Lectures: Aula a la deriva

El manga que ressenyo avui és un que tenia pendent des de feia molt de temps. De fet, des que el van publicar, però jo tinc el meu ritme i la meva manera de fer les coses. La qüestió és que, esperant esperant, gairebé el van cancel·lar a causa dels seus lamentables resultats comercials i, en un gest que no veiem en pràcticament cap editorial (eh, EDT?), al final els de Ponent Mon el van acabar a canvi, això sí, de fer una tirada limitada a 500 còpies dels seus últims dos volums, i a més a un preu molt superior a l'habitual, d'11,90 a 16 eurassos cadascun d'aquests dos toms.

Una estratègia que castigava els seguidors fidels en fer-los pagar més per culpa del públic que havia fallat, però que també els permetia poder llegir el final d'aquella obra. Una solució dura, impopular, però en qualsevol cas millor que l'alternativa. Curiosament, ni tan sols així hi va haver manera de desfer-se dels volums que sobraven. Jo mateix la vaig adquirir, anys després, sencera en un pack de 30 euros que, si no m'erro, encara deu circular per algunes botigues.

En fi, Aula a la deriva (en japonès Hyôryû Kyôshitsu) és un manga clàssic de Kazuo Umezu (estilitzat com a "Kazuo Umezz") que es va serialitzar a la revista setmanal Shônen Sunday entre 1972 i 1974 i recopilar en 11 volums. L'edició que va arribar en castellà es basava, però, en una nova edició japonesa que transformava aquells 11 números en 6 de molt gruixuts, però tot i així de la mida habitual dels tankôbon. 

És un manga de terror amb escenes tan brutals que dubto que actualment acceptés una revista shônen, és a dir per al públic masculí de primària a batxillerat, però per sort en aquella època va ser possible i queda per a la posteritat. Fins i tot se n'han fet diverses adaptacions, una de les quals una sèrie d'imatge real japonesa (dorama) el 2002. De 2007 a 2011 es va publicar, també, Hyôryû Net Cafe, una mena de versió actualitzada o història molt semblant situada a la societat actual, però d'un altre autor, Shûzô Oshimi (Aku no hana). Un manga que, per cert, ha llicenciat Milky Way.

La premissa d'Aula a la deriva és esbojarrada i inversemblant, però simple: un dia l'escola primària Yamato desapareix de sobte del lloc on estava i deixa enrere un enorme forat. On va? Doncs els seus alumnes i professors troben que a una terra erma fins on arriba la vista i més enllà, un desert que els aïlla del món que coneixien.

No se sap per què, però el cas és que ha succeït i els que es queden tampoc no entenen la situació. El que sí que entenen és que els seus éssers estimats per força han de ser morts. 

El protagonista de la història és en Shô Takamatsu, un nen de sisè de primària que aquell dia havia discutit molt fort amb la seva mare i que ara es troba atrapat en aquest paisatge desolador que, més endavant, es considerarà que és algun punt del futur.

El seu comportament egoista i malcriat canvia ràpidament quan s'adona que ha de sobreviure juntament amb els seus companys i tenir cura dels més petits, tot convertint-se en el líder de facto de la colla de personatges que formen part d'Aula a la deriva.

Perquè els adults que també són traslladats a aquesta època on la Terra apareix devastada embogeixen davant d'una situació que la seva ment racional no pot entendre i esdevenen un perill. més que no pas una altra cosa, per a aquells nens de qui se suposa que s'han de fer responsables.

A partir d'aquí el que ens ofereix el manga és un seguit de situacions duríssimes d'angoixa constant per la supervivència del protagonista i el seu cercle més íntim (els nens i nenes més anònims ens preocupen, naturalment, menys que els que sí que tenen nom), i escenes directament gore.

I més enllà de l'absurditat i la inversemblança del que passa (perquè una cosa és que estiguem davant d'una història de fantasia i una altra que les coses passin perquè sí) el més interessant és veure la reacció de cadascú en aquesta situació d'extrema crisi. 

Mentre uns intenten mantenir la calma i agafar les regnes, liderar i construir, els altres entenen la supervivència d'una manera individual, s'oposen al lideratge del protagonista i són capaços de matar per fer-se amb el poc menjar que queda o, més endavant, quan la desesperació és més accentuada, per una simple diferència de punts de vista.

L'aparició de monstres i malalties sobtades, que agreugen una situació de per si insostenible, és una mostra més que l'autor fa el que li dóna la gana amb Aula a la deriva. Hi pot passar qualsevol cosa, fins i tot que en alguns moments es produeixin absurdíssimes comunicacions entre en Shô i la seva mare —amb qui el protagonista, per cert, "parla" quan fa de narrador en primera persona—, que no ha perdut l'esperança des del Japó "actual" (és a dir, dels anys setanta) i li treu les castanyes del foc en més d'una ocasió en increïbles deus ex machina. 

Aquest "tot s'hi val", aquestes situacions "perquè sí", són per a mi els punts febles d'una obra per altra banda absorbent i ameníssima, que es llegeix ràpidament i que, malgrat un dibuix massa encarcarat i típic de l'època (que a mi no em tira enrere però que de ben segur va contribuir a les males vendes del còmic), aconsegueix l'objectiu, que és entretenir.

A banda de les exageracions de pura fantasia també hi ha una altra cosa que no m'agrada: no sé si és la traducció (encarcarada i no gaire bona, com és habitual per desgràcia amb aquesta editorial, igual que la retolació, que no té en compte la mida dels globus ni el volum amb què parlen els personatges) o ja era un problema del text original, però el cas és que els nens parlen com adults, fan servir paraules sofisticades, tenen uns coneixements impossibles per l'edat que tenen (recordem que els més grans tenen 12 anys) i fan uns raonaments que van molt més enllà de l'adquisició accelerada de certa maduresa que s'espera o es comprèn en una situació de crisi com la que aquí es retrata. 

Probablement hi ha una mica de tot: és culpa de l'original i la traducció no hi ajuda. Estic disposat a acceptar coses gairebé impossibles, també a entendre que és un manga que només pretén distreure i que no busca el realisme o la versemblança que s'espera i s'exigeix de qualsevol gènere fantàstic de la nostra època, però que no em pugui creure ni la manera de parlar dels personatges em sobrepassa. 

Tot i així m'ha agradat llegir Aula a la deriva, l'he devorat i trobo que fa amoïnar i esgarrifar en segons quines escenes (desmembraments, assassinats, canibalisme...), i com que aquest és l'objectiu de les obres de terror ja està bé. El final, a més, tot i que sembla que fos la solució fàcil per a l'autor, m'ha convençut.