Visionats: The Marvels

Ja he dit més d'una vegada, i ho continuaré dient, que per circumstàncies personals això de seguir les pel·lícules de superherois al cinema s'ha acabat, per a mi, almenys durant una temporada. Així, les que vagi tocant aquí aniran inevitablement a la secció Visionats, que diferencio de Cinema, reservada per quan efectivament vaig a veure-les en pantalla gran, i últimament això està sent amb la meva filla gran, que encara és petita de tota manera.

En qualsevol cas, per sort tenim Disney+ i, molt a poc a poc, vaig veient aquelles pel·lícules de l'MCU que surten, i aquest cop li ha tocat el torn a una que va després de Captain Marvel i la sèrie Ms. Marvel.  

The Marvels, film de 2023 dirigit per Nia DaCosta, és la seqüela de Captain Marvel, però també de l'esmentada Ms. Marvel, i en certa manera també neix de Wandavision. Un triple origen que es correspon amb les tres protagonistes d'aquesta història que probablement és de les que més es beneficien d'un context sòlid, però malauradament, en el meu cas, no vaig tenir l'oportunitat de repassar la pel·lícula de la capitana de 2019, si bé tenia més o menys fresca la sèrie de la seva admiradora i superheroïna adolescent interpretada per la Iman Vellani i algun record d'on venia la tercera, la Monica Rambeau (Teyonah Parris).

El cas és que, a diferència dels respectius productes on se'ns explicaven els seus orígens, The Marvels és la seva primera gran aventura juntes -de fet, excepte per al personatge interpretat per la Brie Larson, és la seva primera gran aventura en general-, i té a veure amb un complex concepte de l'entrellaçament quàntic, que aquí es tradueix en el canvi de lloc entre totes tres quan fan servir els poders alhora, siguin on siguin, cosa que dona lloc inicialment a alguns moments humorístics en plena batalla però que també serveix, avançada la pel·lícula, per emprar tàctiques úniques a l'hora de combatre l'enemic.

Tot plegat ha estat provocat per la Dar-Benn (Zawe Ashton), la líder dels Kree, que vol salvar el seu moribund planeta i troba un braçalet com el de la Ms. Marvel, gràcies al qual pot fer grans salts espacials i buscar l'altre. És un d'aquests salts, i les distorsions que provoca, el que crida l'atenció de l'estació espacial S.A.B.E.R., dirigida per en Nick Fury (Samuel L. Jackson), i el punt de connexió de l'accidental grup de superheroïnes i alhora el d'elles amb l'exèrcit enemic.

Així, tenim una pel·lícula de combats còsmics, efectes especials a dojo -alguns dels quals no m'han acabat de convèncer, tot sigui dit- i coreografies d'arts marcials, a més d'un desplegament d'ètnies i paisatges d'allò més sorprenents. 

The Marvels és pràcticament pura acció, amb alguns moments, tampoc gaires, de construcció de la relació entre els personatges, de drama -amb una Carol Danvers que s'enfronta a les conseqüències d'accions del passat- i de situacions més aviat de comèdia -provocades sobretot per diferències culturals, generacionals o planetàries-, de vegades fregant l'absurd (una paraula: gats), una convencionalitat que no és necessàriament bona, no per al film en si, sinó per la comparació amb els productes d'on ve tot plegat, que van ser molt ben rebuts per un motiu o un altre i van ser més trencadors.

La primera pel·lícula era quelcom més emotiu, més reposat tot i que no estava exempt de combats espacials, la sèrie de la Kamala era una història urbana i adolescent i la que tenia un paper més petit de totes tres, la Monica, era una simple humana amb una història d'adquisició de poders inversemblantment pròpia dels còmics de fa dècades, com el propi guió de The Marvels apunta en una picada d'ullet a l'espectador, però també amb un trauma important que s'explica a la sèrie de la Scarlet Witch. 

