Lectures: Wonder Woman de Brian Azzarello i Cliff Chiang

Sovint em queixo que les ofertes dels recopilatoris de còmics de superherois en anglès ja no són tan bones i tan freqüents com fa uns anys, i que és per això que trigo a comprar-me les coses, de manera que les llegeixo amb massa separació respecte a la publicació original dels números individuals. Però de vegades això té avantatges.

És el cas dels còmics de què parlaré avui, ja que en aquest cas ressenyo una etapa sencera, que he pogut llegir quan els volums que la formen han baixat dràsticament de preu. Es tracta de la Wonder Woman del guionista Brian Azzarello i el dibuixant Cliff Chiang, aclamada per mèrits propis i des que va començar un clàssic modern i una etapa de referència per a aquest personatge que va néixer gairebé fa tant com els altres dos membres de la "Trinitat" de DC Comics, el 1941, creada per un psiquiatre anomenat William Moulton Marston que volia enviar, amb ella, un missatge a favor de la dona i que elles acabessin dominant el món.

Quan DC Comics va decidir rellançar totes les seves col·leccions la tardor de 2011, amb l'anomenada The New 52, alguns personatges van patir més canvis que altres, i el de la princesa amazona va ser un dels casos en què es va fer més net, en aquest cas, pel que sembla, de manera encertada, tot i que no exempta de polèmica inicial.

Perquè resulta que el mestre Azzarello, un dels guionistes estrella del còmic nord-americà, va decidir que el seu mític origen com a figura de fang ja no era canònic i en va pensar un altre, que canviava la perspectiva i la convertia, de fet, en una semideessa, cosa que de retop canviava la seva relació amb les companyes amazones, ara molt més hostils envers la protagonista.

Però no només això, sinó que també ens explica, al llarg de 35 números -a més del 0 i el Secret Origins-, un relat farcit de referències de la mitologia clàssica, cosa que no és nova a la història de la Wonder Woman, només cal veure l'etapa clàssica del gran George Pérez, però que el guionista amenitza al màxim amb una narració dinàmica, versions modernes dels personatges i fins i tot un toc de soap opera que hi encaixa perfectament, sense convertir aquests còmics en quelcom banal i lleuger.

No vull entrar en detalls sobre la trama per tal de no fer spoilers, però la premissa és que Zeus ha desaparegut i els seus germans, els seus fills i la seva dona es disputen el tron vacant de l'Olimp. Aquesta guerra intestina posa en perill tots els candidats, però també enfanga qualsevol possible hereu, com és el cas del fill nonat d'una humana, la Zola, personatge de nova creació que aviat esdevé d'allò més entranyable.

La Diana s'erigeix en la seva protectora, però aviat es veu ella mateixa immersa en aquesta disputa cruel i sanguinària que es complica i ramifica amb la profecia que diu que un dels fills de Zeus acabarà amb el principal candidat al tron, l'Apol·lo, que no sospita que aquest podria ser un altre, un fill oblidat del déu suprem que veurem més endavant.

Tot això, com deia, narrat d'una manera amena, com ja esperava del senyor Azzarello, que fins i tot diria que dissenya un dels personatges, l'Ares o déu de la Guerra, a la seva imatge. O potser és cosa del dibuixant, ignoro si per decisió pròpia o a petició del guionista.

En fi, si l'esment de la mitologia clàssica us crida poc l'atenció, perquè certament hi ha gent que troba aquest tema avorrit, traieu-vos del cap el pensament. Aquesta etapa de Wonder Woman fa sortir el panteó grec d'una manera fresca i captivadora, poques vegades m'he trobat tan temptat de llegir uns còmics tots seguits, sense dosificar, i aprofita per a tocar temes que per desgràcia encara són d'actualitat, però en què el guionista es posiciona en defensa de la dona davant les agressions masclistes, físiques o verbals. Contempleu aquesta magnífica pàgina:

Acabo comentant l'apartat visual d'aquests còmics, a càrrec d'en Cliff Chiang, que té un estil aparentment senzill, no excessivament espectacular i amb una paleta de colors reduïda, però dinàmic tot i l'ús de línies força rectes i un traç gruixut, que recorda més aviat els còmics independents, o si més no fora del gènere de superherois -de fet en tornaré a parlar aviat, quan llegeixi una nova obra d'aquest estil que també dibuixa ell-, però que després de les reticències inicials encaixa molt bé amb la història.

