Sèries: Stranger Things (quarta temporada)

Dos anys després de l'última temporada llançada d'aquesta sèrie que ha estat una de les sensacions dels últims anys i un dels trumfos de Netflix, i amb un procés de filmació i producció que sens dubte ha patit les conseqüències de la pandèmia en forma de retards, ha arribat, per fi, la continuació.

Amb l'acció situada vuit mesos després del final de la tercera temporada, i amb el que això significa pel que fa al creixement físic del repartiment adolescent, com es va notar per exemple a Game of Thrones, passem per alt aquesta distorsió entre el temps real i el temps transcorregut a la història per gaudir d'una temporada apoteòsica que, almenys jo, vaig començar a mirar amb el convenciment que era l'última, però que s'ha confirmat, i tal com acaba es nota, que no ho és. La propera, que ves a saber quan s'estrenarà, sí que tindrà aquest honor. Per cert, aviso que no m'entretinc en detalls, però que naturalment hi ha un mínim d'spoilers. Entenc, doncs, que continuareu llegint si l'heu vist i us interessa conèixer la meva opinió al respecte.

Stranger Things 4, que és el format amb què anomenen les temporades d'aquesta sèrie, és l'esperadíssima -perquè s'ha fet esperar, però també per com van acabar les coses a la tercera temporada- represa d'una història fascinant i dissenyada expressament per tocar-nos tota la fibra nostàlgica, i si em passa a mi, que no vaig ser consumidor de cinema als anys 80 perquè hi ha costums familiars diversos, m'imagino que els que sí que van mamar aquella cultura s'ho deuen passar allò més bé, altrament aquesta sèrie no tindria el mateix impacte.

Sigui com sigui, els nostres amics de Hawkins, Indiana, tornen a patir per culpa d'un mal sobrenatural, i no és que tinguin mala sort i tot els passi a ells, sinó que se'ns explica que tot està relacionat amb el que ha anat passant en temporades anteriors. 

Al principi no se sap, això, i el que preocupa els veïns és que comencen a tenir lloc assassinats en estranyes circumstàncies, amb víctimes que presenten les extremitats trencades i els ulls rebentats.

Com a espectadors sabem que aquestes morts tenen un caràcter sobrenatural relacionat amb l'Upside Down, però això la gent no ho sap, i busca un boc expiatori deixant-se endur per les circumstàncies.

Es tracta de l'Eddie Munson (Joseph Quinn), repetidor empedreït de l'institut de Hawkins i líder del club Hellfire, dedicat al rol, concretament de Dracs i Masmorres, a més de petit camell. Com que la primera víctima apareix a casa seva, la gent suma dos i dos i ell esdevé l'enemic públic número u. Està basat, per cert, en el cas real d'en Damien Echols, que va estar empresonat molts anys acusat d'assassinat pel seu aspecte.

Trobo que és un personatge molt interessant, intens i pallasso però, un cop el persegueixen i comença a veure les coses terrorífiques que presencia, canvia i esdevé un paio paranoic i espantadís, però entranyable.

La colla que ja coneixíem, en canvi, està tristament avesada a aquests fenòmens i, en certa manera encapçalada per l'entusiasta Dustin, es proposa netejar el nom de l'Eddie -líder del club al qual pertanyen els nanos protagonistes de les primeres temporades- mentre investiga l'origen dels assassinats i, armada amb l'experiència en el sector, també pretén acabar amb l'enemic, que anomenen Vecna, precisament com un que surt a Dracs i Masmorres.

És aquest el nucli aventurer d'una temporada -que d'altra banda té la part terrorífica més marcada que mai- amb un grup d'adolescents que, treballant en equip i amb l'ajuda de més d'un cop de sort, van assolint els seus objectius sense quedar excessivament traumatitzats per allò que viuen, i superant obstacles que normalment requeririen la presència d'adults experimentats, al més pur estil del cinema dels 80 i principis dels 90.

Aquest cop, però, hi ha una part del grup, on ja s'han integrat indiscutiblement els grans (Steve, Robin, Nancy i Jonathan), que viu la seva pròpia subtrama ben lluny d'allà, a Califòrnia, i és que la Joyce s'hi va mudar amb els seus fills Will i Jonathan i l'Eleven. 

Allà, però, mentre la noia intenta assimilar que ha perdut els poders, també pateix assetjament escolar, i una cosa s'acaba relacionant amb l'altra de manera que acaba, sense ser conscient de les conseqüències que tindrà, al laboratori del doctor Brenner, que li promet que li retornarà els poders, però no li diu que el mètode per aconseguir-ho serà extremament traumàtic. 

La gran incògnita del final de la tercera temporada va ser l'aparent mort d'en Hopper, que als crèdits se'ns donava a entendre que havia sobreviscut i, efectivament, en aquesta temporada es confirma. Això dona lloc, de manera una mica forçada, tot s'ha de dir, a una aventura de cerca i rescat per part del personatge interpretat per la Winona Ryder i l'excèntric Murray, que se'n van a la URSS a buscar en Hopper.