A banda d'això, trobo que té algunes situacions i explicacions que s'aguanten pels pèls, si és que s'aguanten, i demana de l'espectador més coneixements previs de l'MCU que de costum, que ja és dir. O potser és que s'espera que hagi acumulat tots aquests anys de consum de films i sèries -i ho haurà fet de gust- i el que em passa a mi és que he perdut el ritme i tinc la memòria que tinc, però trobo que, de tota manera, mirada com una pel·lícula independent va massa de cara a barraca i pot atabalar una mica.

Al seu favor s'ha de dir que, per un vegada, no dura ni dues hores, que ja tocava, i que per als fans d'aquest univers cinematogràfic és una delícia, com sempre, tornar a veure personatges que coneixia d'altres relats, veure'n coincidir alguns per primer cop i ser testimoni de les conseqüències d'alguns esdeveniments vistos amb anterioritat, perquè el fet que a mi m'hagi enganxat una mica rovellat no vol dir que no hagi copsat cap referència, tampoc.

No estic dient que no m'hagi agradat, la pel·lícula, però no m'ha marcat, en absolut, com d'altres, i no sé si hi ha plans de continuar amb aquesta història, si més no amb la seva protagonista principal, perquè de la Kamala i la Monica ens "prometen" coses en un parell d'escenes, una a l'epíleg i l'altra en una escena durant els crèdits. Veurem cap a on va, tot això.

En qualsevol cas, m'ha agradat tornar a veure aquests personatges, i espero saber-ne més coses en projectes comuns o per separat. És una pel·lícula imprescindible de l'MCU? Probablement no, però tampoc és una pèrdua de temps.

 

Sèries: Ms. Marvel

Continuem veient les sèries de Marvel de Disney+ amb l'ordre canviat, per problemes de disponibilitat horària per repassar materials previs i reforçar bagatge, i aquest cop ha estat el torn d'una que va tenir una acollida excel·lent a les xarxes i que ara, saltant-me'n d'altres, he visionat.

En aquest cas l'única referència que tenia del personatge era la de la superheroïna que admira, és impossible no relacionar els dos personatges com a mínim pel nom, però no n'he llegit mai cap còmic i podem dir que m'enfrontava a la sèrie sense cap coneixement ni cap prejudici, ni bo ni dolent, previ.

Ms. Marvel, creada per Bisha K. Ali, es basa en els còmics del mateix nom, en marxa des de 2014, tot i que el personatge va debutar a Captain Marvel el 2013. 

Sens dubte, és un exemple més de l'encertada estratègia de Marvel Studios de donar temps de pantalla a personatges menors per complementar els seus productes estrella, els llargmetratges per al cinema, i en aquest cas estem davant d'una minisèrie -com no podia ser d'una altra manera, tal com hem vist fins ara- de 6 episodis, llançada originalment entre juny i juliol d'aquest mateix 2022 i que destaca, entre altres coses, per l'ús de les animacions de determinats elements de l'escenari i la sobreimpressió d'etiquetes també animades tot imitant les de les xarxes socials del jovent.

Perquè la Kamala Khan (Iman Vellani) és una noia de 16 anys que va a l'institut i que, com gairebé tothom a aquesta edat, lluita per encaixar i per tenir una vida com més normal millor. En el seu cas hi ha un factor afegit, que és el de ser estatunidenca de primera generació, perquè els seus pares van néixer al Pakistan i, per tant, és una noia musulmana.

Aquest fet, que comparteix amb la seva millor amiga, la Nakia (Yasmeen Fletcher) i amb el qual simpatitza el friki del seu millor amic, en Bruno (Matt Lintz), és un element caracteritzador molt present a la sèrie, i s'aprofita per fer-nos un retrat de com és la vida d'una adolescent d'aquesta creença als Estats Units actuals, i en concret en un context de comunitat immigrant pakistanesa. 

