Lectures: En la prisión

En la meva última ressenya de còmic parlava d'aquells títols que tinc perquè els he trobat a preu de liquidació, obres que acostumen a ser d'un sol volum, autoconclusives, i d'editorials petites.

Sovint són petites joies del mestre Taniguchi, però s'hi pot trobar de tot, i el còmic que ressenyo avui és més aviat del segon grup.

En la prisión, de Kazuichi Hanawa, editada per Ponent Mon el 2004 i amb el títol original de Keimusho no naka, és una cosa molt diferent del que m'esperava.

M'agraden els drames carceraris, amb sèries com Prison Break, Orange is the New Black o Oz, i d'acord, ningú m'havia promès que el manga tindria aquest to, i em va costar quatre duros, però ja avanço que m'ha decebut.

Naturalment, no ho dic basant-me en les meves expectatives, que són responsabilitat meva. Ho dic perquè l'obra és una descripció de la vida que durant tres anys va fer a la presó el seu autor després que el detinguessin per possessió il·legal d'armes (sí, res a veure amb el que passa en d'altres països), en el seu cas per pura afició.

Això no és, en si, un problema. De fet, pot ser un document molt interessant de com és una presó japonesa. El problema és que és un manga avorridot, sense vida.

Se centra, bàsicament, en els àpats que l'autor hi feia, descrits amb un nivell extrem de detall, i en les tasques (concretament feines manuals) que els interns hi duien a terme sota la rígida mirada dels guàrdies, molt estrictes i en cap cas acusats de mala praxi (ignoro si per prudència de l'autor o perquè complien el tòpic japonès de l'honradesa i l'actitud exemplar), però encarregats de mantenir una disciplina gairebé militar entre els presoners.

No hi passa res d'emocionant, no hi ha girs sorprenents, i gairebé es podria dir que l'autor hi va estar prou bé. És una simple descripció de l'experiència que va tenir, i no va ser una experiència emocionant.

El còmic m'ha decebut per això, perquè no em sembla gaire interessant (i tanmateix se'n va fer una pel·lícula d'imatge real), i passa d'un tema a l'altre sense transicions i es limita a explicar com funcionaven les coses en aquella presó, sense reflexions sobre el delicte comès, el sistema judicial o la duresa excepcional de la sentència dictada contra el mestre Hanawa. Potser m'hauria despertat més curiositat si l'hagués fet algun altre autor mínimament conegut per aquí, on no se n'havia publicat res més.

En tot cas la sensació que em queda d'aquest títol empitjora amb la mediocre edició, la de vegades confusa retolació i sobretot la traducció, que trobo nefasta. Reconec que soc especialment exigent amb això perquè em dedico professionalment a revisar traduccions de manga, però si bé amb les obres de Ponent Mon no acostumo a quedar satisfet del tot i les agafo mentalment preparat, en aquest cas la cosa va més enllà.

Un tàndem traductològic entre una persona japonesa i una que té l'idioma de sortida com a llengua materna no és necessàriament un problema, n'he vist casos reeixits, però a En la prisión trobem un text farcit de frases encarcarades, que no flueixen gens, que no tenen gràcia, i són traduccions literals, de vegades.

Com si la persona que havia de polir la deficient traducció feta per la part japonesa del duet no hagués fet res de res. No és el primer cop que m'hi trobo i els noms concrets em sonen vagament. És una llàstima, perquè embruta encara més una experiència que ja de per si no havia estat satisfactòria.

Si el trobeu a preu de liquidació o us el deixen i no teniu res més per llegir no és una mala lectura, però per a mi no és l'obra mestra que alguns sembla que diguin que és. No tot el que té dibuix clàssic, sembla una novel·la gràfica o duu el segell d'una editorial amb bon gust té per què ser bo. I crec que és el que passa amb aquest còmic.

Lectures: Cielos radiantes

Em sap greu no escriure més sovint entrades sobre lectures, i no sé si és per això que les visites al blog han passat de ser poques a pràcticament inexistents, per més intrínsecament interessant que pugui ser el tema. Potser el poc públic que tenia hi entrava més per les entrades sobre còmics i llibres que no pas per les de cinema i sèries. 

No ho sé, però el temps de què disposo per llegir és poc, i una col·lecció de còmics o una novel·la em duren força, així que de vegades trio expressament volums únics de còmic perquè tant la seva lectura com la posterior ressenya arribaran abans, i això és el que he fet també ara.

Això no vol dir que no em vingués de gust llegir una nova història del mestre Jirô Taniguchi, del qual he parlat més vegades en aquest blog, quan vaig ressenyar Barri llunyà, El almanaque de mi padre o Hotel Harbour View. 

D'ell se n'han publicat moltes coses, aquí, i com que soc un garrepa de ca l'ample m'acostumo a comprar tot el que en trobo... quan està en liquidació. Val a dir, en la meva defensa, que els seus còmics tenen preus molt elevats en relació amb la quantitat de pàgines i la qualitat dels materials -potser hi juga un paper la seva consideració gairebé d'autor europeu, o el fet que l'editorial que el publica sigui petita i faci tirades curtes i amb preus poc atractius-, però en tot cas aquesta Cielos radiantes també la vaig comprar així, a preu de saldo, curiosament no gaire després que sortís a la venda.

Amb el títol original de Hare yuku sora i publicat al Japó el 2005, m'adono que és el manga més recent que he llegit del mestre Taniguchi, però la veritat és que tenia un estil tan recognoscible com gairebé immutable amb el pas de les dècades.

La història ens parla de la fatídica trobada de l'adolescent Takuya Onodera i el salaryman Kazuhiro Kubota, que a la primera escena del còmic tenen un terrible accident de trànsit.

El cas és que quan en Kubota es desperta ho fa al cos d'en Takuya, que estava en coma, mentre que el cos de l'oficinista ha mort.

Com és natural, la família d'en Takuya li és estranya, i quan els intenta explicar atribueixen el relat a algun un problema psicològic derivat de l'accident. La cosa es complica, però, quan la consciència d'en Takuya es va despertant poc a poc i en Kubota s'adona que per poder fer el que vol fer s'ha d'afanyar, ja que intueix que al final el nano recuperarà el control complet del seu cos.

Amb aquesta segona oportunitat l'home s'adona de l'error d'haver-se consagrat a la feina i no haver-se plantat davant dels abusos dels seus superiors, cosa que va fer que tingués la dona i la filla desateses, i ara es proposa demanar-los perdó, però amb el cos de l'adolescent no li resultarà fàcil perquè, evidentment, és un cas que costa de creure. Tindrà una gran aliada, però, en la Kaori, la xicota del nano, de ment més oberta.

Mentre dura aquest periple, tant en Kubota com un Takuya que ens donen a entendre que no tenia gaire bona relació amb la seva família reflexionen, aprenen l'un de l'altre i volen esmenar els seus errors, de manera que estem davant d'una història d'aprenentatge.

Hi veig elements de Barri Llunyà i El almanaque de mi padre, en el primer cas per la premissa més aviat paranormal i en el segon pel tractament de la qüestió de la mort i el penediment. Aquí Taniguchi transmet novament el missatge de la necessitat d'aprofitar la vida de manera que no ens hàgim de lamentar de res, i de donar prioritat a les coses que tenen més importància, perquè no les tindrem per sempre, un missatge reforçat a l'emotiu epíleg que trobem al llibre.

 
Deia, en fer la ressenya de El almanaque de mi padre, que era un dels còmics més tristos que havia llegit mai, però Cielos radiantes no es queda pas curt. L'angoixa i la tristesa van creixent a mesura que coneixem la història d'en Kubota -val a dir que la del jove Takuya no té el mateix pes que la de l'home que li ocupa el cos-, i malgrat la situació fantàstica que se'ns planteja, l'autor ho fa amb tanta cura i amb tant domini del ritme narratiu que tot plegat, sumat a alguna escena d'allò més emotiva a la part final, el converteix també en un dels còmics més tristos que he llegit, i ja en van dos d'aquest autor.

