Cinema: Jurassic World - Fallen Kingdom

Quan fa uns 3 anys vaig fer l'entrada sobre Jurassic World vaig dir que em sorprenia voler escriure'n una crítica, però que m'havia vingut de gust encara que fos inesperadament. 

La saga iniciada amb Jurassic Park (1993) m'agrada, les dues primeres pel·lícules van ser de les poquíssimes que vaig veure al cine quan era petit, però tampoc no és que en sigui un malalt, en tingui marxandatge i estigui al cas de l'actualitat de la franquícia. M'agrada i prou.

Vaig saber que la cinquena entrega arribava a la gran pantalla relativament poc abans de la seva estrena, gràcies a un tràiler. Vull dir que no n'estava pendent. Tanmateix, sabia que la voldria veure i, ara que ja ho he fet -i, per cert, en català, cosa que no feia des de ves a saber quan-, aquestes són les meves impressions al respecte.

Dirigida pel barceloní J.A. Bayona, cosa que no m'estranyaria que convertís la pel·lícula en candidata a alguna cosa als Goya i als Gaudí -però ja sabem que només que un membre de l'staff s'hagi pres un cafè aquí ja ho justificaria-, Jurassic World: Fallen Kingdom és la segona part de la prevista nova trilogia de la saga, que va molt més enllà del llibre original del desaparegut Michael Crichton.

I en té tot l'aspecte, de segona part d'un total de tres: el film de 2015 era un excitant reinici i alhora una seqüela, i tal com s'acaba aquesta segona (en realitat cinquena) part tot apunta a què la tercera (i suposo que final) serà apoteòsica en més d'un sentit.

Tot i que es nota que és una part del mig no estic insinuant que sigui avorridota, no és Les dues torres. Aquesta nova entrega és divertida, emocionant i trepidant, amb moments molt espectaculars i uns efectes especials molt convincents, amb homenatges i picades d'ullet a la pel·lícula original i també una mica a les seqüeles.

Un blockbuster de manual que tot i així és fidel al producte que coneixem i ens diverteix, i que reincideix en els temes que s'han tractat al llarg de tota la sèrie, principalment el dilema moral de reviure espècies extingides i què se'n fa un cop ressuscitades.

En aquest cas l'argument gira al voltant del fet que els dinosaures deixats a la seva sort després de la catàstrofe del parc temàtic Jurassic World de la pel·lícula anterior estan en perill per l'erupció d'un volcà.

Hi ha qui aposta per salvar-los enduent-se'ls a una altra banda i hi ha qui defensa que se'ls hauria de deixar morir, perquè per començar no haurien d'haver ressuscitat mai. Que cadascú opini el que vulgui, però cada personatge té els seus interessos al respecte i els veiem a mesura que avança el film, tot i que en el cas dels dolents es veu d'una hora lluny de quin peu calcen, i aquest peu és el del lucre. Potser és un dels punts negatius de Jurassic World: Fallen Kingdom: massa previsible en alguns moments.

El que era previsible, però ja ens està bé perquè altrament no tindria gràcia, és que els dinosaures s'acabarien alliberant i es menjarien gent, com ha passat en totes les entregues de la saga. Potser se n'hauria d'extreure alguna lliçó, com ara que és mala idea involucrar-s'hi.

Amb això ja he repassat l'argument: cal traslladar els dinosaures i acaba sent un desastre. Al bàndol dels bons tenim personatges que tornen, concretament l'Owen (Chris Pratt) i la Claire (Bryce Dallas Howard), però també secundaris com l'informàtic Franklin (Justice Smith, protagonista de The Get Down) o la paleoveterinària doctora Zia Rodríguez (Daniella Pineda).

En aquest sentit destaca, però, la Maisie Lockwood (Isabella Sermon), que és la neta d'en Benjamin Lockwood (James Cromwell), soci del ja llegendari i polèmic John Hammond, la cara coneguda del parc juràssic original.

I destaca perquè té alguna cosa misteriosa, que es revela durant la pel·lícula, sí, però sospitem que hi ha alguna cosa més que es veurà, presumiblement, a la propera part de la història.

Jurassic World: Fallen Kingdom és un film divertit, digne de la saga, però que evidentment no pot evitar repetir tòpics de la mateixa franquícia, a més que l'intent de donar-li profunditat amb debats ètics s'estavella com sempre amb el vessant de l'espectacle pur que té qualsevol entrega de la sèrie. Però al capdavall és Jurassic Park, i una celebració força recomanable del 25è aniversari de la saga.

Sèries: The Get Down

Hi ha diverses maneres de conèixer una sèrie, però aquest estiu n'he descobert una altra: després d'haver estat al Japó, el meu Instagram em suggeria coses que devia "agafar" d'allà, i una d'elles era un tràiler japonès sobre una sèrie estatunidenca, de Netflix, que em va cridar l'atenció. 

Quan vaig tornar me la vaig descarregar i ja he pogut veure els 6 episodis de la primera meitat de la seva primera temporada -sí, de moment n'han fet 6, continua l'any que ve i tot i així es considera que la temporada no ha acabat-, de manera que en faig la crítica personal ara i aquí. 

