Adeu a Francisco Ibáñez

Avui havia de publicar una entrada que vaig escriure fa uns dies i que vaig programar, però hi ha coses que passen al davant de tot i en aquest blog ja he dit adeu a altres personalitats dels diversos àmbits relacionats amb les meves aficions, de manera que l'autor d'una de les col·leccions de còmics que més van marcar la meva infantesa no podia ser menys. 

Ens ha deixat, a 87 anys, Francisco Ibáñez, el pare de Mortadel·lo i Filemó -ara que fa uns anys que també es publica en català en podem dir així sense cap problema-, i de diverses altres obres de gran qualitat i popularitat, encara que a molta distància dels seus dos fills predilectes.

Nascut a Barcelona el 1936, ningú discuteix que era -i és- l'autor de còmics més important de l'estat espanyol i el més publicat a l'estranger (en català, per desgràcia, llevat d'un còmic especial, no s'ha publicat fins fa poc), i això es deu a una prolífica carrera que va començar als 16 anys col·laborant en diverses revistes de còmic mentre es guanyava les garrofes amb la seva feina "seriosa" principal.

El 1957 ja va poder fer el salt a la creació de còmics com a únic mitjà de vida i va entrar a formar part de la plantilla de l'editorial Bruguera, on dibuixava per a la revista Pulgarcito, que al gener de l'any següent, al número 1394 de la capçalera, va presentar la primera entrega de Mortadelo y Filemón.

Certament no és la imatge que tenim de l'obra que llavors es deia Mortadelo y Filemón: Agencia de información, si més no la meva generació i les posteriors, però de seguida hi arribarem.

Als anys 60 Ibáñez va estrenar altres obres emblemàtiques que jo vaig conèixer per casualitat a partir de revistes i recopilatoris que em comprava perquè contenien històries del duet més famós de la seva carrera, però que també em van agradar molt: La familia Trapisonda, 13 Rue del Percebe, El botones Sacarino, Rompetechos i Pepe Gotera y Otilio. Als anys 80 intentaria afegir una altra obra als seus èxits, tot i que amb menys fortuna: Chicha, Tato y Clodoveo, de profesión sim empleo.

L'any 1969 es va produir un punt d'inflexió en la seva carrera: es va serialitzar, i després recopilar en àlbum, El sulfato atómico, la primera aventura llarga de Mortadelo y Filemón, en què podem apreciar un enorme salt de qualitat en el traç de l'autor, que hi buscava un estil de còmic francobelga, més realista i detallat, i el va aconseguir.

A partir de llavors les històries d'aquests desastrosos agents secrets eren àlbums d'estil europeu, i així és com, per edat, els vaig descobrir jo. El meu primer va ser aquest que vaig tenir la sort que em signés en un Saló del Còmic fa 12 anys:

La caza del caco, curiosament un dels pocs en tapa dura que tinc, si més no individuals, ja que a la meva col·lecció sobretot hi ha volums gruixuts en tapa dura que contenen 5 àlbums originals. 

Els àlbums es publicaven també en tapa tova i es trobaven als quioscos, de manera que normalment els podíem trobar en els dos formats, i la cadència de publicació era elevada, al contrari del que veiem en el còmic europeu. De fet, cada any sortien diversos còmics, de vegades 4 o 5, i és per això que l'elaborat dibuix de El sulfato atómico va anar-se simplificant, sense arribar a resultar irreconeixible ni recuperar l'estil de 1958, amb el temps, ja que li exigien 20 pàgines a la setmana i l'autor no podia seguir aquell ritme amb la qualitat inicial ni tan sols quan era jove i tenia energia.

He de reconèixer que fa molts anys que no em compro còmics de Mortadelo y Filemón, i hi ha certs elements que avui dia són políticament incorrectes, però formen part del meu amor pel còmic com a mitjà i ho van aconseguir amb el seu característic conjunt de situacions violentes -paradoxalment, a casa se'm va convidar a deixar el manga perquè era còmic violent, i es va fomentar econòmicament que comprés això a canvi-, malentesos, gags recurrents i premisses esbojarrades. I països inventats. I paròdies de personalitats reals. I tota mena d'objectes recolzats als sòcols de les parets.