En recomano, doncs, la lectura, tot i que, com sol passar amb les publicacions de Ponent Mon, no m'acabo de reconciliar amb alguns detalls negatius, com ara l'estrany ordre dels globus dins de les vinyetes, que sovint fan que costi veure per quina cal començar -no sé si té a veure amb el fet que les obres del mestre Taniguchi es publiquen normalment en sentit de lectura occidental amb les pàgines emmirallades, però diria que no- o una traducció que, sense estar malament, sí que requeriria un repàs en el criteri que fa que, per parlar del mateix moment, s'alterni entre el pretèrit perfet simple -no propi del castellà ibèric estàndard (especifico això abans que se'm queixin els parlants del nord peninsular) per parlar de fets del mateix dia- i el compost.

En tot cas reconec que aquí hi ha deformació professional, ja que em dedico a la revisió de textos de manga, i que en conjunt el resultat és millor que altres vegades. El més important, però, és que l'obra en si és excel·lent.

Lectures: Aula a la deriva

El manga que ressenyo avui és un que tenia pendent des de feia molt de temps. De fet, des que el van publicar, però jo tinc el meu ritme i la meva manera de fer les coses. La qüestió és que, esperant esperant, gairebé el van cancel·lar a causa dels seus lamentables resultats comercials i, en un gest que no veiem en pràcticament cap editorial (eh, EDT?), al final els de Ponent Mon el van acabar a canvi, això sí, de fer una tirada limitada a 500 còpies dels seus últims dos volums, i a més a un preu molt superior a l'habitual, d'11,90 a 16 eurassos cadascun d'aquests dos toms.

Una estratègia que castigava els seguidors fidels en fer-los pagar més per culpa del públic que havia fallat, però que també els permetia poder llegir el final d'aquella obra. Una solució dura, impopular, però en qualsevol cas millor que l'alternativa. Curiosament, ni tan sols així hi va haver manera de desfer-se dels volums que sobraven. Jo mateix la vaig adquirir, anys després, sencera en un pack de 30 euros que, si no m'erro, encara deu circular per algunes botigues.

En fi, Aula a la deriva (en japonès Hyôryû Kyôshitsu) és un manga clàssic de Kazuo Umezu (estilitzat com a "Kazuo Umezz") que es va serialitzar a la revista setmanal Shônen Sunday entre 1972 i 1974 i recopilar en 11 volums. L'edició que va arribar en castellà es basava, però, en una nova edició japonesa que transformava aquells 11 números en 6 de molt gruixuts, però tot i així de la mida habitual dels tankôbon. 

És un manga de terror amb escenes tan brutals que dubto que actualment acceptés una revista shônen, és a dir per al públic masculí de primària a batxillerat, però per sort en aquella època va ser possible i queda per a la posteritat. Fins i tot se n'han fet diverses adaptacions, una de les quals una sèrie d'imatge real japonesa (dorama) el 2002. De 2007 a 2011 es va publicar, també, Hyôryû Net Cafe, una mena de versió actualitzada o història molt semblant situada a la societat actual, però d'un altre autor, Shûzô Oshimi (Aku no hana). Un manga que, per cert, ha llicenciat Milky Way.

La premissa d'Aula a la deriva és esbojarrada i inversemblant, però simple: un dia l'escola primària Yamato desapareix de sobte del lloc on estava i deixa enrere un enorme forat. On va? Doncs els seus alumnes i professors troben que a una terra erma fins on arriba la vista i més enllà, un desert que els aïlla del món que coneixien.

No se sap per què, però el cas és que ha succeït i els que es queden tampoc no entenen la situació. El que sí que entenen és que els seus éssers estimats per força han de ser morts. 

El protagonista de la història és en Shô Takamatsu, un nen de sisè de primària que aquell dia havia discutit molt fort amb la seva mare i que ara es troba atrapat en aquest paisatge desolador que, més endavant, es considerarà que és algun punt del futur.

