Lectures: Joker

Amb aquest títol tan genèric sembla que hagi de parlar de totes les aparicions del personatge en el món del còmic, però no és així. La lectura de la que vull fer ressenya la vaig fer fa molt temps i la tenia pendent de comentar, aquí damunt de la impressora-escàner, agafant pols. Però per fi ha arribat el moment i m'he decidit a parlar de Joker, de Brian Azzarello (guionista de la genial 100 Balas) i Lee Bermejo.

Un llibre de tapa dura que es defineix, a la contraportada, com a novel·la gràfica, i amb un equip creatiu que va més enllà dels excel·lents Azzarello i Bermejo, perquè també destaquen amb força l'entintador Mick Gray (és exactament el tipus de tinta que m'agrada trobar-me als còmics, donant prioritat a les ombres) i la colorista Patricia Mulvihill, unes funcions que, si bé sempre s'acrediten, no acostumen a rebre gaire reconeixement per part del públic.

Pel que fa a l'argument en sí, es tracta d'una impressionant narració en primera persona d'un esbirro d'en Joker, que és testimoni de com torna a aixecar el seu imperi després de l'enèsima fuga del psiquiàtric d'Arkham. Com que el Príncep Pallasso del Crim és un dement, l'encert d'Azzarello és precisament això, narrar en primera persona però sense que sigui el propi Joker, ni en Batmanm que com és natural el veuria des d'un punt de vista totalment diferent.

Personalment, tot i que odio el personatge i no sento cap mena de simpatia per ell, com sí que em passa amb en Dues Cares (que considero el millor de la galeria d'enemics d'en Batman), em va agradar molt aquest plantejament i la possibilitat que dóna al lector, i que agradarà especialment als seguidors de les aventures del Croat Emmascarat, de veure el dia a dia d'un Joker que va fent de les seves sense en Batman rondant (però en Joker en nota la presència), tot i que és inevitable que acabi apareixent en la història.

Habitualment, quan veiem escenes d'en Joker maquinant alguna cosa, al cap de poc apareix en Batman i es produeix un enfrontament, sempre memorable, on el pallasso acaba novament tancat al sanatori, però descollonant-se com si allò no anés amb ell. I també coneixem la seva faceta més cruel (de fet, sempre és cruel), que no dubta en assassinar o deixar invàlid qui sigui, amb el màxim exponent a la ja comentada La Broma Asesina. El que no estem acostumats a veure és un Joker en la seva vida quotidiana, les petites coses que l'ocupen i que són prou petites com per no cridar l'atenció d'en Batman però que gairebé sempre acaben amb morts i que en general acaben derivant en el gran crim que, aquest cop sí, atreu el justicier.

Per cert, l'aspecte d'en Joker en aquest còmic recorda moltíssim el de la pel·lícula The Dark Knight, on l'interpreta el malaguanyat Heath Ledger, perquè el somriure de pallasso aquí no és pintat, sinó que forma part d'unes cicatrius a les comissures de la boca, exactament com a la pel·lícula. Hi ha hagut debats sobre qui va copiar a qui, però en realitat, tot i que tant el còmic com el film van aparèixer el mateix any (2008), el senyor Bermejo el va dibuixar abans.

Sigui com sigui, el que trobem en aquest còmic recomanable per a tothom que senti un mínim interès per les aventures d'en Batman és un magnífic retrat des d'un punt de vista poc habitual, més intimista, d'un dels personatges més importants de la història del còmic, odiós com n'hi ha pocs però alhora fascinant, cosa que no es pot dir de gaire gent, però un exemple que se m'acut és en Hitler. I això té el seu origen en un Joker molt més ingenu i planer, que va debutar al número 1 de Batman el 1940 i que forma part de les aportacions de l'ahir homenatjat Bill Finger a la història del còmic, en qualitat de co-creador.