Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autors. Mostrar tots els missatges

diumenge, 16 de juliol del 2023

Adeu a Francisco Ibáñez

Avui havia de publicar una entrada que vaig escriure fa uns dies i que vaig programar, però hi ha coses que passen al davant de tot i en aquest blog ja he dit adeu a altres personalitats dels diversos àmbits relacionats amb les meves aficions, de manera que l'autor d'una de les col·leccions de còmics que més van marcar la meva infantesa no podia ser menys. 

Ens ha deixat, a 87 anys, Francisco Ibáñez, el pare de Mortadel·lo i Filemó -ara que fa uns anys que també es publica en català en podem dir així sense cap problema-, i de diverses altres obres de gran qualitat i popularitat, encara que a molta distància dels seus dos fills predilectes.


Nascut a Barcelona el 1936, ningú discuteix que era -i és- l'autor de còmics més important de l'estat espanyol i el més publicat a l'estranger (en català, per desgràcia, llevat d'un còmic especial, no s'ha publicat fins fa poc), i això es deu a una prolífica carrera que va començar als 16 anys col·laborant en diverses revistes de còmic mentre es guanyava les garrofes amb la seva feina "seriosa" principal.

El 1957 ja va poder fer el salt a la creació de còmics com a únic mitjà de vida i va entrar a formar part de la plantilla de l'editorial Bruguera, on dibuixava per a la revista Pulgarcito, que al gener de l'any següent, al número 1394 de la capçalera, va presentar la primera entrega de Mortadelo y Filemón.


Certament no és la imatge que tenim de l'obra que llavors es deia Mortadelo y Filemón: Agencia de información, si més no la meva generació i les posteriors, però de seguida hi arribarem.

Als anys 60 Ibáñez va estrenar altres obres emblemàtiques que jo vaig conèixer per casualitat a partir de revistes i recopilatoris que em comprava perquè contenien històries del duet més famós de la seva carrera, però que també em van agradar molt: La familia Trapisonda, 13 Rue del Percebe, El botones Sacarino, Rompetechos i Pepe Gotera y Otilio. Als anys 80 intentaria afegir una altra obra als seus èxits, tot i que amb menys fortuna: Chicha, Tato y Clodoveo, de profesión sim empleo.


L'any 1969 es va produir un punt d'inflexió en la seva carrera: es va serialitzar, i després recopilar en àlbum, El sulfato atómico, la primera aventura llarga de Mortadelo y Filemón, en què podem apreciar un enorme salt de qualitat en el traç de l'autor, que hi buscava un estil de còmic francobelga, més realista i detallat, i el va aconseguir.

A partir de llavors les històries d'aquests desastrosos agents secrets eren àlbums d'estil europeu, i així és com, per edat, els vaig descobrir jo. El meu primer va ser aquest que vaig tenir la sort que em signés en un Saló del Còmic fa 12 anys:


La caza del caco, curiosament un dels pocs en tapa dura que tinc, si més no individuals, ja que a la meva col·lecció sobretot hi ha volums gruixuts en tapa dura que contenen 5 àlbums originals. 

Els àlbums es publicaven també en tapa tova i es trobaven als quioscos, de manera que normalment els podíem trobar en els dos formats, i la cadència de publicació era elevada, al contrari del que veiem en el còmic europeu. De fet, cada any sortien diversos còmics, de vegades 4 o 5, i és per això que l'elaborat dibuix de El sulfato atómico va anar-se simplificant, sense arribar a resultar irreconeixible ni recuperar l'estil de 1958, amb el temps, ja que li exigien 20 pàgines a la setmana i l'autor no podia seguir aquell ritme amb la qualitat inicial ni tan sols quan era jove i tenia energia.


He de reconèixer que fa molts anys que no em compro còmics de Mortadelo y Filemón, i hi ha certs elements que avui dia són políticament incorrectes, però formen part del meu amor pel còmic com a mitjà i ho van aconseguir amb el seu característic conjunt de situacions violentes -paradoxalment, a casa se'm va convidar a deixar el manga perquè era còmic violent, i es va fomentar econòmicament que comprés això a canvi-, malentesos, gags recurrents i premisses esbojarrades. I països inventats. I paròdies de personalitats reals. I tota mena d'objectes recolzats als sòcols de les parets.


Un estil únic i present en tota l'obra d'un autor emblemàtic que ens ha deixat, a diferència d'altres, a una edat avançada, i amb una vida prolífica i d'allò més influent, publicat en molts idiomes, però el buit que deixa és igualment gran.

Descansi en pau, mestre.




 

 



dimarts, 26 de febrer del 2013

Repte trident literari (autors)

Bé, arribem a la tercera i última part d'aquest Repte Trident Literari iniciat per la Sparda del bloc Eleazar Writes i adaptat al manga per part de la Deirdre, i avui, després dels títols i els personatges, toca parlar dels autors, encara que com sempre respondré aquelles categories en les quals tinc alguna cosa a dir i deixaré les altres fora. 