El seu comportament egoista i malcriat canvia ràpidament quan s'adona que ha de sobreviure juntament amb els seus companys i tenir cura dels més petits, tot convertint-se en el líder de facto de la colla de personatges que formen part d'Aula a la deriva.

Perquè els adults que també són traslladats a aquesta època on la Terra apareix devastada embogeixen davant d'una situació que la seva ment racional no pot entendre i esdevenen un perill. més que no pas una altra cosa, per a aquells nens de qui se suposa que s'han de fer responsables.

A partir d'aquí el que ens ofereix el manga és un seguit de situacions duríssimes d'angoixa constant per la supervivència del protagonista i el seu cercle més íntim (els nens i nenes més anònims ens preocupen, naturalment, menys que els que sí que tenen nom), i escenes directament gore.

I més enllà de l'absurditat i la inversemblança del que passa (perquè una cosa és que estiguem davant d'una història de fantasia i una altra que les coses passin perquè sí) el més interessant és veure la reacció de cadascú en aquesta situació d'extrema crisi. 

Mentre uns intenten mantenir la calma i agafar les regnes, liderar i construir, els altres entenen la supervivència d'una manera individual, s'oposen al lideratge del protagonista i són capaços de matar per fer-se amb el poc menjar que queda o, més endavant, quan la desesperació és més accentuada, per una simple diferència de punts de vista.

L'aparició de monstres i malalties sobtades, que agreugen una situació de per si insostenible, és una mostra més que l'autor fa el que li dóna la gana amb Aula a la deriva. Hi pot passar qualsevol cosa, fins i tot que en alguns moments es produeixin absurdíssimes comunicacions entre en Shô i la seva mare —amb qui el protagonista, per cert, "parla" quan fa de narrador en primera persona—, que no ha perdut l'esperança des del Japó "actual" (és a dir, dels anys setanta) i li treu les castanyes del foc en més d'una ocasió en increïbles deus ex machina. 

Aquest "tot s'hi val", aquestes situacions "perquè sí", són per a mi els punts febles d'una obra per altra banda absorbent i ameníssima, que es llegeix ràpidament i que, malgrat un dibuix massa encarcarat i típic de l'època (que a mi no em tira enrere però que de ben segur va contribuir a les males vendes del còmic), aconsegueix l'objectiu, que és entretenir.

A banda de les exageracions de pura fantasia també hi ha una altra cosa que no m'agrada: no sé si és la traducció (encarcarada i no gaire bona, com és habitual per desgràcia amb aquesta editorial, igual que la retolació, que no té en compte la mida dels globus ni el volum amb què parlen els personatges) o ja era un problema del text original, però el cas és que els nens parlen com adults, fan servir paraules sofisticades, tenen uns coneixements impossibles per l'edat que tenen (recordem que els més grans tenen 12 anys) i fan uns raonaments que van molt més enllà de l'adquisició accelerada de certa maduresa que s'espera o es comprèn en una situació de crisi com la que aquí es retrata. 

Probablement hi ha una mica de tot: és culpa de l'original i la traducció no hi ajuda. Estic disposat a acceptar coses gairebé impossibles, també a entendre que és un manga que només pretén distreure i que no busca el realisme o la versemblança que s'espera i s'exigeix de qualsevol gènere fantàstic de la nostra època, però que no em pugui creure ni la manera de parlar dels personatges em sobrepassa. 

Tot i així m'ha agradat llegir Aula a la deriva, l'he devorat i trobo que fa amoïnar i esgarrifar en segons quines escenes (desmembraments, assassinats, canibalisme...), i com que aquest és l'objectiu de les obres de terror ja està bé. El final, a més, tot i que sembla que fos la solució fàcil per a l'autor, m'ha convençut.

