Sèries: Stranger Things

De tant en tant sorgeixen sèries que, sense haver tingut una campanya promocional gaire potent, les veu tothom gràcies al boca-orella, i quan vaig tornar de les vacances em vaig adonar que just abans de marxar se n'havia estrenat una que s'havia convertit, sense cap mena de dubte, en la sèrie de l'estiu.

No només perquè es tractava de l'enèsim encert de la cada cop més prestigiosa Netflix, sinó perquè tenia unes característiques, uns ingredients, ideals per a triomfar entre un ampli sector del públic. Així doncs, la vaig voler veure de seguida i avui en parlo. 

Dirigida pels germans Duffer, especialistes en ciència-ficció i terror, Stranger Things deixa ben clares les seves intencions des del pòster, molt d'estil "neovuitanter", que recorda experiments com el de la pel·lícula de 2011 Super 8, és a dir l'ambientació dels anys 80 per tal de submergir l'espectador encara més en un tipus de relat que va triomfar especialment en aquella època.

En els 8 episodis de la primera temporada d'aquesta sèrie, que ha obtingut unes notes espectaculars, el que se'ns explica és una història que podria haver estat perfectament presentada en aquella dècada de blockbusters cinematogràfics, tant pel gènere com per un estil que imita expressament el d'aquella època des del punt de vista estètic, sonor i visual -si deixem de banda l'alta definició i uns efectes especials que, a diferència dels d'aquells anys, no ens fan riure ara-. Però és feta d'ara, i això té una màgia especial perquè activa l'efecte nostàlgia amb la nostra complicitat.



Aquest retorn al passat, tot allò que es pot qualificar de vintage o retro, sobretot enfocant-ho als anys 1980, ha estat present amb molta força en els darrers temps a la nostra societat, tant pel que fa a productes audiovisuals (videojocs inclosos) com en moda o decoració, i els responsables de la sèrie se n'aprofiten legítimament per tocar-nos la fibra sensible, apel·lant a la nostra obsessió per uns temps enyorats.

És un artifici, com també ho són les evidents -i les no tan evidents- referències a pel·lícules dels anys 70 i 80 com The Goonies, E.T., Encontres a la tercera fase, Ulls de foc i en general els gèneres d'aventures, misteri i terror que es van convertir en clàssics per a tota una generació signats per gent com l'Steven Spielberg o l'Stephen King, tant per qüestions argumentals com per algunes converses dels seus personatges, per exemple sobre Star Wars. Potser hi ha qui troba que aquesta estratègia és tramposa, però les inspiracions també omplen Kill Bill, d'en Quentin Tarantino, i bé que ens va agradar. Per tant, per a mi, i per a molta gent, no hi ha cap problema.

En fi, la trama de Stranger Things, situada al 1983, comença amb la misteriosa desaparició d'un nen, en Will Byers (Noah Schnapp), que l'espectador sap que és víctima d'un atac sobrenatural, però la resta de personatges no en té ni idea i, és clar, es tracta com una desaparició normal, tot i que té lloc en un poble on mai no havia passat una cosa així.

En condueix la cerca el cap de policia Jim Hopper (David Harbour, una d'aquelles cares que ens resulten familiars per un munt de papers secundaris que ha fet, entre altres a la pel·lícula Suicide Squad), un paio faldiller i aparentment irresponsable que aviat es transforma en un agent de policia seriós i en l'heroi de la sèrie.

És per la insistència, però, de la mare del nen desaparegut, la Joyce Byers (Winona Ryder, la cara més coneguda d'un repartiment de desconeguts i un feliç retorn al primer pla de la fama per part d'aquesta senyora).

Els fets sobrenaturals que comencen a tenir lloc a casa seva la fan actuar, des del punt de vista dels altres, com una boja, i per tant és lògic que el seu patiment sigui doble. Personalment em convenç molt la interpretació del personatge, que és alhora fràgil i valent com qualsevol mare davant d'una situació perillosa per a un dels seus fills.

També estan afectats per la desaparició d'en Will els seus amics, però en aquest cas creuen fàcilment, a causa de la innocència intrínseca de la seva edat i la seva afició pels jocs de rol, en els fenòmens paranormals que van sorgint en relació amb la desaparició.

El divertit però marginat grup, que ens fa pensar en els esmentats Goonies, està format per en Lucas (Caleb McLaughlin), en Mike (Finn Wolfhard) i en Dustin (Gaten Matarazzo, amb una malaltia dels ossos anomenada disostosi clidocranial, que fa que li faltin les dents de davant i que caracteritza també el seu personatge). És la connexió de la sèrie amb el nen o nena que tots duem dins i que als anys 80 (o als 90, si llavors érem massa petits) gaudia amb les pel·lícules d'aventures d'aquesta mena.

Paral·lelament a tot això, una nena misteriosa i amb poders mentals, coneguda com a Eleven o "El" (Millie Bobby Brown), s'escapa d'unes instal·lacions secretes -on es duen a terme investigacions conduïdes pel doctor Martin Brenner (Matthew Modine, l'altre nom conegut de la sèrie) i ronda pel poble fins que els nois l'amaguen mentre intenten descobrir qui és, què pot fer i com els pot ajudar a recuperar el seu amic.

L'El és un dels personatges principals de la sèrie, i està íntimament relacionada amb els misteris que es produeixen al poble.

I, com no podia ser d'una altra manera en un producte inspirat en els anys 80, hi ha el típic grup dels grans de l'institut, encapçalat pel "guaperes" Steve (Joe Keery) i la seva xicota Nancy (Natalia Dyer) -germana gran d'en Mike-.

Marginen els que són diferents, com acostuma a passar, i això afecta la millor amiga de la Nancy, la Barb (Shannon Purser) però també en Jonathan Byers (Charlie Heaton), germà gran del desaparegut Will i adolescent tímid i introvertit. Els rols d'aquests personatges, però, fan importants canvis al llarg de la temporada.

Stranger Things parteix d'una premissa i uns ingredients ideals per a agradar al públic, i estilísticament és excel·lent, però amb això no n'hi hauria prou per a assolir l'èxit que ha aconseguit. Les interpretacions són molt bones, la música encaixa perfectament en el gènere i l'època, i la trama avança a un ritme que també emula el d'aquells anys i que col·loca de manera intel·ligent els moments de tensió i calma, i empra correctament, sense abusar-ne d'una manera ridícula, els elements fantàstics.

Hi haurà una nova temporada, que tal com acaba la primera potser no seria del tot necessària, però estic segur que els germans Duffer sabran com allargar la història sense trair aquest excel·lent producte amb què, sens dubte, han aconseguit la fama.

Cinema: Les aventures de Tintín - El secret de l'unicorn

Aquesta entrada porta força retard. Va ser el 7 de novembre que vaig veure finalment la pel·lícula Les Aventures de Tintín: el secret de l'Unicorn, basada en el meu primer còmic i un dels més emblemàtics de la història del Novè Art. Però per diverses circumstàncies, entre les quals la meva voluntat de rellegir els àlbums en què s'inspira per tal de parlar amb propietat, han fet que no fos fins avui que escrivís aquesta ressenya. Els spoilers que hi pot haver són molt petits, no tingueu por.

Reconec que quan vaig saber que anaven a fer una pel·lícula d'en Tintín i que se n'encarregava el senyor Spielberg, i a sobre en animació per ordinador, vaig arrufar el nas. Després, a mesura que n'anaven sortint imatges, em vaig anar engrescant, i finalment quan la vaig veure en vaig quedar força satisfet. Vegem-ne el tràiler en català:

Aquesta era, per a mi, una condició sine qua non. Tintín és en català, per a mi i per a molts catalans de la meva generació i posteriors. I em vaig saltar la meva norma habitual de veure les pel·lícules en versió original per aquest motiu, però també perquè la versió original d'una pel·lícula de Tintín rodada en anglès no tenia sentit, quan ve d'un còmic belga escrit en francès. 

La idea de dur a terme una pel·lícula del personatge creat per Hergé la va tenir l'Steven Spielberg als anys 80, quan va conèixer el còmic i se'n va enamorar, però una sèrie de problemes van endarrerir-ne la creació. La mort d'Hergé el 1983, precisament quan s'anava a reunir amb el cèlebre director, no va ser un d'ells, ja que els hereus del mestre van confiar igualment en l'Spielberg i li van cedir els drets per a l'adaptació cinematogràfica. 

El problema van ser el continus retards, perquè l'home es va dedicar a les pel·lícules que li coneixem, va perdre els drets en favor d'altres directors i finalment els va recuperar a principis dels 2000. Des de llavors el projecte ha anat canviant de forma fins que va esdevenir una coproducció amb en Peter Jackson (trilogia El Senyor dels Anells, King Kong...) rodada digitalment i amb la tècnica de la captura de moviment.

