què es fa així, però en el cas de Gotham City Sirens sí que hi ha un moment, al número 21, en què la Selina afirma que no pot ajudar la Poison Ivy a rescatar la Harley Quinn de l'embolic en què s'ha ficat en entrar a Arkham, i és que precisament se'n va a lluitar en aquella altra batalla. Per tant és fins a cert punt lògic que s'hagi inclòs el número 22 també aquí, però en llegir-lo ens queda penjada la història de Gotham Shall be Judged i l'hem d'acabar al volum que la recopila i que he enllaçat abans.

Com ja vaig dir, aquella saga és interessant, però no influeix gaire en les respectives col·leccions. Només una mica a GCS, en què el fet d'haver-se "escaquejat" fa que la Catwoman perdi el respecte de la Poison Ivy, que considera que ha abandonat una amiga en un moment important, i es produeix aquesta batalla a tres bandes entre ella, l'Ivy (que volia evitar que la Harley s'enganxés altra vegada a en Joker) i la Harley, que té el seu propi programa: alliberar el senyor J i fugir amb ell.

Quan la Catwoman va suggerir a les altres dues que totes tres visquessin juntes i es protegissin mútuament, després d'haver-los donat diners dels que va robar a en Hush a la saga House of Hush (d'abans de la desaparició d'en Bruce Wayne), al nou Batman, en Dick Grayson, li va anar molt bé per a mantenir la Poison Ivy i la Harley Quinn com més allunyades del crim millor. Però elles no són ximples, i per altra banda la Catwoman se les ha acabat estimant, tot i que encara té ressentiment del dia que van intentar extreure-li la identitat d'en Batman amb males arts. De manera que acaba tothom enfadat amb tothom, les aliances canvien durant el combat, i la Selina pren una decisió coherent amb la seva manera de ser, que no s'ha definit mai ni en el bàndol dels dolents ni en el dels bons. Fins aquí puc llegir, però em sembla un magnífic final per a la sèrie.

Des del punt de vista tècnic celebro la unitat artística i literària, amb tota la trama escrita per en Peter Calloway i dibuixada per l'Andrés Guinaldo (amb aportacions del català Ramon Bachs al primer número), encara que hauria preferit el retorn d'en Guillem March, que durant aquests números només fa les portades, però em lamento molt de la decisió de llançar aquest quart volum directament en tapa tova quan els tres primers havien sortit primer en tapa dura.

Aquest cop ens han obligat a tenir-lo així, s'impedeix la unitat de la sèrie al prestatge i no té cap sentit quan era l'últim dels 4 volums. És encara pitjor que el cas de Batman & Robin, en què es va passar dels volums de luxe a un de tapa dura però sense relleus a la camisa i amb el paper interior de menys qualitat que fins llavors.

Com he fet amb les altres col·leccions acabades, pregunto "i a partir d'ara què?", perquè com he dit abans a la tardor de 2011 hi va haver una renovació total de DC Comics. Per una banda tenim la Catwoman, que torna a tenir col·lecció pròpia (amb un volum que ja fa temps que tinc i que llegiré aviat), per l'altra la Harley Quinn s'uneix a Suicide Squad i finalment la Poison Ivy la veurem a la nova Birds of Prey (a la imatge), i per tant al bàndol dels bons. Serà interessant seguir-les totes tres.

Lectures: Gotham City Sirens - Strange Fruit

Primer de tot em vull disculpar per no haver actualitzat el bloc en 6 dies, però he tingut una setmana força atrafegada. De ganes, però, no me'n faltaven. Dit això, comencem: avui parlaré de la lectura del tercer volum recopilatori de la col·lecció Gotham City Sirens, amb el subtítol Strange Fruit i protagonitzat, com sempre, per la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn. 

Aquest volum conté els números americans 14 a 19 (setembre 2010 - març 2011) de la col·lecció, i es divideix en dues trames. A la primera hi veiem la Poison Ivy perdent els papers i enfrontant-se a la Humanitat, dins la qual inclou les seves dues amigues/companyes de pis. No sorprèn en excés, perquè deixant de banda la Catwoman, que és normal, tenim la Harley, que és boja, i la Poison Ivy que, directament, no és del tot humana. Per tant, havia de passar. 

El que ho desencadena tot és que la infiltració de la Pamela als laboratoris S.T.A.R. comporta el descobriment d'un exemplar aparentment mort d'extraterrestre provinent d'una raça de plantes humanoides. La parella perfecta per a la senyoreta Isley, i és així com ella ho percep. Des que la van transformar en el que és sempre ha estat més en comunió amb les plantes que amb els éssers humans, i per això no li costa gens ajudar el seu nou "xicot" a posar en marxa la invasió de la Terra que era, de fet, la seva missió fins que va ser capturat pel predecessor de la Poison Ivy a S.T.A.R.

Després d'aquella història de dos números arriba la que és la més interessant i la que arriba al final del volum: un intent de segrestar la Catwoman demostra un cop més, com deixa ben clar la Talia al Ghul (que, per cert, en sumar-se a les altres tres completa el repartiment de dolentes principals d'en Batman), que és un perill que la Selina conegui la identitat civil del Cavaller Fosc.

Les seves companyes ja l'hi van intentar arrencar al primer volum de la sèrie, però llavors ens van explicar que precisament la Talia havia ensenyat a la seva rival per l'amor d'en Bruce una tècnica de bloqueig mental que li impedeix revelar-ne la identitat fins i tot sota tortura, llevat que ho vulgui fer per voluntat pròpia.

Però això no vol dir que no l'hi puguin treure la informació mitjançant la màgia, de manera que convenç la Zatanna, un altre dels amors d'en Batman, per tal que li esborri del tot aquest coneixement. Ja sabem que en el passat no només va esborrar informació del cervell del Dr. Light (cosa que va desencadenar un terrabastall a la saga Identity Crisis), sinó que també havia manipulat la mateixa Selina per tal de fer-la tornar bona. 

El cas és que en aquesta història veiem com, després d'un dur debat intern i una conversa amb el seu difunt pare, decideix treure la identitat real d'en Batman de la ment de la Catwoman, mentre la Poison Ivy i la Harley Quinn intenten aconseguir la informació, com també els segrestadors de la Selina. Però... d'on han sortit, aquests enemics que s'han ficat al cap de la Catwoman? Qui els ha enviat? Qui en surt més beneficiat, de la desaparició d'aquesta informació? Ja li està bé, a la Selina? Què s'estima més: recordar en Bruce i el patiment que li provoca la seva indiferència —això diu ella, tot i que jo no estic gens d'acord amb que el tio passi de la Selina— o oblidar-ne l'existència i, de retruc, de sentir el que sent per ell? (bon moment per recomanar la pel·lícula Eternal Sunshine of the Spotless Mind, de la Kirsten Dunst i en Jim Carrey —però drama—, que és del mateix tema)

En conjunt és un volum entretingut però, per a mi, està per sota del nivell dels dos primers. I la resolució de les històries em sembla correcta, però no passarà a l'enciclopèdia de grans moments de la sèrie. Això sí: ens deixa amb un petit cliffhanger, perquè la reflexió de la Catwoman fa pensar la Harley Quinn, que porta temps afirmant que ja no està penjada del Joker, que hi podria haver una manera definitiva de treure-se'l del cap.

En l'apartat tècnic, continua com a guionista en Tony Bedard, que es va fer càrrec de la sèrie a partir del número 12, inclòs al segon recopilatori, i ara tenim l'Andrés Guinaldo com a dibuixant fent equip amb els entintadors Lorenzo Ruggiero (números 14 i 15), BIT (16 i 18) i Walden Wong (17 i 19). Un ball d'entintadors que fa que sembli que els dibuixants també siguin diversos, cosa que com sempre no m'agrada i, per altra banda, tampoc no em sembla que facin una gran feina. Potser és que enyoro en Guillem March, ara només portadista...