Avui havia de publicar una entrada que vaig escriure fa uns dies i que vaig programar, però hi ha coses que passen al davant de tot i en aquest blog ja he dit adeu a altres personalitats dels diversos àmbits relacionats amb les meves aficions, de manera que l'autor d'una de les col·leccions de còmics que més van marcar la meva infantesa no podia ser menys.
Ens ha deixat, a 87 anys, Francisco Ibáñez, el pare de Mortadel·lo i Filemó -ara que fa uns anys que també es publica en català en podem dir així sense cap problema-, i de diverses altres obres de gran qualitat i popularitat, encara que a molta distància dels seus dos fills predilectes.
Nascut a Barcelona el 1936, ningú discuteix que era -i és- l'autor de còmics més important de l'estat espanyol i el més publicat a l'estranger (en català, per desgràcia, llevat d'un còmic especial, no s'ha publicat fins fa poc), i això es deu a una prolífica carrera que va començar als 16 anys col·laborant en diverses revistes de còmic mentre es guanyava les garrofes amb la seva feina "seriosa" principal.
El 1957 ja va poder fer el salt a la creació de còmics com a únic mitjà de vida i va entrar a formar part de la plantilla de l'editorial Bruguera, on dibuixava per a la revista Pulgarcito, que al gener de l'any següent, al número 1394 de la capçalera, va presentar la primera entrega de Mortadelo y Filemón.
Certament no és la imatge que tenim de l'obra que llavors es deia Mortadelo y Filemón: Agencia de información, si més no la meva generació i les posteriors, però de seguida hi arribarem.
Als anys 60 Ibáñez va estrenar altres obres emblemàtiques que jo vaig conèixer per casualitat a partir de revistes i recopilatoris que em comprava perquè contenien històries del duet més famós de la seva carrera, però que també em van agradar molt: La familia Trapisonda, 13 Rue del Percebe, El botones Sacarino, Rompetechos i Pepe Gotera y Otilio. Als anys 80 intentaria afegir una altra obra als seus èxits, tot i que amb menys fortuna: Chicha, Tato y Clodoveo, de profesión sim empleo.
A partir de llavors les històries d'aquests desastrosos agents secrets eren àlbums d'estil europeu, i així és com, per edat, els vaig descobrir jo. El meu primer va ser aquest que vaig tenir la sort que em signés en un Saló del Còmic fa 12 anys:
La caza del caco, curiosament un dels pocs en tapa dura que tinc, si més no individuals, ja que a la meva col·lecció sobretot hi ha volums gruixuts en tapa dura que contenen 5 àlbums originals.
Els àlbums es publicaven també en tapa tova i es trobaven als quioscos, de manera que normalment els podíem trobar en els dos formats, i la cadència de publicació era elevada, al contrari del que veiem en el còmic europeu. De fet, cada any sortien diversos còmics, de vegades 4 o 5, i és per això que l'elaborat dibuix de El sulfato atómico va anar-se simplificant, sense arribar a resultar irreconeixible ni recuperar l'estil de 1958, amb el temps, ja que li exigien 20 pàgines a la setmana i l'autor no podia seguir aquell ritme amb la qualitat inicial ni tan sols quan era jove i tenia energia.
He de reconèixer que fa molts anys que no em compro còmics de Mortadelo y Filemón, i hi ha certs elements que avui dia són políticament incorrectes, però formen part del meu amor pel còmic com a mitjà i ho van aconseguir amb el seu característic conjunt de situacions violentes -paradoxalment, a casa se'm va convidar a deixar el manga perquè era còmic violent, i es va fomentar econòmicament que comprés això a canvi-, malentesos, gags recurrents i premisses esbojarrades. I països inventats. I paròdies de personalitats reals. I tota mena d'objectes recolzats als sòcols de les parets.
Un estil únic i present en tota l'obra d'un autor emblemàtic que ens ha deixat, a diferència d'altres, a una edat avançada, i amb una vida prolífica i d'allò més influent, publicat en molts idiomes, però el buit que deixa és igualment gran.
Descansi en pau, mestre.