El pare adoptiu de l'Eleven, capturat pels soviètics i forçat a treballar en un gulag, sobreviu com pot i ens mostra escenes molt dures de la vida en aquests camps de treball, però aquesta subtrama, de manera sorprenent, té els moments més humorístics de la temporada.

Tenim, amb la quarta temporada de Stranger Things, un seguit de subtrames estretament relacionades entre elles, i més denses que mai, que tot i així conformen un conjunt d'allò més amè, que fa que no ens resulti pesat veure cap dels capítols, alguns d'una durada inusual -l'últim, el novè, de 2 hores i 20 minuts!-, al contrari: ens manté enganxats i amoïnats per tots els personatges del bàndol dels protagonistes i els seus éssers estimats.

Veiem com els nanos i les nanes han crescut, han canviat físicament i en alguns casos d'interessos i tot, com pateixen pels problemes típics de l'adolescència -especial menció al pobre Will- i com els personatges es dispersen geogràficament i, tot i així, aporten cadascun d'ells el seu esforç per acabar amb l'enemic, que a sobre té un origen d'allò més treballat i adient a la història que se'ns ha estat explicant fins ara.

Amb les habituals referències a la cultura popular cinematogràfica vuitantera, entre les quals la inevitable, per la naturalesa semblant, d'en Vecna cap a Malson a Elm Street -saga a la qual també es fa una curiosa metarreferència-, Stranger Things 4 és una delícia de veure, escoltar i, en general, seguir.

Té moments espectaculars, excel·lents efectes especials -els flashbacks de l'Eleven de petita contenen fins i tot retocs digitals de la cara d'una nena perquè coincideixi amb la Millie Bobby Brown en aquella suposada edat, i es nota una mica però poc a poc hi arribarem-, un acompanyament musical digne de l'època en què té lloc l'acció, amb el synthwave que tant ens agrada, i les trames que transcorren en paral·lel són prou interessants en si mateixes, però formen un conjunt d'enorme qualitat per a una sèrie que no es mereix una altra cosa. 

Stranger Things és una sèrie a la qual se li han permès coses que a d'altres no, com ara el retoc posterior d'alguns efectes especials que no estaven llestos el dia de l'estrena, o que aquesta quarta part hagi estat més llarga, i amb capítols més llargs, en comptes de dividir-se en dues temporades com hauria passat amb qualsevol altra, a més que s'ha partit en dues parts, de 7 i 2 episodis respectivament, separades per només 2 mesos perquè els germans Duffer van veure que necessitaven un capítol extra i Netflix, altre cop, els va dir que sí. 

És una sèrie a la qual se li ha permès tot i que té un pressupost extraordinari, però ha valgut la pena, i la quarta temporada ens promet una cinquena part que espero que no ens faci esperar dos anys com aquest cop i que, si és tan espectacular i èpica -el combat final contra en Vecna és digne dels combats més emblemàtics de Bola de Drac- com aquesta, ens deixarà amb un regust inigualable. El llistó és altíssim. 

Sèries: Stranger Things

De tant en tant sorgeixen sèries que, sense haver tingut una campanya promocional gaire potent, les veu tothom gràcies al boca-orella, i quan vaig tornar de les vacances em vaig adonar que just abans de marxar se n'havia estrenat una que s'havia convertit, sense cap mena de dubte, en la sèrie de l'estiu.

No només perquè es tractava de l'enèsim encert de la cada cop més prestigiosa Netflix, sinó perquè tenia unes característiques, uns ingredients, ideals per a triomfar entre un ampli sector del públic. Així doncs, la vaig voler veure de seguida i avui en parlo. 

Dirigida pels germans Duffer, especialistes en ciència-ficció i terror, Stranger Things deixa ben clares les seves intencions des del pòster, molt d'estil "neovuitanter", que recorda experiments com el de la pel·lícula de 2011 Super 8, és a dir l'ambientació dels anys 80 per tal de submergir l'espectador encara més en un tipus de relat que va triomfar especialment en aquella època.

En els 8 episodis de la primera temporada d'aquesta sèrie, que ha obtingut unes notes espectaculars, el que se'ns explica és una història que podria haver estat perfectament presentada en aquella dècada de blockbusters cinematogràfics, tant pel gènere com per un estil que imita expressament el d'aquella època des del punt de vista estètic, sonor i visual -si deixem de banda l'alta definició i uns efectes especials que, a diferència dels d'aquells anys, no ens fan riure ara-. Però és feta d'ara, i això té una màgia especial perquè activa l'efecte nostàlgia amb la nostra complicitat.