Recomano moltíssim, doncs, aquesta etapa de la superheroïna primigènia, que malgrat haver viscut diverses bones etapes a la seva història de 75 anys i amb l'esperança que la incipient carrera de la seva versió cinematogràfica -per fi!- li proporcioni la popularitat mundial que es mereix, no és tan fàcil trobar grans còmics imprescindibles com sí que passa amb els seus companys Batman i Superman. Doncs bé, aquest n'és un.

32è Saló del Còmic de Barcelona

Suposo que ja us ho esperàveu, però el Saló del Còmic de 2014 ha acabat i toca parlar del meu pas per aquest esdeveniment que, des de fa força anys, és una cita imprescindible per a mi, que no vaig a trobades de cap mena, ni a concerts, ni a partits de futbol. Jo vaig als salons, i aquests són el del Còmic i el del Manga.

Una de les coses que més m'interessava veure era l'exposició dedicada a en Batman, que enguany celebra el seu 75è aniversari, i el Saló del Còmic no podia deixar escapar l'ocasió de celebrar-ho a la seva manera.

He de reconèixer que a banda dels plafons d'una de les quatre parets, on es feia un ràpid repàs a la seva història tot divint els textos en aspectes com les col·leccions que ha protagonitzat, els seus aliats, els seus enemics, el seu aspecte gràfic o les seves representacions televisives i cinematogràfiques, n'esperava alguna cosa més.

Sí, hi havia originals, però crec que aprofitant l'aniversari haurien d'haver estat originals (o reproduccions) de pàgines que reflectissin l'evolució del personatge al llarg del temps i alhora homenatgessin els dibuixants i guionistes més destacats que l'han tractat. En canvi, el que hi havia era sobretot un recull de pàgines realitzades per dibuixants "espanyols" (és a dir, amb aquesta etiqueta però incloent-ne molts de catalans). El resultat em va semblar un reciclatge parcial, com a mínim en intencions, de l'exposició precisament d'aquest tema, "espanyols a DC", de fa un parell d'anys. 

També hi havia lloc per als objectes representatius del mite, una part dels quals en aquesta vitrina, però n'hi havia una més a l'altre costat.

Tant en el que he dit abans dels materials exposats com en això de les vitrines amb figures, de l'exposició d'en Wolverine, que enguany ha fet els 40, es pot dir exactament el mateix. Eren gairebé clavades. 

Menys publicitada (de fet me'n vaig assabentar quan la van esmentar de passada a la roda de premsa de presentació del Saló) va ser la d'en Popeye, personatge que va aparèixer per primera vegada a la tira diària Thimble Theatre ara fa 85 anys (el plafó estava equivocat i hi deia 75) i que té el seu origen als còmics, com ja he explicat més d'una vegada en aquest bloc, que com podeu veure té una secció dedicada a ell.

Era petita, però també hi havia figures i altres materials, i feia un bon repàs de la història del personatge i els seus dibuixants. Qualitativament trobo que era millor que les que he esmentat més amunt.

La que sí que s'havia publicitat, i molt (al cap i a la fi era el tema d'aquest Saló) era l'exposició Còmics en guerra, enorme, amb tot el palau número 1 de la Fira de Barcelona a Montjuïc dedicat a ella. Hi havia exposats també vehicles reals de guerres del segle XX, alguna tenda amb soldats de diverses èpoques, parades d'associacions relacionades amb diversos conflictes bèl·lics i també botigues, és clar.

I, com no podia ser d'una altra manera, un fotimer de plafons amb pàgines de còmics de gènere bèl·lic, que repassaven la història de les guerres des de l'edat mitjana fins a l'actualitat, amb representants de diversos països i amb diverses maneres d'enfocar el tema, des de la crítica fins al realisme documental i fins i tot l'humor.

Finalment, l'altra exposició a què vaig dedicar la meva atenció (n'hi havia alguna més, però aquestes són les que vaig mirar) va ser Pel dret a somriure, amb humor gràfic sobre el tema de la consulta del proper novembre per l'autodeterminació de Catalunya i amb reproduccions de pàgines i vinyetes d'autors que treballen per a mitjans ideològicament molt diversos.

El més divertit, però, va ser la manera com l'organització va disposar aquesta exposició, com podeu veure a la foto tot reproduint unes cabines per a vot secret.

Un altre dels motius pels quals vaig als salons és aconseguir la dedicatòria d'autors responsables de còmics que ja tinc (no hi compro mai res expressament per a aprofitar la visita de ningú), i en aquest cas l'estrella era l'Eduardo Risso, dibuixant argentí per al qual vaig aconseguir el número 5 però, com que va arribar tard, es va posar a fer una mena de classe magistral d'entintat i a sobre l'interrompien constantment mentre dedicava dibuixos als que érem a la cua, me'n vaig quedar sense quan es va decidir que per tal de poder signar a tothom no dibuixaria més després del número 3. 

Em va signar, però, la portada del número 1 de 100 Balas, on ja tenia les signatures del guionista Brian Azzarello (que també hi era aquest cop però jo ja no el necessitava) i el responsable de la portada, en Dave Johnson, des de la 29a edició del Saló, com vaig explicar aquí.

També al volum Batman: Broken City, que recopila els números 620 a 625 de Batman, i on també tenia la dedicatòria del guionista Azzarello des de 2011. El que no vaig dur-hi, per desgràcia, va ser el volum únic Jonny Double, que tenia signat per aquest últim però em faltava la dedicatòria del dibuixant argentí. Senzillament no hi vaig pensar.

Més sort vaig tenir amb la Pia Guerra, la dibuixant de Y, the last man, i és que vaig ser el primer de la cua d'una de les sessions de signatures, l'organitzada per l'estand d'El Corte Inglés, on ni donaven número ni es va aplegar tanta gent com a ECC Ediciones. Va ser qüestió d'anar-hi una hora abans.

I ara passem a les compres. Evidentment el Saló del Còmic té menys manga que el del Manga, per lògica, però no recordo cap altre Saló del Còmic amb tan poca presència del còmic japonès (en més d'una edició hi ha hagut alguna exposició on sí que en podíem veure) i, de retruc, tan poca presència de manga a bon preu a les botigues. Tot i així vaig trobar dos volums d'Asa, el ejecutor que em faltaven i ja em queda menys per a acabar-la.

De còmic nord-americà de superherois vaig trobar algunes coses interessants, com aquest totxo del Capità Amèrica dels anys 60 i el volum Los Vengadores: La guerra Kree-Skrull. El que és interessant és que la botiga que els venia tenia una oferta de còmics de segona mà a meitat de preu, de manera que el llibrot de 40 euros me'n va costar 20 i l'altre, 7,5. Això dijous. Els dies posteriors van modificar l'oferta i ja no era el 50%, sinó una de molt menys atractiva. I com que la vaig trobar de seguida i volia mirar una mica més vaig deixar escapar un altre llibrot, aquest cop dels 4 Fantàstics, que va volar.

D'en Batman també vaig trobar coses, però poc que em faltés i estigués a bon preu. En aquest cas es tracta dels volums 12 i 15 del col·leccionable El caballero oscuro que va treure Planeta en el seu moment i que ara estan descatalogats i costen força de trobar. Poc a poc vaig omplint els forats que tinc en aquesta col·lecció. No estaven excessivament barats, però tenien un 15% de descompte i són tan difícils de trobar que estic disposat fins i tot a pagar-ne el preu complet.

En una de les meves botigues habituals dels salons, Dragon Comics, vaig trobar només una cosa que m'interessava: el 4 de Clásicos DC: JSA, de manera que ja tinc seguits els 7 primers (de 10). Estava a meitat de preu, però em va decebre descobrir, després de treure-li el plàstic, que l'estat del seu llom estava prou malament com per haver-lo deixat córrer si me n'hagués adonat abans.

Finalment vaig fer una cosa que sempre penso quan vaig als salons i que no faig mai: comprar-me algun còmic de l'Astèrix, que me'n falten alguns i no m'hi poso mai seriosament. A més, sempre hi ha una parada on en tenen a bon preu. 

En aquest cas és Astèrix i els normands, i és l'edició de 2006, amb nova portada. Això fa que tingui menys valor històric i col·leccionista, però el que busco sobretot és que estiguin en bon estat, amb les pàgines blanques (jo els cuido i tot i així en tinc alguns que estan grocs), i aquest complia els requisits. Un de menys, doncs. 