Lectures: Barri Llunyà

Quan va sortir a la venda el manga Barri Llunyà el nom del seu autor no m'era pas desconegut, i és possible que ja n'hagués llegit alguna cosa. El més habitual en la bibliografia de Jirô Taniguchi són els volums únics, i a l'estat espanyol, després de tenir un gran èxit al francès, ja n'han arribat uns quants. Tot i així quan el manga que avui ressenyaré em va començar a cridar l'atenció i vaig decidir adquirir-lo va ser quan es va saber que en sortiria una edició en català.

Eren 400 pàgines a 24 euros, una proporció que no sorprèn en el cas d'una editorial petita com és Ponent Mon, però com que per a mi eren molts calés ho vaig deixar per a més endavant. Per desgràcia l'editorial va estar a punt de tancar fa uns anys, o això es deia, però la part positiva per als lectors va ser que molts dels seus títols es van intentar liquidar amb preus espectacularment baixos. En el cas de Barri Llunyà jo me'l vaig comprar en un Saló del Manga pel preu més que atractiu de 10 euros, i després d'uns anys (aquesta mena de còmics no els llegeixo de seguida, manies meves) l'he acabat llegint.

Doncs bé, tenia entès que era un dels millors treballs d'aquest autor que en moltes ocasions il·lustra els guions escrits per altres persones, però que en aquest cas fa de creador complet, i les lloances no s'equivocaven. Ja he dit que n'he llegit més coses, però Barri Llunyà és el que més m'ha agradat fins ara.

En aquesta obra serialitzada a la revista Big Comic entre 1998 i 1999, que en català es presentava el 2007 en edició integral després d'haver estat publicada en altres idiomes en dos volums d'unes 200 pàgines, el protagonista, un home de negocis de 48 anys anomenat Hiroshi Nakahara, té l'oportunitat de tornar a la seva adolescència quan, després del que sembla una equivocació a l'hora de pujar a un tren, va a parar a la ciutat on va créixer i havent visitat la tomba de la seva mare es trasllada (naturalment sense voler) al 1963, quan tenia 14 anys.

No és un trasllat simbòlic, no es tracta d'un record vívid, sinó que hi va de debò, però conservant els seus records d'una vida de 48 anys. Superada l'estupefacció i assumint que aparentment no pot tornar a la seva època, en Hiroshi decideix reviure la seva vida i es marca l'objectiu d'evitar un dels esdeveniments més traumàtics que va experimentar en aquella època: l'abandonament de la família per part del seu pare.

En retrobar-se amb els seus companys de secundària se li obre l'oportunitat d'observar-los d'una altra manera, coneixent el destí d'alguns d'ells, i fins i tot gosa acostar-se a la Tomoko, la noia més bonica de la classe, amb qui estableix una relació molt més propera que la que hi havia tingut en el seu "primer" pas pels 14 anys.

Amb els canvis que hi introdueix, poc a poc aquell estiu dels 14 anys es va distanciant del que forma part dels seus records, i aprofita l'avinentesa per a esprémer al màxim aquells anys que sovint ens passen sense que els valorem adequadament. És clar que amb la serenor d'un home de 48 anys és més fàcil deixar de banda les ximpleries adolescents que no pas quan tenim realment aquella edat i de tot en fem una muntanya.

L'objectiu principal, però, continua essent evitar que el seu pare, propietari d'una sastreria, marxi de casa, o si més no saber per què ho fa. Mentre fa plans en aquest sentit en Hiroshi també té l'oportunitat de conèixer millor el seu progenitor, així com aprofundir en la seva història i retrobar-se amb la mare i l'àvia, que al seu present fa temps que són mortes.

Tant el dibuix com la manera de narrar del mestre Taniguchi, deixant de banda la premissa del viatge en el temps, fan de Barri Llunyà un manga realista i de vida quotidiana, l'habitual en l'autor. Si tot plegat és un somni, una al·lucinació o passa de debò no és el més important. 

És un manga marcadament nostàlgic que ens convida a reflexionar sobre com vivim el dia a dia, els dies que sembla que no destaquen, i com aprofitem el temps que passem amb persones que un dia, per un motiu o un altre, deixarem de tenir al costat. Ho faríem d'una altra manera si tinguéssim una segona oportunitat de viure el passat?