Aquest retorn al passat, tot allò que es pot qualificar de vintage o retro, sobretot enfocant-ho als anys 1980, ha estat present amb molta força en els darrers temps a la nostra societat, tant pel que fa a productes audiovisuals (videojocs inclosos) com en moda o decoració, i els responsables de la sèrie se n'aprofiten legítimament per tocar-nos la fibra sensible, apel·lant a la nostra obsessió per uns temps enyorats.

És un artifici, com també ho són les evidents -i les no tan evidents- referències a pel·lícules dels anys 70 i 80 com The Goonies, E.T., Encontres a la tercera fase, Ulls de foc i en general els gèneres d'aventures, misteri i terror que es van convertir en clàssics per a tota una generació signats per gent com l'Steven Spielberg o l'Stephen King, tant per qüestions argumentals com per algunes converses dels seus personatges, per exemple sobre Star Wars. Potser hi ha qui troba que aquesta estratègia és tramposa, però les inspiracions també omplen Kill Bill, d'en Quentin Tarantino, i bé que ens va agradar. Per tant, per a mi, i per a molta gent, no hi ha cap problema.

En fi, la trama de Stranger Things, situada al 1983, comença amb la misteriosa desaparició d'un nen, en Will Byers (Noah Schnapp), que l'espectador sap que és víctima d'un atac sobrenatural, però la resta de personatges no en té ni idea i, és clar, es tracta com una desaparició normal, tot i que té lloc en un poble on mai no havia passat una cosa així.

En condueix la cerca el cap de policia Jim Hopper (David Harbour, una d'aquelles cares que ens resulten familiars per un munt de papers secundaris que ha fet, entre altres a la pel·lícula Suicide Squad), un paio faldiller i aparentment irresponsable que aviat es transforma en un agent de policia seriós i en l'heroi de la sèrie.

És per la insistència, però, de la mare del nen desaparegut, la Joyce Byers (Winona Ryder, la cara més coneguda d'un repartiment de desconeguts i un feliç retorn al primer pla de la fama per part d'aquesta senyora).

Els fets sobrenaturals que comencen a tenir lloc a casa seva la fan actuar, des del punt de vista dels altres, com una boja, i per tant és lògic que el seu patiment sigui doble. Personalment em convenç molt la interpretació del personatge, que és alhora fràgil i valent com qualsevol mare davant d'una situació perillosa per a un dels seus fills.

També estan afectats per la desaparició d'en Will els seus amics, però en aquest cas creuen fàcilment, a causa de la innocència intrínseca de la seva edat i la seva afició pels jocs de rol, en els fenòmens paranormals que van sorgint en relació amb la desaparició.

El divertit però marginat grup, que ens fa pensar en els esmentats Goonies, està format per en Lucas (Caleb McLaughlin), en Mike (Finn Wolfhard) i en Dustin (Gaten Matarazzo, amb una malaltia dels ossos anomenada disostosi clidocranial, que fa que li faltin les dents de davant i que caracteritza també el seu personatge). És la connexió de la sèrie amb el nen o nena que tots duem dins i que als anys 80 (o als 90, si llavors érem massa petits) gaudia amb les pel·lícules d'aventures d'aquesta mena.

Paral·lelament a tot això, una nena misteriosa i amb poders mentals, coneguda com a Eleven o "El" (Millie Bobby Brown), s'escapa d'unes instal·lacions secretes -on es duen a terme investigacions conduïdes pel doctor Martin Brenner (Matthew Modine, l'altre nom conegut de la sèrie) i ronda pel poble fins que els nois l'amaguen mentre intenten descobrir qui és, què pot fer i com els pot ajudar a recuperar el seu amic.

L'El és un dels personatges principals de la sèrie, i està íntimament relacionada amb els misteris que es produeixen al poble.

I, com no podia ser d'una altra manera en un producte inspirat en els anys 80, hi ha el típic grup dels grans de l'institut, encapçalat pel "guaperes" Steve (Joe Keery) i la seva xicota Nancy (Natalia Dyer) -germana gran d'en Mike-.

Marginen els que són diferents, com acostuma a passar, i això afecta la millor amiga de la Nancy, la Barb (Shannon Purser) però també en Jonathan Byers (Charlie Heaton), germà gran del desaparegut Will i adolescent tímid i introvertit. Els rols d'aquests personatges, però, fan importants canvis al llarg de la temporada.

Stranger Things parteix d'una premissa i uns ingredients ideals per a agradar al públic, i estilísticament és excel·lent, però amb això no n'hi hauria prou per a assolir l'èxit que ha aconseguit. Les interpretacions són molt bones, la música encaixa perfectament en el gènere i l'època, i la trama avança a un ritme que també emula el d'aquells anys i que col·loca de manera intel·ligent els moments de tensió i calma, i empra correctament, sense abusar-ne d'una manera ridícula, els elements fantàstics.

Hi haurà una nova temporada, que tal com acaba la primera potser no seria del tot necessària, però estic segur que els germans Duffer sabran com allargar la història sense trair aquest excel·lent producte amb què, sens dubte, han aconseguit la fama.