Un estil únic i present en tota l'obra d'un autor emblemàtic que ens ha deixat, a diferència d'altres, a una edat avançada, i amb una vida prolífica i d'allò més influent, publicat en molts idiomes, però el buit que deixa és igualment gran.

Descansi en pau, mestre.

 

 

Crònica del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Quan fa uns anys em vaig assabentar que encara que tinguessis un blog personal, amb pocs visitants en termes relatius, Ficomic et donava acreditació per als salons, vaig provar sort i la vaig demanar. I me la van concedir unes quantes vegades consecutives. Enguany me l'han denegat, i no vull posar-me a investigar si també ha passat amb altres blogs personals, perquè si no és així m'agafaria la paranoia i encara em faria més ràbia. 

Per tant, aquest cop la cosa ja va començar amb un regust amarg, i és que tot i l'agraïment que sento per les vegades que sí que m'han donat acreditació, que ara me l'hagin denegat també trobo que és lleig. En fi, les circumstàncies van fer que només hi anés un dia i em disposo a explicar com va ser aquesta visita molt més breu que en anteriors edicions tant del Saló del Còmic com del Saló del Manga.

Òbviament, amb només un dia disponible vaig decidir passar d'intentar aconseguir dedicatòries, al capdavall jo als salons hi vaig sobretot per les compres i les exposicions, però de tota manera l'estrella entre els convidats d'aquesta edició era en Frank Miller, i com que el portava ECC Ediciones i el seu sistema per a les signatures sempre havia estat el de "el primer que arribi a l'estand", escarmentat per les males experiències d'anys anteriors ho vaig deixar córrer setmanes abans. 

A la crònica de de l'última edició ja vaig explicar què m'havia passat, i era la tercera mala experiència amb signatures en aquesta editorial, però bé, el cas és que aquest cop han posat seny i han organitzat un sistema de sorteig -amb compra obligatòria per als guanyadors, és clar, com Norma als Salons del Manga-, però no me n'havia assabentat i em va passar el termini. Culpa meva, per badar, però l'editorial fins ara no havia donat motius per pensar que acabaria adoptant aquest sistema, polèmic però que estalvia molt de temps a tothom, tant guanyadors com perdedors, i tampoc no podia estar cercant cada dia informació sobre una possibilitat que no tenia per què donar-se. 

En fi, comencem: la primera exposició que em vaig trobar, tal com vaig entrar, va ser la que ocupava ben bé la meitat del Pavelló 1, on es fan les que corresponen al tema principal de cada edició. Aquest cop tocava el dels cotxes i les motos als còmics, tant en papers purament instrumentals com en casos en què gairebé són protagonistes, per exemple als còmics de curses de competició.

Però no tot eren pàgines emmarcades, sinó que hi havia força cotxes de debò exposats, des dels Seat que representaven els cotxes que apareixien als còmics espanyols a partir dels anys 60 fins a d'altres de més bonics, com el Cadillac dels còmics de Blacksad, o el DeLorean de Back to the Future -que no és còmic, però com si fos de la família-.

Una de les exposicions que s'havien publicitat més era la de les superheroïnes, que m'ha decebut per la seva mida, força reduïda i amb absències importants, però m'ha permès repassar els orígens i les circumstàncies de molts personatges femenins dels còmics de superherois -algunes d'elles no pas del bàndol dels bons, però ho han ficat tot al mateix sac-, el meu preferit el que veieu a la imatge.

Seguida de molt a prop per la Wonder Woman, que és un personatge totalment diferent pel que fa a història, capacitats i ambientació.

Una altra exposició, anomenada Novel·les gràfiques compromeses, mostrava força exemples de còmics -realment pocs eren novel·les gràfiques- espanyols de denúncia social amb temes tan actuals com els desnonaments, la corrupció, el racisme, l'abandonament de la gent gran...