L'edició

Sovint a les meves ressenyes parlo del que m'ha semblat l'edició, l'apartat tècnic, i aquest cas no serà diferent perquè hi ha moltes coses a dir. Ponent Mon va publicar en català Barri Llunyà en un gruixut volum de tapa tova amb solapes, i amb les primeres pàgines en color, tot i que només es va permetre aquest luxe a l'inici del llibre. En capítols posteriors es poden detectar algunes pàgines que originalment s'havien concebut també en color però que no han rebut el mateix tractament, i el fet que les del principi sí que s'hagin respectat com eren en el seu origen crida més l'atenció sobre les que no han tingut tanta sort. 

Deixant de banda la manera estranya de separar les frases, tot combinant de vegades sense cap mena d'escrúpol una coma i els punts suspensius, pràctica habitual en aquesta editorial, a Barri Llunyà hi ha dues coses que m'han sorprès negativament: l'ús de la impopular i inadequada font Comic Sans per als textos en què el protagonista pensa, que en aquest cas són molts, i el fet que es tracta d'una clamorosa traducció del castellà al català.

El primer problema ve de l'edició francesa, en què es basa gràficament aquesta (i el sentit de lectura occidental no ens ha de repel·lir, perquè la seva adaptació és petició expressa del mestre Taniguchi i la va dur a terme el també dibuixant Frédéric Boilet), però l'altre és quelcom que fa mal a la vista. Un exemple d'això és el que he posat aquí damunt: fixeu-vos en l'expressió "em dóna alguna cosa de diners". Sona estranya, oi? Doncs és sospitosament semblant a la castellana "me da algo de dinero", on sí que és natural a l'hora d'expressar una quantitat indeterminada però no gaire gran de diners. Doncs com aquest cas, uns quants.

Si la traducció del japonès al castellà és bona no hauria de ser un gran problema, passar del castellà al català, i es comprèn que l'editorial volgués retallar despeses tot evitant una nova traducció, aquest cop del japonès al català, sempre més cara que la del castellà al català, que en teoria pot fer gairebé tothom. Llegint Barri Llunyà es veu que la traducció original és correcta, el problema és que es nota el pas del castellà al català amb frases traduïdes literalment com la que he posat a tall d'exemple. 

El detall que va fer que m'adonés de la traducció literal, curiosament, no va ser cap expressió, sinó l'ús dels noms sense article al davant. No és que no l'hagi vist mai en literatura catalana o en traduccions catalanes més que correctes, però no es fa servir gaire, ni per escrit ni oralment, i fa pensar en el castellà. A mi, particularment, això sempre em fa saltar unes alarmes que en aquest cas eren encertades. 

Per a acabar-ho d'adobar, algunes de les poquíssimes vegades que sí que es fa servir l'article davant del nom (per tant tenim també un problema de coherència en el text) trobem una cosa tan lletja com emmudir la lletra hac japonesa, que es pronuncia aspirada, cosa que la traductora d'aquest manga no devia saber. Greu error, perquè no es pot dir "L'Hiroshi", atès que l'hac és aspirada i no pas muda, sinó que hauria de ser "en Hiroshi".

També hi ha algun lapsus com aquest, on podem llegir "t'he previst" en comptes de "té previst", però val a dir que no són freqüents. El que sí que és greu és que al llom del llibre s'hi llegeix "Barri Llunyá", sí, amb accent tancat, cas especialment greu perquè en català no hi ha cap cas d'a amb accent tancat i no es pot argumentar dubte. També passa en una portadeta interior. 

Ja em perdonareu, però els pocs manga que tenim en català haurien d'estar especialment cuidats, i en canvi sempre tenen coses que eren fàcilment evitables i que són el resultat de no anar amb compte, no revisar correctament o no contractar els traductors o retoladors adeqüats. És una llàstima, em sap molt de greu i com que vull els productes en la meva llengua (com qualsevol persona del món) i no els vull de qualsevol manera i a sobre donant les gràcies per tenir-los, ho he de denunciar, amb l'agreujant que jo he treballat de revisor i ara no tinc feina.