És una qüestió que es tracta amb delicadesa, al capdavall a l'equip implicat hi ha gent que sap de què parla, i no cau en les habituals descripcions de racisme, integrisme i marginació, sinó que d'una manera refrescant ens ofereix escenes de la vida quotidiana d'una persona musulmana en aquest context geogràfic i històric i ho amaneix amb una ambientació deliciosa si som amants de la música i la sumptuositat aràbigues. 

Es mereix una menció especial la música de Laura Karpman, a més de les diferents peces dels endings, que excepcionalment -tenint poc temps no solc mirar els muntatges d'entrada i de sortida de les sèries més d'un cop- he volgut mirar en més d'un capítol.

Ara bé, tot i que no és una sèrie de denúncia, també hi veiem xocs culturals i generacionals, i és que la Kamala, que és a tots els efectes una noia de Jersey City del segle XXI, conviu amb uns pares afectuosos però amb el xip propi de la seva cultura, així que una de les seves lluites és aconseguir la llibertat i el respecte de què sí que gaudeix el seu germà gran com a home que és.

Ens podem imaginar l'efecte que provoca a la vida de la Kamala, que fins i tot s'ha d'escapar de casa per anar a una convenció dels Avengers disfressada de la seva admirada Capitana Marvel, descobrir que un artilugi que duu generacions a la família li desperta uns poders que li donen el potencial de ser una superheroïna de debò.

Al principi de manera maldestra, però cada cop més segura de si mateix a mesura que s'enfronta a diverses situacions i gràcies al suport d'en Bruno, la Kamala va dominant cada cop més aquesta mena de diamants que crea del no-res amb les mans i que li permeten arribar a llocs elevats o clavar contundents cops de puny.

Evidentment, aquests poders no serveixen només per omplir les tardes després de l'institut, sinó que atrauen uns éssers màgics de la mitologia islàmica, els djinns, que tenen unes intencions més fosques del que li expliquen inicialment a la protagonista.

Per tant, acabarem veient combats, persecucions i fins i tot viatges, perquè tot plegat enllaça amb el tràgic origen de la família de la Kamala, i l'acció s'arriba a traslladar temporalment fins i tot a Karachi, la capital del Pakistan. Allà, a més d'entrar en detalls sobre la història familiar dels Khan, també veiem, a través del retrobament entre l'àvia i la mare, respectivament interpretades per la Samina Ahmand i la Zenobia Shroff, un canvi en les dinàmiques maternofilials que marquen el conjunt de la sèrie.

En només 6 episodis, la nova superheroïna s'acaba enfrontant a enemics tant a l'estranger com a casa seva, i és que la seva aparició atrau l'atenció, i no només de la seva comunitat, que l'anima i l'admira. Tot plegat acaba donant a la sèrie unes dosis d'acció que semblaven poc probables en els seus primers compassos, i un lore prou ric que espero que es continuï explorant. 

Perquè la sèrie s'acaba aquí, i Marvel Studios no vol fer segones temporades, però en aquest cas també continuarem veient la Kamala Khan: l'any que ve s'estrena The Marvels, on li veurem la cara presumiblement al costat de la de la Capitana Marvel. I és una gran notícia, perquè és un personatge que s'ha fet estimar. 

Crònica del 35è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

És fàcil comptar el número de Salons del Còmic. Almenys per a mi: sempre coincideix amb la meva edat. Per a qui no la sabia, doncs, queda clar que actualment tinc 35 anys. 

I una vegada més he pogut anar a l'esdeveniment relacionat amb el còmic més important del nostre país, aquest cop novament amb acreditació cedida per Ficomic, tot i que l'any passat, per algun motiu que desconec, no en vaig tenir, mentre que per al Saló del Manga i diversos Salons del Còmic anteriors, sí.

(fotografies de la Míriam - Keromi) 

Amb aquest cartell es presentava un saló temàticament dedicat als avions al món del còmic, canvi de vehicle respecte l'any passat, en què els protagonistes eren els cotxes.

