Sèries: Stranger Things (segona temporada)

Quan un producte és rodó costa molt poder oferir més del mateix d'una manera que alhora satisfaci els que en van quedar encantats i els que busquen alguna cosa nova, que els sorprengui. Això és una realitat, però sovint es diu allò tan injust que les segones parts no són mai bones. 

Injust perquè dir que "mai" ho són és categoritzar, i perquè moltes segones parts són tan bones com les primeres o, de vegades, millors. El cas d'Stranger Things, la sèrie revelació de Netflix de 2016, no és ni una cosa ni l'altra. Per a mi és tan bona com la primera. Ni més, ni menys.

Com no podia ser d'una altra manera, recupera l'estil, tant visual, com sonor -i musical-, narratiu i temàtic, de la primera temporada. Un estil que ens duu als anys 80, com si fos una pel·lícula feta en aquella època, però en alta definició i en el còmode format televisiu i, evidentment, actors d'ara, la majoria dels quals famosos precisament per aquesta sèrie.

A la primera tongada d'episodis, que en van ser 8 -aquest cop n'han estat 9- i que ens ho van fer passar molt bé mentre feien pessigolles al nostre punt nostàlgic, vam acabar amb algunes incògnites, que també podien quedar a l'aire perquè el producte funcionava sol i, personalment, no tinc cap problema amb què els finals quedin una mica oberts, si es fa bé.

Però els germans Duffer van decidir continuar la sèrie, i la història -una cosa no necessàriament va amb l'altra, ara que estan de moda les sèries antològiques-, i nosaltres no ens en queixarem. Al contrari, ho esperàvem amb candeletes.

Si les referències més o menys directes a diverses pel·lícules dels 80, com la molt esmentada de The Goonies, van caracteritzar la primera temporada, a la segona tot això continua, com ens detallen aquí (en anglès), tot i que la més òbvia són les disfresses dels Caçafantasmes dels protagonistes a la nit de Halloween, moment americaníssim també vist en múltiples pel·lícules i ocasió perfecta per a ensenyar altres disfresses recognoscibles.

Més subtils, perquè són més aviat inspiracions i d'interpretació personal, són coses com els petits monstres que recorden, en ser bufons de petits i terrorífics de grans, els Gremlins, però també n'hi ha de metareferencials, com la presència en un paper secundari d'en Sean Astin, que feia de Mikey Walsh a The Goonies i sens dubte va ser l'actor que es va fer més famós després d'aquella llegendària producció. I de la mítica pel·lícula de 1985 hi continua havent referències en aquesta segona temporada, també, més enllà del fet que es tracta d'una aventura protagonitzada per una colla de nens en un poble petit dels Estats Units.

Però Stranger Things 2, com també s'anomena -potser fins i tot es podria dir que és el seu nom oficial, encara que em decanti per "segona temporada"-, no es limita a continuar regalant-nos detalls com aquests, sinó que evoluciona. Aquesta vegada la història adopta un to marcadament terrorífic, en grau creixent, i en alguns moments recorda per aquest motiu -i ja paro amb les referències- la saga Alien.

Ja vam veure al final de la primera temporada que el final feliç, amb en Will Byers tornant a la nostra dimensió, amagava un detall final que pronosticava problemes de cara a una possible continuació, i així ha estat.

No ha tornat com estava abans de desaparèixer en aquest món que en anglès s'anomena The Upside Down, i en aquesta segona part veiem com manifesta un comportament cada cop més estrany, amb revisions mèdiques al Laboratori de Hawkins, que tenen un nou director interpretat per en Paul Reiser, la tercera cara coneguda de la temporada, i una misteriosa connexió amb el temible Demogorgon de la primera temporada que definirà el personatge i el seu entorn durant la segona.

A l'institut el veuen amb una barreja de por i mofa com "el noi zombi", perquè recordem que el van arribar a donar per mort quan va desaparèixer, i els seus amics s'hi relacionen amb tacte -tot i que amb tanta normalitat com poden-, mentre la seva mare, amb tota la raó del món, continua patint com una mala cosa.

És un dels eixos d'aquesta nova entrega de les aventures dels nois de Hawkins, però també veiem com la Nancy, germana d'en Mike, vol que se sàpiga la veritat del que li va passar a la seva amiga Barbara i investiga amb l'Steve primer i en Jonathan, el germà d'en Will, després. Ara bé, la gran pregunta sobre què havia passat amb l'estrella de la primera temporada, l'Eleven, té resposta.

