Crònica del 35è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

És fàcil comptar el número de Salons del Còmic. Almenys per a mi: sempre coincideix amb la meva edat. Per a qui no la sabia, doncs, queda clar que actualment tinc 35 anys. 

I una vegada més he pogut anar a l'esdeveniment relacionat amb el còmic més important del nostre país, aquest cop novament amb acreditació cedida per Ficomic, tot i que l'any passat, per algun motiu que desconec, no en vaig tenir, mentre que per al Saló del Manga i diversos Salons del Còmic anteriors, sí.

(fotografies de la Míriam - Keromi) 

Amb aquest cartell es presentava un saló temàticament dedicat als avions al món del còmic, canvi de vehicle respecte l'any passat, en què els protagonistes eren els cotxes.

Acompanyant vinyetes amb exemples de la presència d'aquesta mena de vehicle al món del còmic hi havia exposats, a la plaça Univers, avions i també altres vehicles terrestres, però malgrat que era la més visible i publicitada, les exposicions més interessants eren unes altres, totes concentrades al pavelló 4, a mà dreta en entrar a la plaça.

La més destacable, la de la història del TBO, la mítica revista de còmics que es va publicar entre 1917 (per tant, el motiu era el seu centenari) i 1998 i que va suposar la creació al vocabulari castellà d'una paraula que particularment no m'agrada, per la seva lleugera connotació despectiva, però que en aquesta llengua equival a "còmic".

Se'n repassaven les diverses etapes històriques, així com les principals sèries/seccions i els autors més importants que hi van passar, i tot i que es tracta d'una revista que va desaparèixer en bona part perquè va arribar un moment que la seva proposta no era prou atractiva per al públic, cal reivindicar-ne la importància.

Jo mateix en tinc molt bons records, i és que en la seva etapa més moderna en vaig poder gaudir gràcies a que el meu avi me n'acostumava a comprar els exemplars, llavors mensuals. En algunes pàgines d'aquells números es recuperaven pàgines clàssiques, de manera que en vaig poder tenir un tast, i l'exposició ha revifat aquells records.

Parlant de centenaris, també aquest any té lloc el del llegendari autor Will Eisner (1917-2003), que va visitar el Saló del Còmic fins a 3 vegades, l'última dos anys abans de morir, i que és reconegut sobretot per dues coses. La primera, la sèrie The Spirit, i la segona...

...La presumpta paternitat del concepte "novel·la gràfica". És una idea molt estesa, però sembla que hi va haver algun precedent. Tanmateix, sí que es pot afirmar que ell la va popularitzar i va posar les bases perquè a partir de finals dels anys 70 sorgissin còmics d'una sola entrega, més orientats al públic adult i sense els constrenyiments dels gèneres establerts i les angoixants entregues periòdiques. El tipus de còmic que podia agradar a qui no li interessen els còmics, en altres paraules.

Una altra exposició estava dedicada al personatge d'en Lucky Luke, cap efemèride rodona en aquest cas, però mai no és mal moment per fer un homenatge al cowboy més famós del còmic, encara viu tot i que signat per nous equips creatius.

En aquest cas amb menys pàgines originals i més plafons informatius, s'hi podia repassar l'univers de personatges dels seus àlbums, així com altres curiositats de la seva història, que es va iniciar el 1949, quan Morris va crear el popular personatge, anys abans que comencés la cèlebre etapa en què els guions els escrivia en Goscinny, un dels cocreadors de l'Astèrix.

Pel que fa a les exposicions, tot i que n'hi havia més, l'última que he visitat amb deteniment ha estat la dels Superherois fora de control, un repàs als antiherois i als superherois més irreverents i pertorbats, ja que no tots són models de conducta com el Capità Amèrica.

A l'estand de l'Associació Catalana de Tintinaires, per segon any consecutiu, ens hi hem estat una bona estona tot repassant l'exposició sobre la geografia al món d'en Tintín amb la intenció d'emplenar un qüestionari que ens donaria dret a participar al sorteig d'una col·lecció sencera d'àlbums, que ja la tinc des que era petit, però no em faria res tenir-ne una altra, totalment nova, i llegar-la.

Per exemple, a la Sara, que ha volgut acompanyar els seus pares en una foto davant l'estand de Selecta Visión, on es van conèixer el 2011. En realitat la tradicional foto ens la fem al Saló del Manga, però a la propera edició ja no hi haurà panxa, de manera que havíem d'aprofitar l'ocasió.