Acompanyant vinyetes amb exemples de la presència d'aquesta mena de vehicle al món del còmic hi havia exposats, a la plaça Univers, avions i també altres vehicles terrestres, però malgrat que era la més visible i publicitada, les exposicions més interessants eren unes altres, totes concentrades al pavelló 4, a mà dreta en entrar a la plaça.

La més destacable, la de la història del TBO, la mítica revista de còmics que es va publicar entre 1917 (per tant, el motiu era el seu centenari) i 1998 i que va suposar la creació al vocabulari castellà d'una paraula que particularment no m'agrada, per la seva lleugera connotació despectiva, però que en aquesta llengua equival a "còmic".

Se'n repassaven les diverses etapes històriques, així com les principals sèries/seccions i els autors més importants que hi van passar, i tot i que es tracta d'una revista que va desaparèixer en bona part perquè va arribar un moment que la seva proposta no era prou atractiva per al públic, cal reivindicar-ne la importància.

Jo mateix en tinc molt bons records, i és que en la seva etapa més moderna en vaig poder gaudir gràcies a que el meu avi me n'acostumava a comprar els exemplars, llavors mensuals. En algunes pàgines d'aquells números es recuperaven pàgines clàssiques, de manera que en vaig poder tenir un tast, i l'exposició ha revifat aquells records.

Parlant de centenaris, també aquest any té lloc el del llegendari autor Will Eisner (1917-2003), que va visitar el Saló del Còmic fins a 3 vegades, l'última dos anys abans de morir, i que és reconegut sobretot per dues coses. La primera, la sèrie The Spirit, i la segona...

...La presumpta paternitat del concepte "novel·la gràfica". És una idea molt estesa, però sembla que hi va haver algun precedent. Tanmateix, sí que es pot afirmar que ell la va popularitzar i va posar les bases perquè a partir de finals dels anys 70 sorgissin còmics d'una sola entrega, més orientats al públic adult i sense els constrenyiments dels gèneres establerts i les angoixants entregues periòdiques. El tipus de còmic que podia agradar a qui no li interessen els còmics, en altres paraules.

Una altra exposició estava dedicada al personatge d'en Lucky Luke, cap efemèride rodona en aquest cas, però mai no és mal moment per fer un homenatge al cowboy més famós del còmic, encara viu tot i que signat per nous equips creatius.

En aquest cas amb menys pàgines originals i més plafons informatius, s'hi podia repassar l'univers de personatges dels seus àlbums, així com altres curiositats de la seva història, que es va iniciar el 1949, quan Morris va crear el popular personatge, anys abans que comencés la cèlebre etapa en què els guions els escrivia en Goscinny, un dels cocreadors de l'Astèrix.

Pel que fa a les exposicions, tot i que n'hi havia més, l'última que he visitat amb deteniment ha estat la dels Superherois fora de control, un repàs als antiherois i als superherois més irreverents i pertorbats, ja que no tots són models de conducta com el Capità Amèrica.

A l'estand de l'Associació Catalana de Tintinaires, per segon any consecutiu, ens hi hem estat una bona estona tot repassant l'exposició sobre la geografia al món d'en Tintín amb la intenció d'emplenar un qüestionari que ens donaria dret a participar al sorteig d'una col·lecció sencera d'àlbums, que ja la tinc des que era petit, però no em faria res tenir-ne una altra, totalment nova, i llegar-la.

Per exemple, a la Sara, que ha volgut acompanyar els seus pares en una foto davant l'estand de Selecta Visión, on es van conèixer el 2011. En realitat la tradicional foto ens la fem al Saló del Manga, però a la propera edició ja no hi haurà panxa, de manera que havíem d'aprofitar l'ocasió.

A ella li hem comprat un tros d'aquesta tela de superheroïnes per tal que la iaia li faci coses com ara un pitet, i és que des de ben petita es notarà que és filla de frikis.