Mentre els altres pensen que ha desaparegut per sempre, el cap de policia Hopper la té vivint amb ell en una cabana al bosc, i ho amaga per la seguretat de la noia, cosa que dona lloc a unes escenes de relació paternofilial d'allò més curioses, entre entranyables i divertides, però també amb problemes típics de l'adolescència, encara que amb una dimensió exagerada a causa dels poders mentals d'ella.

De tota manera, com que ella no està amb la colla de nois que l'havia acollit durant la primera temporada, la figura femenina de l'equip és representada per un nou personatge, que arriba a Hawkins i entra a l'institut.

Es tracta de la Maxine (Sadie Sink), coneguda pel seu sobrenom de Madmax gràcies als seus rècords a la recreativa Dig Dug, que superen els d'en Dustin -les escenes de la sala de videojocs em van agradar especialment, com és natural-, i caracteritzada per una actitud esquerpa que fascina els nois, però que té a veure amb els problemes que té a la seva família disfuncional.

Tanmateix, viure a l'ombra de la mítica Eleven és dur, i si més no en aquests episodis no arriba a poder brillar com a personatge, que a més té un sentiment d'inferioritat per això i per tant podem dir que no és una mancança de guió, però esperem que a la tercera temporada agafi més protagonisme. Segur, perquè ja està encarregada, i s'espera que hi hagi també una quarta i fins i tot una cinquena temporada.

La segona temporada de Stranger Things continua, doncs -tot i situar-se una mica més d'un any més tard, a partir d'octubre de 1984-, allà on s'havia quedat, i fa evolucionar una història d'aventures amb tocs importants de terror de manera que aquest element s'intensifica i podria passar, en un altre format i amb una altra durada, per un film de terror de la dècada dels 80.

Passa sense que perdi la seva essència, allò que va fer tan tremendament popular la sèrie l'any passat, i és agradable saber com continuen les vides dels seus personatges, conèixer les noves relacions i apreciar les novetats que introdueix pel que fa a personatges i situacions, en un equilibri perfecte entre la fidelitat al producte ja conegut i la necessària dosi de canvis.

Per tant, trobo que aquests 9 episodis són espectaculars en tots els sentits, al nivell dels que ja havíem vist el 2016. L'únic problema que tenen, i no és res que es pugui solucionar -i és una cosa que ja passa amb la sèrie de Fargo-, és que la sorpresa i la impressió ja les va causar la primera temporada. Ara és més del mateix, encara que aquest "mateix" sigui excel·lent.

Sèries: Stranger Things

De tant en tant sorgeixen sèries que, sense haver tingut una campanya promocional gaire potent, les veu tothom gràcies al boca-orella, i quan vaig tornar de les vacances em vaig adonar que just abans de marxar se n'havia estrenat una que s'havia convertit, sense cap mena de dubte, en la sèrie de l'estiu.

No només perquè es tractava de l'enèsim encert de la cada cop més prestigiosa Netflix, sinó perquè tenia unes característiques, uns ingredients, ideals per a triomfar entre un ampli sector del públic. Així doncs, la vaig voler veure de seguida i avui en parlo. 

Dirigida pels germans Duffer, especialistes en ciència-ficció i terror, Stranger Things deixa ben clares les seves intencions des del pòster, molt d'estil "neovuitanter", que recorda experiments com el de la pel·lícula de 2011 Super 8, és a dir l'ambientació dels anys 80 per tal de submergir l'espectador encara més en un tipus de relat que va triomfar especialment en aquella època.

En els 8 episodis de la primera temporada d'aquesta sèrie, que ha obtingut unes notes espectaculars, el que se'ns explica és una història que podria haver estat perfectament presentada en aquella dècada de blockbusters cinematogràfics, tant pel gènere com per un estil que imita expressament el d'aquella època des del punt de vista estètic, sonor i visual -si deixem de banda l'alta definició i uns efectes especials que, a diferència dels d'aquells anys, no ens fan riure ara-. Però és feta d'ara, i això té una màgia especial perquè activa l'efecte nostàlgia amb la nostra complicitat.



Aquest retorn al passat, tot allò que es pot qualificar de vintage o retro, sobretot enfocant-ho als anys 1980, ha estat present amb molta força en els darrers temps a la nostra societat, tant pel que fa a productes audiovisuals (videojocs inclosos) com en moda o decoració, i els responsables de la sèrie se n'aprofiten legítimament per tocar-nos la fibra sensible, apel·lant a la nostra obsessió per uns temps enyorats.

