Lectures: Saga - Volum 6

Cada cop la cosa és pitjor, pel que fa a la continuïtat amb què puc llegir aquesta grandíssima obra. Fa més d'un any i mig de l'última ressenya, però per fi arriba la de la lectura del sisè volum recopilatori de Saga, i ja tinc la vista posada al setè.

Aquí hi ha recopilats els números individuals 31 a 36, llançats originalment entre novembre de 2015 i abril de 2016, aquesta vegada sense pauses pel mig, i com he estat fent últimament no entraré en gaires detalls sobre la trama, perquè no es tracta de fer-ne un resum.

Continua complicant-se la cosa amb les ramificacions derivades del precari equilibri de relacions entre els personatges (traïcions, venjances, aliances impossibles...), que em fan desitjar cada cop més llegir-me la història sencera i ben seguida quan hagi acabat per tal de gaudir-ne al màxim, i que alhora ja em fan gaudir en adonar-me que, encara que durant moltes pàgines no apareguin els protagonistes, els secundaris estan tan ben fets que l'interès no es perd ni en una vinyeta. `

És una de les grans qualitats d'aquesta obra que continua guanyant gairebé tots els premis del món del còmic als que és candidata, el més destacat dels quals el de millor sèrie regular als prestigiosos Premis Eisner des de 2013 fins a 2017, amb l'única interrupció de 2016.

Però, ara sí, tornant als protagonistes, l'Alana i en Marko, continuen en la seva epopeia per reunir-se com a família i sobretot recuperar la Hazel, que aquí, gràcies a un salt temporal endavant, veiem més gran, ja parlant alhora que llegim l'excel·lent narració en off de la seva versió adulta.

Encara és el centre de tota la trama, la seva existència considerada aberrant no ha parat de provocar conseqüències i és el que motiva aquesta complexa història que potser sí que té coses de Star Wars i Game of Thrones, com es deia des del principi amb finalitat comercial. 

Però al mateix temps és una cosa totalment diferent, amb personalitat pròpia, ben original, que número rere número aconsegueix enganxar-nos, que vulguem deixar de dosificar-nos la lectura i fins i tot rellegir-ho tot plegat per tal d'admirar altre cop el magnífic dibuix de la Fiona Staples i els genials diàlegs d'en Brian K. Vaughan. 

Han passat 36 números i Saga no mostra símptomes d'esgotament, però tampoc de trobar-se al seu tram final. Continua meravellant i, pel camí, podem contemplar un reguitzell de personatges, éssers i paisatges increïbles, a més d'escenes impactants -i necessàries en aquest món tan reprimit en què vivim- com, en aquest cas, nuesa integral frontal o sexe homosexual.

Per descomptat, el recopilatori acaba amb un cop d'efecte que em fa voler encara més trobar una oferta del setè volum, disponible des del març.

Lectures: Pride of Baghdad

Sovint m'assabento de l'existència de còmics perquè llegeixo que han guanyat algun premi important o veig que tothom en parla, o són la nova obra d'un guionista o dibuixant que m'agrada, i els apunto a la llista de desitjos. És el cas que avui ens ocupa, perquè ja seguia el seu guionista, el gran Brian K. Vaughan (per Y, the last man, però després l'he continuat llegint a Saga i Paper Girls), i el còmic va ser tema de conversa en el seu moment, tot i que les crítiques estan dividides. 

Fa segurament més d'un any (no trobo l'e-mail de confirmació d'enviament) vaig comprar, per fi, el còmic que avui ressenyo, i ha estat ara que l'he llegit... o devorat, mai més ben dit.

Pride of Baghdad, amb guió de l'esmentat Brian K. Vaughan i dibuixos de Niko Henrichon, és una novel·la gràfica -en aquest cas sens dubte: no són números recopilats, sinó una història autoconclusiva que ni tan sols té capítols- publicada originalment el 2006 i basada en uns fets que van tenir lloc l'any 2003 a la capital de l'Iraq, on van quedar alliberats uns lleons del zoo de la ciutat en ple atac de l'exèrcit estatunidenc.

Sense entrar en detalls sobre el desenllaç d'aquells fets reals, el còmic és una faula, és a dir un relat protagonitzat per animals amb què es pretén simbolitzar amb al·legories una situació amb la intenció de transmetre un missatge.

No ens volen donar lliçons, però, en aquest cas, sinó fer-nos reflexionar i trobar paral·lelismes entre les situacions que viuen els lleons protagonistes i aspectes de la conflictiva història de la Humanitat en general i de la Invasió de l'Iraq (2003-2011) en particular.

El cas és que un bombardeig per part dels caces americans destrossa el zoo i els lleons es troben, de sobte, lliures, una situació nova per a ells, que fa molts anys que viuen en captivitat. El grup està format per la Safa, vella lleona que sí que recorda la vida salvatge de la seva joventut, la Noor, lleona jove i amb empenta i ambició, en Zill, el mascle que per edat és al mig de les dues i ara és la parella de la Noor però sembla que abans ho era de la Safa, i el petit Ali, fill de la Noor, que és el contrapunt innocent i pur de la bandada (pride en anglès, evidentment amb un joc de paraules amb el significat d'"orgull").

Quan es troben davant la possibilitat d'anar per on vulguin i fer virtualment el que vulguin es queden desconcertats, perquè no hi estan acostumats, perquè esperen massa de la nova situació o perquè es mostren prudents sobre els "perills" de la llibertat, segons el cas.

Li passa a la Safa, la més veterana, que recorda com la vida salvatge era una lluita contínua per la supervivència, mentre que al zoo no hi havia emocions, però estaven segurs i correctament alimentats. La Noor es vol menjar el món i avorreix qualsevol mena de captivitat, i en Zill és més de la política del peix al cove. Per al petit, és clar, tot és nou i excitant.

Una de les coses més interessants del còmic és com els diàlegs dels animals -els lleons interactuaran amb altres espècies- ens resulten d'allò més humans, amb inquietuds, reflexions i discussions com les nostres, però sense oblidar que són animals i tenen els coneixements que tenen.

Tot flueix perfectament, encara que hi ha alguna escena que m'ha semblat excessivament humana -concretament una del passat de la Safa, molt colpidora-, i la lectura és ràpida, tant que fins i tot és fàcil acabar pensant que ho és massa.

Bona part de la culpa la té el fet que en realitat no hi ha gaire text, i que Pride of Baghdad és una obra farcida de grans vinyetes, imatges a doble pàgina i molta acció. Això no fa que sigui un còmic menys interessant, però no és d'aquells que podem fer durar gaire.

El dibuix del senyor Henrichon, per altra banda, és preciós, espectacular tant en composició com en color, malgrat que resulta inevitable pensar en The Lion King a causa del disseny dels lleons.

Així doncs, la novel·la gràfica presenta uns personatges del regne animal amb una manera de pensar i actuar que es pot interpretar com diverses ideologies del món humà i els posa en un entorn real d'una guerra real, tot mostrant com s'hi enfronten i, de passada, un dels aspectes d'aquell conflicte bèl·lic.

El guionista no es posiciona, no veurem tendenciós el relat, però sí que hi ha una pregunta subjacent: val la pena la llibertat a qualsevol preu, encara que no l'aconseguim amb els nostres mitjans?

Lectures: Paper Girls, volum 1

Ja fa temps que sé que el guionista Brian K. Vaughan escriu uns còmics interessantíssims. El vaig descobrir gràcies a Y, the last man, obra que encara no he acabat perquè no la tinc completa -aquest cop culpa de Planeta i els seus canvis d'opinió respecte al format-, i em fascina Saga, que ressenyo en aquest blog volum a volum. 

Per altra banda, després de gaudir del dibuix del senyor Cliff Chiang a l'excel·lent etapa de Wonder Woman amb guió d'un altre gran, en Greg Rucka, també es va convertir en un autor que pensava seguir. I hi ha un còmic en què els esmentats guionista i dibuixant fan equip. 

Es tracta de Paper Girls, publicat per Image Comics, la mateixa de Saga, que en el seu primer volum en versió original recopila els 5 primers números de la col·lecció, originalment editats en grapa d'octubre de 2015 a febrer de 2016. 

És un còmic que està de moda, en parla força gent i Planeta la publica en castellà (en grapa, per a mi un error), i en trobareu moltes ressenyes, però prometo que no va ser això el que em va fer comprar el primer recopilatori, sinó que la vaig descobrir per casualitat i em va agradar molt la seva premissa.

Un grup de quatre noies de 12 anys que viuen al poble fictici de Stony Stream, un suburbi de Cleveland (Ohio), es lleva cada dia de matinada per repartir el diari The Cleveland Preserver en bicicleta, el clàssic paper de "Paperboy" que podem dur a terme al videojoc del mateix nom, però en versió femenina, menys habitual.

Són l'Erin (la protagonista, o si més no la que ho és una mica més que les altres), l'aparentment madura Mac i les de moment menys caracteritzades Tiffany i KJ. 

Són els anys 80 i tot i que tenen rutes diferents decideixen anar juntes per tal d'evitar problemes, fins que un dia, la nit de Halloween, els en passa una de grossa. No sé on vaig llegir aquesta sinopsi, però al meu cap es va formar una imatge totalment diferent del que després m'he trobat, ja que em pensava que seria un drama realista amb alguna mort, violació o alguna cosa semblant.

Però no: el que passa és que de sobte el poble rep la visita d'uns éssers misteriosos que parlen un idioma que elles no reconeixen i que els roben un walkie-talkie, i a un dels quals li cau un dispositiu que no s'assembla a res que les noies hagin vist mai, amb la qual cosa acaba el primer número amb un interessant cliffhanger, tècnica per deixar el lector amb l'ai al cor que es repeteix durant diversos números.

