32è Saló del Còmic de Barcelona

Suposo que ja us ho esperàveu, però el Saló del Còmic de 2014 ha acabat i toca parlar del meu pas per aquest esdeveniment que, des de fa força anys, és una cita imprescindible per a mi, que no vaig a trobades de cap mena, ni a concerts, ni a partits de futbol. Jo vaig als salons, i aquests són el del Còmic i el del Manga.

Una de les coses que més m'interessava veure era l'exposició dedicada a en Batman, que enguany celebra el seu 75è aniversari, i el Saló del Còmic no podia deixar escapar l'ocasió de celebrar-ho a la seva manera.

He de reconèixer que a banda dels plafons d'una de les quatre parets, on es feia un ràpid repàs a la seva història tot divint els textos en aspectes com les col·leccions que ha protagonitzat, els seus aliats, els seus enemics, el seu aspecte gràfic o les seves representacions televisives i cinematogràfiques, n'esperava alguna cosa més.

Sí, hi havia originals, però crec que aprofitant l'aniversari haurien d'haver estat originals (o reproduccions) de pàgines que reflectissin l'evolució del personatge al llarg del temps i alhora homenatgessin els dibuixants i guionistes més destacats que l'han tractat. En canvi, el que hi havia era sobretot un recull de pàgines realitzades per dibuixants "espanyols" (és a dir, amb aquesta etiqueta però incloent-ne molts de catalans). El resultat em va semblar un reciclatge parcial, com a mínim en intencions, de l'exposició precisament d'aquest tema, "espanyols a DC", de fa un parell d'anys. 

També hi havia lloc per als objectes representatius del mite, una part dels quals en aquesta vitrina, però n'hi havia una més a l'altre costat.

Tant en el que he dit abans dels materials exposats com en això de les vitrines amb figures, de l'exposició d'en Wolverine, que enguany ha fet els 40, es pot dir exactament el mateix. Eren gairebé clavades. 

Menys publicitada (de fet me'n vaig assabentar quan la van esmentar de passada a la roda de premsa de presentació del Saló) va ser la d'en Popeye, personatge que va aparèixer per primera vegada a la tira diària Thimble Theatre ara fa 85 anys (el plafó estava equivocat i hi deia 75) i que té el seu origen als còmics, com ja he explicat més d'una vegada en aquest bloc, que com podeu veure té una secció dedicada a ell.

Era petita, però també hi havia figures i altres materials, i feia un bon repàs de la història del personatge i els seus dibuixants. Qualitativament trobo que era millor que les que he esmentat més amunt.

La que sí que s'havia publicitat, i molt (al cap i a la fi era el tema d'aquest Saló) era l'exposició Còmics en guerra, enorme, amb tot el palau número 1 de la Fira de Barcelona a Montjuïc dedicat a ella. Hi havia exposats també vehicles reals de guerres del segle XX, alguna tenda amb soldats de diverses èpoques, parades d'associacions relacionades amb diversos conflictes bèl·lics i també botigues, és clar.

I, com no podia ser d'una altra manera, un fotimer de plafons amb pàgines de còmics de gènere bèl·lic, que repassaven la història de les guerres des de l'edat mitjana fins a l'actualitat, amb representants de diversos països i amb diverses maneres d'enfocar el tema, des de la crítica fins al realisme documental i fins i tot l'humor.

Finalment, l'altra exposició a què vaig dedicar la meva atenció (n'hi havia alguna més, però aquestes són les que vaig mirar) va ser Pel dret a somriure, amb humor gràfic sobre el tema de la consulta del proper novembre per l'autodeterminació de Catalunya i amb reproduccions de pàgines i vinyetes d'autors que treballen per a mitjans ideològicament molt diversos.

El més divertit, però, va ser la manera com l'organització va disposar aquesta exposició, com podeu veure a la foto tot reproduint unes cabines per a vot secret.

Un altre dels motius pels quals vaig als salons és aconseguir la dedicatòria d'autors responsables de còmics que ja tinc (no hi compro mai res expressament per a aprofitar la visita de ningú), i en aquest cas l'estrella era l'Eduardo Risso, dibuixant argentí per al qual vaig aconseguir el número 5 però, com que va arribar tard, es va posar a fer una mena de classe magistral d'entintat i a sobre l'interrompien constantment mentre dedicava dibuixos als que érem a la cua, me'n vaig quedar sense quan es va decidir que per tal de poder signar a tothom no dibuixaria més després del número 3. 

Em va signar, però, la portada del número 1 de 100 Balas, on ja tenia les signatures del guionista Brian Azzarello (que també hi era aquest cop però jo ja no el necessitava) i el responsable de la portada, en Dave Johnson, des de la 29a edició del Saló, com vaig explicar aquí.

També al volum Batman: Broken City, que recopila els números 620 a 625 de Batman, i on també tenia la dedicatòria del guionista Azzarello des de 2011. El que no vaig dur-hi, per desgràcia, va ser el volum únic Jonny Double, que tenia signat per aquest últim però em faltava la dedicatòria del dibuixant argentí. Senzillament no hi vaig pensar.

Més sort vaig tenir amb la Pia Guerra, la dibuixant de Y, the last man, i és que vaig ser el primer de la cua d'una de les sessions de signatures, l'organitzada per l'estand d'El Corte Inglés, on ni donaven número ni es va aplegar tanta gent com a ECC Ediciones. Va ser qüestió d'anar-hi una hora abans.

I ara passem a les compres. Evidentment el Saló del Còmic té menys manga que el del Manga, per lògica, però no recordo cap altre Saló del Còmic amb tan poca presència del còmic japonès (en més d'una edició hi ha hagut alguna exposició on sí que en podíem veure) i, de retruc, tan poca presència de manga a bon preu a les botigues. Tot i així vaig trobar dos volums d'Asa, el ejecutor que em faltaven i ja em queda menys per a acabar-la.

De còmic nord-americà de superherois vaig trobar algunes coses interessants, com aquest totxo del Capità Amèrica dels anys 60 i el volum Los Vengadores: La guerra Kree-Skrull. El que és interessant és que la botiga que els venia tenia una oferta de còmics de segona mà a meitat de preu, de manera que el llibrot de 40 euros me'n va costar 20 i l'altre, 7,5. Això dijous. Els dies posteriors van modificar l'oferta i ja no era el 50%, sinó una de molt menys atractiva. I com que la vaig trobar de seguida i volia mirar una mica més vaig deixar escapar un altre llibrot, aquest cop dels 4 Fantàstics, que va volar.

D'en Batman també vaig trobar coses, però poc que em faltés i estigués a bon preu. En aquest cas es tracta dels volums 12 i 15 del col·leccionable El caballero oscuro que va treure Planeta en el seu moment i que ara estan descatalogats i costen força de trobar. Poc a poc vaig omplint els forats que tinc en aquesta col·lecció. No estaven excessivament barats, però tenien un 15% de descompte i són tan difícils de trobar que estic disposat fins i tot a pagar-ne el preu complet.

En una de les meves botigues habituals dels salons, Dragon Comics, vaig trobar només una cosa que m'interessava: el 4 de Clásicos DC: JSA, de manera que ja tinc seguits els 7 primers (de 10). Estava a meitat de preu, però em va decebre descobrir, després de treure-li el plàstic, que l'estat del seu llom estava prou malament com per haver-lo deixat córrer si me n'hagués adonat abans.

Finalment vaig fer una cosa que sempre penso quan vaig als salons i que no faig mai: comprar-me algun còmic de l'Astèrix, que me'n falten alguns i no m'hi poso mai seriosament. A més, sempre hi ha una parada on en tenen a bon preu. 

En aquest cas és Astèrix i els normands, i és l'edició de 2006, amb nova portada. Això fa que tingui menys valor històric i col·leccionista, però el que busco sobretot és que estiguin en bon estat, amb les pàgines blanques (jo els cuido i tot i així en tinc alguns que estan grocs), i aquest complia els requisits. Un de menys, doncs. 

I això és tot. Per primera vegada em van sobrar diners dels que tenia pensats gastar al Saló del Còmic, però també és cert que hi vaig trobar a faltar botigues habituals (n'hi havia molt poques) que altres anys nodrien els meus prestatges i on em deixava força calés, com Studio Comics o una d'uns francesos on tenien molts recopilatoris de còmic de superherois en anglès. D'altres, com Llibreria Universal, hi eren però la seva secció de segona mà o d'ofertes era molt menor del que és habitual. Una llàstima.

Lectures: Y, el último hombre. Palabra clave.

Avui és festiu i això fomenta, almenys a la gran ciutat, quedar-se a casa (tot és tancat, àdhuc les botigues de còmics) i, per tant, afavoreix els moments per a la lectura. Acabo de sortir d'un d'ells, en el qual m'he acabat alguns còmics. Parlaré del volum Palabra Clave de Y, el último hombre, que conté els números 18 a 23 de la sèrie regular americana. 

No havia ressenyat cap còmic d'aquesta col·lecció al meu bloc, de manera que, per a qui no la conegui, explicaré breument de què va. Aquesta història de ciència-ficció aclamada per la crítica i creada per Brian K. Vaughan (guionista que, a més de la premiada novel·la gràfica Los leones de Bagdad, treballa actualment a la sèrie Lost), Pía Guerra (la dibuixant) i José Marzán, Jr. (entintador) ens transporta a un món on tots els homes (i mascles de tot el regne animal) han mort de sobte, en el mateix moment i per tot el planeta. 

