Lectures: Infierno

Ja he dit més d'una vegada que l'ordre amb què consumeixo l'oci no coincideix necessàriament -de fet, no hi coincideix gairebé mai- amb l'ordre en què m'arriba a casa, i els còmics no en són cap excepció. Ni tan sols els volums únics i de lectura amena i ràpida.

Així, el volum de què parlo avui feia anys que el tenia, i tot i que havia llegit altres coses del seu autor, i m'havien agradat, encara no li havia tret el precinte amb què el vaig trobar en una botiga i que ha permès que es conservés com si fos nou de trinca, malgrat que és una edició de 2004.

En aquest cas el llibre es diu Infierno, publicat per La Cúpula i amb almenys una part de les històries rescatades dels anys 80, quan van sortir a la revista El Víbora, i com és habitual amb sentit de lectura occidental, però tampoc no hi trobem casos en què s'esmentin les dretes i les esquerres ni braços nazis equivocats, com passaria amb les edicions que, com a mínim fins ara, s'han fet de la per altra banda excel·lent Adolf, d'Osamu Tezuka.

En fi, que divago: si a Venga, saca las joyas i La gran revelación els relats que ens presentava el mestre Yoshihiro Tatsumi (1937-2015) tenien com a protagonistes personatges desgraciats, tràgics, acabats i s'ambientaven en situacions d'allò més desesperades, a Infierno... també.

Al capdavall, Tatsumi va ser l'impulsor del terme gekiga, diuen, amb què pretenia etiquetar el manga no humorístic, el dramàtic, l'adult, per a una generació d'autors i lectors que s'havien fet grans. Ja ho havia explicat a les anteriors ressenyes sobre obres d'aquest dibuixant.

I és això el que trobem a les seves creacions: històries curtes sobre persones infelices, com el protagonista de la primera història d'aquest recull, un home a punt de jubilar-se, conscient de la seva irrellevància adquirida amb els anys i encarat a un destí infernal tancat en una casa en què només se'l valora pel que aportava econòmicament fins ara, però on no se sent estimat per la seva dona, atès que es tracta d'un matrimoni sense amor. Ell, doncs, decideix buscar la manera de ser feliç una primera i última vegada, sigui fent-li el salt, gastant-se els diners a les apostes o com sigui que pugui fer més mal a la seva dona.

Curiosament, el relat que dona nom al volum és Infierno, una història més llarga en què el protagonista és un fotògraf que va immortalitzar les dantesques escenes de Hiroshima just després de l'explosió de la bomba atòmica, i que es fa famós per una fotografia que després es revela que al darrere té una història macabra, res a veure amb la que la gent va voler creure en un primer moment.

I és curiós, perquè es desmarca de les altres tant pel que fa al tipus d'història com pel fet que no hi surten escenes de sexe, sempre presents en més o menys grau a les altres narracions que s'inclouen al recopilatori, i un dels motius i alhora la via d'escapament de la infelicitat dels personatges.

A banda de les dues històries esmentades, també en trobem sobre la frustració d'un home a qui li falta mitja cama, l'obsessió d'un jove donant d'esperma, la misteriosa història d'un fabricant de màscares de teatre noh -la que m'ha agradat menys, tot sigui dit-, la tendra i alhora trista vida d'un transvestit, la història d'un escriptor i una prostituta que el manté i la tristesa que tots dos senten per la mort del seu gos, el dia a dia del taciturn i estranyot administrador d'una pensió, la malaltissa nostàlgia d'un home respecte al seu poble natal i, finalment, el fenomen de què es testimoni un jove verge que viu sol.

Són relats protagonitzats per homes solitaris, insatisfets per algun motiu (com deia, normalment sexual) i amb unes circumstàncies vitals no gaire encoratjadores, amb secrets i un concepte molt baix de si mateixos, no sé fins a quin punt alter ego de l'autor o quina part autobiogràfica hi pot haver en els temes que toca (potser ho sabré el dia que llegeixi el seu manga autobiogràfic, Una vida errante, que encara no tinc), però en tot cas ens deixen tocats amb la malenconia i la tristesa que destil·len en retratar una part de la societat japonesa que no té res a veure amb la tremendament civilitzada i tecnològicament avançada en què acostumem a pensar.