A banda de tots aquests problemes tècnics recomano moltíssim la lectura d'aquest manga, especialment als lectors que vulguin gaudir d'una història amena, nostàlgica, realista i amb un dibuix i un guió excel·lents que conformen un d'aquells títols per als gurmets del còmic japonès que es volen allunyar dels gèneres habituals o, com jo, no es limiten a un gènere ni una estètica concrets. 

Lectures: La Gran Revelación, de Yoshihiro Tatsumi

Fa anys vaig escriure una entrada, una petita ressenya, sobre el volum recopilatori d'històries curtes de Yoshihiro Tatsumi que l'editorial Ponent Mon va anomenar Venga, saca las joyas (encara que això només surt així a la portada, ja que a l'interior s'elimina el "venga"), i llavors ja vaig dir que havia comprat un altre volum de similars característiques, però no ha estat fins ara que l'he llegit.

Estic parlant de La gran revelación, un recull que pel que sembla s'havia editat al Japó amb el nom de Daihakken i que conté 6 històries curtes del mestre del gekiga (manga dramàtic i per a adults) que precisament va popularitzar aquesta paraula. 

Venga, saca las joyas em va deixar una sensació molt bona i no tenia cap dubte que La gran revelación també m'agradaria, però potser no m'ha impactant tant com la meva primera experiència amb el mestre Tatsumi i, a més, només 6 històries se m'han fet massa curtes.

En aquest cas ens trobem sis relats dibuixats originalment entre finals dels anys 60 i principis dels 70 (no tinc manera de confirmar-ho ni concretar-ho perquè Daihakken contenia més històries, que s'han repartit en més d'un volum) i que tenen en comú uns personatges de classe mitjana-baixa, infeliços i frustrats, però res més, encara que totes les cares que dibuixa l'autor s'assemblin d'una història a l'altra.

Hi coneixerem una dona que va trobar en la prostitució la manera d'escapar de la seva depriment existència, una altra que s'ha passat anys sense sortir al carrer mentre espera el seu estimat, un dibuixant de manga per a nens que ha caigut en desgràcia i descobreix la seva nova vocació en uns lavabos públics, els records traumàtics de joventut d'un home ebri, la vida d'un home després de passar uns anys a la presó i finalment el dilema d'un altre home que s'ha de fer càrrec de la seva anciana mare, que es va desviure per ell quan era més jove, però que alhora vol començar una nova vida amb la dona de qui està enamorat.

En general, com he dit abans, el volum m'ha agradat (no tant com Venga, saca las joyas), amb el seu dibuix de traç senzill i el to realista, però la traducció ja són figues d'un altre paner. No me n'havia adonat quan vaig llegir l'altre recopilatori, però en ambdós casos qui s'encarrega de traslladar al castellà el text original és un equip format per una persona espanyola i una altra japonesa, i això habitualment fa pensar que l'espanyola ha polit la traducció de la japonesa. 

El resultat, en canvi, suggereix que alguna cosa no ha anat bé, perquè el còmic és farcit de traduccions literals, sense gràcia i poc naturals com la que vèiem a la darrera imatge. "¡Ah! Lo siento, he dicho una cosa mala sin querer" sona malament s'ho miri qui s'ho miri, i hauria quedat molt millor alguna cosa com ara "Lo siento, no quería decir eso" o "Menuda boquita tengo", si volem donar-hi una mica de vida.

Un altre exemple: "Si sigues así, tendrás que perder el trabajo", que a banda de la innecessària coma trobo que hauria estat millor si hagués estat, per exemple, "Si sigues así voy a tener que despedirte". No esteu d'acord amb mi?

També em va cridar l'atenció aquest encarcarat "Oye, llevame a tu casa una vez, por favor. Tengo mucho interés". No quedaria millor "Oye, llévame a tu casa algún día, por favor. Me encantaría"? Jo crec que sí.