The Get Down és una sèrie que a través dels seus personatges ficticis, amb alguna referència real, mostra el naixement del hip hop i també, encara que en segon pla, de la música disco. L'escenari és un South Bronx d'aspecte totalment bèl·lic i l'època, 1977.

En aquells temps el barri, després de l'entrada de població negra i portorriquenya, amb "poc poder adquisitiu" per dir-ho d'una manera fina, havia patit una forta devaluació i els propietaris dels edificis, condemnats a cobrar els lloguers més baixos que abans i amb retards, els abandonaven i sovint els feien destruir i tot per tal de cobrar les assegurances, cosa que molts van aprofitar per a comprar expressament a preus baixos i cremar per tal d'obtenir indemnitzacions a uns preus totalment artificials a través d'empreses fantasma.

En aquest context la colla protagonista de la història, uns nanos que es dediquen a fer graffitis i a tenir somnis de grandesa, coneixen un noi més gran, llegendari, que amb el sobrenom de Shaolin Fantastic (Shameik Moore) es mou pel barri fent encàrrecs per a un grup mafiós.

En realitat el seu somni és esdevenir DJ i dominar la tècnica de l'scratching, i al seu torn té un ídol, que és en Grandmaster Flash -personatge real-.

Però en realitat el protagonista de la sèrie és l'Ezekiel "Zeke" Figuero (Justice Smith), un adolescent portorriqueny amb un passat tràgic que viu amb la seva tieta i el cràpula del seu oncle i resulta que té un talent especial per a escriure el que sembla poesia, però després es revela com a base del seu hip hop.

Està enamorat de la Mylene Cruz (Herizen F. Guardiola), la filla d'un capellà (Giancarlo Esposito, ben diferent del paper de Gustavo Fring que feia a Breaking Bad, tot i que insisteixen a fer-lo passar per hispà tot i que té un accent terriblement dolent quan intenta parlar en castellà) amiga seva des de fa temps i que el correspon "parcialment": segons com li agafa li torna els petons, però hi ha dies en què no vol que el noi es faci gaires il·lusions, i és que ella se sent decebuda per la manca d'ambició d'ell.

Per part seva, la Mylene somia amb esdevenir una estrella de la música disco, aspiració amb què la recolzen les seves amigues Yolanda i Regina, però a la qual s'oposa amb vehemència el seu duríssim pare, amb la mare (Zabryna Guevara, vista a Gotham) com a testimoni impotent.

El cert és que té una veu espectacular, ho demostra al cor de la parròquia, i les coses cauran pel seu pes, sobretot amb l'ajuda d'un dels personatges que més m'agraden, en Francisco "Papa Fuerte" Cruz (el gran Jimmy Smits), l'oncle de la noia, peix gros del barri que intenta protegir la seva gent davant la inoperància de l'ajuntament.

És un personatge de comportament moralment discutible, una mena de mafiós, però només li veiem accions bones i les millors intencions. És un home a les antípodes del seu germà, el pastor, però irònicament s'endú tota la popularitat.

Els aspectes polítics d'aquella etapa històrica els vivim a través d'ell, però The Get Down és sobretot la part musical, i aquesta discorre amb en Zeke i la Mylene en paral·lel, cadascun d'ells amb un projecte, de vegades compatible i de vegades no, però amb la mirada posada en sortir algun dia del cau que és el Bronx. 

Tornant als nois, perquè el cert és que a la sèrie hi pesa més el hip hop que la música disco, a en Zeke l'acompanyen els germans Ra-Ra (Skylan Brooks), Boo-Boo (T.J. Brown Jr.) i Marcus "Dizzee" Kipling (Jaden Smith, el fill d'en Will Smith, que per ser la cara més coneguda té un paper molt petit en aquesta sèrie), cadascun amb els seus punts forts i les seves mancances.

Juntament amb en Shaolin Fantastic munten una banda de hip hop amb la que volen menjar-se el món, cosa que veurem si aconsegueixen quan hi hagi nous episodis, encara que cada capítol comença amb un flashforward situat als anys 90 en què en Zeke, ja adult, omple un estadi amb un concert seu.

The Get Down és una sèrie musical, i no només això, sinó que es nota molt l'estil d'un dels seus creadors, perquè són l'Stephen Adly Guirgis i en Baz Luhrmann, aquest conegut per Romeo+Juliet, Moulin Rouge i The Great Gatsby.



Els personatges no es passen l'estona cantant -si sou antimusicals no us espanteu-, s'expressen de manera natural, parlant, però hi ha música força sovint. I quan hi ha música veiem que es posa tota la carn a la graella, amb frenesí, caos controlat i reminiscències d'obres anteriors del senyor Luhrmann: la poesia de les paraules d'en Zeke ens farà pensar en els intercanvis dialèctics entre en Leonardo DiCaprio i la Claire Danes en alguns moments, i el desenfrenament de les discoteques ens recordarà les esbojarrades festes del senyor Gatsby a la versió interpretada per, també, en DiCaprio.

Trobo que és una sèrie que val la pena tant si som aficionats al hip hop (jo no ho sóc, per exemple) com si no. Encara que sigui pel retrat d'un lloc i una època, o per la música en general, o per la intensitat de la narració.