Repte trident literari (autors)

Bé, arribem a la tercera i última part d'aquest Repte Trident Literari iniciat per la Sparda del bloc Eleazar Writes i adaptat al manga per part de la Deirdre, i avui, després dels títols i els personatges, toca parlar dels autors, encara que com sempre respondré aquelles categories en les quals tinc alguna cosa a dir i deixaré les altres fora. 

AUTOR PREFERIT

En realitat no fa gaire vaig publicar una entrada sobre els meus 5 autors de manga preferits, i ja vaig dir que en el primer lloc podien ser tant l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, com en Mitsuru Adachi, amb la diferència que el primer d'ells és mort i el segon viu. 

Però com que tornarà a sortir després, deixo en Mitsuru Adachi i em decanto per l'Osamu Tezuka, el pare del manga tal i com el coneixem, autor de nombrosíssimes obres i creador d'un estil gràfic i uns gèneres que, amb evolucions diverses, continua en els nostres dies.

També el trobaríem a la categoria d'AUTOR DEL QUE HE LLEGIT MÉS TÍTOLS i a la d'AUTOR AMB QUI M'AGRADARIA PASSAR UN DIA, cosa que evidentment no és possible des que jo tenia 7 anys.

AUTORA PREFERIDA

Al repte original, després d'escriptor preferit, vénen dues categories que són una mica redundants, i són la de millor escriptor i millor escriptora. Doncs bé, com que ja he dit el que considero el millor autor (i per això seria el meu preferit), posarem aquí la meva autora preferida, com ja vaig dir la Rumiko Takahashi, creadora de grans èxits com Urusei Yatsura, Ranma 1/2, Inu-yasha i coses aparentment menors però potser millors i tot com són Maison Ikkoku i The One Pound Gospel, sense oblidar les seves històries curtes.

AUTOR QUE M'HA DECEBUT

Aquí tinc clar que és l'Akira Toriyama, per com s'ha ajagut a gratar-se'ls a dues mans des que va acabar Bola de Drac. Ja ho vaig dir també el dia que vaig parlar dels meus autors preferits, i ell era en la cinquena posició del Top 5, però fer Dr. Slump i Bola de Drac i que això et permeti viure la resta dela vida sense fer cap obra llarga més no vol dir que quedis igual de bé que l'abans esmentada Rumiko Takahashi, que no descansa malgrat que és una de les persones més riques del seu país.

AUTOR DEL QUE TINC MÉS CÒMICS SIGNATS

Doncs aquí no tinc un guanyador, perquè malauradament els autors que vénen als Salons del Manga o del Còmic només vénen una vegada, per tant tenim un empat entre la Wataru Yoshizumi (Marmalade Boy) i l'Izumi Matsumoto (Kimagure Orange Road).

AUTOR QUE M'HAURIA AGRADAT SER

Probablement el mestre Naoki Urasawa, perquè tant se val el mitjà que utilitza: és un escriptor de thrillers de la mida d'un campanar i jo, com a aspirant a escriptor que sóc, encara que faci poc per demostrar-ho, voldria escriure històries tan interessants com les que ens porta l'autor de Cinturó Negre (no és el millor exemple de thriller, però), Monster, 20th Century Boys o Pluto, entre moltes altres.

AUTOR QUE CONEC PERSONALMENT

A veure, hem d'agafar el "personalment" amb pinces, perquè tampoc no és que el conegués amb profunditat ni ens trobéssim més d'una vegada, però tinc l'orgull d'haver compartit un àpat amb el mestre Yoshito Usui (1958-2009), creador d'en Shin-chan, en pau descansi. 

Va ser en un context de feina i gràcies a en Marc Bernabé i la Verònica Calafell, ells sí amics personals de l'autor, i d'aquella trobada em vaig endur un dibuix signat d'en Botxan i l'envejable aparició en forma de cameo al volum 49 del manga, inèdit aquí, a banda de l'experiència de conèixer algú tan important en la indústria.