No se sap què ha passat, si ho ha provocat algú o es tracta d'una malaltia. El cas és que la Terra queda en mans de les dones, que tiraran endavant de la millor manera que se'ls acudeixi, algunes plorant els morts i intentant reconstruir la societat (algú potser dirà que tampoc no és cap desgràcia que morin tots els homes, però es tracta de 3.000 milions de persones que desapareixen de cop, de manera que és lògic que es produeixi el caos), d'altres festejant que s'hagi acabat el masclisme, algunes altres aprofitant la situació per saquejar-ho tot i instaurar petites dictadures, etc. 

Però (sempre hi ha d'haver un "però") hi ha un home que no ha mort. Un home i el seu mico també mascle han sobreviscut a la catàstrofe i no sabem per què. En el seu viatge per descobrir-ho comptarà amb l'ajuda de l'agent secreta 355 i la doctora genetista Allison Mann, que es veuen forçades a protegir-lo perquè és l'últim recurs per a la repoblació del planeta, encara que no els caigui especialment bé a causa de la seva immaduresa, pròpia de molts homes que voregen la trentena (sí, ho reconec).

Aquesta és la sinopsi de la sèrie i no destrosso res amb el que he dit, però a partir d'ara ja no puc desvetllar res més, només puc dir que en aquest volum la història, òbviament, continua, i trobem resposta a algunes preguntes: per què en Yorick, el protagonista, no s'aprofita de la seva situació d'últim penis de la Terra i fa allò que podria semblar lògic? Com és que les seves acompanyants no han ni tan sols pensat en la possibilitat de participar-hi? És possible que hi hagi algun altre home? 

Tot això en un volum que manté la qualitat de guió i de dibuix (senzill però que fa el fet) que ha dut la sèrie a guanyar els premis Eisner 2008 (els Òscar dels còmics) en les categories de "Millor sèrie" (aquest premi concret diria que no és el primer any que el guanya) i "Millor equip de dibuixants" (no es deia ben bé així, però ja s'entén).

La part negativa ve, com és massa freqüent, de la mà de Planeta. Per una banda tenim el que ja he esmentat almenys dues vegades en altres articles: quan van encetar la línia Vertigo (segell de la DC encarregat dels còmics independents, més adults i d'autor i sense la ridícula autocensura dels còmics de superherois que arrossega incomprensiblement, algun dia en parlaré, la caça de bruixes dels anys 50) van provar l'experiment de reeditar en format prestigi de dos números americans per número espanyol la part que ja havia editat Norma, mentre que tot el material inèdit es començaria a publicar en toms recopilatoris. 

Això es va fer amb gairebé totes les col·leccions de Vertigo i és tremendament absurd, perquè no té cap sentit editar material nou en volums recopilatoris i haver d'esperar 5 o 6 mesos el que facin els americans mentre el material ja existent es treu en ridículs volums de 48 pàgines que queden pitjor al prestatge, es conserven malament i surten proporcionalment més cars.

En fi, un cop superat això resulta que s'adonen que l'han cagat i cancel·len totes les col·leccions en aquest format, i en alguns casos fent això deixen penjats els lectors, com amb The Sandman, que un any després continua aturada i que en teoria ha de continuar en volums (en aquest cas s'havia de treure tota en prestigis) mentre planeja per sobre dels nostres caps el rumor de la reedició en format Absolute (amb el color remasteritzat que NO tenim els que ens la vam començar a fer en prestigis), o 100 Balas, que no enllaça amb la part editada en toms però que amb dos megavolums recopilatoris se suposa que sí que ho farà. 

El cas de Y, el último hombre, no és tan greu, però sí ridícul: van començar publicant per una banda el número 1 en format prestigi (incloïa els americans 1 i 2, i els números espanyols successius seguien la numeració) i per l'altra el primer volum de material inèdit, que és aquest, el Palabra Clave, del 18 al 23. No ho van coordinar massa bé, perquè el 9 espanyol inclou els americans 17 i 18, de manera que hi ha un número repetit (que jo he rellegit per refrescar, tot i que no hauria d'haver passat), però bé, la sèrie es pot continuar llegint en toms i podem tirar endavant.

El problema és que abans de la cancel·lació en format prestigi s'havia arribat al 12 (23 i 24 americans), de manera que se solapaven els dos formats durant alguns números. La intenció de Planeta era acabar la col·lecció en els dos formats per satisfer tothom (dins el que cap, encertat), però com que van cancel·lar-ho de sobte ha quedat realment malament. Aprofito l'ocasió per fer-los novament un aixecament virtual de dit del mig. L'única cosa bona de tot això és que a partir d'ara podré llegir-me aquesta brillant història de ciència-ficció en un format adequat, tot i que amb una edició que acaba de guanyar-se repetir curs amb la pila de faltes d'ortografia (bàsicament accents que falten, un munt), paraules enganxades i altres meravelles d'un rotulista que no treballa concentrat.