Per què no senzillament amb actors de carn i ossos? La idea de fer-la amb la tècnica definitiva va ser precisament d'en Peter Jackson, expert en la matèria, i per a representar els personatges es va recórrer als habituals Jamie Bell i Andy Serkis com a Tintín i el Capità Haddock respectivament. Al repartiment també hi destaca en Daniel Craig com a Ivan Ivànovitx Sacarina. 

La pel·lícula es diu El secret de l'Unicorn, i certament agafa força elements de l'àlbum del mateix nom, de 1943, però es pren diverses llicències que, personalment, penso que són la gràcia de les adaptacions cinematogràfiques dels còmics. La precisió i fidelitat total de Sin City, per altra banda, és interessant com a experiment però no penso que se n'hagi d'abusar. 

Val més, com es fa per exemple amb les pel·lícules de superherois, explicar una nova història, o una història plausible, o bé una d'existent però d'una altra manera, sempre que es respecti l'esperit de l'obra original. I a El secret de l'Unicorn és això el que s'ha fet, tot i que barrejant-hi elements d'El Cranc de les Pinces d'Or (el meu primer còmic absolut) i hi afegeix collita pròpia.

D'aquella història, originalment de 1941, se n'extreu una part important que és el moment en què es coneixen en Tintín i el Capità Haddock, a banda de la mítica escena del desert, però res més. La trama del tràfic de drogues no apareix a la pel·lícula, que se centra en l'àlbum que li dóna el nom.

També hi apareix el final de la història, que ve d'El tresor de Rackham el Roig perquè és una d'aquelles aventures de dos àlbums que hi ha a la bibliografia d'en Tintín, però com dic és només el final, mentre que l'aventura que hi condueix és del tot diferent de la que es pot veure en aquest tercer llibre de 1944.

Llàstima que una de les coses que passaven a El tresor de Rackham el Roig no hi aparegui: el moment en què coneixen el professor Tornassol. Sí que hi apareix la Castafiore, encara que no tingui res a veure amb les històries en què es basa el film, però forma part del que es poden considerar llicències pel bé de l'element sorpresa que crec que qualsevol fan de l'obra d'Hergé hauria d'agrair. Si no, quina gràcia tindria anar a veure una pel·lícula explicada fil per randa com ens la sabem de memòria?

En resum, per a mi una molt bona adaptació de les aventures d'en Tintín i companyia, amb la proporció justa de fidelitat i invenció (repeteixo, per a mi necessària en fer el salt a un altre mitjà), amb una tècnica de captura de moviments molt encertada per tal de poder fer que les cares dels personatges siguin el més fidels possible al disseny dels còmics i que no semblin excessivament fetes per ordinador, però alhora es puguin fer coses que en acció real s'haurien de fer d'una manera més realista i alhora menys pròpia dels còmics.

A més, fa una bona tria de les aventures originals que formen part de la barreja final, hi ha picades d'ullet als fans dels còmics, un homenatge a Hergé a l'escena dels encants i, per si era poc, es tracta d'una pel·lícula d'aventures d'allò més entretinguda que pot gaudir també la gent que no té ni idea (perdona'ls, que no saben el que es fan) de l'Univers Tintín.

La pel·lícula s'ha pogut veure en 2D i en 3D, jo sóc de 2D (no m'agraden les tres dimensions) i és així com l'he vist, i pel que fa al futur, s'ha confirmat que hi haurà una altra pel·lícula per a 2014 o 2015, dirigida per en Peter Jackson aquest cop, en què presumiblement la base serà la doble aventura Les 7 boles de cristall i El temple del Sol, mentre que s'especula amb una tercera part, encara sense any aproximat, que partiria d'El Lotus Blau i Tintín al Tibet. Aprofito per recordar que la versió per a Nintendo 3DS del videojoc oficial de la pel·lícula va protagonitzar una entrada de 3 Botons i START com a primer videojoc per a consola que inclou la nostra llengua.

Visionats: The Goonies

No em cansaré de dir que tinc un greuge històric important pel que fa a cinema. A veure, no sóc una persona que es pugui dir que va a veure només cine comercial i qualsevol cosa que li posin al davant. Jo veig de tot, des de cine comercial i conegut per tothom fins a cine independent, asiàtic i en general de poc èxit de públic. Em guio per directors i actors, m'és igual quines siguin les pretensions comercials de la pel·lícula.

Dit això, encara he de veure molts grans clàssics i també moltes pel·lícules que tota la meva generació va veure al cine quan eren novetat, o almenys quan van sortir en VHS, i que jo encara tinc pendents, i és que els meus pares no eren gaire d'anar al cine ni portar-nos a la meva germana i a mi a veure pel·lícules, més enllà de comptadíssims casos que puc anomenar sense deixar-me'n cap. També vam trigar molt a tenir VHS. El cas és que una de les pendents era The Goonies, que vaig veure ahir per primera vegada malgrat que del videojoc ja n'havia parlat fa temps. 