Doncs bé, detalls com aquest afecten l'experiència de la lectura, si més no a mi em passa, i el regust que em va quedar en aquest sentit va ser amarg. Per altra banda, com he dit més amunt, el recopilatori original japonès Daihakken tenia més històries, que en les edicions occidentals s'han distribuït en més d'una entrega, tal com he descobert investigant i gràcies a la Wikipedia francesa. 

El cas és que La gran revelación duu a la portada un claríssim "1" que no va donar mai lloc a un "2", cosa que em fa pensar que el pla era publicar totes les històries en diverses parts (i que al final del volum hi hagi una cronologia de les publicacions del mestre Tatsumi amb un "continuará" ho confirma), però no es va arribar a fer (si us interessa, La Cúpula va publicar el 2004 el recopilatori Goodbye, que sembla que conté altres històries de l'original Daihakken). Malgrat tot es tracta d'històries curtes i no hi ha problema, i a més aquest llibre es troba a preu de saldo en botigues com Continuarà, a la Via Laietana de Barcelona, de manera que en recomano la lectura. 

Lectures: Venga, saca las joyas

Quan vaig anunciar l'altre dia que l'havia comprat, vaig dir que no trigaria gaire a fer-ne una ressenya, i aquí la tenim. Venga, saca las joyas és un recopilatori d'històries curtes del mangaka clàssic Yoshihiro Tatsumi, un autor que ha vist publicades algunes de les seves obres en castellà, de la mà de La Cúpula i de Ponent Mon, fent una mica de justícia al fet que es considera un dels pares del gekiga o manga realista i dramàtic, per a adults i de fet la persona que li va posar aquest nom que es feia servir abans de l'etiqueta seinen que impera des de fa un temps.

Jo no en sabia res fins fa poc, que vaig veure que a la llibreria Continuarà tenien diversos volums de manga de Ponent Mon de saldo, a 4 euros cadascun, concretament. Aquest n'era un, i el nom de Yoshihiro Tatsumi l'havia vist feia poc recomanat a Manga Land, de manera que me'l vaig comprar, així com també La Gran Revelación, del mateix autor, i En La Prisión, de Kazuichi Hanawa. 

I ja m'he llegit aquest recopilatori, del qual no puc datar exactament la publicació original perquè per desgràcia l'editorial Ponent Mon no va culminar la gran idea de traduir més material d'en Tatsumi amb una petita indicació dels anys de publicació originals de cadascuna de les històries curtes que hi apareixen, com sí que es fa, per exemple, amb alguns llibres de novel·la que en realitat estan fets d'històries curtes. Però Tatsumi va començar a dibuixar als anys cinquanta, i per l'ambientació d'aquestes històries podem anar deduint a quina dècada se situen, així que no és excessivament important.

 

Aquest és el senyor Tatsumi. En fi, que ja me l'he llegit i és... impressionant. Un dibuix senzillíssim, que no crida gens l'atenció en un primer moment, però el guió, senyors, és per treure's el barret. En aquest volum, el mestre Tatsumi ens ofereix unes històries curtes, molt curtes, i duríssimes, que enganxen des del primer moment.

En poques pàgines ens narra històries de les que arriben a tocar-nos la fibra, des del boxador que fa servir el pugilisme per desfogar-se de la ràbia que sempre sent fins al gigoló que sobreviu com pot, passant per una colla de rodamons que intenten veure la vida positivament o les prostitutes que "calmaven" els soldats japonesos a la II Guerra Mundial.

Absolutament totes les històries són bones, i tristíssimes, i estan explicades amb mestria, amb el ritme exacte, barrejant vinyetes sense text amb moments en què s'avança molt en la trama. I gairebé sempre ens espera una sorpresa a l'última pàgina, una sorpresa dura o, en el millor dels casos, desconcertant.

En fi, una delícia, són els millors 4 euros que he invertit en molt temps i en recomano la compra i lectura a qualsevol que llegeixi aquest article. Correu, que a Continuarà en tenen molts però aviat s'acabaran!