A ella li hem comprat un tros d'aquesta tela de superheroïnes per tal que la iaia li faci coses com ara un pitet, i és que des de ben petita es notarà que és filla de frikis.

Per part meva no m'hi he endut diners, al Saló, perquè ja fa diverses edicions que trobo poca cosa interessant per a mi. El material de segona mà cada cop és més reduït i no es renova. Tot i així, sempre remeno per si de cas, i aquest cop només hi he comprat això:

Els recopilatoris 100 Balas: Corrupto, amb els números 68 a 75 d'una col·lecció que tinc plena de forats i que vaig tapant poc a poc amb la idea de poder-la llegir algun dia; i Batman and Robin: Requiem for Damian, que conté els números 18 a 23 del vol. 2 de Batman and Robin, material amb què vaig molt endarrerit però que no trobava mai a bon preu.

Per sort, un estand francès amb molt de còmic nord-americà en anglès, que és el que jo busco, i que s'havia saltat unes quantes edicions del Saló, ha tornat, tot i que amb molt poqueta cosa.

En fi, aquest cop, igual que l'any passat, també hi he anat un únic dia, i és que quan hi anava diverses vegades era en bona part perquè volia dedicatòries de dibuixants i guionistes, repartits en diversos dies. A més, llavors estava a l'atur, o era autònom, i encara no m'havia mudat a Mataró, de manera que la disponibilitat era una altra.

Però en aquesta edició entre els convidats tampoc no hi havia cap autor que m'interessés especialment. Si de cas, en Dave Gibbons, dibuixant de Watchmen, però el portava ECC, que tornava al mal camí després de la breu però encertada experiència del sorteig -com ha de ser- de l'any passat: números repartits per ordre d'arribada a l'estand des de l'obertura de les portes. I ja fa anys que estic emprenyat amb aquesta jove editorial pels canvis constants de criteri i la mala organització d'aquest tema, per tant un problema menys i anem per feina.

Ha estat un Saló del Còmic més tranquil, hi he anat directament diumenge i he pogut mirar tot el que volia amb calma. De compres, poques, però ja era la idea. M'agrada anar-hi sobretot per l'ambient i per les exposicions.

No sé a què es deu, però l'organització de l'espai ha estat diferent i més encertada que en ocasions anteriors i sobretot que als salons del Manga: totes les exposicions en un pavelló, i especialment les botigues a la mateixa zona que els estands de les editorials, no marginades en un racó. Sí que n'hi havia menys, d'estands en general, i això sempre és un punt negatiu perquè l'oferta es redueix i significa que hi ha expositors que se n'han quedat fora, però des del punt de vista logístic crec que és així com s'ha de muntar una fira d'aquest estil. En quedo content.

Cinema: Les aventures de Tintín - El secret de l'unicorn

Aquesta entrada porta força retard. Va ser el 7 de novembre que vaig veure finalment la pel·lícula Les Aventures de Tintín: el secret de l'Unicorn, basada en el meu primer còmic i un dels més emblemàtics de la història del Novè Art. Però per diverses circumstàncies, entre les quals la meva voluntat de rellegir els àlbums en què s'inspira per tal de parlar amb propietat, han fet que no fos fins avui que escrivís aquesta ressenya. Els spoilers que hi pot haver són molt petits, no tingueu por.

Reconec que quan vaig saber que anaven a fer una pel·lícula d'en Tintín i que se n'encarregava el senyor Spielberg, i a sobre en animació per ordinador, vaig arrufar el nas. Després, a mesura que n'anaven sortint imatges, em vaig anar engrescant, i finalment quan la vaig veure en vaig quedar força satisfet. Vegem-ne el tràiler en català:

Aquesta era, per a mi, una condició sine qua non. Tintín és en català, per a mi i per a molts catalans de la meva generació i posteriors. I em vaig saltar la meva norma habitual de veure les pel·lícules en versió original per aquest motiu, però també perquè la versió original d'una pel·lícula de Tintín rodada en anglès no tenia sentit, quan ve d'un còmic belga escrit en francès. 

La idea de dur a terme una pel·lícula del personatge creat per Hergé la va tenir l'Steven Spielberg als anys 80, quan va conèixer el còmic i se'n va enamorar, però una sèrie de problemes van endarrerir-ne la creació. La mort d'Hergé el 1983, precisament quan s'anava a reunir amb el cèlebre director, no va ser un d'ells, ja que els hereus del mestre van confiar igualment en l'Spielberg i li van cedir els drets per a l'adaptació cinematogràfica. 