 

Tothom que conec en parla molt bé i sempre l'havia considerat un títol molt pendent a la meva llista, i amb una alta prioritat sobre les altres. I me n'alegro, perquè ahir per fi vaig passar al club dels que l'han vist. Naturalment, no en puc tenir records d'infantesa ni l'associo amb gent, olors, música ni moments de la meva vida com pot ser el cas d'altres persones, però val més això que res. 

El film, de 1985 ideat per l'Steven Spielberg, escrit per en Chris Columbus i dirigit per en Richard Donner, per si queda algú que no ho sàpiga narra les aventures d'una colla de nanos que viuen en unes cases que aniran a terra per tal d'ampliar un club de camp per a rics. El tema, per desgràcia, no passa mai de moda. En fi, el que decideixen fer els nens, per tal de salvar les seves cases però també per viure l'última gran aventura abans de separar-se, és embarcar-se en la cerca d'un tresor pirata del segle XVII, que després de l'escepticisme inicial de bona part del grup anirà involucrant-los a tots en el que esdevindrà una història molt més emocionant i perillosa del que podia semblar al principi. 

El tràiler és llarguet, però estic segur que si hi ha algú llegint aquest article ja coneix la pel·lícula i li portarà agradables records. Passem als personatges, que per a molta gent formen part de l'imaginari del cinema americà dels 80: tenim en Michael "Mikey" Walsh (Sean Astin), el seu germà Brandon "Brand" Walsh (que coincideix en nom amb el protagonista de Beverly Hills 90210 però que és interpretat per en Josh Brolin), en Clark "Mouth" Deveraux (Corey Feldman, "Bocazas" en castellà), en Lawrence "Chunk" Cohen (Jeff Cohen, anomenat "Gordi" en castellà), en Data (Jonathan Ke Quan, i sí, és el nen d'Indiana Jones i el Temple Maleït), i en papers menys desenvolupats l'Andy (Kerri Green) i la Stef (Martha Plimpton), a més dels adorables "dolents de la pel·lícula" que són els germans Fratelli, amb la seva mare al capdavant i el monstruós Sloth com a ovella negra de la família. 

Associada a la fama de la pel·lícula hi ha la cançó de la Cindy Lauper The Goonies ‘R’ Good Enough, el videoclip de la qual dura uns 12 minuts, amb la presència dels goonies, i que podeu veure aquí enganxat fins que a algú se li acudeixi que no hi hauria de ser i me'l faci treure, esperem que no passi mai.  

La cançó és una de les més conegudes de la Cindy Lauper, que té una breu aparició a la pantalla d'un televisor a la pel·lícula, però resulta que quan es va fer The Goonies la cançó no estava acabada del tot, cosa que es pot notar en la diferència de velocitat, més ràpida al film que no pas a la versió finalitzada. 

Per acabar, voldria comentar les meves impressions com a adult que ha vist la pel·lícula per primera vegada i amb la perspectiva del pas del temps. Tal com succeeix amb la trilogia Back to the Future, trobo que The Goonies es pot veure perfectament en els nostres dies. Agradarà més als nens i adolescents que no pas als adults, però mentre tinguem l'esperit jove i aventurer, mentre ens emocioni el concepte de la cerca d'un tresor en companyia dels nostres amics, gaudirem veient aquesta pel·lícula, és igual l'edat que tinguem. I li perdonarem algun error com ara efectes especials no creïbles però meritoris, perquè són de l'època en què no s'empraven ordinadors per tal de fer-los realitat, o l'esment d'un pop que a la pel·lícula no surt però que pertany a una escena suprimida, segons se'ns explica als extres del DVD.

A més, hi ha moments humorístics molt divertits que actualment no sortirien en un film d'aquestes característiques per políticament incorrectes, i és que en matèria de llibertat d'expressió ja fa temps que caminem cap enrere. Si feu com jo i en determinades escenes compareu la versió original (sempre la millor, per molt acostumats que estigueu a la doblada de tota la vida) amb la doblada, us adonareu que en castellà es van suavitzar coses. Una llàstima. El que dèiem: no ens serà difícil reconèixer aquests gags, i faran encara més nostàlgica l'experiència de reviure uns temps màgics que ja no tornaran, que són els de la innocent infantesa.