Pel que fa a l'edició, com per desgràcia és habitual amb aquestes editorials petites, es troba a faltar una traducció de més alt nivell, així com una revisió del text i una retolació més esmerçada, perquè encara que siguin materials reaprofitats sap greu adonar-se, en una de les històries, que s'ha treballat a partir de l'edició francesa per culpa d'algun rètol o l'estranya transcripció d'algun nom.

Tot i així, es tracta d'obres d'un autor importantíssim a la història del manga, ambientades i escrites fa dècades, però igualment interessants per al públic actual. Llàstima, però, que per la seva naturalesa breu i recopilada de diverses maneres segons el país i l'edició sigui difícil seguir el rastre de l'origen de tots aquests relats, tot i que he pogut trobar que alguns són de 1970 i 1971.

En recomano, doncs, la lectura a qualsevol persona interessada en el còmic en general i el manga en particular, perquè tant aquest recull com d'altres del mestre Tatsumi són bons exemples de l'estil que defensava i creava, on un traç senzill i relativament brut i un ritme perfecte permeten a l'autor explicar històries punyents, sovint combinant els diàlegs amb silencis igual d'entenedors.

Lectures: La Gran Revelación, de Yoshihiro Tatsumi

Fa anys vaig escriure una entrada, una petita ressenya, sobre el volum recopilatori d'històries curtes de Yoshihiro Tatsumi que l'editorial Ponent Mon va anomenar Venga, saca las joyas (encara que això només surt així a la portada, ja que a l'interior s'elimina el "venga"), i llavors ja vaig dir que havia comprat un altre volum de similars característiques, però no ha estat fins ara que l'he llegit.

Estic parlant de La gran revelación, un recull que pel que sembla s'havia editat al Japó amb el nom de Daihakken i que conté 6 històries curtes del mestre del gekiga (manga dramàtic i per a adults) que precisament va popularitzar aquesta paraula. 

Venga, saca las joyas em va deixar una sensació molt bona i no tenia cap dubte que La gran revelación també m'agradaria, però potser no m'ha impactant tant com la meva primera experiència amb el mestre Tatsumi i, a més, només 6 històries se m'han fet massa curtes.

En aquest cas ens trobem sis relats dibuixats originalment entre finals dels anys 60 i principis dels 70 (no tinc manera de confirmar-ho ni concretar-ho perquè Daihakken contenia més històries, que s'han repartit en més d'un volum) i que tenen en comú uns personatges de classe mitjana-baixa, infeliços i frustrats, però res més, encara que totes les cares que dibuixa l'autor s'assemblin d'una història a l'altra.

Hi coneixerem una dona que va trobar en la prostitució la manera d'escapar de la seva depriment existència, una altra que s'ha passat anys sense sortir al carrer mentre espera el seu estimat, un dibuixant de manga per a nens que ha caigut en desgràcia i descobreix la seva nova vocació en uns lavabos públics, els records traumàtics de joventut d'un home ebri, la vida d'un home després de passar uns anys a la presó i finalment el dilema d'un altre home que s'ha de fer càrrec de la seva anciana mare, que es va desviure per ell quan era més jove, però que alhora vol començar una nova vida amb la dona de qui està enamorat.

En general, com he dit abans, el volum m'ha agradat (no tant com Venga, saca las joyas), amb el seu dibuix de traç senzill i el to realista, però la traducció ja són figues d'un altre paner. No me n'havia adonat quan vaig llegir l'altre recopilatori, però en ambdós casos qui s'encarrega de traslladar al castellà el text original és un equip format per una persona espanyola i una altra japonesa, i això habitualment fa pensar que l'espanyola ha polit la traducció de la japonesa. 

El resultat, en canvi, suggereix que alguna cosa no ha anat bé, perquè el còmic és farcit de traduccions literals, sense gràcia i poc naturals com la que vèiem a la darrera imatge. "¡Ah! Lo siento, he dicho una cosa mala sin querer" sona malament s'ho miri qui s'ho miri, i hauria quedat molt millor alguna cosa com ara "Lo siento, no quería decir eso" o "Menuda boquita tengo", si volem donar-hi una mica de vida.

Un altre exemple: "Si sigues así, tendrás que perder el trabajo", que a banda de la innecessària coma trobo que hauria estat millor si hagués estat, per exemple, "Si sigues así voy a tener que despedirte". No esteu d'acord amb mi?