AUTOR PREFERIT

En realitat no fa gaire vaig publicar una entrada sobre els meus 5 autors de manga preferits, i ja vaig dir que en el primer lloc podien ser tant l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, com en Mitsuru Adachi, amb la diferència que el primer d'ells és mort i el segon viu. 
Però com que tornarà a sortir després, deixo en Mitsuru Adachi i em decanto per l'Osamu Tezuka, el pare del manga tal i com el coneixem, autor de nombrosíssimes obres i creador d'un estil gràfic i uns gèneres que, amb evolucions diverses, continua en els nostres dies.

També el trobaríem a la categoria d'AUTOR DEL QUE HE LLEGIT MÉS TÍTOLS i a la d'AUTOR AMB QUI M'AGRADARIA PASSAR UN DIA, cosa que evidentment no és possible des que jo tenia 7 anys.


AUTORA PREFERIDA

Al repte original, després d'escriptor preferit, vénen dues categories que són una mica redundants, i són la de millor escriptor i millor escriptora. Doncs bé, com que ja he dit el que considero el millor autor (i per això seria el meu preferit), posarem aquí la meva autora preferida, com ja vaig dir la Rumiko Takahashi, creadora de grans èxits com Urusei Yatsura, Ranma 1/2, Inu-yasha i coses aparentment menors però potser millors i tot com són Maison Ikkoku i The One Pound Gospel, sense oblidar les seves històries curtes.




AUTOR QUE M'HA DECEBUT

Aquí tinc clar que és l'Akira Toriyama, per com s'ha ajagut a gratar-se'ls a dues mans des que va acabar Bola de Drac. Ja ho vaig dir també el dia que vaig parlar dels meus autors preferits, i ell era en la cinquena posició del Top 5, però fer Dr. Slump i Bola de Drac i que això et permeti viure la resta dela vida sense fer cap obra llarga més no vol dir que quedis igual de bé que l'abans esmentada Rumiko Takahashi, que no descansa malgrat que és una de les persones més riques del seu país.




AUTOR DEL QUE TINC MÉS CÒMICS SIGNATS

Doncs aquí no tinc un guanyador, perquè malauradament els autors que vénen als Salons del Manga o del Còmic només vénen una vegada, per tant tenim un empat entre la Wataru Yoshizumi (Marmalade Boy) i l'Izumi Matsumoto (Kimagure Orange Road).




AUTOR QUE M'HAURIA AGRADAT SER

Probablement el mestre Naoki Urasawa, perquè tant se val el mitjà que utilitza: és un escriptor de thrillers de la mida d'un campanar i jo, com a aspirant a escriptor que sóc, encara que faci poc per demostrar-ho, voldria escriure històries tan interessants com les que ens porta l'autor de Cinturó Negre (no és el millor exemple de thriller, però), Monster, 20th Century Boys o Pluto, entre moltes altres.






AUTOR QUE CONEC PERSONALMENT

A veure, hem d'agafar el "personalment" amb pinces, perquè tampoc no és que el conegués amb profunditat ni ens trobéssim més d'una vegada, però tinc l'orgull d'haver compartit un àpat amb el mestre Yoshito Usui (1958-2009), creador d'en Shin-chan, en pau descansi. 

Va ser en un context de feina i gràcies a en Marc Bernabé i la Verònica Calafell, ells sí amics personals de l'autor, i d'aquella trobada em vaig endur un dibuix signat d'en Botxan i l'envejable aparició en forma de cameo al volum 49 del manga, inèdit aquí, a banda de l'experiència de conèixer algú tan important en la indústria.


AUTOR QUE M'AGRADARIA QUE TINGUÉS MÉS RECONEIXEMENT

Ja us he dit que en Mitsuru Adachi sortiria més tard, i aquí el teniu: el meu autor preferit viu, que en canvi és molt ignorat a l'estat espanyol (i les edicions de les poques obres que han arribat d'ell, o bé les obres en si, no han estat les més encertades), mentre que a França i Itàlia, el primer món pel que fa a manga a Europa, el coneix tothom i s'ha publicat tot el que ha fet.

Un autor enorme que fa un retrat inigualable de la joventut, la vida als instituts, l'esport, l'amor i la quotidianitat, que domina com ningú els silencis i explica el que vol sense ni una sola paraula, quan és necessari. Em fa molta ràbia que no sigui un dels autors de referència entre els otakus de l'estat espanyol, ho hauria de ser encara que fos només per Touch.
 
AUTOR SOBREVALORAT

Si de l'apartat anterior s'entén que considero infravalorat en Mitsuru Adachi, deixeu-me que us digui que per a mi la Naoko Takeuchi és una autora sobrevalorada. Què ha fet, a banda de Sailor Moon i Sailor V? Doncs més coses, però no les coneixem. En canvi, és una autora que faria embogir el públic d'un Saló del Manga si vingués, i tot per una única obra (o saga, vaja). 

