Els meus 5 vehicles preferits de Bola de Drac

Al llarg dels anys he fet, de manera esporàdica, diverses llistes de preferits relacionades amb l'obra més popular del recentment desaparegut mestre Akira Toriyama, fins i tot vaig repetir tema amb una diferència de 7 anys sense adonar-me'n, i ara que encara dura el dol per la defunció d'un dels artistes de còmic més influents de la història del mitjà aprofito per escriure una altra d'aquestes llistes personals que no importen a ningú, però que espero que us semblin entretingudes.

Avui vull repassar quins són els vehicles -no mitjans de transport en general, perquè si no hi entrarien l'excel·lent núvol Kinton, la catifa de Mr. Popo o la columna d'en Tao Pai Pai- que més m'agraden de Bola de Drac, atès que com a gran fan de cotxes, motos, avions i altres aparells per desplaçar-se, el mestre Toriyama en va dibuixar moltíssims, i amb un estil inconfusible que fa que de vegades ens aturem a contemplar aquests dissenys una estona abans de passar la pàgina.

Repassant els vehicles de Bola de Drac val a dir que la immensa majoria són fascinants, encantadors, i he pensat que parlaria d'un de cada tipus. Començo amb la categoria de vehicles amb rodes, i aquí trio, sense cap mena de dubte, l'autocaravana de l'Oolong.

Es tracta d'un vehicle que recorda també els autobusos mítics de Londres, i que jo no m'enduria a un ral·li, però que per estar-hi a dins, tranquil·lament, pernoctant, és molt millor que una autocaravana clàssica. Aquí també hi va tenir lloc una escena que en Yamcha recordarà tota la vida. 

Menció especial: la moto amb coberta de la Bulma. Ja sabeu quina.

A la categoria de cotxes voladors, he de dir que el concepte en si sempre em va flipar, i desitjava que algun dia existissin. Sembla poc probable, per començar perquè seria un merder per al trànsit, si amb prou feines sabem comportar-nos amb els cotxes i les motos que toquen a terra, però sempre ens quedarà la ficció.

En general m'agraden tots, els que surten a la sèrie, però potser el disseny que més m'agrada, pel seu color verd militar -al capdavall, és un vehicle de combat- és el del cotxe del rei Gyûma, que el futur sogre d'en Goku els va deixar a ell i el seu grup perquè poguessin continuar el seu viatge a la recerca de les boles de drac després d'ajudar-lo a apagar l'incendi del mont Frypan.

Menció especial: el que va fer servir en Goku amb la família en els dies de descans que es va agafar abans del Joc d'en Cèl·lula, i que conduïa ell mateix. Té aspecte de cotxe antic, i també pot anar per terra si s'escau.

La categoria d'aeronaus m'ha costat més. Totes m'agraden molt. Però trio la base aèria d'en Pilaf, que es va poder veure per primer i últim cop a la saga d'en Satanàs Cor Petit, quan les coses es van posar serioses a Bola de Drac, i en Pilaf i la seva colla representaven pràcticament l'única contrapartida humorística.

Però és que la nau és espectacular, amb una coberta enorme i un radar de boles de drac incorporat. Quan va aconseguir el que volia, en Satanàs Cor Petit va fúmer fora el seu propietari i els seus acòlits i se la va quedar per continuar buscant les boles.

Menció especial: l'avió de la càpsula 576, que va servir per evacuar en Goku quan estava malalt i el buscaven els androides.  

Les embarcacions també són totes força xules, però em quedo amb la de la càpsula 82, la que el Follet Tortuga va deixar a en Goku, la Bulma i en Krilín perquè anessin a buscar una bola de drac que es trobava a la cova submarina d'uns pirates durant la saga de la Cinta Vermella. 

Mola perquè pot sobrevolar el mar i, quan cal, submergir-se a l'aigua, de manera que és un dels aparells més pràctics que hi ha. El submarí dels pirates amb què s'escapen quan s'acaba aquesta aventura també m'agrada, i hi va tenir lloc un espectacular kamehameha propulsor d'en Goku, però a mi el que més m'agrada és aquest vehicle convertible.

Menció especial: l'aerolliscador amb què el Follet Tortuga s'endú en Goku, en Krilín i la Lunch a una illa més gran per començar l'entrenament dels nanos.

I acabarem amb l'apartat de naus espacials, amb la nau d'en Freezer com a subcampiona amb el seu disseny circular de paparra gegant i un passadís circular que conté coses com un magatzem d'armadures per als membres de l'exèrcit del tirà galàctic o una màquina de curar on en Goku s'hi va passar molt més temps del que ens van dir, però la guanyadora és la nau amb què el Totpoderós va venir a la Terra des de Nàmec.

Sembla un insecte espacial i el disseny dels acabats suggereix uns materials molt primitius (se sap que és una argila de Nàmec) combinats amb una tecnologia avançadíssima, i el seu sistema d'obertura és inoblidable alhora que ridícul per culpa de la decisió que es va prendre a la traducció francesa (i a la catalana per herència) del personatge d'en Cor Petit. "A Júpiter en un segon", hauria de ser el seu eslògan.

Menció especial: com que ja n'he fet una de la nau d'en Freezer, toca parlar de les mítiques naus esfèriques individuals dels guerrers de l'espai, probablement les més emblemàtiques de Bola de Drac.

Amb això acabo el repàs dels meus vehicles preferits de l'obra d'Akira Toriyama. M'agradaria saber quins són els vostres!

Crònica del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Quan fa uns anys em vaig assabentar que encara que tinguessis un blog personal, amb pocs visitants en termes relatius, Ficomic et donava acreditació per als salons, vaig provar sort i la vaig demanar. I me la van concedir unes quantes vegades consecutives. Enguany me l'han denegat, i no vull posar-me a investigar si també ha passat amb altres blogs personals, perquè si no és així m'agafaria la paranoia i encara em faria més ràbia. 

Per tant, aquest cop la cosa ja va començar amb un regust amarg, i és que tot i l'agraïment que sento per les vegades que sí que m'han donat acreditació, que ara me l'hagin denegat també trobo que és lleig. En fi, les circumstàncies van fer que només hi anés un dia i em disposo a explicar com va ser aquesta visita molt més breu que en anteriors edicions tant del Saló del Còmic com del Saló del Manga.

Òbviament, amb només un dia disponible vaig decidir passar d'intentar aconseguir dedicatòries, al capdavall jo als salons hi vaig sobretot per les compres i les exposicions, però de tota manera l'estrella entre els convidats d'aquesta edició era en Frank Miller, i com que el portava ECC Ediciones i el seu sistema per a les signatures sempre havia estat el de "el primer que arribi a l'estand", escarmentat per les males experiències d'anys anteriors ho vaig deixar córrer setmanes abans. 

A la crònica de de l'última edició ja vaig explicar què m'havia passat, i era la tercera mala experiència amb signatures en aquesta editorial, però bé, el cas és que aquest cop han posat seny i han organitzat un sistema de sorteig -amb compra obligatòria per als guanyadors, és clar, com Norma als Salons del Manga-, però no me n'havia assabentat i em va passar el termini. Culpa meva, per badar, però l'editorial fins ara no havia donat motius per pensar que acabaria adoptant aquest sistema, polèmic però que estalvia molt de temps a tothom, tant guanyadors com perdedors, i tampoc no podia estar cercant cada dia informació sobre una possibilitat que no tenia per què donar-se. 

En fi, comencem: la primera exposició que em vaig trobar, tal com vaig entrar, va ser la que ocupava ben bé la meitat del Pavelló 1, on es fan les que corresponen al tema principal de cada edició. Aquest cop tocava el dels cotxes i les motos als còmics, tant en papers purament instrumentals com en casos en què gairebé són protagonistes, per exemple als còmics de curses de competició.