És un artifici, com també ho són les evidents -i les no tan evidents- referències a pel·lícules dels anys 70 i 80 com The Goonies, E.T., Encontres a la tercera fase, Ulls de foc i en general els gèneres d'aventures, misteri i terror que es van convertir en clàssics per a tota una generació signats per gent com l'Steven Spielberg o l'Stephen King, tant per qüestions argumentals com per algunes converses dels seus personatges, per exemple sobre Star Wars. Potser hi ha qui troba que aquesta estratègia és tramposa, però les inspiracions també omplen Kill Bill, d'en Quentin Tarantino, i bé que ens va agradar. Per tant, per a mi, i per a molta gent, no hi ha cap problema.

En fi, la trama de Stranger Things, situada al 1983, comença amb la misteriosa desaparició d'un nen, en Will Byers (Noah Schnapp), que l'espectador sap que és víctima d'un atac sobrenatural, però la resta de personatges no en té ni idea i, és clar, es tracta com una desaparició normal, tot i que té lloc en un poble on mai no havia passat una cosa així.

En condueix la cerca el cap de policia Jim Hopper (David Harbour, una d'aquelles cares que ens resulten familiars per un munt de papers secundaris que ha fet, entre altres a la pel·lícula Suicide Squad), un paio faldiller i aparentment irresponsable que aviat es transforma en un agent de policia seriós i en l'heroi de la sèrie.

És per la insistència, però, de la mare del nen desaparegut, la Joyce Byers (Winona Ryder, la cara més coneguda d'un repartiment de desconeguts i un feliç retorn al primer pla de la fama per part d'aquesta senyora).

Els fets sobrenaturals que comencen a tenir lloc a casa seva la fan actuar, des del punt de vista dels altres, com una boja, i per tant és lògic que el seu patiment sigui doble. Personalment em convenç molt la interpretació del personatge, que és alhora fràgil i valent com qualsevol mare davant d'una situació perillosa per a un dels seus fills.

També estan afectats per la desaparició d'en Will els seus amics, però en aquest cas creuen fàcilment, a causa de la innocència intrínseca de la seva edat i la seva afició pels jocs de rol, en els fenòmens paranormals que van sorgint en relació amb la desaparició.

El divertit però marginat grup, que ens fa pensar en els esmentats Goonies, està format per en Lucas (Caleb McLaughlin), en Mike (Finn Wolfhard) i en Dustin (Gaten Matarazzo, amb una malaltia dels ossos anomenada disostosi clidocranial, que fa que li faltin les dents de davant i que caracteritza també el seu personatge). És la connexió de la sèrie amb el nen o nena que tots duem dins i que als anys 80 (o als 90, si llavors érem massa petits) gaudia amb les pel·lícules d'aventures d'aquesta mena.

Paral·lelament a tot això, una nena misteriosa i amb poders mentals, coneguda com a Eleven o "El" (Millie Bobby Brown), s'escapa d'unes instal·lacions secretes -on es duen a terme investigacions conduïdes pel doctor Martin Brenner (Matthew Modine, l'altre nom conegut de la sèrie) i ronda pel poble fins que els nois l'amaguen mentre intenten descobrir qui és, què pot fer i com els pot ajudar a recuperar el seu amic.

L'El és un dels personatges principals de la sèrie, i està íntimament relacionada amb els misteris que es produeixen al poble.

I, com no podia ser d'una altra manera en un producte inspirat en els anys 80, hi ha el típic grup dels grans de l'institut, encapçalat pel "guaperes" Steve (Joe Keery) i la seva xicota Nancy (Natalia Dyer) -germana gran d'en Mike-.

Marginen els que són diferents, com acostuma a passar, i això afecta la millor amiga de la Nancy, la Barb (Shannon Purser) però també en Jonathan Byers (Charlie Heaton), germà gran del desaparegut Will i adolescent tímid i introvertit. Els rols d'aquests personatges, però, fan importants canvis al llarg de la temporada.

Stranger Things parteix d'una premissa i uns ingredients ideals per a agradar al públic, i estilísticament és excel·lent, però amb això no n'hi hauria prou per a assolir l'èxit que ha aconseguit. Les interpretacions són molt bones, la música encaixa perfectament en el gènere i l'època, i la trama avança a un ritme que també emula el d'aquells anys i que col·loca de manera intel·ligent els moments de tensió i calma, i empra correctament, sense abusar-ne d'una manera ridícula, els elements fantàstics.

Hi haurà una nova temporada, que tal com acaba la primera potser no seria del tot necessària, però estic segur que els germans Duffer sabran com allargar la història sense trair aquest excel·lent producte amb què, sens dubte, han aconseguit la fama.