Per part meva no m'hi he endut diners, al Saló, perquè ja fa diverses edicions que trobo poca cosa interessant per a mi. El material de segona mà cada cop és més reduït i no es renova. Tot i així, sempre remeno per si de cas, i aquest cop només hi he comprat això:

Els recopilatoris 100 Balas: Corrupto, amb els números 68 a 75 d'una col·lecció que tinc plena de forats i que vaig tapant poc a poc amb la idea de poder-la llegir algun dia; i Batman and Robin: Requiem for Damian, que conté els números 18 a 23 del vol. 2 de Batman and Robin, material amb què vaig molt endarrerit però que no trobava mai a bon preu.

Per sort, un estand francès amb molt de còmic nord-americà en anglès, que és el que jo busco, i que s'havia saltat unes quantes edicions del Saló, ha tornat, tot i que amb molt poqueta cosa.

En fi, aquest cop, igual que l'any passat, també hi he anat un únic dia, i és que quan hi anava diverses vegades era en bona part perquè volia dedicatòries de dibuixants i guionistes, repartits en diversos dies. A més, llavors estava a l'atur, o era autònom, i encara no m'havia mudat a Mataró, de manera que la disponibilitat era una altra.

Però en aquesta edició entre els convidats tampoc no hi havia cap autor que m'interessés especialment. Si de cas, en Dave Gibbons, dibuixant de Watchmen, però el portava ECC, que tornava al mal camí després de la breu però encertada experiència del sorteig -com ha de ser- de l'any passat: números repartits per ordre d'arribada a l'estand des de l'obertura de les portes. I ja fa anys que estic emprenyat amb aquesta jove editorial pels canvis constants de criteri i la mala organització d'aquest tema, per tant un problema menys i anem per feina.

Ha estat un Saló del Còmic més tranquil, hi he anat directament diumenge i he pogut mirar tot el que volia amb calma. De compres, poques, però ja era la idea. M'agrada anar-hi sobretot per l'ambient i per les exposicions.

No sé a què es deu, però l'organització de l'espai ha estat diferent i més encertada que en ocasions anteriors i sobretot que als salons del Manga: totes les exposicions en un pavelló, i especialment les botigues a la mateixa zona que els estands de les editorials, no marginades en un racó. Sí que n'hi havia menys, d'estands en general, i això sempre és un punt negatiu perquè l'oferta es redueix i significa que hi ha expositors que se n'han quedat fora, però des del punt de vista logístic crec que és així com s'ha de muntar una fira d'aquest estil. En quedo content.

Lectures: Wonder Woman de Brian Azzarello i Cliff Chiang

Sovint em queixo que les ofertes dels recopilatoris de còmics de superherois en anglès ja no són tan bones i tan freqüents com fa uns anys, i que és per això que trigo a comprar-me les coses, de manera que les llegeixo amb massa separació respecte a la publicació original dels números individuals. Però de vegades això té avantatges.

És el cas dels còmics de què parlaré avui, ja que en aquest cas ressenyo una etapa sencera, que he pogut llegir quan els volums que la formen han baixat dràsticament de preu. Es tracta de la Wonder Woman del guionista Brian Azzarello i el dibuixant Cliff Chiang, aclamada per mèrits propis i des que va començar un clàssic modern i una etapa de referència per a aquest personatge que va néixer gairebé fa tant com els altres dos membres de la "Trinitat" de DC Comics, el 1941, creada per un psiquiatre anomenat William Moulton Marston que volia enviar, amb ella, un missatge a favor de la dona i que elles acabessin dominant el món.

Quan DC Comics va decidir rellançar totes les seves col·leccions la tardor de 2011, amb l'anomenada The New 52, alguns personatges van patir més canvis que altres, i el de la princesa amazona va ser un dels casos en què es va fer més net, en aquest cas, pel que sembla, de manera encertada, tot i que no exempta de polèmica inicial.

Perquè resulta que el mestre Azzarello, un dels guionistes estrella del còmic nord-americà, va decidir que el seu mític origen com a figura de fang ja no era canònic i en va pensar un altre, que canviava la perspectiva i la convertia, de fet, en una semideessa, cosa que de retop canviava la seva relació amb les companyes amazones, ara molt més hostils envers la protagonista.

Però no només això, sinó que també ens explica, al llarg de 35 números -a més del 0 i el Secret Origins-, un relat farcit de referències de la mitologia clàssica, cosa que no és nova a la història de la Wonder Woman, només cal veure l'etapa clàssica del gran George Pérez, però que el guionista amenitza al màxim amb una narració dinàmica, versions modernes dels personatges i fins i tot un toc de soap opera que hi encaixa perfectament, sense convertir aquests còmics en quelcom banal i lleuger.

No vull entrar en detalls sobre la trama per tal de no fer spoilers, però la premissa és que Zeus ha desaparegut i els seus germans, els seus fills i la seva dona es disputen el tron vacant de l'Olimp. Aquesta guerra intestina posa en perill tots els candidats, però també enfanga qualsevol possible hereu, com és el cas del fill nonat d'una humana, la Zola, personatge de nova creació que aviat esdevé d'allò més entranyable.

La Diana s'erigeix en la seva protectora, però aviat es veu ella mateixa immersa en aquesta disputa cruel i sanguinària que es complica i ramifica amb la profecia que diu que un dels fills de Zeus acabarà amb el principal candidat al tron, l'Apol·lo, que no sospita que aquest podria ser un altre, un fill oblidat del déu suprem que veurem més endavant.

Tot això, com deia, narrat d'una manera amena, com ja esperava del senyor Azzarello, que fins i tot diria que dissenya un dels personatges, l'Ares o déu de la Guerra, a la seva imatge. O potser és cosa del dibuixant, ignoro si per decisió pròpia o a petició del guionista.

En fi, si l'esment de la mitologia clàssica us crida poc l'atenció, perquè certament hi ha gent que troba aquest tema avorrit, traieu-vos del cap el pensament. Aquesta etapa de Wonder Woman fa sortir el panteó grec d'una manera fresca i captivadora, poques vegades m'he trobat tan temptat de llegir uns còmics tots seguits, sense dosificar, i aprofita per a tocar temes que per desgràcia encara són d'actualitat, però en què el guionista es posiciona en defensa de la dona davant les agressions masclistes, físiques o verbals. Contempleu aquesta magnífica pàgina:

Acabo comentant l'apartat visual d'aquests còmics, a càrrec d'en Cliff Chiang, que té un estil aparentment senzill, no excessivament espectacular i amb una paleta de colors reduïda, però dinàmic tot i l'ús de línies força rectes i un traç gruixut, que recorda més aviat els còmics independents, o si més no fora del gènere de superherois -de fet en tornaré a parlar aviat, quan llegeixi una nova obra d'aquest estil que també dibuixa ell-, però que després de les reticències inicials encaixa molt bé amb la història.

Recomano moltíssim, doncs, aquesta etapa de la superheroïna primigènia, que malgrat haver viscut diverses bones etapes a la seva història de 75 anys i amb l'esperança que la incipient carrera de la seva versió cinematogràfica -per fi!- li proporcioni la popularitat mundial que es mereix, no és tan fàcil trobar grans còmics imprescindibles com sí que passa amb els seus companys Batman i Superman. Doncs bé, aquest n'és un.

Crònica del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Quan fa uns anys em vaig assabentar que encara que tinguessis un blog personal, amb pocs visitants en termes relatius, Ficomic et donava acreditació per als salons, vaig provar sort i la vaig demanar. I me la van concedir unes quantes vegades consecutives. Enguany me l'han denegat, i no vull posar-me a investigar si també ha passat amb altres blogs personals, perquè si no és així m'agafaria la paranoia i encara em faria més ràbia. 

Per tant, aquest cop la cosa ja va començar amb un regust amarg, i és que tot i l'agraïment que sento per les vegades que sí que m'han donat acreditació, que ara me l'hagin denegat també trobo que és lleig. En fi, les circumstàncies van fer que només hi anés un dia i em disposo a explicar com va ser aquesta visita molt més breu que en anteriors edicions tant del Saló del Còmic com del Saló del Manga.

Òbviament, amb només un dia disponible vaig decidir passar d'intentar aconseguir dedicatòries, al capdavall jo als salons hi vaig sobretot per les compres i les exposicions, però de tota manera l'estrella entre els convidats d'aquesta edició era en Frank Miller, i com que el portava ECC Ediciones i el seu sistema per a les signatures sempre havia estat el de "el primer que arribi a l'estand", escarmentat per les males experiències d'anys anteriors ho vaig deixar córrer setmanes abans. 

A la crònica de de l'última edició ja vaig explicar què m'havia passat, i era la tercera mala experiència amb signatures en aquesta editorial, però bé, el cas és que aquest cop han posat seny i han organitzat un sistema de sorteig -amb compra obligatòria per als guanyadors, és clar, com Norma als Salons del Manga-, però no me n'havia assabentat i em va passar el termini. Culpa meva, per badar, però l'editorial fins ara no havia donat motius per pensar que acabaria adoptant aquest sistema, polèmic però que estalvia molt de temps a tothom, tant guanyadors com perdedors, i tampoc no podia estar cercant cada dia informació sobre una possibilitat que no tenia per què donar-se. 

En fi, comencem: la primera exposició que em vaig trobar, tal com vaig entrar, va ser la que ocupava ben bé la meitat del Pavelló 1, on es fan les que corresponen al tema principal de cada edició. Aquest cop tocava el dels cotxes i les motos als còmics, tant en papers purament instrumentals com en casos en què gairebé són protagonistes, per exemple als còmics de curses de competició.

Però no tot eren pàgines emmarcades, sinó que hi havia força cotxes de debò exposats, des dels Seat que representaven els cotxes que apareixien als còmics espanyols a partir dels anys 60 fins a d'altres de més bonics, com el Cadillac dels còmics de Blacksad, o el DeLorean de Back to the Future -que no és còmic, però com si fos de la família-.

Una de les exposicions que s'havien publicitat més era la de les superheroïnes, que m'ha decebut per la seva mida, força reduïda i amb absències importants, però m'ha permès repassar els orígens i les circumstàncies de molts personatges femenins dels còmics de superherois -algunes d'elles no pas del bàndol dels bons, però ho han ficat tot al mateix sac-, el meu preferit el que veieu a la imatge.

Seguida de molt a prop per la Wonder Woman, que és un personatge totalment diferent pel que fa a història, capacitats i ambientació.

Una altra exposició, anomenada Novel·les gràfiques compromeses, mostrava força exemples de còmics -realment pocs eren novel·les gràfiques- espanyols de denúncia social amb temes tan actuals com els desnonaments, la corrupció, el racisme, l'abandonament de la gent gran...

I, és clar, l'altra exposició gran del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona havia de ser un homenatge al gran mestre Francisco Ibáñez, que va fer 80 anys el dia després que jo en fes 34, i també va fer el cartell d'aquesta edició, senzillament espectacular.

La mostra repassava la seva trajectòria, amb alguns títols que jo no coneixia -tampoc no en sóc cap expert: tinc moltíssims còmics d'ell, però també me'n falten moltíssims-, curiositats sobre la seva infantesa i joventut, homenatges d'altres autors pel 80è aniversari i, per descomptat, un paper protagonista per a en Mortadel·lo i en Filemó, els seus fills predilectes i mundialment famosos.