I això és tot. Per primera vegada em van sobrar diners dels que tenia pensats gastar al Saló del Còmic, però també és cert que hi vaig trobar a faltar botigues habituals (n'hi havia molt poques) que altres anys nodrien els meus prestatges i on em deixava força calés, com Studio Comics o una d'uns francesos on tenien molts recopilatoris de còmic de superherois en anglès. D'altres, com Llibreria Universal, hi eren però la seva secció de segona mà o d'ofertes era molt menor del que és habitual. Una llàstima.

Primera jornada del Saló: signatura de Brian Azzarello i dibuix de Dave Johnson

Aquest matí he passat una estona pel Saló del Còmic, el 29è que es fa a Barcelona, i la meva intenció era precisament "passar-hi", és a dir, anar-hi només una estoneta, aprofitant que amb l'acreditació que tinc hi puc anar tots quatre dies, tantes vegades com vulgui. Hi he anat expressament per tal d'aconseguir la signatura d'en Brian Azzarello, guionista de 100 Bullets i també de Jonny Double, Joker, Batman: Broken City i molts altres còmics. Jo, prudent de mi, només hi he dut el número 1 de Planeta (perquè era a l'stand de Planeta i allà amb això es posen molt dictatorials) de 100 Bullets, que conté els dos primers números americans. Però hi havia gent que portava de tot, i potser torno a buscar signatures amb els altres còmics que he esmentat, en un altre moment.

Com és habitual amb els autors americans, el meu nom és Tony, amb i grega. Però bé, què hi farem... Llàstima que no hi fos l'Eduardo Risso, el dibuixant d'aquesta magnífica obra, però sí que hi havia en Dave Johnson, l'autor de les portades, que com que dedicava dibuixos m'ha tingut allà fent 2 hores de cua. Però ha valgut la pena. 

A la dreta hi tenim el senyor Azzarello i a l'esquerra el senyor Johnson. No m'esperava que fes dibuixos, de manera que no anva preparat i no duia cap full, però un home molt amable que era davant meu a la cua m'ha donat un full (diria que DIN A3) de bona qualitat, que portava en un paquet que ha obert per donar-me'l. Moltes gràcies! Mentre feia cua tenia un debat intern sobre quin dibuix demanar-li. Si hagués estat en Risso li hauria demanat un personatge de la pròpia 100 Bullets, ja posats, però com que aquest home tampoc no és el dibuixant de la sèrie, sinó el portadista, al final m'he decidit per això:

La meva estimada Batgirl, la primera, la Barbara Gordon. En demanar-l'hi s'ha produït una situació estranya, dec parlar l'anglès pitjor del que em pensava o ell ha tingut un moment de desorientació, perquè quan li he especificat que volia la primera Batgirl hem hagut de recórrer a l'intèrpret, perquè semblava que no sabia a quina em referia. És a dir, sí que ha repetit la meva pregunta en veu alta, cosa que vol dir que m'ha entès, però per un moment semblava que no sabés qui era la primera Batgirl. En fi, també n'he fet un vídeo:

He de confessar que abans del Saló no sabia qui era aquest home, no és per tant un dels meus dibuixants idolatrats, però m'ha fet molta il·lusió que em dediqués un dibuix de la Batgirl, tu. També m'ha signat la portada del còmic, que al cap i a la fi és obra seva. I parlant de la Barbara Gordon, després d'això he fet una volta ràpida i he tornat a casa, però no sense abans fer una compra: 

Per fi he trobat els dos primers volums de Universo DC: Aves de Presa a un preu reduït, i més del que em pensava: a l'stand de la meva botiga habitual, Studio Comics (Floridablanca, 130) estaven a 12,50 cadascun en comptes dels 22 que valen normalment. Ja tenia ganes de posar-m'hi. Sí, ja sé que Planeta va cancel·lar la col·lecció al volum 3 i que ha dit que com a mínim durant 2011 no pensa editar els 3 volums que faltaven, però comparant el material ja publicat amb els recopilatoris americans, que se salten moltíssims números, la tindré més completa comprant-me els 3 toms de Planeta i, en el pitjor dels casos, continuant la resta en versió original. 