Però no tot eren pàgines emmarcades, sinó que hi havia força cotxes de debò exposats, des dels Seat que representaven els cotxes que apareixien als còmics espanyols a partir dels anys 60 fins a d'altres de més bonics, com el Cadillac dels còmics de Blacksad, o el DeLorean de Back to the Future -que no és còmic, però com si fos de la família-.

Una de les exposicions que s'havien publicitat més era la de les superheroïnes, que m'ha decebut per la seva mida, força reduïda i amb absències importants, però m'ha permès repassar els orígens i les circumstàncies de molts personatges femenins dels còmics de superherois -algunes d'elles no pas del bàndol dels bons, però ho han ficat tot al mateix sac-, el meu preferit el que veieu a la imatge.

Seguida de molt a prop per la Wonder Woman, que és un personatge totalment diferent pel que fa a història, capacitats i ambientació.

Una altra exposició, anomenada Novel·les gràfiques compromeses, mostrava força exemples de còmics -realment pocs eren novel·les gràfiques- espanyols de denúncia social amb temes tan actuals com els desnonaments, la corrupció, el racisme, l'abandonament de la gent gran...

I, és clar, l'altra exposició gran del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona havia de ser un homenatge al gran mestre Francisco Ibáñez, que va fer 80 anys el dia després que jo en fes 34, i també va fer el cartell d'aquesta edició, senzillament espectacular.

La mostra repassava la seva trajectòria, amb alguns títols que jo no coneixia -tampoc no en sóc cap expert: tinc moltíssims còmics d'ell, però també me'n falten moltíssims-, curiositats sobre la seva infantesa i joventut, homenatges d'altres autors pel 80è aniversari i, per descomptat, un paper protagonista per a en Mortadel·lo i en Filemó, els seus fills predilectes i mundialment famosos.

No tenia temps de veure totes les exposicions, ni m'interessaven totes, però vaig encertar en voler fer un cop d'ull a la que es deia Jo encara diria més: les llengües tintinaires, força amagada, no especialment atractiva des del punt de vista visual, però sí molt interessant: s'hi repassaven algunes de les 112 edicions en diversos idiomes que existeixen, dialectes del francès inclosos, i s'aportaven dades molt curioses sobre les circumstàncies de cadascuna d'elles. Per exemple, la catalana, des de 1964, va ser la primera per a una llengua sense estat propi.

I acabo amb les compres, com sempre. Ja vaig dir l'any passat que el declivi en l'oferta de segona mà era evident, i aquest cop si vaig comprar dos còmics més que l'anterior va ser, senzillament, perquè em faltaven més àlbums de l'Astèrix del que em pensava. Van caure, doncs, L'odissea d'Astèrix i Astèrix, la rosa i l'espasa.

Pel que fa a còmic americà, el volum Cómos y porqués de Y, el último hombre, amb els números 55 a 60 de la col·lecció, de manera que ja només me'n falta un per tenir-la completa i per fi poder-la llegir sencera; i concretament del gènere superheroic el gruixut número 2 d'Universo DC: Robin, amb 20 números de les aventures en solitari d'en Tim Drake -i no tinc cap dels altres que formen la col·lecció de 6 entregues, però me la vull fer tot i la dificultat de trobar-la (està descatalogada), i aquest estava a molt bon preu-, i en anglès el molt més recent Batman and Robin: The Hunt for Robin, amb els números 29 a 34 de la sèrie i Robin Rises: Omega. En aquest cas em falten els dos recopilatoris anteriors i el següent (i últim), però també estava a molt bon preu.

I això és tot, en un Saló diferent dels anteriors, amb només un dia de visita, dia plujós i ben lleig i el regust amarg de la denegació de l'acreditació. Però és un Saló del Còmic, i malgrat que m'ho vaig passar millor i vaig fer més coses als anteriors, no es pot dir que em penedeixi d'haver-hi anat.