El problema van ser el continus retards, perquè l'home es va dedicar a les pel·lícules que li coneixem, va perdre els drets en favor d'altres directors i finalment els va recuperar a principis dels 2000. Des de llavors el projecte ha anat canviant de forma fins que va esdevenir una coproducció amb en Peter Jackson (trilogia El Senyor dels Anells, King Kong...) rodada digitalment i amb la tècnica de la captura de moviment.

Per què no senzillament amb actors de carn i ossos? La idea de fer-la amb la tècnica definitiva va ser precisament d'en Peter Jackson, expert en la matèria, i per a representar els personatges es va recórrer als habituals Jamie Bell i Andy Serkis com a Tintín i el Capità Haddock respectivament. Al repartiment també hi destaca en Daniel Craig com a Ivan Ivànovitx Sacarina. 

La pel·lícula es diu El secret de l'Unicorn, i certament agafa força elements de l'àlbum del mateix nom, de 1943, però es pren diverses llicències que, personalment, penso que són la gràcia de les adaptacions cinematogràfiques dels còmics. La precisió i fidelitat total de Sin City, per altra banda, és interessant com a experiment però no penso que se n'hagi d'abusar. 

Val més, com es fa per exemple amb les pel·lícules de superherois, explicar una nova història, o una història plausible, o bé una d'existent però d'una altra manera, sempre que es respecti l'esperit de l'obra original. I a El secret de l'Unicorn és això el que s'ha fet, tot i que barrejant-hi elements d'El Cranc de les Pinces d'Or (el meu primer còmic absolut) i hi afegeix collita pròpia.

D'aquella història, originalment de 1941, se n'extreu una part important que és el moment en què es coneixen en Tintín i el Capità Haddock, a banda de la mítica escena del desert, però res més. La trama del tràfic de drogues no apareix a la pel·lícula, que se centra en l'àlbum que li dóna el nom.

També hi apareix el final de la història, que ve d'El tresor de Rackham el Roig perquè és una d'aquelles aventures de dos àlbums que hi ha a la bibliografia d'en Tintín, però com dic és només el final, mentre que l'aventura que hi condueix és del tot diferent de la que es pot veure en aquest tercer llibre de 1944.

Llàstima que una de les coses que passaven a El tresor de Rackham el Roig no hi aparegui: el moment en què coneixen el professor Tornassol. Sí que hi apareix la Castafiore, encara que no tingui res a veure amb les històries en què es basa el film, però forma part del que es poden considerar llicències pel bé de l'element sorpresa que crec que qualsevol fan de l'obra d'Hergé hauria d'agrair. Si no, quina gràcia tindria anar a veure una pel·lícula explicada fil per randa com ens la sabem de memòria?

En resum, per a mi una molt bona adaptació de les aventures d'en Tintín i companyia, amb la proporció justa de fidelitat i invenció (repeteixo, per a mi necessària en fer el salt a un altre mitjà), amb una tècnica de captura de moviments molt encertada per tal de poder fer que les cares dels personatges siguin el més fidels possible al disseny dels còmics i que no semblin excessivament fetes per ordinador, però alhora es puguin fer coses que en acció real s'haurien de fer d'una manera més realista i alhora menys pròpia dels còmics.

A més, fa una bona tria de les aventures originals que formen part de la barreja final, hi ha picades d'ullet als fans dels còmics, un homenatge a Hergé a l'escena dels encants i, per si era poc, es tracta d'una pel·lícula d'aventures d'allò més entretinguda que pot gaudir també la gent que no té ni idea (perdona'ls, que no saben el que es fan) de l'Univers Tintín.

La pel·lícula s'ha pogut veure en 2D i en 3D, jo sóc de 2D (no m'agraden les tres dimensions) i és així com l'he vist, i pel que fa al futur, s'ha confirmat que hi haurà una altra pel·lícula per a 2014 o 2015, dirigida per en Peter Jackson aquest cop, en què presumiblement la base serà la doble aventura Les 7 boles de cristall i El temple del Sol, mentre que s'especula amb una tercera part, encara sense any aproximat, que partiria d'El Lotus Blau i Tintín al Tibet. Aprofito per recordar que la versió per a Nintendo 3DS del videojoc oficial de la pel·lícula va protagonitzar una entrada de 3 Botons i START com a primer videojoc per a consola que inclou la nostra llengua.