AUTOR QUE M'AGRADARIA QUE TINGUÉS MÉS RECONEIXEMENT

Ja us he dit que en Mitsuru Adachi sortiria més tard, i aquí el teniu: el meu autor preferit viu, que en canvi és molt ignorat a l'estat espanyol (i les edicions de les poques obres que han arribat d'ell, o bé les obres en si, no han estat les més encertades), mentre que a França i Itàlia, el primer món pel que fa a manga a Europa, el coneix tothom i s'ha publicat tot el que ha fet.

Un autor enorme que fa un retrat inigualable de la joventut, la vida als instituts, l'esport, l'amor i la quotidianitat, que domina com ningú els silencis i explica el que vol sense ni una sola paraula, quan és necessari. Em fa molta ràbia que no sigui un dels autors de referència entre els otakus de l'estat espanyol, ho hauria de ser encara que fos només per Touch.

 

AUTOR SOBREVALORAT

Si de l'apartat anterior s'entén que considero infravalorat en Mitsuru Adachi, deixeu-me que us digui que per a mi la Naoko Takeuchi és una autora sobrevalorada. Què ha fet, a banda de Sailor Moon i Sailor V? Doncs més coses, però no les coneixem. En canvi, és una autora que faria embogir el públic d'un Saló del Manga si vingués, i tot per una única obra (o saga, vaja). 

A més, tot i que és una història que m'agrada i que reconec que enganxa (altrament no tindria el reconeixement que té), crec que l'autora falla en les escenes d'acció, sempre confuses, i a l'hora d'aconseguir una narració versemblant (personatges que apareixen on són uns altres en un segon, sense que s'expliqui com hi han arribat, seria un dels exemples recurrents a l'obra), deixant de banda un tema del que sempre m'he queixat: diàlegs estúpids.

AUTOR QUE EM VA SORPRENDRE POSITIVAMENT

M'agrada més el shônen/seinen que el shôjo/josei, no és cap secret, ni és sorprenent i al cap i a la fi moltes de les persones que estan fent aquest Repte Trident Literari en versió manga parlen exclusivament de manga per a noies o dones joves, però sí que he llegit manga amb aquest públic objectiu i ho continuo fent. 

Doncs bé, el nom de l'Ai Yazawa el coneixia, així com el de Nana, però no m'hi vaig interessar fins fa poc i, malgrat que esperava que estigués bé, no sabia que m'agradaria tant, de manera que aquesta és la meva sorpresa positiva.

AUTOR MÉS ESTRANY

En aquesta categoria sonaran noms com el de Suehiro Maruo, Shintarô Kago o Usamaru Furuya, però com que no he llegit res de cap d'ells em decanto per en Hideaki Sorachi, autor de la cancel·lada i infravaloradíssima, divertidíssima i dement Gintama.

La seva manera de barrejar conceptes, el seu humor totalment esbojarrat, els seus autoretrats on el representa un mico buriller i els comentaris que fa a títol personal l'han fet mereixedor d'aparèixer aquí.

UNA CITA D'UN AUTOR

Tornarem a esmentar el Déu del Manga, perquè diuen que just abans de morir de càncer d'estómac, a l'edat de 60 anys, va pronunciar aquestes paraules: "Us ho prego, deixeu-me treballar!", naturalment en japonès. Molt adequades per a un dels autors més prolífics i influents del còmic mundial.

Amb això hem acabat el Repte Trident Literari versió manga, després de la qual cosa el bloc torna a la normalitat i us tornaré a bombardejar amb ressenyes de còmics i sèries, no patiu. 

 

  

Lectures: Paradise Kiss

Fa més de mig any vaig parlar de Nana, l'obra més coneguda de l'Ai Yazawa, un anime i un manga que m'havien impressionat i que vaig recomanar moltíssim, tant al públic femení com al masculí, que a priori pot ser que no se senti gaire atret per un títol que es ven equivocadament com a shôjo o típic manga per a noies, però que en realitat és una història adulta i per a públics dels dos sexes. 

Avui el que faré serà parlar d'una altra obra de la mateixa autora, que evidentment he llegit arran de la sensació que em va quedar amb Nana, i aquesta obra és Paradise Kiss.

En aquest cas es trenca la norma que els manga de la mestra Yazawa els publica Planeta DeAgostini i el que tenim és una edició d'Ivrea, editorial que confesso que fa anys que no segueixo però que, almenys llavors, encara patia un mal que em temo que és crònic: en tenir origen argentí acostuma a reaprofitar traduccions al castellà d'Argentina tot retocant-les com pot per tal que siguin més digeribles per al públic de l'estat espanyol, i almenys a Paradise Kiss això no s'acaba d'aconseguir.

No són lapsus esporàdics, sinó expressions que intenten sonar "ibèriques" però que contenen coses pròpies del castellà d'aquell país, temps verbals emprats a la sudamericana (ús del pretèrit perfet simple o indefinit en comptes del pretèrit perfet quan es parla de coses que han passat avui) o paraules que se'ls escapen com ara "felicitaciones" en comptes de "felicidades", "flaca" (que en castellà de l'estat espanyol té una connotació negativa) quan volen dir "delgada" i l'inconfusible "recién", tan típicament argentí, deixant de banda altres coses que els delaten com per exemple la repetició de l'expressió "la primer", per dir "la primera". 

Aquí tenim una pàgina de la traducció argentina, que dono fe que és exactament el mateix text que el de la mateixa pàgina a l'edició espanyola, amb l'únic canvi de la paraula "vos" per "ti". Ho podeu comprovar si aneu a l'última pàgina del capítol 7 (aquí anomenats "stage") del primer volum.

A banda d'aquest problema, que personalment m'empipa i em fa menys agradable la lectura, també es poden apreciar traduccions poc naturals, que semblen calcades de l'anglès (i això que el manga és japonès), cosa que contribueix a que consideri la lectura de Paradise Kiss, des del punt de vista traductològic, com una mala experiència.

Però comencem ja amb l'obra en si mateixa. Es tracta, com Nana, d'un josei o manga per a joves adultes, i per tant també és interessant per al públic masculí. Es va publicar entre 1999 i 2003, cosa que la va fer coincidir durant uns anys amb l'esmentada Nana, i ho va fer excepcionalment a la revista de moda Zipper, perquè el tema de Paradise Kiss és aquest, la moda.

Si esteu pensant "uf, no m'interessa gens" tindreu la mateixa reacció que jo quan me la van recomanar, i és que el món de la roba és dels que menys m'interessen en aquest món, però no caigueu en aquest error, perquè és un manga que val la pena, molt amè fins i tot si, com és el meu cas, passeu completament de la moda.

La protagonista és la Yukari Hayasaka, que un dia mentre va pel carrer es troba amb l'Arashi, un paio d'estètica punk que li pregunta si faria de model. Evidentment ella hi reacciona de manera negativa, però gràcies a aquest encontre fortuït coneixerà els altres membres del seu grup, el Paradise Kiss (o Parakiss) del títol, un conjunt de joves estudiants de l'institut Yaza, especialitzat en moda.

El cas és que s'estan dedicant en cos i ànima a la creació d'un vestit amb què competiran a final de curs, i tots troben que l'aspecte d'ella, malgrat la seva manca d'experiència a les passarel·les, és ideal per a dur el vestit que estan dissenyant, i tot i que al principi la Yukari, a qui anomenen "Caroline", no en vol saber res perquè es vol dedicar a estudiar per als exàmens de final de batxillerat i els d'accés a la universitat, acaba accedint-hi per tal de poder passar més temps a l'Atelier amb els seus nous amics.

Però principalment el que vol és estar amb en Jôji Koizumi, de sobrenom George (en japonès es pronuncia com "Jôji"), un nano carregat de calés que és el geni del grup i viu per al disseny de moda, tot i que no li interessa en absolut la part comercial ni està disposat a treballar per ningú. Tots els altres, companys d'institut, el que fan en realitat és ajudar-lo a fer realitat les seves creacions.

De cara a la Yukari té aquella actitud tan típica dels manga per a noies que consisteix en considerar que la protagonista és la seva parella, tant si ho vol com si no, i ella, com una bleda, se n'acaba enamorant en el que és la gran història d'amor, si bé no pas l'única, de Paradise Kiss.

Perquè encara que sigui un faldiller (o almenys ho hagi estat fins ara) i faci el paper de noi rebel i amb problemes, en George també estima la Yukari, i ella ho deixa tot, fins i tot els estudis i casa seva, per tal d'estar amb aquest noi que per la seva manera de ser no li podrà oferir mai una relació normal.

Però és clar, també hi ha altres personatges, com la Miwako Sakurada, que esdevé la millor amiga de la Yukari i que és una noia bufona i menuda amb una actitud força infantil. Gràcies als seus contactes, a més, permetrà que la Yukari iniciï una carrera com a model en paral·lel al projecte de Paradise Kiss.

I aquest és l'Arashi Nagase, el punk que hem esmentat abans, que és potser el que per estètica i personalitat encaixa menys en això dels vestits. L'Arashi és el xicot de la Miwako, amb qui manté una relació força ardent, i és el cínic i el rondinaire del grup, tot i que és així perquè en realitat li preocupa el projecte i vol que tothom es concentri en acabar a temps per al concurs.

Té un fort complex d'inferioritat, que en el passat el va dur a fer coses de les quals es penedirà sempre, perquè va ser el guanyador d'un triangle amorós força ajustat i no està segur que la Miwako ja no senti res per l'altre noi.

També tenim la Isabella Yamamoto, que va néixer com a Daisuke, un personatge transsexual (o transvestit, no s'acaba d'especificar), millor amiga d'en George des de la infantesa i figura materna per a tots els altres. És potser el personatge en què menys aprofundeix l'autora, tot i que també té un capítol dedicat a explicar els seus orígens.

Repassats els personatges principals també hem d'esmentar el secundari més important, que és en Hiroyuki Tokumori, estudiant exemplar de l'institut de la Yukari que es preocupa per ella quan veu que deixa d'anar a classe.

Resulta que és el noi que li agradava a la protagonista abans de conèixer els nois de Paradise Kiss, i més endavant veurem com té un paper més important del que semblava al principi, tant en el passat com en el present i el futur dels personatges.

Paradise Kiss és una història senzilla, només són 5 volums recopilatoris i l'autora la va explicar, naturalment, en menys temps i espai del que va dedicar a Nana (que, per cert, continua "en pausa" al Japó i té pinta que es quedarà així), però val la pena i és molt amena de llegir.

Curiosament es considera la seqüela de Gokinjo Monogatari, manga de 1995 a 1997 que Planeta va editar en 4 volums gruixuts fa temps, però ho és només perquè alguns dels seus protagonistes eren nens en aquell còmic situat cronològicament uns anys abans.

 
El 2005 se'n va fer un anime, de 12 episodis, que no he vist pas, però per les imatges que trobo (no és el cas de la que he posat) és evident que el disseny de personatges no és tan respectuós amb el manga original com passava amb el cas de Nana. Tot i així suposo que deu estar bé i deu ser una manera perfectament vàlida de seguir aquesta història, que el 2011 va rebre també una pel·lícula d'imatge real.

En fi, Paradise Kiss no m'ha arribat tant com Nana, no us vull enganyar, però potser és perquè aquella és més llarga i és més fàcil acabar estimant-se els personatges. Això no vol dir que no sigui un manga d'allò més recomanable, i estic segur que els fans de les obres d'Ai Yazawa en gaudiran, perquè té el mateix estil narratiu que es pot veure a Nana, l'obra més coneguda de l'autora, i les dosis adequades de drama, humor, sexe i realisme que calen per tal de conquistar el públic adult.

Nana

Fa uns quants anys coneixia l'existència de Nana, i sabia que tenia èxit, però el considerava "un shôjo més" en un moment en què ja no estava interessat en el manga orientat al públic femení. Però em vaig quedar amb la recomanació del traductor i arqueòleg del manga Marc Bernabé i quan el canal 3XL va començar l'emissió més recent del seu anime vaig voler provar-la, i em va encantar.

Ja fa temps que segueixo tot el que puc en versió original, subtitulada si és necessari, però vaig decidir seguir l'anime en català a través del canal, que n'emetia dos episodis cada divendres a la nit, i aviat vaig voler descarregar-me'n la resta a partir de la seva anterior emissió en la nostra llengua, per acabar devorant diàriament fins a l'últim dels seus 47 episodis. 

Aquesta és una de les seves cançons d'entrada, Rose, melodies que es queden a la memòria juntament amb les del final i que afortunadament s'han mantingut en japonès. Parlant de traduccions, el doblatge en català s'ha demostrat que és molt més viu que el castellà (que sí que està disponible a l'edició en DVD de la sèrie), i ho podem veure al següent vídeo:

Aquí veiem la segona meitat del primer capítol en català. Abans hi tenia un vídeo on es comparaven els doblatges en català i en castellà de la sèrie, però ja no existeix i he hagut d'editar. Sigui com sigui el que m'encanta de la traducció catalana és que diuen paraulotes, però en canvi no m'agrada gens, per molt que reflecteixi la manera de parlar de la gent d'avui dia, que hi hagi castellanismes com "decepcionar", "en sèrio", "borde", "polvo", "calvo", "casi", "gorda", "crio", "pillar" o "culebrón", encara que estiguin acompanyades de formes molt catalanes però incorrectes com "dugues" o "istiu", molt orals i més aviat dels nostres pares o avis.

Però abans d'entrar en l'argument i els personatges de Nana he de parlar dels seus orígens, el manga, que és obra de l'Ai Yazawa (Paradise Kiss, Gokinjô Monogatari, Tenshi nanka ja nai...) i que es publica a la revista Cookie des de l'any 2000. 

I dic "es publica" perquè de moment n'han sortit només 21 volums (més l'especial 7.8) i està aturada des de 2009, se suposa que per malaltia de la seva autora, que quan va sortir de l'hospital el 2010 va dir que no sap quan (ni si) continuarà. Tot i així no seria una catàstrofe que es quedés així, amb final obert, perquè Nana està narrada en off des del futur i més endavant n'anem veient imatges, retalls que anirem entenent poc a poc i que ens faran voler saber com arriben els seus personatges a aquella situació.

L'anime adapta els 12 primers volums del manga, de manera que per tal de continuar sabent què passava en aquesta història que em va enganxar tant vaig llegir tot el que em faltava en forma de manga, que malauradament només està disponible en castellà (però com que l'edita Planeta ja ens podem acomiadar de veure'l mai en català). 

La transició de l'anime al manga no va ser, a banda d'això, gens traumàtica, i si algú dels que llegeix això n'ha vist només la versió animada li recomano que continuï al manga, que només perd la part de les veus, naturalment, i la de la música, que és el tema al voltant del qual gira la història però que, de tota manera, no és imprescindible a l'hora de gaudir d'aquest culebrot tan ben fet. 

Però anem a l'argument i alhora els personatges, perquè Nana és la història de la profunda amistat de dues Nanes, la Komatsu (esquerra) i l'Osaki (dreta). Totes dues van des dels seus respectius pobles cap a Tòquio, on volen triomfar en diferents disciplines, però malgrat que es diuen igual (com descobreixen quan es coneixen al tren) són totalment oposades. 

La Komatsu és innocent, cridanera i força bleda, mentre que l'Osaki és una noia d'estètica punk, grollera i aparentment antipàtica, però que en el fons és fràgil i té un punt feble que és la seva inseguretat, sobretot per la seva difícil relació sentimental amb en Ren. 

El cas és que la Komatsu vol viure amb en Shôji, el seu xicot, i trobar feina relacionada amb els seus estudis de Belles Arts, i a la capital japonesa també hi té els seus excompanys d'universitat Kyosuke i Junko, que són parella. Però no vol ser una càrrega per a en Shôji i decideix buscar pis i feina, i casualment acaba vivint amb la noia que va conèixer al tren, la Nana Osaki. 

Com que és com un gosset faldiller, aquesta l'acaba batejant com a Hachiko (de vegades escurçat com a Hachi), el famós gos que va esperar el seu amo durant anys fins i tot després que aquest morís. El cas és que en japonès també sona a nom de dona i, sobretot, serveix per a fer un joc de paraules, i és que "hachi" és "vuit" i "nana" és "set", per tant a banda de divertit també va bé per tal de no haver de diferenciar més les dues Nanes, a partir d'ara Hachi i Nana. 

I la Nana se'n va a Tòquio per tal de triomfar al món de la música com a cantant del seu propi grup, els Black Stones, nom de la marca de tabac que fumen els seus components. 

D'aquesta imatge ja coneixem les dues noies, però els altres són d'esquerra a dreta el responsable i madur Yasu (Yasushi Takagi), que és el bateria, en Shin (Shin'ichi Okazaki), un noi joveníssim que toca el baix i té unes activitats extramusicals ben curioses, i en Nobu (Nobuo Terashima), el guitarrista fill d'una família acomodada i propietària d'un hostal que no en vol saber res i vol viure de la música, a més del meu personatge preferit per la seva sensibilitat i la seva honestedat.

Els Trapnest són un grup molt més consolidat, autèntiques superestrelles del punk que tenen entre els seus membres en Ren Honjô, antic baixista dels Blast (així es contrau el nom dels Black Stones) admirat pel seu substitut, en Shin, i guitarrista del seu grup actual. L'acompanyen en Naoki Fujieda, que toca la bateria i és simpàtic però alhora el personatge en què menys aprofundeix l'argument, la Layla Serizawa, vocalista tècnicament millor que la Nana, que l'enveja, i en Takumi Ichinose, el líder i baixista que és l'ídol de la Hachi, que acabarà tenint amb ell una relació molt més intensa del que s'imaginava en els seus somnis d'adolescent. 

La relació entre els membres de les dues bandes, rivals sobretot quan els Black Stones aconsegueixen un ascens meteòric que els situa al mateix nivell i fins i tot per sobre, és profunda i bona per a la majoria dels seus membres, que formen en general una gran família.

Evidentment la història també té personatges secundaris, que s'incrementen en la part del manga que no està adaptada en forma de dibuixos animats i que contribueixen a enriquir una obra que destaca per l'encant de tots els seus protagonistes. 

Nana, tant en la seva versió original en manga com en l'animada, no té res a veure amb el típic shôjo romàntic inversemblant a què ens tenen acostumades tantíssimes obres del gènere, de fet jo considero que és un josei, un manga orientat al públic femení jove adult. Molt diferent del manga "per a noies" de la meva adolescència, Marmalade Boy, però no per això mancat d'humor en forma d'escenes que ens faran pixar de riure, com la que dóna lloc a la captura que he posat. 

Ara, no oblidem que és un drama, una història realista amb moments d'alegries però també de dificultats, frustracions, mals rotllos, infidelitats, tripijocs per part de les discogràfiques que porten els dos grups, trencaments de cor involuntaris, històries d'amor complicades, drogues, sexe i fins i tot tragèdia (que per cert vaig conèixer en un enorme spoiler que em vaig trobar mentre buscava vídeos per a l'entrada sobre videojocs de Nana que vaig fer a 3 Botons i START).

Una història per a adults que de moment continua en pausa, però que és igualment molt recomanable per a qualsevol persona (dones i homes, és igual) que vulgui donar-li una oportunitat a un manga sense ser aficionada al còmic japonès, però imprescindible per als i les otakus, tant si n'han vist l'anime i volen saber què més passa després com si no en saben res. Feu-me cas. I si ja l'heu llegit / vist també podeu veure les seves dues pel·lícules d'imatge real, Nana (2005) i Nana 2 (2006), que jo no he vist però que penso veure algun dia.