Què se n'ha fet, dels Goonies?

L'últim dia parlava de la imprescindible The Goonies, que he vist aquesta setmana per primer cop a la vida, reparant d'aquesta manera un deute històric i cinematogràfic amb mi mateix. I ja llavors vaig pensar en fer l'entrada d'avui, que no seré el primer que toca el tema, però em ve de gust fer-ho igualment. 

Què se n'ha fet, dels Goonies? Què han fet els seus actors en els darrers 25 anys, que són els que han passat des de l'estrena de la pel·lícula?

El més conegut del repartiment i el que en general ha tingut més èxit, tot i que moderat, ha estat en Sean Astin (1971), que feia de Mikey i que després del film ha continuat lligat a la indústria cinematogràfica i televisiva de diverses maneres. Per una banda, com a actor se'l recorda especialment pels seu paper de Sam a la trilogia El Senyor dels Anells, i va tenir un paper important a la cinquena temporada de la sèrie 24. També se l'ha vist a 50 Primeres Cites i a Click, totes dues protagonitzades per l'Adam Sandler, i en papers en esporàdics capítols de sèries com Monk, My Name is Earl, Law & Order o Las Vegas. 

Per altra banda, també ha fet tasques de director i productor en diversos curts, un d'ells fins i tot guanyador d'un Oscar al millor curt d'imatge real el 1995. I per si li faltava provar alguna cosa, també és un habitual del doblatge de dibuixos animats. 

En Jeff Cohen (1971) feia el paper de Chunk ("Gordi" en castellà), era el personatge més divertit i entranyable de la colla i va fer famós el "Truffle Shuffle", que és el ball que fa quan ensenya la panxa i la remena. De fet, després de The Goonies no va tornar a actuar, es va dedicar a la vida universitària, va aprimar, i quan jugava amb l'equip de futbol americà de la universitat de Berkeley feia el que en castellà es coneix com a "meneíto" per a l'alegria del públic. Més endavant es va fer advocat i no va tornar a actuar.

En Corey Feldman (1971) era en Mouth ("Bocazas" en castellà) i era un nen actor molt prolífic i conegut durant els vuitanta i bona part dels noranta. Abans de The Goonies havia fet Gremlins i dues entregues de la franquícia Friday the 13rd. Després, l'aclamada Stand by Me (que m'han recomanat molt i que estic en procés d'aconseguir (ehem, ehem...)), de 1986. El 1987 apareixeria a The Lost Boys, també mereixedora de bones crítiques i que el 2008 i el 2010 respectivament veuria dues continuacions, amb la presència d'en Corey. Parlant de Coreys, en Feldman també va ser conegut pel fet de ser un dels dos Coreys (l'altre era en Corey Haim), que acostumaven a sortir junts en moltes pel·lícules. Des de llavors ha aparegut en una bona pila de films de poca repercussió, els més coneguts dels quals Teenage Mutant Ninja Turtles i Teenage Mutant Ninja Turtles III, fent la veu d'en Donatello. 

En Jonathan Ke Quan (1971) abans es feia dir Ke Huy Quan (és com surt als crèdits de la pel·lícula) i va néixer a Saigon (Vietnam). La seva família va emigrar als Estats Units després que els comunistes guanyessin la guerra i la sort del nano va canviar. És, efectivament, el nen d'Indiana Jones i el Temple Maleït (1984), i després de ser un goonie no va fer gran cosa. Des de fa uns anys es dedica a fer d'especialista en coreografia en pel·lícules d'arts marcials, i és que va aprendre Tae Kwon Do per a la pel·li de l'Indiana Jones i després el va continuar estudiant. Ha participat, com a especialista, en títols com X-Men i The One.

En Josh Brolin (1968) feia de Brand i després de The Goonies es va dedicar a la televisió, sense excessiu èxit. Durant els darrers anys, però, ha fet papers de secundari malvat o amb un punt de mala llet en diverses pel·lícules, i ha estat premiat diverses vegades per les seves interpretacions. Algunes de les pel·lícules més conegudes on ha participat són Milk, No country for Old Men, W. (on fa de George W. Bush), Planet Terror o Coneixeràs l'home dels teus somnis. 

La Kerri Green (1967) era l'Andy, la noia que li agradava a en Brand, i la seva carrera cinematogràfica com a actriu va tenir en The Goonies el seu únic paper destacat. De més gran va cofundar una productora i ara es dedica a escriure guions i molt de tant en tant fer alguna aparició en sèries de televisió o en alguna pel·lícula com Complacent, de 2010.

La Martha Plimpton (1970) feia d'Stef, l'amiga de l'Andy. Cosina de l'animador Bill Plympton (sí, ho he escrit bé) i nebodastra del desaparegut David Carradine, durant la seva vida ha fet un fotimer de pel·lícules, des d'independents fins a comercials, però no són excessivament conegudes, a banda de The Goonies. L'última on ha aparegut és Remember Me, d'aquest 2010. A més, en aquests moments apareix a la sitcom Raising Hope, ha fet una pila d'obres de teatre i és cantant. Com es pot veure, aquesta dona no ha parat quieta, i a sobre ha rebut sempre bones crítiques. 

Ja hem vist què se n'ha fet, dels nanos protagonistes, però... i de la banda dels germans Fratelli? Doncs no en tenim gaire bones notícies, sincerament. 

L'Anna Ramsey, la mare dels Fratelli i líder de la banda de lladres i assassins que eren, va interpretar a The Goonies el seu paper més conegut, i el 1987 sortia a la famosa Tira a mamá del tren. El 1988 va morir de càncer a l'edat de 58 anys. 

En Robert Davi (1953) era en Jake Fratelli, el germà mitjà, i ha treballat en moltes pel·lícules i sèries de televisió, però normalment en papers petits i encasellats en la seva condició d'italoamericà. També ha posat veu en dibuixos animats i a la saga de videojocs Halo. 

En Joe Pantoliano (1951) era en Francis, el germà gran, i tot i que ha treballat en moltíssimes pel·lícules famoses i sèries, els seus papers més coneguts són el de Cypher a Matrix i el de Ralph Cifaretto a The Sopranos, pel qual va rebre l'Emmy al millor actor secundari. Se li va diagnosticar depressió clínica i des de llavors lluita contra l'estigmatització de les malalties mentals.

En John Matuszak feia el paper (molt maquillat, però) del deforme germà petit dels Fratelli, l'Sloth, probablement el més entranyable amb el d'en Chunk. En realitat era jugador professional de futbol americà i va guanyar dues Super Bowls amb Los Angeles Raiders als anys setanta, i després va començar a sortir sovint com a convidat estrella en programes i sèries de televisió. Va morir als 38 anys oficialment d'un atac de cor, però se sap que portava una molt mala vida (prenia drogues, vaja)  que no només va tacar la seva imatge com a esportista, sinó que també el va fer marxar d'aquest món prematurament. 

No sortirà, doncs, a la seqüela de The Goonies que ha protagonitzat rumors i desmentiments durant aquests 25 anys, però que el director de la pel·lícula, el ja octogenari Richard Donner, ha dit que té intenció de fer, perquè fa molts anys que s'especula amb aquesta possibilitat i li fa il·lusió. No seria, doncs, cap adaptació en forma de sèrie de dibuixos animats com s'havia arribat a començar a crear i posteriorment es va descartar. Serà una pel·lícula, en principi amb la presència de tots els goonies... si és que tots hi volen participar. 

Creuem els dits perquè, si ho fan, no la caguin com acostuma a passar en aquests casos. Sens dubte serà polèmic, perquè sempre hi ha radicals defensors dels films originals que no aprovaran cap seqüela encara que valgui la pena, i per altra banda hi ha la gran temptació de fer un producte poca-solta sabent que es recaptaran diners fàcilment només pel renom de la franquícia. El temps ho dirà.

Visionats: The Goonies

No em cansaré de dir que tinc un greuge històric important pel que fa a cinema. A veure, no sóc una persona que es pugui dir que va a veure només cine comercial i qualsevol cosa que li posin al davant. Jo veig de tot, des de cine comercial i conegut per tothom fins a cine independent, asiàtic i en general de poc èxit de públic. Em guio per directors i actors, m'és igual quines siguin les pretensions comercials de la pel·lícula.

Dit això, encara he de veure molts grans clàssics i també moltes pel·lícules que tota la meva generació va veure al cine quan eren novetat, o almenys quan van sortir en VHS, i que jo encara tinc pendents, i és que els meus pares no eren gaire d'anar al cine ni portar-nos a la meva germana i a mi a veure pel·lícules, més enllà de comptadíssims casos que puc anomenar sense deixar-me'n cap. També vam trigar molt a tenir VHS. El cas és que una de les pendents era The Goonies, que vaig veure ahir per primera vegada malgrat que del videojoc ja n'havia parlat fa temps. 

 

Tothom que conec en parla molt bé i sempre l'havia considerat un títol molt pendent a la meva llista, i amb una alta prioritat sobre les altres. I me n'alegro, perquè ahir per fi vaig passar al club dels que l'han vist. Naturalment, no en puc tenir records d'infantesa ni l'associo amb gent, olors, música ni moments de la meva vida com pot ser el cas d'altres persones, però val més això que res. 

El film, de 1985 ideat per l'Steven Spielberg, escrit per en Chris Columbus i dirigit per en Richard Donner, per si queda algú que no ho sàpiga narra les aventures d'una colla de nanos que viuen en unes cases que aniran a terra per tal d'ampliar un club de camp per a rics. El tema, per desgràcia, no passa mai de moda. En fi, el que decideixen fer els nens, per tal de salvar les seves cases però també per viure l'última gran aventura abans de separar-se, és embarcar-se en la cerca d'un tresor pirata del segle XVII, que després de l'escepticisme inicial de bona part del grup anirà involucrant-los a tots en el que esdevindrà una història molt més emocionant i perillosa del que podia semblar al principi. 

El tràiler és llarguet, però estic segur que si hi ha algú llegint aquest article ja coneix la pel·lícula i li portarà agradables records. Passem als personatges, que per a molta gent formen part de l'imaginari del cinema americà dels 80: tenim en Michael "Mikey" Walsh (Sean Astin), el seu germà Brandon "Brand" Walsh (que coincideix en nom amb el protagonista de Beverly Hills 90210 però que és interpretat per en Josh Brolin), en Clark "Mouth" Deveraux (Corey Feldman, "Bocazas" en castellà), en Lawrence "Chunk" Cohen (Jeff Cohen, anomenat "Gordi" en castellà), en Data (Jonathan Ke Quan, i sí, és el nen d'Indiana Jones i el Temple Maleït), i en papers menys desenvolupats l'Andy (Kerri Green) i la Stef (Martha Plimpton), a més dels adorables "dolents de la pel·lícula" que són els germans Fratelli, amb la seva mare al capdavant i el monstruós Sloth com a ovella negra de la família. 

Associada a la fama de la pel·lícula hi ha la cançó de la Cindy Lauper The Goonies ‘R’ Good Enough, el videoclip de la qual dura uns 12 minuts, amb la presència dels goonies, i que podeu veure aquí enganxat fins que a algú se li acudeixi que no hi hauria de ser i me'l faci treure, esperem que no passi mai.  

La cançó és una de les més conegudes de la Cindy Lauper, que té una breu aparició a la pantalla d'un televisor a la pel·lícula, però resulta que quan es va fer The Goonies la cançó no estava acabada del tot, cosa que es pot notar en la diferència de velocitat, més ràpida al film que no pas a la versió finalitzada. 

Per acabar, voldria comentar les meves impressions com a adult que ha vist la pel·lícula per primera vegada i amb la perspectiva del pas del temps. Tal com succeeix amb la trilogia Back to the Future, trobo que The Goonies es pot veure perfectament en els nostres dies. Agradarà més als nens i adolescents que no pas als adults, però mentre tinguem l'esperit jove i aventurer, mentre ens emocioni el concepte de la cerca d'un tresor en companyia dels nostres amics, gaudirem veient aquesta pel·lícula, és igual l'edat que tinguem. I li perdonarem algun error com ara efectes especials no creïbles però meritoris, perquè són de l'època en què no s'empraven ordinadors per tal de fer-los realitat, o l'esment d'un pop que a la pel·lícula no surt però que pertany a una escena suprimida, segons se'ns explica als extres del DVD.

A més, hi ha moments humorístics molt divertits que actualment no sortirien en un film d'aquestes característiques per políticament incorrectes, i és que en matèria de llibertat d'expressió ja fa temps que caminem cap enrere. Si feu com jo i en determinades escenes compareu la versió original (sempre la millor, per molt acostumats que estigueu a la doblada de tota la vida) amb la doblada, us adonareu que en castellà es van suavitzar coses. Una llàstima. El que dèiem: no ens serà difícil reconèixer aquests gags, i faran encara més nostàlgica l'experiència de reviure uns temps màgics que ja no tornaran, que són els de la innocent infantesa.