Fa més de mig any vaig parlar de Nana, l'obra més coneguda de l'Ai Yazawa, un anime i un manga que m'havien impressionat i que vaig recomanar moltíssim, tant al públic femení com al masculí, que a priori pot ser que no se senti gaire atret per un títol que es ven equivocadament com a shôjo o típic manga per a noies, però que en realitat és una història adulta i per a públics dels dos sexes.
Avui el que faré serà parlar d'una altra obra de la mateixa autora, que evidentment he llegit arran de la sensació que em va quedar amb Nana, i aquesta obra és Paradise Kiss.
En aquest cas es trenca la norma que els manga de la mestra Yazawa els publica Planeta DeAgostini i el que tenim és una edició d'Ivrea, editorial que confesso que fa anys que no segueixo però que, almenys llavors, encara patia un mal que em temo que és crònic: en tenir origen argentí acostuma a reaprofitar traduccions al castellà d'Argentina tot retocant-les com pot per tal que siguin més digeribles per al públic de l'estat espanyol, i almenys a Paradise Kiss això no s'acaba d'aconseguir.
No són lapsus esporàdics, sinó expressions que intenten sonar "ibèriques" però que contenen coses pròpies del castellà d'aquell país, temps verbals emprats a la sudamericana (ús del pretèrit perfet simple o indefinit en comptes del pretèrit perfet quan es parla de coses que han passat avui) o paraules que se'ls escapen com ara "felicitaciones" en comptes de "felicidades", "flaca" (que en castellà de l'estat espanyol té una connotació negativa) quan volen dir "delgada" i l'inconfusible "recién", tan típicament argentí, deixant de banda altres coses que els delaten com per exemple la repetició de l'expressió "la primer", per dir "la primera".
Aquí tenim una pàgina de la traducció argentina, que dono fe que és exactament el mateix text que el de la mateixa pàgina a l'edició espanyola, amb l'únic canvi de la paraula "vos" per "ti". Ho podeu comprovar si aneu a l'última pàgina del capítol 7 (aquí anomenats "stage") del primer volum.
A banda d'aquest problema, que personalment m'empipa i em fa menys agradable la lectura, també es poden apreciar traduccions poc naturals, que semblen calcades de l'anglès (i això que el manga és japonès), cosa que contribueix a que consideri la lectura de Paradise Kiss, des del punt de vista traductològic, com una mala experiència.
Però comencem ja amb l'obra en si mateixa. Es tracta, com Nana, d'un josei o manga per a joves adultes, i per tant també és interessant per al públic masculí. Es va publicar entre 1999 i 2003, cosa que la va fer coincidir durant uns anys amb l'esmentada Nana, i ho va fer excepcionalment a la revista de moda Zipper, perquè el tema de Paradise Kiss és aquest, la moda.
Si esteu pensant "uf, no m'interessa gens" tindreu la mateixa reacció que jo quan me la van recomanar, i és que el món de la roba és dels que menys m'interessen en aquest món, però no caigueu en aquest error, perquè és un manga que val la pena, molt amè fins i tot si, com és el meu cas, passeu completament de la moda.
La protagonista és la Yukari Hayasaka, que un dia mentre va pel carrer es troba amb l'Arashi, un paio d'estètica punk que li pregunta si faria de model. Evidentment ella hi reacciona de manera negativa, però gràcies a aquest encontre fortuït coneixerà els altres membres del seu grup, el Paradise Kiss (o Parakiss) del títol, un conjunt de joves estudiants de l'institut Yaza, especialitzat en moda.
El cas és que s'estan dedicant en cos i ànima a la creació d'un vestit amb què competiran a final de curs, i tots troben que l'aspecte d'ella, malgrat la seva manca d'experiència a les passarel·les, és ideal per a dur el vestit que estan dissenyant, i tot i que al principi la Yukari, a qui anomenen "Caroline", no en vol saber res perquè es vol dedicar a estudiar per als exàmens de final de batxillerat i els d'accés a la universitat, acaba accedint-hi per tal de poder passar més temps a l'Atelier amb els seus nous amics.
