Cinema: Jurassic World - Fallen Kingdom

Quan fa uns 3 anys vaig fer l'entrada sobre Jurassic World vaig dir que em sorprenia voler escriure'n una crítica, però que m'havia vingut de gust encara que fos inesperadament. 

La saga iniciada amb Jurassic Park (1993) m'agrada, les dues primeres pel·lícules van ser de les poquíssimes que vaig veure al cine quan era petit, però tampoc no és que en sigui un malalt, en tingui marxandatge i estigui al cas de l'actualitat de la franquícia. M'agrada i prou.

Vaig saber que la cinquena entrega arribava a la gran pantalla relativament poc abans de la seva estrena, gràcies a un tràiler. Vull dir que no n'estava pendent. Tanmateix, sabia que la voldria veure i, ara que ja ho he fet -i, per cert, en català, cosa que no feia des de ves a saber quan-, aquestes són les meves impressions al respecte.

Dirigida pel barceloní J.A. Bayona, cosa que no m'estranyaria que convertís la pel·lícula en candidata a alguna cosa als Goya i als Gaudí -però ja sabem que només que un membre de l'staff s'hagi pres un cafè aquí ja ho justificaria-, Jurassic World: Fallen Kingdom és la segona part de la prevista nova trilogia de la saga, que va molt més enllà del llibre original del desaparegut Michael Crichton.

I en té tot l'aspecte, de segona part d'un total de tres: el film de 2015 era un excitant reinici i alhora una seqüela, i tal com s'acaba aquesta segona (en realitat cinquena) part tot apunta a què la tercera (i suposo que final) serà apoteòsica en més d'un sentit.

Tot i que es nota que és una part del mig no estic insinuant que sigui avorridota, no és Les dues torres. Aquesta nova entrega és divertida, emocionant i trepidant, amb moments molt espectaculars i uns efectes especials molt convincents, amb homenatges i picades d'ullet a la pel·lícula original i també una mica a les seqüeles.

Un blockbuster de manual que tot i així és fidel al producte que coneixem i ens diverteix, i que reincideix en els temes que s'han tractat al llarg de tota la sèrie, principalment el dilema moral de reviure espècies extingides i què se'n fa un cop ressuscitades.

En aquest cas l'argument gira al voltant del fet que els dinosaures deixats a la seva sort després de la catàstrofe del parc temàtic Jurassic World de la pel·lícula anterior estan en perill per l'erupció d'un volcà.

Hi ha qui aposta per salvar-los enduent-se'ls a una altra banda i hi ha qui defensa que se'ls hauria de deixar morir, perquè per començar no haurien d'haver ressuscitat mai. Que cadascú opini el que vulgui, però cada personatge té els seus interessos al respecte i els veiem a mesura que avança el film, tot i que en el cas dels dolents es veu d'una hora lluny de quin peu calcen, i aquest peu és el del lucre. Potser és un dels punts negatius de Jurassic World: Fallen Kingdom: massa previsible en alguns moments.

El que era previsible, però ja ens està bé perquè altrament no tindria gràcia, és que els dinosaures s'acabarien alliberant i es menjarien gent, com ha passat en totes les entregues de la saga. Potser se n'hauria d'extreure alguna lliçó, com ara que és mala idea involucrar-s'hi.

Amb això ja he repassat l'argument: cal traslladar els dinosaures i acaba sent un desastre. Al bàndol dels bons tenim personatges que tornen, concretament l'Owen (Chris Pratt) i la Claire (Bryce Dallas Howard), però també secundaris com l'informàtic Franklin (Justice Smith, protagonista de The Get Down) o la paleoveterinària doctora Zia Rodríguez (Daniella Pineda).

En aquest sentit destaca, però, la Maisie Lockwood (Isabella Sermon), que és la neta d'en Benjamin Lockwood (James Cromwell), soci del ja llegendari i polèmic John Hammond, la cara coneguda del parc juràssic original.

I destaca perquè té alguna cosa misteriosa, que es revela durant la pel·lícula, sí, però sospitem que hi ha alguna cosa més que es veurà, presumiblement, a la propera part de la història.

Jurassic World: Fallen Kingdom és un film divertit, digne de la saga, però que evidentment no pot evitar repetir tòpics de la mateixa franquícia, a més que l'intent de donar-li profunditat amb debats ètics s'estavella com sempre amb el vessant de l'espectacle pur que té qualsevol entrega de la sèrie. Però al capdavall és Jurassic Park, i una celebració força recomanable del 25è aniversari de la saga.

Lectures: Saga - Volum 2

Fa un parell de mesos vaig voler deixar testimoni d'un feliç descobriment al món dels còmics que havia fet mig per casualitat, i que m'havia atrapat amb força fins al punt d'encarregar-ne els altres dos volums recopilatoris disponibles abans d'acabar de llegir el primer. Doncs bé, ha arribat l'hora de ressenyar el segon volum de Saga.

Com que a la primera entrada ja vaig parlar en profunditat dels personatges i l'estil del còmic, aquest cop m'estendré menys i alhora no m'esforçaré massa en evitar spoilers, si sorgeixen, perquè entenc que si llegiu això és que ja heu llegit el primer volum.

En fi, el segon recopilatori inclou els números 7 a 12 de la col·lecció, publicats primer de manera individual als Estats Units gràcies a Image Comics entre novembre de 2012 i març de 2013. 

El cas és que en aquests números continua la persecució per part de Landfall i Wreath, dos mons enfrontats, dels dos respectius ciutadans que han comès el pecat d'engendrar una filla, i les escenes protagonitzades per l'Alana i en Marko se centren en la fugida per l'espai, tot i que l'acció en aquest sentit disminueix la marxa per tal de posar l'atenció en les relacions personals, en bona part gràcies a l'arribada —ho vèiem al final del volum 1— d'en Barr i la Klara, els pares d'en Marko, i la coneixença, no exempta de friccions, de la seva nora. Per cert, l'idioma que parlen amb el seu fill i entre ells, que ja sortia al primer volum, s'anomena blue però és esperanto, encara que diuen que traduït amb traductor automàtic i per tant amb força errors.

Escenes fresques com els diàlegs que hi tenen lloc, i moments entranyables, sobretot entre l'Alana i el pare d'en Marko, perquè aquest últim se'n va amb la seva mare a rescatar la fantasma Izabel de l'exili a què l'han enviat precisament els pares del protagonista en entrar a la nau i considerar-la una enemiga. Tot plegat tindrà un final agredolç, però no és necessari que jo ho espatlli.

Continuem amb les relacions personals, perquè aquest volum també ens permet, mitjançant flaixbacs, conèixer els detalls de l'improbable enamorament entre un habitant de Wreath i la landfalliana encarregada de vigilar-lo mentre es troba captiu. 

Detalls que contribueixen a implicar-nos en la història, fer-la més creïble i profunda i on podem trobar alguna escena molt pujada de to, però ja vaig dir a l'entrada anterior que el sexe i el fet de cagar eren moments tractats d'una manera ben natural en aquest còmic escrit per Brian K. Vaughan i dibuixat per Fiona Staples. 

Ara bé, la trama no s'atura del tot i també veiem avançar les històries particulars dels mercenaris encarregats d'acabar amb en Marko i l'Alana i endur-se la seva filla Hazel. Veurem escenes del patètic Prince Robot IV i també d'en The Will, un assassí a sou que cada cop cau millor i que ja des del tram final de l'anterior recopilatori sabem que té un marcat vessant justicier i bondadós, especialment visible en l'autoimposada tasca de protecció de la nena anomenada Slave Girl.

Al volum 2 de Saga sabrem qui és la persona que el va contractar, amb qui es veu les cares per primera vegada, i en conèixer-ne la identitat sabrem també, si recordem el primer volum, quin és l'interès personal d'aquesta dona en caçar la parella fugitiva, en un gir molt ben trobat i lligat. Evidentment també continuen els planetes i els éssers estrafolaris que caracteritzaven la primera part, que la dibuixant presenta fidel al seu estil aparentment senzill però alhora deliciós.

Si l'arrencada del còmic era potent, el segon volum també es devora i fa venir moltes ganes de posar-se amb el tercer, que va sortir fa unes setmanes i que per sort puc llegir quan vulgui perquè el tinc a casa. El problema serà haver d'esperar el quart, de moment sense data de sortida però previsiblement per a 2015, i més quan la publicació de Saga no és estrictament mensual i cal esperar que hi hagi almenys 6 números nous abans que se'n llanci un nou recopilatori.