I, és clar, l'altra exposició gran del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona havia de ser un homenatge al gran mestre Francisco Ibáñez, que va fer 80 anys el dia després que jo en fes 34, i també va fer el cartell d'aquesta edició, senzillament espectacular.

La mostra repassava la seva trajectòria, amb alguns títols que jo no coneixia -tampoc no en sóc cap expert: tinc moltíssims còmics d'ell, però també me'n falten moltíssims-, curiositats sobre la seva infantesa i joventut, homenatges d'altres autors pel 80è aniversari i, per descomptat, un paper protagonista per a en Mortadel·lo i en Filemó, els seus fills predilectes i mundialment famosos.

No tenia temps de veure totes les exposicions, ni m'interessaven totes, però vaig encertar en voler fer un cop d'ull a la que es deia Jo encara diria més: les llengües tintinaires, força amagada, no especialment atractiva des del punt de vista visual, però sí molt interessant: s'hi repassaven algunes de les 112 edicions en diversos idiomes que existeixen, dialectes del francès inclosos, i s'aportaven dades molt curioses sobre les circumstàncies de cadascuna d'elles. Per exemple, la catalana, des de 1964, va ser la primera per a una llengua sense estat propi.

I acabo amb les compres, com sempre. Ja vaig dir l'any passat que el declivi en l'oferta de segona mà era evident, i aquest cop si vaig comprar dos còmics més que l'anterior va ser, senzillament, perquè em faltaven més àlbums de l'Astèrix del que em pensava. Van caure, doncs, L'odissea d'Astèrix i Astèrix, la rosa i l'espasa.

Pel que fa a còmic americà, el volum Cómos y porqués de Y, el último hombre, amb els números 55 a 60 de la col·lecció, de manera que ja només me'n falta un per tenir-la completa i per fi poder-la llegir sencera; i concretament del gènere superheroic el gruixut número 2 d'Universo DC: Robin, amb 20 números de les aventures en solitari d'en Tim Drake -i no tinc cap dels altres que formen la col·lecció de 6 entregues, però me la vull fer tot i la dificultat de trobar-la (està descatalogada), i aquest estava a molt bon preu-, i en anglès el molt més recent Batman and Robin: The Hunt for Robin, amb els números 29 a 34 de la sèrie i Robin Rises: Omega. En aquest cas em falten els dos recopilatoris anteriors i el següent (i últim), però també estava a molt bon preu.

I això és tot, en un Saló diferent dels anteriors, amb només un dia de visita, dia plujós i ben lleig i el regust amarg de la denegació de l'acreditació. Però és un Saló del Còmic, i malgrat que m'ho vaig passar millor i vaig fer més coses als anteriors, no es pot dir que em penedeixi d'haver-hi anat.

Tercera jornada del Saló: per fi dedicatòria del mestre Ibáñez!

Avui he estat al Saló, aquesta tarda concretament, per tercer i últim dia. He pres la decisió de no tornar-hi demà per diversos motius: només em faltava aconseguir la signatura de l'Eddie Campbell, dibuixant de From Hell, però com que el convida Astiberri i l'única obra que tinc d'ell és de Planeta, no m'arriscaré a que em diguin que no es pot (el més probable) i que el viatge hagi estat debades. 

Pel que fa a compres, n'he fet més de les que podia per pressupost i a banda d'això, que ja és un bon motiu, no m'ha quedat res per comprar. I finalment, volia que em maquillessin com si fos un zombi, que ho fan, però em feia gràcia per a avui, per presentar-me a cals pares, on aniré ara a veure el partit, i que s'espantessin pensant que realment m'havia fet alguna ferida a la cara (sí, sóc dolent). Demà, com que penso passar-me el dia a casa llegint i escrivint, i jugant, i veient sèries i/o pel·lícules, no té sentit. Per tant, anar-hi tres de quatre dies no està gens malament, i ho deixo aquí. I avui el que volia era això:

Després de tres hores de cua (no exagero, de fet crec que han estat clavades) he aconseguit conèixer el mestre Francisco Ibáñez i fer-me una foto amb ell. Poso cara d'espantat, però era més que res per por de quedar amb els ulls tancats per culpa del flaix (que al final no ha saltat perquè no calia) i/o de no haver-me fet bé l'autofoto i veure'm obligat a repetir-la. Evidentment, també m'ha fet dedicatòries (sí, en plural):

Portava uns dies pensant quin àlbum de Mortadelo y Filemón li podia portar, i davant la dificultat de determinar quin és en realitat el número 1 de l'obra més important del còmic espanyol he decidit dur-li el primer que vaig tenir, senzillament. Un atrotinat La caza del caco en una edició de 1985 de tapa dura. Però després de tres hores de cua que demostren que és, de lluny, l'autor més admirat dels convidats (i això que va cada any al Saló), m'he cregut en el dret de demanar-li que em signés també un altre àlbum, aquest més recent, Cacao Espacial, que recordo que em va fer molta gràcia quan el vaig llegir. I he aprofitat per fer-li una petició pel que fa al dibuix: una albergínia, element que es troba sovint al terra de les seves vinyetes i que jo he adoptat i empro de tant en tant, per exemple com a escut del Mario Kart DS. I m'ha proposat una idea encara millor: el Mortadelo disfressat d'albergínia:

Genial. M'ha fet molta il·lusió aconseguir tot això, encara que hagi estat després de 3 hores de cua. L'home és molt simpàtic, feia gairebé dues hores que no parava de rebre gent i encara en tenia per tres quarts més, com a mínim, però no perdia el somriure malgrat els 75 anys que té i el cansament que devia acumular. Objectiu aconseguit, doncs. I ja vaig dir l'any passat que volia fer-ho aviat, perquè un dia aquest senyor ja no hi serà, i per desgràcia no falta tant com ens pensem.

Després d'això, una volteta més, i unes compres importants perquè m'ajuden a omplir buits i a preus de segona mà, però que s'han sortit del meu pressupost. Prou! Són aquestes: el volum Otro tiempo del Capità Amèrica, de la línia Marvel Deluxe de Panini, que conté els números 1 a 7 del volum 5 de Captain America i és el principi de l'etapa escrita per l'Ed Brubaker, que després de més de cinc anys encara dura i que ha estat tan aclamada. Com que no tinc espai ni tants calés, amb Marvel no puc ser tan completista i em faig etapes concretes, però del Capi, el meu personatge preferit de l'editorial, intento comprar-m'ho tot, i ja tocava adquirir aquest volum.

Què més? El volum Samurái de 100 Bullets, que conté els números 43 a 49 de la col·lecció; i el volum Los Vengadores: Venganza Final, amb els números 364 a 367 i 370 a 375 del volum 1 dels Avengers (feia molt que el buscava, perquè tinc tant el tom que va abans com el que va després, i a sobre quan hi ha volums d'aquests els tenen a un preu molt superior al de l'època, que no ha estat el cas).

Com a dia fort del Saló era d'esperar que les disfresses (cosplay, per als més moderns) tinguessin més presència que els altres dies, de manera proporcional, també s'ha de dir, a l'augment de la densitat humana del recinte, un pavelló 8 de la Fira de Barcelona clarament més preparat que no pas La Farga de L'Hospitalet. He fet una foto d'aquests dos, disfressats d'Enigma i Catwoman. Els acompanyaven una Poison Ivy i un Dues Cares, però tampoc no sóc dels que van perseguint la gent, i aquests dos senzillament els tenia a prop i amb el camí net per davant.

Un any més, doncs, he assistit al Saló del Còmic, enguany acreditat gràcies a Ociomedia, empresa per a la qual escric diàriament en alguns blocs, i poder-hi anar tots els dies, a qualsevol hora i sol permet viure el Saló d'una manera més relaxada, i fer coses com ara perdre hores i hores fent cues per aconseguir dedicatòries. El proper serà el del manga, naturalment.