Però principalment el que vol és estar amb en Jôji Koizumi, de sobrenom George (en japonès es pronuncia com "Jôji"), un nano carregat de calés que és el geni del grup i viu per al disseny de moda, tot i que no li interessa en absolut la part comercial ni està disposat a treballar per ningú. Tots els altres, companys d'institut, el que fan en realitat és ajudar-lo a fer realitat les seves creacions.
De cara a la Yukari té aquella actitud tan típica dels manga per a noies que consisteix en considerar que la protagonista és la seva parella, tant si ho vol com si no, i ella, com una bleda, se n'acaba enamorant en el que és la gran història d'amor, si bé no pas l'única, de Paradise Kiss.
Perquè encara que sigui un faldiller (o almenys ho hagi estat fins ara) i faci el paper de noi rebel i amb problemes, en George també estima la Yukari, i ella ho deixa tot, fins i tot els estudis i casa seva, per tal d'estar amb aquest noi que per la seva manera de ser no li podrà oferir mai una relació normal.
Però és clar, també hi ha altres personatges, com la Miwako Sakurada, que esdevé la millor amiga de la Yukari i que és una noia bufona i menuda amb una actitud força infantil. Gràcies als seus contactes, a més, permetrà que la Yukari iniciï una carrera com a model en paral·lel al projecte de Paradise Kiss.
I aquest és l'Arashi Nagase, el punk que hem esmentat abans, que és potser el que per estètica i personalitat encaixa menys en això dels vestits. L'Arashi és el xicot de la Miwako, amb qui manté una relació força ardent, i és el cínic i el rondinaire del grup, tot i que és així perquè en realitat li preocupa el projecte i vol que tothom es concentri en acabar a temps per al concurs.
Té un fort complex d'inferioritat, que en el passat el va dur a fer coses de les quals es penedirà sempre, perquè va ser el guanyador d'un triangle amorós força ajustat i no està segur que la Miwako ja no senti res per l'altre noi.
També tenim la Isabella Yamamoto, que va néixer com a Daisuke, un personatge transsexual (o transvestit, no s'acaba d'especificar), millor amiga d'en George des de la infantesa i figura materna per a tots els altres. És potser el personatge en què menys aprofundeix l'autora, tot i que també té un capítol dedicat a explicar els seus orígens.
Repassats els personatges principals també hem d'esmentar el secundari més important, que és en Hiroyuki Tokumori, estudiant exemplar de l'institut de la Yukari que es preocupa per ella quan veu que deixa d'anar a classe.
Resulta que és el noi que li agradava a la protagonista abans de conèixer els nois de Paradise Kiss, i més endavant veurem com té un paper més important del que semblava al principi, tant en el passat com en el present i el futur dels personatges.
Paradise Kiss és una història senzilla, només són 5 volums recopilatoris i l'autora la va explicar, naturalment, en menys temps i espai del que va dedicar a Nana (que, per cert, continua "en pausa" al Japó i té pinta que es quedarà així), però val la pena i és molt amena de llegir.
Curiosament es considera la seqüela de Gokinjo Monogatari, manga de 1995 a 1997 que Planeta va editar en 4 volums gruixuts fa temps, però ho és només perquè alguns dels seus protagonistes eren nens en aquell còmic situat cronològicament uns anys abans.
El 2005 se'n va fer un anime, de 12 episodis, que no he vist pas, però per les imatges que trobo (no és el cas de la que he posat) és evident que el disseny de personatges no és tan respectuós amb el manga original com passava amb el cas de Nana. Tot i així suposo que deu estar bé i deu ser una manera perfectament vàlida de seguir aquesta història, que el 2011 va rebre també una pel·lícula d'imatge real.
En fi, Paradise Kiss no m'ha arribat tant com Nana, no us vull enganyar, però potser és perquè aquella és més llarga i és més fàcil acabar estimant-se els personatges. Això no vol dir que no sigui un manga d'allò més recomanable, i estic segur que els fans de les obres d'Ai Yazawa en gaudiran, perquè té el mateix estil narratiu que es pot veure a Nana, l'obra més coneguda de l'autora, i les dosis adequades de drama, humor, sexe i realisme que calen per tal de conquistar el públic adult.