Amb aquest dos volums ja tinc, doncs, les primeres minisèries que després donarien lloc a la col·lecció regular de Birds of Prey, i els números 1 a 30 (amb alguns petits forats que ja ompliré d'alguna manera) de l'esmentada sèrie regular que va començar el 1999 i que protagonitzen l'Oracle (la Barbara Gordon), la Black Canary i la Huntress (la Caçadora), tres personatges femenins que m'agraden cada cop més. 

Lectures: Joker

Amb aquest títol tan genèric sembla que hagi de parlar de totes les aparicions del personatge en el món del còmic, però no és així. La lectura de la que vull fer ressenya la vaig fer fa molt temps i la tenia pendent de comentar, aquí damunt de la impressora-escàner, agafant pols. Però per fi ha arribat el moment i m'he decidit a parlar de Joker, de Brian Azzarello (guionista de la genial 100 Balas) i Lee Bermejo.

Un llibre de tapa dura que es defineix, a la contraportada, com a novel·la gràfica, i amb un equip creatiu que va més enllà dels excel·lents Azzarello i Bermejo, perquè també destaquen amb força l'entintador Mick Gray (és exactament el tipus de tinta que m'agrada trobar-me als còmics, donant prioritat a les ombres) i la colorista Patricia Mulvihill, unes funcions que, si bé sempre s'acrediten, no acostumen a rebre gaire reconeixement per part del públic.

Pel que fa a l'argument en sí, es tracta d'una impressionant narració en primera persona d'un esbirro d'en Joker, que és testimoni de com torna a aixecar el seu imperi després de l'enèsima fuga del psiquiàtric d'Arkham. Com que el Príncep Pallasso del Crim és un dement, l'encert d'Azzarello és precisament això, narrar en primera persona però sense que sigui el propi Joker, ni en Batmanm que com és natural el veuria des d'un punt de vista totalment diferent.

Personalment, tot i que odio el personatge i no sento cap mena de simpatia per ell, com sí que em passa amb en Dues Cares (que considero el millor de la galeria d'enemics d'en Batman), em va agradar molt aquest plantejament i la possibilitat que dóna al lector, i que agradarà especialment als seguidors de les aventures del Croat Emmascarat, de veure el dia a dia d'un Joker que va fent de les seves sense en Batman rondant (però en Joker en nota la presència), tot i que és inevitable que acabi apareixent en la història.

Habitualment, quan veiem escenes d'en Joker maquinant alguna cosa, al cap de poc apareix en Batman i es produeix un enfrontament, sempre memorable, on el pallasso acaba novament tancat al sanatori, però descollonant-se com si allò no anés amb ell. I també coneixem la seva faceta més cruel (de fet, sempre és cruel), que no dubta en assassinar o deixar invàlid qui sigui, amb el màxim exponent a la ja comentada La Broma Asesina. El que no estem acostumats a veure és un Joker en la seva vida quotidiana, les petites coses que l'ocupen i que són prou petites com per no cridar l'atenció d'en Batman però que gairebé sempre acaben amb morts i que en general acaben derivant en el gran crim que, aquest cop sí, atreu el justicier.

Per cert, l'aspecte d'en Joker en aquest còmic recorda moltíssim el de la pel·lícula The Dark Knight, on l'interpreta el malaguanyat Heath Ledger, perquè el somriure de pallasso aquí no és pintat, sinó que forma part d'unes cicatrius a les comissures de la boca, exactament com a la pel·lícula. Hi ha hagut debats sobre qui va copiar a qui, però en realitat, tot i que tant el còmic com el film van aparèixer el mateix any (2008), el senyor Bermejo el va dibuixar abans.

Sigui com sigui, el que trobem en aquest còmic recomanable per a tothom que senti un mínim interès per les aventures d'en Batman és un magnífic retrat des d'un punt de vista poc habitual, més intimista, d'un dels personatges més importants de la història del còmic, odiós com n'hi ha pocs però alhora fascinant, cosa que no es pot dir de gaire gent, però un exemple que se m'acut és en Hitler. I això té el seu origen en un Joker molt més ingenu i planer, que va debutar al número 1 de Batman el 1940 i que forma part de les aportacions de l'ahir homenatjat Bill Finger a la història del còmic, en qualitat de co-creador.