No puc revelar gaire cosa més sense carregar-me les múltiples sorpreses i els girs de guió que tenen lloc en aquest trepidant còmic, però sí que puc dir que es llegeix rapidíssimament, és extremament amè i si som seguidors del mestre Vaughan veiem com ho ha tornat a aconseguir i ens ha tornat a presentar una obra no sé si mestra, però com a mínim d'allò més recomanable.

Com deia més amunt, Paper Girls és molt diferent del que m'esperava, però també he dit que m'encanta Saga, i hi ha molts moments que recorden aquell altre còmic. Es nota que estan escrits per la mateixa persona, i encara que el dibuixant sigui diferent hi ha algun moment que no ho sembla pas, en comparar segons quines imatges o escenes de les dues obres.

Parlant del dibuix, el traç gruixut i les línies rectes d'en Cliff Chiang que em van convèncer a Wonder Woman tornen aquí, amb una paleta de colors encara més reduïda, a càrrec de Matt Wilson, però que encaixa perfectament amb la narració i dinamitza un guió que per si mateix ja és frenètic, tot i que sense gaire text.

Argumentalment diferent, no és cap disbarat pensar que ens recorda una mica la magnífica sèrie de televisió Stranger Things. Dit d'una altra manera, és probable que si ens ha agradat la producció de Netflix que ha estat tan de moda aquest 2016 ens agradi també Paper Girls. El segon volum recopilatori d'aquesta obra guanyadora del premi Eisner a la millor sèrie nova i al millor artista ja ha sortit, per cert. 

Lectures: Saga - Volum 5

Per fi, després d'una llarga espera, he pogut comprar i llegir el volum 5 d'aquesta trepidant saga que porta precisament aquest nom, Saga, i és que tot i tenir una periodicitat mensual després de cada tongada de 6 entregues hi ha un descans important, a més que aquest llibre va sortir al novembre i he trigat a trobar-lo a un preu raonable. 

Però ja és aquí, i si estàveu esperant la meva opinió sobre com continuen les aventures estel·lars de l'amor prohibit entre l'Alana i en Marko després de la darrera ressenya, que segur que sí, ha arribat el moment. 

Aquesta vegada els números que conté el recopilatori són del 25 al 30, publicats originalment per Image Comics de febrer a juliol de 2015, i em sembla que no m'estendré gaire, perquè no val la pena entrar en detalls de la trama. 

El quart volum ens deixava amb l'ai al cor perquè les coses es complicaven com mai per a la família protagonista, que es dispersava a les últimes pàgines, i durant aquests 6 números els veurem maldar per retrobar-se, cosa que els personatges secundaris, segons el cas, els intenten ajudar a fer realitat o, ben al contrari, els compliquen amb els seus objectius personals.

És el que passa amb en Dengo, un plebeu del Robot Kingdom, el planeta dels robots amb cap de televisor, que agafa un ostatge reial i la fa ben grossa com a represàlia per una tragèdia personal. Amb les seves accions posa en perill les vides de diversos personatges, però no podem evitar sentir una mica de simpatia, potser compassió, per ell.

El cinquè volum de Saga destaca per l'augment de les complicacions, l'aparició de més personatges secundaris i una dificultat creixent per a tenir clares totes les subtrames a causa de les ramificacions. Potser sóc jo -és ben possible-, però de tant en tant tirava algunes pàgines enrere per saber d'on venia tot plegat. 

De tota manera això no és més que l'acostament al punt àlgid -si és que hi ha un punt àlgid i no ens passarem anys llegint en cada cop més tensió-, i fidel als girs sorprenents l'obra de Brian K. Vaughan i Fiona Staples es reserva unes quantes morts que, en recollir una mica la nostra atenció, ens permeten tornar a tenir una mica el control sobre el que està passant a la història.  

Ja ho deia a la darrera ressenya: Saga no sorprèn tant com al principi, més que res perquè ja sabem el pa que s'hi dóna, però això no vol dir que perdi interès ni capacitat per a impactar: tan bon punt ens posa al davant una tremenda discussió com una batussa, l'atac d'un ésser gegant, estrafolaris planetes i noves races -antropomòrfiques o no- que reflecteixen la riquesa de l'univers imaginat per guionista i dibuixant, un monstre enorme practicant-se una fel·lació a si mateix o un flashback en què veiem en Marko i l'Alana practicant sexe quan ella estava embarassada. 

Són impactes no pas gratuïts, sinó que fan la història més propera, perquè mostren coses ben naturals i amb què ens podem identificar tot i que els personatges siguin tots extraterrestres, bé en forma d'imatges, bé amb diàlegs o reflexions dels protagonistes i els secundaris. I es fa obertament, sense tabús de cap mena però sense que el resultat esdevingui groller. 

Ara toca esperar un altre cop una bona temporada: ja no es fan els recopilatoris en acabar de sortir el sisè número de la tongada, sinó que s'esperen més. El sisè, en principi, no el veurem fins al setembre. 

Lectures: Saga - Volum 4

Ja veieu que han passat més de 6 mesos des de l'última ressenya que vaig fer d'una lectura d'aquesta col·lecció, i això que ara em compro els recopilatoris gairebé de seguida que surten, tot i que també cal tenir en compte que les ressenyes no les publico immediatament després de fer les lectures. Sigui com sigui, com ja vaig explicar, després de cada tongada de 6 entregues els seus responsables fan un descans.

El quart volum de Saga inclou els números 19 a 24 de la col·lecció, publicats originalment de maig a octubre de 2014 (i fins el febrer no va sortir el 25è), i s'obre amb una escena que recorda la primera de la sèrie. També és un part, però en aquest cas l'impacte no es produeix per la comparació que la mare fa del dolor, sinó pel caràcter explícit de l'infantament, un primer pla brutal que no trobareu a Google Imatges perquè sembla que l'arribada d'una nova vida és quelcom censurable.

Fidel a la seva tendència a aprofundir en els personatges secundaris, en aquests còmics pren força protagonisme el Príncep Robot IV, un dels perseguidors d'en Marko i l'Alana, i concretament la seva ampliada família, clau en una de les trames del recopilatori.

Un dels al·licients o punts forts de Saga és la seva capacitat d'impactar, ja ho he dit, perquè per molt que ens esperem qualsevol cosa a nivell de guió o gràfic, sovint ens surt amb cops que tenen lògica però no ens havíem plantejat, com aquesta vinyeta on apareix el pare del príncep, el rei. Ja que els personatges d'aquesta raça tenen televisors per caps, el del monarca havia de ser una pantalla plana enorme, evidentment. Sí, lògic i coherent, però no se'ns havia acudit.

Pel que fa a la família protagonista, que naturalment surt en aquests números, i molt, es troba més o menys establerta amb noves i falses identitats en un nou planeta, Gardenia, amb l'Alana dedicant-se al seu somni interpretatiu en una mena de teatre virtual anomenat Open Circuit, la nena creixent, en Marko fent de mestre de casa i, de manera cada cop més evident, una crisi matrimonial.

Perquè el món de la faràndula està absorbint en excés l'Alana i li està canviant la personalitat, mentre que un Marko frustrat veu passar els dies sense poder-se sentir realment útil i les discussions amb la seva dona no l'ajuden pas a sentir-se millor. La Hazel, mentrestant, va creixent, ja camina i diu unes quantes paraules, i és aliena a tots aquests problemes en els primers mesos de la seva complicada educació.

Però no hem de pensar que Saga es converteix en un culebrot relativament realista, perquè els perills continuen i els personatges secundaris, seguint els seus propis objectius sempre relacionats d'alguna manera amb la parella interplanetària hereva de Romeu i Julieta creen interferències en aquesta vida falsament tranquil·la i de lluites, morts i acció en general tampoc no en falten, en aquest quart volum.

Volem que tots tres siguin feliços, que els deixin en pau, que puguin arreglar els seus problemes quotidians i visquin una vida tranquil·la, com la de qualsevol família moderadament afortunada, però si no els perseguissin, si no es compliquessin cada cop més les trames, si no ens poguéssim sentir ni tan sols mínimament identificats amb els seus enemics, Saga no seria Saga. I ja ens va bé que ens tallin el subministrament d'aquest còmic en un moment d'alta tensió i separació física dels seus protagonistes. Agafarem amb encara més ganes, si és que era possible, la cinquena entrega recopilada, que calculo que sortirà al setembre.

El cas és que l'obra del guionista Brian K. Vaughan i la dibuixant Fiona Staples ja no sorprèn amb els seus cops d'efecte i les imatges espectaculars, hi estem acostumats a hores d'ara, però no evidencia desgast, continua enganxant i ens força el dilema provocat pel desig de conèixer el final de la història i alhora la por que, tal com van les coses, la col·lecció es pugui allargar durant anys i panys. Amb 24 números publicats, no crec que hi hagi gaires obres que es puguin enorgullir de crear aquesta sensació en els lectors.  

Lectures: Saga - Volum 3

Ja he arribat a aquell punt que em feia por. El punt en què he llegit tot el material que hi ha recopilat de l'obra brillantment escrita per Brian K. Vaughan i meravellosament il·lustrada per Fiona Staples. I el pitjor és que dubto que el proper volum surti en el que queda d'any, tenint en compte que cada recopilatori inclou 6 números i quan escric aquestes línies només n'hi ha 3 més de fets. A més, sembla que els autors es prenen uns mesos de descans després de cada tongada de 6 números.

En fi, que el volum 3 de Saga inclou els números 13 a 18 (d'agost de 2013 a gener de 2014) de la col·lecció publicada per Image Comics, un fenomen aclamat per crítica i públic que, tal com va la història i amb la llibertat que tenen els seus responsables, podria acabar aviat o, al contrari, d'aquí a uns quants anys. El seu nom, però, no convida a esperar-ne la conclusió en el futur a mitjà termini.

I en el fons és millor així, perquè després de les ganes amb què vaig llegir el segon volum, em vaig contenir expressament durant un temps tot i tenir a casa aquest tercer que, ara sí, ja he consumit. I passant-m'ho tan bé amb aquests còmics, per què desitjar-ne el final?

Si aquell volum ens deixava en un moment de molta tensió, aquí retrocedim una mica per tal de veure com s'ha arribat en aquell punt, que promet un clímax que, sí, veurem en aquest tercer, però als darrers números que conté. 

Abans és temps de parar de panteixar, amagar-se dels perseguidors, descansar, relaxar-se i també pensar en el pla a partir d'ara. De moment, després de la mort del pare d'en Marko, tant ell i l'Alana i la Hazel, com la fantasma Izabel i la mare del protagonista, la Klara, s'estan a casa (més aviat el far) d'en D.Oswald Heist, l'autor del llibre amb què es van enamorar els amants perseguits, i això ens permet ser testimonis de moments familiars, discussions filosòfiques i d'altres de més pràctiques, perquè en Marko i l'Alana han de pensar què faran a partir d'ara.

Un tema que angoixa la noia, que l'intentarà evitar amb els mètodes més eficaços, com podem veure en aquesta vinyeta, una mostra del to sexual que adopta de vegades aquest còmic, sempre de manera justificada però sense complexos a l'hora de dir les coses pel seu nom. I en aquest tercer volum n'hi ha moltes, d'escenes explícites en vocabulari (com aquesta) o en fets (especialment les del Príncep Robot IV).

En aquestes i altres situacions es manifesta la frescor i la naturalitat del text, que he remarcat des de la primera ressenya, i que ens permet identificar-nos amb una història per altra banda plena d'éssers, escenaris i màgies que desborden imaginació i que de cap manera podríem considerar del nostre món. 

El senyor Vaughan fa que ens creguem la història talment com si estigués ambientada al nostre barri, perquè els personatges tenen comportaments i converses tan realistes i de vegades plenes de paraulotes com les nostres, independentment del nombre d'ulls que hi hagi a la seva cara o de si tenen banyes o ales a l'esquena. Són personatges reals, parlen com nosaltres i la teatralitat, a Saga, brilla per la seva absència.

 

Ara bé, tot i que els protagonistes són clarament en Marko i l'Alana, des del principi ens han presentat secundaris d'immens carisma, i no els ha abandonat mai durant gaires pàgines malgrat la immensa quantitat de personatges que hi apareixen. Aquí destaquen sobretot en The Will i la Gwendolyne, l'ex d'en Marko i qui li va encarregar la feina de trobar-los. 

Les escenes que comparteixen traspuen una evident tensió romàntica que anirem veient si és o no en els dos sentits, però també s'enfronten a les seves pròpies dificultats (en aquest cas uns paràsits que provoquen al·lucinacions) i continuem desitjant que els surtin bé les coses encara que siguin els perseguidors dels protagonistes.

No hi juga pas un paper petit, en aquest sentit, la Sophie, que és la nena esclava rebatejada així després que en The Will s'entestés a alliberar-la. Ella i la Lying Cat (aquí sabem que és femella) esdevenen les mascotes de l'estranya parella, però per molt rebufones que siguin protagonitzen alguns dels moments més terrorífics del volum. 

Un volum on també coneixem dos periodistes, l'Upsher i en Doff, que de retruc són parella, que investiguen la veritat sobre aquesta persecució de l'Alana i en Marko que amaga més d'un secret, i la freelancer que els envien, The Brand, perquè els tanqui la boca. Igual que en The Will, també té un animal curiós, però en el seu cas és una mena de Sant Bernat. 

El guionista obre d'aquesta manera noves línies argumentals que segur que desplegarà amb la mateixa mestria que fins ara, sense interferir negativament en les altres, però el volum 3 és sobretot el volum de l'esperada reunió en un mateix lloc (com ja ens avançava un flash forward al final del segon) dels perseguidors i els perseguits, però en circumstàncies inesperades que fan que tot plegat tingui encara més interès. Un bon clímax, sí senyor. No de la història en general, sinó d'aquesta mena de primer acte que acabaria al tercer llibre.

Aquesta tercera entrega recopilada de les aventures de la parella interplanetària i la seva filla, la Hazel —que continua obrint i tancant els capítols amb la seva narració en off des del futur—, té la mateixa empenta que les dues anteriors i administra, també, els moments de tensió i els de calma, l'humor i el drama (hi ha morts), les intrigues i el sexe, amb molta saviesa. I el guionista és tan bo que fins i tot ens fa gaudir de la narració quan ens mostra els personatges passant l'estona amb jocs de taula. 

Saga enganxa, estimades lectores i estimats lectors, i cada cop estic més content d'haver descobert aquest còmic que de moment m'ha ofert 18 números absolutament amens i perfectes. No és casual ni sorprenent que també aquest any als premis Eisner s'hagi endut guardons al millor guionista i la millor sèrie regular (ambdós per segon cop consecutiu) i la Fiona Staples s'hagi estrenat amb el premi a la millor artista/pintora.