També em va cridar l'atenció aquest encarcarat "Oye, llevame a tu casa una vez, por favor. Tengo mucho interés". No quedaria millor "Oye, llévame a tu casa algún día, por favor. Me encantaría"? Jo crec que sí.

Doncs bé, detalls com aquest afecten l'experiència de la lectura, si més no a mi em passa, i el regust que em va quedar en aquest sentit va ser amarg. Per altra banda, com he dit més amunt, el recopilatori original japonès Daihakken tenia més històries, que en les edicions occidentals s'han distribuït en més d'una entrega, tal com he descobert investigant i gràcies a la Wikipedia francesa. 

El cas és que La gran revelación duu a la portada un claríssim "1" que no va donar mai lloc a un "2", cosa que em fa pensar que el pla era publicar totes les històries en diverses parts (i que al final del volum hi hagi una cronologia de les publicacions del mestre Tatsumi amb un "continuará" ho confirma), però no es va arribar a fer (si us interessa, La Cúpula va publicar el 2004 el recopilatori Goodbye, que sembla que conté altres històries de l'original Daihakken). Malgrat tot es tracta d'històries curtes i no hi ha problema, i a més aquest llibre es troba a preu de saldo en botigues com Continuarà, a la Via Laietana de Barcelona, de manera que en recomano la lectura. 

Lectures: Venga, saca las joyas

Quan vaig anunciar l'altre dia que l'havia comprat, vaig dir que no trigaria gaire a fer-ne una ressenya, i aquí la tenim. Venga, saca las joyas és un recopilatori d'històries curtes del mangaka clàssic Yoshihiro Tatsumi, un autor que ha vist publicades algunes de les seves obres en castellà, de la mà de La Cúpula i de Ponent Mon, fent una mica de justícia al fet que es considera un dels pares del gekiga o manga realista i dramàtic, per a adults i de fet la persona que li va posar aquest nom que es feia servir abans de l'etiqueta seinen que impera des de fa un temps.

Jo no en sabia res fins fa poc, que vaig veure que a la llibreria Continuarà tenien diversos volums de manga de Ponent Mon de saldo, a 4 euros cadascun, concretament. Aquest n'era un, i el nom de Yoshihiro Tatsumi l'havia vist feia poc recomanat a Manga Land, de manera que me'l vaig comprar, així com també La Gran Revelación, del mateix autor, i En La Prisión, de Kazuichi Hanawa. 

I ja m'he llegit aquest recopilatori, del qual no puc datar exactament la publicació original perquè per desgràcia l'editorial Ponent Mon no va culminar la gran idea de traduir més material d'en Tatsumi amb una petita indicació dels anys de publicació originals de cadascuna de les històries curtes que hi apareixen, com sí que es fa, per exemple, amb alguns llibres de novel·la que en realitat estan fets d'històries curtes. Però Tatsumi va començar a dibuixar als anys cinquanta, i per l'ambientació d'aquestes històries podem anar deduint a quina dècada se situen, així que no és excessivament important.

 

Aquest és el senyor Tatsumi. En fi, que ja me l'he llegit i és... impressionant. Un dibuix senzillíssim, que no crida gens l'atenció en un primer moment, però el guió, senyors, és per treure's el barret. En aquest volum, el mestre Tatsumi ens ofereix unes històries curtes, molt curtes, i duríssimes, que enganxen des del primer moment.

En poques pàgines ens narra històries de les que arriben a tocar-nos la fibra, des del boxador que fa servir el pugilisme per desfogar-se de la ràbia que sempre sent fins al gigoló que sobreviu com pot, passant per una colla de rodamons que intenten veure la vida positivament o les prostitutes que "calmaven" els soldats japonesos a la II Guerra Mundial.

Absolutament totes les històries són bones, i tristíssimes, i estan explicades amb mestria, amb el ritme exacte, barrejant vinyetes sense text amb moments en què s'avança molt en la trama. I gairebé sempre ens espera una sorpresa a l'última pàgina, una sorpresa dura o, en el millor dels casos, desconcertant.

En fi, una delícia, són els millors 4 euros que he invertit en molt temps i en recomano la compra i lectura a qualsevol que llegeixi aquest article. Correu, que a Continuarà en tenen molts però aviat s'acabaran!