No tenia temps de veure totes les exposicions, ni m'interessaven totes, però vaig encertar en voler fer un cop d'ull a la que es deia Jo encara diria més: les llengües tintinaires, força amagada, no especialment atractiva des del punt de vista visual, però sí molt interessant: s'hi repassaven algunes de les 112 edicions en diversos idiomes que existeixen, dialectes del francès inclosos, i s'aportaven dades molt curioses sobre les circumstàncies de cadascuna d'elles. Per exemple, la catalana, des de 1964, va ser la primera per a una llengua sense estat propi.

I acabo amb les compres, com sempre. Ja vaig dir l'any passat que el declivi en l'oferta de segona mà era evident, i aquest cop si vaig comprar dos còmics més que l'anterior va ser, senzillament, perquè em faltaven més àlbums de l'Astèrix del que em pensava. Van caure, doncs, L'odissea d'Astèrix i Astèrix, la rosa i l'espasa.

Pel que fa a còmic americà, el volum Cómos y porqués de Y, el último hombre, amb els números 55 a 60 de la col·lecció, de manera que ja només me'n falta un per tenir-la completa i per fi poder-la llegir sencera; i concretament del gènere superheroic el gruixut número 2 d'Universo DC: Robin, amb 20 números de les aventures en solitari d'en Tim Drake -i no tinc cap dels altres que formen la col·lecció de 6 entregues, però me la vull fer tot i la dificultat de trobar-la (està descatalogada), i aquest estava a molt bon preu-, i en anglès el molt més recent Batman and Robin: The Hunt for Robin, amb els números 29 a 34 de la sèrie i Robin Rises: Omega. En aquest cas em falten els dos recopilatoris anteriors i el següent (i últim), però també estava a molt bon preu.

I això és tot, en un Saló diferent dels anteriors, amb només un dia de visita, dia plujós i ben lleig i el regust amarg de la denegació de l'acreditació. Però és un Saló del Còmic, i malgrat que m'ho vaig passar millor i vaig fer més coses als anteriors, no es pot dir que em penedeixi d'haver-hi anat.

Superheroïnes contra el càncer de mama

No és cap notícia, no és res que s'hagi publicat avui, sinó fa uns dies, ni tampoc és un contingut que se m'hagi acudit a mi, però en parlaré igualment perquè és un tema que per desgràcia no passa de moda i que, encara que no hagi estat idea meva, s'ha de difondre igualment.

Fa uns dies es va publicar en diversos blocs un conjunt d'il·lustracions fetes per la Maisa Chaves per a l'agència publicitària DDB Moçambique per a una campanya de sensibilització sobre el càncer de mama. A les imatges hi podem veure quatre personatges femenins del còmic de superherois (o de superheroïnes) autoexaminant-se a la cerca de bonys sospitosos. 

Cadascuna d'elles mostra una postura diferent, mentre que el missatge és compartit: "Ningú no és immune al càncer de mama. Quan parlem de càncer de mama no hi ha dones i superdones, tothom s'ha d'autoexaminar mensualment, lluitar amb nosaltres contra aquest enemic i, en cas de dubte, consultar el metge".

El càncer no hi entén, de races, i de fet tampoc de sexes, perquè també hi ha alguns homes que el pateixen. Per tal de reforçar el missatge, o potser són interpretacions meves, podem veure-hi dones de tot tipus: una amazona (la Wonder Woman), una lladre reconvertida en aliada d'en Batman (la Catwoman), una mutant africana (la Storm) i la Hulka, una dona amb superpoders heretats del seu cosí Bruce Banner/Hulk per una transfusió de sang.  

Quatre dones ben diferents, més o menys poderoses, dues de DC i dues de Marvel, que s'uneixen per tal de difondre el missatge: totes les dones (i els homes) poden passar per això i cal fer els màxims esforços per tal de prevenir-ho i agafar-ho a temps. És un càncer cada cop més conegut i amb més percentatge de curació, però no s'ha d'abaixar la guàrdia, i aquestes admirades dones del món del còmic ens ho recorden.