Lectures: Saga - Volum 2

Fa un parell de mesos vaig voler deixar testimoni d'un feliç descobriment al món dels còmics que havia fet mig per casualitat, i que m'havia atrapat amb força fins al punt d'encarregar-ne els altres dos volums recopilatoris disponibles abans d'acabar de llegir el primer. Doncs bé, ha arribat l'hora de ressenyar el segon volum de Saga.

Com que a la primera entrada ja vaig parlar en profunditat dels personatges i l'estil del còmic, aquest cop m'estendré menys i alhora no m'esforçaré massa en evitar spoilers, si sorgeixen, perquè entenc que si llegiu això és que ja heu llegit el primer volum.

En fi, el segon recopilatori inclou els números 7 a 12 de la col·lecció, publicats primer de manera individual als Estats Units gràcies a Image Comics entre novembre de 2012 i març de 2013. 

El cas és que en aquests números continua la persecució per part de Landfall i Wreath, dos mons enfrontats, dels dos respectius ciutadans que han comès el pecat d'engendrar una filla, i les escenes protagonitzades per l'Alana i en Marko se centren en la fugida per l'espai, tot i que l'acció en aquest sentit disminueix la marxa per tal de posar l'atenció en les relacions personals, en bona part gràcies a l'arribada —ho vèiem al final del volum 1— d'en Barr i la Klara, els pares d'en Marko, i la coneixença, no exempta de friccions, de la seva nora. Per cert, l'idioma que parlen amb el seu fill i entre ells, que ja sortia al primer volum, s'anomena blue però és esperanto, encara que diuen que traduït amb traductor automàtic i per tant amb força errors.

Escenes fresques com els diàlegs que hi tenen lloc, i moments entranyables, sobretot entre l'Alana i el pare d'en Marko, perquè aquest últim se'n va amb la seva mare a rescatar la fantasma Izabel de l'exili a què l'han enviat precisament els pares del protagonista en entrar a la nau i considerar-la una enemiga. Tot plegat tindrà un final agredolç, però no és necessari que jo ho espatlli.

Continuem amb les relacions personals, perquè aquest volum també ens permet, mitjançant flaixbacs, conèixer els detalls de l'improbable enamorament entre un habitant de Wreath i la landfalliana encarregada de vigilar-lo mentre es troba captiu. 

Detalls que contribueixen a implicar-nos en la història, fer-la més creïble i profunda i on podem trobar alguna escena molt pujada de to, però ja vaig dir a l'entrada anterior que el sexe i el fet de cagar eren moments tractats d'una manera ben natural en aquest còmic escrit per Brian K. Vaughan i dibuixat per Fiona Staples. 

Ara bé, la trama no s'atura del tot i també veiem avançar les històries particulars dels mercenaris encarregats d'acabar amb en Marko i l'Alana i endur-se la seva filla Hazel. Veurem escenes del patètic Prince Robot IV i també d'en The Will, un assassí a sou que cada cop cau millor i que ja des del tram final de l'anterior recopilatori sabem que té un marcat vessant justicier i bondadós, especialment visible en l'autoimposada tasca de protecció de la nena anomenada Slave Girl.

Al volum 2 de Saga sabrem qui és la persona que el va contractar, amb qui es veu les cares per primera vegada, i en conèixer-ne la identitat sabrem també, si recordem el primer volum, quin és l'interès personal d'aquesta dona en caçar la parella fugitiva, en un gir molt ben trobat i lligat. Evidentment també continuen els planetes i els éssers estrafolaris que caracteritzaven la primera part, que la dibuixant presenta fidel al seu estil aparentment senzill però alhora deliciós.

Si l'arrencada del còmic era potent, el segon volum també es devora i fa venir moltes ganes de posar-se amb el tercer, que va sortir fa unes setmanes i que per sort puc llegir quan vulgui perquè el tinc a casa. El problema serà haver d'esperar el quart, de moment sense data de sortida però previsiblement per a 2015, i més quan la publicació de Saga no és estrictament mensual i cal esperar que hi hagi almenys 6 números nous abans que se'n llanci un nou recopilatori. 

 

Lectures: Saga - Volum 1

El còmic nord-americà no és només el de superherois, per bé que és el més conegut i representatiu d'aquell territori, ni tampoc és només el de tires diàries com ara Peanuts o Calvin & Hobbes, que també en representen una part important. 

Hi ha altres obres fora del sistema de producció de DC i Marvel, amb un control absolut per part dels seus creadors i amb una durada limitada que permet, algun dia, tenir-les senceres, a diferència del que passa amb el gènere superheroic, on trobem personatges que ja han fet els 75 anys (en Batman enguany, en Superman l'any passat) i tenen més de 1.000 còmics publicats a l'esquena.

No és la primera vegada que parlo, en aquest bloc, d'un còmic nord-americà no de superherois, però com que no passa gaire em fa il·lusió poder-ne ressenyar un altre que se sortiria d'aquest mainstream, tot i que tampoc no es pot dir que sigui un còmic underground. 

Es tracta del primer volum de Saga, del guionista Brian K. Vaughan (Y, the last man) i la per a mi fins ara desconeguda dibuixant Fiona Staples, una obra l'existència de la qual vaig descobrir per casualitat, ja que Planeta DeAgostini l'edita en castellà, i que vaig adquirir de seguida en la versió original d'Image Comics. El resultat: bé, no havia acabat de llegir els 6 números que inclou el primer recopilatori (publicats originalment de març a agost de 2012) quan vaig encarregar els dos volums següents, que espero amb ganes. Però de moment parlaré d'aquest primer volum.

Definit per part d'alguns com una mena d'Star Wars barrejat amb Cançó de Gel i Foc, aquest còmic comença fort, amb l'escena d'un part en què la mare, mentre renega sense cap mena de censura, compara la situació amb anar de ventre. Genial.

És l'Alana, una habitant del planeta Landfall que s'ha escapat amb el que era el seu presoner, en Marko, d'un satèl·lit de Landfall anomenat Wreath, i hi ha engendrat una filla. Resulta que el planeta i el seu únic satèl·lit estan en guerra i la relació sentimental dels protagonistes no podia ser més desafortunada i desaprovada, de manera que esdevenen fugitius en ple conflicte intergalàctic i, a sobre, amb una nena acabada de néixer a coll.

Per a l'Alana i en Marko la història de Saga és la de la seva odissea, però el punt de vista narratiu es trasllada sovint a uns altres personatges, que són els principals encarregats de donar caça als protagonistes per encàrrec dels respectius mons, que no toleren aquesta unió.

Un és The Will, un mercenari de Wreath que viatja amb un gat enorme capaç de detectar mentides, i l'altre és en Prince Robot IV, un ésser amb cos humanoide i cap de televisor (sí) enviat per Landfall amb la mateixa missió.

Tots dos són, per tant, enemics de l'Alana, en Marko, la seva filla i qualsevol personatge que els vulgui ajudar, però per alguna estranya raó, almenys al primer recopilatori, ens cauen simpàtics perquè, no ens enganyem, són una mica sapastres i no podem dir que siguin dolents purs.

El guió de l'aclamat Brian K. Vaughan aconsegueix ficar-nos ben aviat dins la història, que és ameníssima i amb la tensió meravellosament ben repartida, i que estimem els seus personatges estrafolaris i els seus paisatges fantàstics. Però a més desprèn una gran frescor, amb diàlegs naturals, com he dit abans sense censura, i situacions emocionants, tenses, divertides i fins i tot quotidianes —que sempre he trobat a faltar molt als còmics i a la ficció en general— com ara el sexe tractat d'una manera natural però no gratuïta, l'alletament d'un nadó o una cosa tan necessària i alhora tan oblidada com l'evacuació del ventre.

Per la seva banda, el dibuix de la Fiona Staples certament no entra per la vista des del principi, es veu senzill i amb uns fons més aviat pobres, però és un estil que poc a poc anem assimilant i ens acaba semblant d'allò més adequat per a aquest còmic de fantasia, podríem dir del gènere space opera, que els seus dos responsables afirmen (almenys de moment) que no volen que es dugui al cinema perquè només el còmic proporciona llibertat absoluta a l'hora de crear situacions, mons i personatges.

M'ha semblat, sense haver llegit els dos recopilatoris següents però convençut que m'agradaran, un còmic excel·lent, una arrencada impecable, i no m'estranya que l'any passat guanyés, entre altres guardons, 3 categories dels prestigiosos Premis Eisner, concretament al Millor Guionista, la Millor Nova Sèrie i la Millor Sèrie Regular. Vaja, que és un còmic a tenir en compte.

Lectures: Y, el último hombre. Palabra clave.

Avui és festiu i això fomenta, almenys a la gran ciutat, quedar-se a casa (tot és tancat, àdhuc les botigues de còmics) i, per tant, afavoreix els moments per a la lectura. Acabo de sortir d'un d'ells, en el qual m'he acabat alguns còmics. Parlaré del volum Palabra Clave de Y, el último hombre, que conté els números 18 a 23 de la sèrie regular americana. 

No havia ressenyat cap còmic d'aquesta col·lecció al meu bloc, de manera que, per a qui no la conegui, explicaré breument de què va. Aquesta història de ciència-ficció aclamada per la crítica i creada per Brian K. Vaughan (guionista que, a més de la premiada novel·la gràfica Los leones de Bagdad, treballa actualment a la sèrie Lost), Pía Guerra (la dibuixant) i José Marzán, Jr. (entintador) ens transporta a un món on tots els homes (i mascles de tot el regne animal) han mort de sobte, en el mateix moment i per tot el planeta. 

No se sap què ha passat, si ho ha provocat algú o es tracta d'una malaltia. El cas és que la Terra queda en mans de les dones, que tiraran endavant de la millor manera que se'ls acudeixi, algunes plorant els morts i intentant reconstruir la societat (algú potser dirà que tampoc no és cap desgràcia que morin tots els homes, però es tracta de 3.000 milions de persones que desapareixen de cop, de manera que és lògic que es produeixi el caos), d'altres festejant que s'hagi acabat el masclisme, algunes altres aprofitant la situació per saquejar-ho tot i instaurar petites dictadures, etc. 

Però (sempre hi ha d'haver un "però") hi ha un home que no ha mort. Un home i el seu mico també mascle han sobreviscut a la catàstrofe i no sabem per què. En el seu viatge per descobrir-ho comptarà amb l'ajuda de l'agent secreta 355 i la doctora genetista Allison Mann, que es veuen forçades a protegir-lo perquè és l'últim recurs per a la repoblació del planeta, encara que no els caigui especialment bé a causa de la seva immaduresa, pròpia de molts homes que voregen la trentena (sí, ho reconec).

Aquesta és la sinopsi de la sèrie i no destrosso res amb el que he dit, però a partir d'ara ja no puc desvetllar res més, només puc dir que en aquest volum la història, òbviament, continua, i trobem resposta a algunes preguntes: per què en Yorick, el protagonista, no s'aprofita de la seva situació d'últim penis de la Terra i fa allò que podria semblar lògic? Com és que les seves acompanyants no han ni tan sols pensat en la possibilitat de participar-hi? És possible que hi hagi algun altre home? 

Tot això en un volum que manté la qualitat de guió i de dibuix (senzill però que fa el fet) que ha dut la sèrie a guanyar els premis Eisner 2008 (els Òscar dels còmics) en les categories de "Millor sèrie" (aquest premi concret diria que no és el primer any que el guanya) i "Millor equip de dibuixants" (no es deia ben bé així, però ja s'entén).

La part negativa ve, com és massa freqüent, de la mà de Planeta. Per una banda tenim el que ja he esmentat almenys dues vegades en altres articles: quan van encetar la línia Vertigo (segell de la DC encarregat dels còmics independents, més adults i d'autor i sense la ridícula autocensura dels còmics de superherois que arrossega incomprensiblement, algun dia en parlaré, la caça de bruixes dels anys 50) van provar l'experiment de reeditar en format prestigi de dos números americans per número espanyol la part que ja havia editat Norma, mentre que tot el material inèdit es començaria a publicar en toms recopilatoris. 

Això es va fer amb gairebé totes les col·leccions de Vertigo i és tremendament absurd, perquè no té cap sentit editar material nou en volums recopilatoris i haver d'esperar 5 o 6 mesos el que facin els americans mentre el material ja existent es treu en ridículs volums de 48 pàgines que queden pitjor al prestatge, es conserven malament i surten proporcionalment més cars.

En fi, un cop superat això resulta que s'adonen que l'han cagat i cancel·len totes les col·leccions en aquest format, i en alguns casos fent això deixen penjats els lectors, com amb The Sandman, que un any després continua aturada i que en teoria ha de continuar en volums (en aquest cas s'havia de treure tota en prestigis) mentre planeja per sobre dels nostres caps el rumor de la reedició en format Absolute (amb el color remasteritzat que NO tenim els que ens la vam començar a fer en prestigis), o 100 Balas, que no enllaça amb la part editada en toms però que amb dos megavolums recopilatoris se suposa que sí que ho farà. 

El cas de Y, el último hombre, no és tan greu, però sí ridícul: van començar publicant per una banda el número 1 en format prestigi (incloïa els americans 1 i 2, i els números espanyols successius seguien la numeració) i per l'altra el primer volum de material inèdit, que és aquest, el Palabra Clave, del 18 al 23. No ho van coordinar massa bé, perquè el 9 espanyol inclou els americans 17 i 18, de manera que hi ha un número repetit (que jo he rellegit per refrescar, tot i que no hauria d'haver passat), però bé, la sèrie es pot continuar llegint en toms i podem tirar endavant.

El problema és que abans de la cancel·lació en format prestigi s'havia arribat al 12 (23 i 24 americans), de manera que se solapaven els dos formats durant alguns números. La intenció de Planeta era acabar la col·lecció en els dos formats per satisfer tothom (dins el que cap, encertat), però com que van cancel·lar-ho de sobte ha quedat realment malament. Aprofito l'ocasió per fer-los novament un aixecament virtual de dit del mig. L'única cosa bona de tot això és que a partir d'ara podré llegir-me aquesta brillant història de ciència-ficció en un format adequat, tot i que amb una edició que acaba de guanyar-se repetir curs amb la pila de faltes d'ortografia (bàsicament accents que falten, un munt), paraules enganxades i altres meravelles d'un rotulista que no treballa concentrat.