A més, tot i que és una història que m'agrada i que reconec que enganxa (altrament no tindria el reconeixement que té), crec que l'autora falla en les escenes d'acció, sempre confuses, i a l'hora d'aconseguir una narració versemblant (personatges que apareixen on són uns altres en un segon, sense que s'expliqui com hi han arribat, seria un dels exemples recurrents a l'obra), deixant de banda un tema del que sempre m'he queixat: diàlegs estúpids.


AUTOR QUE EM VA SORPRENDRE POSITIVAMENT

M'agrada més el shônen/seinen que el shôjo/josei, no és cap secret, ni és sorprenent i al cap i a la fi moltes de les persones que estan fent aquest Repte Trident Literari en versió manga parlen exclusivament de manga per a noies o dones joves, però sí que he llegit manga amb aquest públic objectiu i ho continuo fent. 

Doncs bé, el nom de l'Ai Yazawa el coneixia, així com el de Nana, però no m'hi vaig interessar fins fa poc i, malgrat que esperava que estigués bé, no sabia que m'agradaria tant, de manera que aquesta és la meva sorpresa positiva.


AUTOR MÉS ESTRANY

En aquesta categoria sonaran noms com el de Suehiro Maruo, Shintarô Kago o Usamaru Furuya, però com que no he llegit res de cap d'ells em decanto per en Hideaki Sorachi, autor de la cancel·lada i infravaloradíssima, divertidíssima i dement Gintama.

La seva manera de barrejar conceptes, el seu humor totalment esbojarrat, els seus autoretrats on el representa un mico buriller i els comentaris que fa a títol personal l'han fet mereixedor d'aparèixer aquí.


UNA CITA D'UN AUTOR

Tornarem a esmentar el Déu del Manga, perquè diuen que just abans de morir de càncer d'estómac, a l'edat de 60 anys, va pronunciar aquestes paraules: "Us ho prego, deixeu-me treballar!", naturalment en japonès. Molt adequades per a un dels autors més prolífics i influents del còmic mundial.

Amb això hem acabat el Repte Trident Literari versió manga, després de la qual cosa el bloc torna a la normalitat i us tornaré a bombardejar amb ressenyes de còmics i sèries, no patiu. 

 
  

dissabte, 14 de novembre del 2009

Lectures: Venga, saca las joyas

Quan vaig anunciar l'altre dia que l'havia comprat, vaig dir que no trigaria gaire a fer-ne una ressenya, i aquí la tenim. Venga, saca las joyas és un recopilatori d'històries curtes del mangaka clàssic Yoshihiro Tatsumi, un autor que ha vist publicades algunes de les seves obres en castellà, de la mà de La Cúpula i de Ponent Mon, fent una mica de justícia al fet que es considera un dels pares del gekiga o manga realista i dramàtic, per a adults i de fet la persona que li va posar aquest nom que es feia servir abans de l'etiqueta seinen que impera des de fa un temps.


Jo no en sabia res fins fa poc, que vaig veure que a la llibreria Continuarà tenien diversos volums de manga de Ponent Mon de saldo, a 4 euros cadascun, concretament. Aquest n'era un, i el nom de Yoshihiro Tatsumi l'havia vist feia poc recomanat a Manga Land, de manera que me'l vaig comprar, així com també La Gran Revelación, del mateix autor, i En La Prisión, de Kazuichi Hanawa. 

I ja m'he llegit aquest recopilatori, del qual no puc datar exactament la publicació original perquè per desgràcia l'editorial Ponent Mon no va culminar la gran idea de traduir més material d'en Tatsumi amb una petita indicació dels anys de publicació originals de cadascuna de les històries curtes que hi apareixen, com sí que es fa, per exemple, amb alguns llibres de novel·la que en realitat estan fets d'històries curtes. Però Tatsumi va començar a dibuixar als anys cinquanta, i per l'ambientació d'aquestes històries podem anar deduint a quina dècada se situen, així que no és excessivament important.

 

Aquest és el senyor Tatsumi. En fi, que ja me l'he llegit i és... impressionant. Un dibuix senzillíssim, que no crida gens l'atenció en un primer moment, però el guió, senyors, és per treure's el barret. En aquest volum, el mestre Tatsumi ens ofereix unes històries curtes, molt curtes, i duríssimes, que enganxen des del primer moment.

En poques pàgines ens narra històries de les que arriben a tocar-nos la fibra, des del boxador que fa servir el pugilisme per desfogar-se de la ràbia que sempre sent fins al gigoló que sobreviu com pot, passant per una colla de rodamons que intenten veure la vida positivament o les prostitutes que "calmaven" els soldats japonesos a la II Guerra Mundial.

Absolutament totes les històries són bones, i tristíssimes, i estan explicades amb mestria, amb el ritme exacte, barrejant vinyetes sense text amb moments en què s'avança molt en la trama. I gairebé sempre ens espera una sorpresa a l'última pàgina, una sorpresa dura o, en el millor dels casos, desconcertant.

En fi, una delícia, són els millors 4 euros que he invertit en molt temps i en recomano la compra i lectura a qualsevol que llegeixi aquest article. Correu, que a Continuarà en tenen molts però aviat s'acabaran!



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails