Quan fa uns 3 anys vaig fer l'entrada sobre Jurassic World vaig dir que em sorprenia voler escriure'n una crítica, però que m'havia vingut de gust encara que fos inesperadament.
La saga iniciada amb Jurassic Park (1993) m'agrada, les dues primeres pel·lícules van ser de les poquíssimes que vaig veure al cine quan era petit, però tampoc no és que en sigui un malalt, en tingui marxandatge i estigui al cas de l'actualitat de la franquícia. M'agrada i prou.
Vaig saber que la cinquena entrega arribava a la gran pantalla relativament poc abans de la seva estrena, gràcies a un tràiler. Vull dir que no n'estava pendent. Tanmateix, sabia que la voldria veure i, ara que ja ho he fet -i, per cert, en català, cosa que no feia des de ves a saber quan-, aquestes són les meves impressions al respecte.
Vaig saber que la cinquena entrega arribava a la gran pantalla relativament poc abans de la seva estrena, gràcies a un tràiler. Vull dir que no n'estava pendent. Tanmateix, sabia que la voldria veure i, ara que ja ho he fet -i, per cert, en català, cosa que no feia des de ves a saber quan-, aquestes són les meves impressions al respecte.
Dirigida pel barceloní J.A. Bayona, cosa que no m'estranyaria que convertís la pel·lícula en candidata a alguna cosa als Goya i als Gaudí -però ja sabem que només que un membre de l'staff s'hagi pres un cafè aquí ja ho justificaria-, Jurassic World: Fallen Kingdom és la segona part de la prevista nova trilogia de la saga, que va molt més enllà del llibre original del desaparegut Michael Crichton.
I en té tot l'aspecte, de segona part d'un total de tres: el film de 2015 era un excitant reinici i alhora una seqüela, i tal com s'acaba aquesta segona (en realitat cinquena) part tot apunta a què la tercera (i suposo que final) serà apoteòsica en més d'un sentit.
Tot i que es nota que és una part del mig no estic insinuant que sigui avorridota, no és Les dues torres. Aquesta nova entrega és divertida, emocionant i trepidant, amb moments molt espectaculars i uns efectes especials molt convincents, amb homenatges i picades d'ullet a la pel·lícula original i també una mica a les seqüeles.
Un blockbuster de manual que tot i així és fidel al producte que coneixem i ens diverteix, i que reincideix en els temes que s'han tractat al llarg de tota la sèrie, principalment el dilema moral de reviure espècies extingides i què se'n fa un cop ressuscitades.
En aquest cas l'argument gira al voltant del fet que els dinosaures deixats a la seva sort després de la catàstrofe del parc temàtic Jurassic World de la pel·lícula anterior estan en perill per l'erupció d'un volcà.
Hi ha qui aposta per salvar-los enduent-se'ls a una altra banda i hi ha qui defensa que se'ls hauria de deixar morir, perquè per començar no haurien d'haver ressuscitat mai. Que cadascú opini el que vulgui, però cada personatge té els seus interessos al respecte i els veiem a mesura que avança el film, tot i que en el cas dels dolents es veu d'una hora lluny de quin peu calcen, i aquest peu és el del lucre. Potser és un dels punts negatius de Jurassic World: Fallen Kingdom: massa previsible en alguns moments.
El que era previsible, però ja ens està bé perquè altrament no tindria gràcia, és que els dinosaures s'acabarien alliberant i es menjarien gent, com ha passat en totes les entregues de la saga. Potser se n'hauria d'extreure alguna lliçó, com ara que és mala idea involucrar-s'hi.
Amb això ja he repassat l'argument: cal traslladar els dinosaures i acaba sent un desastre. Al bàndol dels bons tenim personatges que tornen, concretament l'Owen (Chris Pratt) i la Claire (Bryce Dallas Howard), però també secundaris com l'informàtic Franklin (Justice Smith, protagonista de The Get Down) o la paleoveterinària doctora Zia Rodríguez (Daniella Pineda).
En aquest sentit destaca, però, la Maisie Lockwood (Isabella Sermon), que és la neta d'en Benjamin Lockwood (James Cromwell), soci del ja llegendari i polèmic John Hammond, la cara coneguda del parc juràssic original.
I destaca perquè té alguna cosa misteriosa, que es revela durant la pel·lícula, sí, però sospitem que hi ha alguna cosa més que es veurà, presumiblement, a la propera part de la història.
Jurassic World: Fallen Kingdom és un film divertit, digne de la saga, però que evidentment no pot evitar repetir tòpics de la mateixa franquícia, a més que l'intent de donar-li profunditat amb debats ètics s'estavella com sempre amb el vessant de l'espectacle pur que té qualsevol entrega de la sèrie. Però al capdavall és Jurassic Park, i una celebració força recomanable del 25è aniversari de la saga.
I en té tot l'aspecte, de segona part d'un total de tres: el film de 2015 era un excitant reinici i alhora una seqüela, i tal com s'acaba aquesta segona (en realitat cinquena) part tot apunta a què la tercera (i suposo que final) serà apoteòsica en més d'un sentit.
Tot i que es nota que és una part del mig no estic insinuant que sigui avorridota, no és Les dues torres. Aquesta nova entrega és divertida, emocionant i trepidant, amb moments molt espectaculars i uns efectes especials molt convincents, amb homenatges i picades d'ullet a la pel·lícula original i també una mica a les seqüeles.
Un blockbuster de manual que tot i així és fidel al producte que coneixem i ens diverteix, i que reincideix en els temes que s'han tractat al llarg de tota la sèrie, principalment el dilema moral de reviure espècies extingides i què se'n fa un cop ressuscitades.
En aquest cas l'argument gira al voltant del fet que els dinosaures deixats a la seva sort després de la catàstrofe del parc temàtic Jurassic World de la pel·lícula anterior estan en perill per l'erupció d'un volcà.
Hi ha qui aposta per salvar-los enduent-se'ls a una altra banda i hi ha qui defensa que se'ls hauria de deixar morir, perquè per començar no haurien d'haver ressuscitat mai. Que cadascú opini el que vulgui, però cada personatge té els seus interessos al respecte i els veiem a mesura que avança el film, tot i que en el cas dels dolents es veu d'una hora lluny de quin peu calcen, i aquest peu és el del lucre. Potser és un dels punts negatius de Jurassic World: Fallen Kingdom: massa previsible en alguns moments.
El que era previsible, però ja ens està bé perquè altrament no tindria gràcia, és que els dinosaures s'acabarien alliberant i es menjarien gent, com ha passat en totes les entregues de la saga. Potser se n'hauria d'extreure alguna lliçó, com ara que és mala idea involucrar-s'hi.
Amb això ja he repassat l'argument: cal traslladar els dinosaures i acaba sent un desastre. Al bàndol dels bons tenim personatges que tornen, concretament l'Owen (Chris Pratt) i la Claire (Bryce Dallas Howard), però també secundaris com l'informàtic Franklin (Justice Smith, protagonista de The Get Down) o la paleoveterinària doctora Zia Rodríguez (Daniella Pineda).
En aquest sentit destaca, però, la Maisie Lockwood (Isabella Sermon), que és la neta d'en Benjamin Lockwood (James Cromwell), soci del ja llegendari i polèmic John Hammond, la cara coneguda del parc juràssic original.
I destaca perquè té alguna cosa misteriosa, que es revela durant la pel·lícula, sí, però sospitem que hi ha alguna cosa més que es veurà, presumiblement, a la propera part de la història.
Jurassic World: Fallen Kingdom és un film divertit, digne de la saga, però que evidentment no pot evitar repetir tòpics de la mateixa franquícia, a més que l'intent de donar-li profunditat amb debats ètics s'estavella com sempre amb el vessant de l'espectacle pur que té qualsevol entrega de la sèrie. Però al capdavall és Jurassic Park, i una celebració força recomanable del 25è aniversari de la saga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada